miniatura|upright|Un retrat de Mozart de 1789 en punta de plata de Dora Stock. La mort de Wolfgang Amadeus Mozart succeí el 5 de desembre de 1791 a les 0.55h, després d'una curta però greu malaltia. No va arribar a complir els 36 anys. Mentre que les línies bàsiques sobre la mort de Mozart són conegudes, els detalls complets probablement mai puguin ser aclarits a causa de la manca de proves. Hi ha dubtes pel que fa a quina fou la malaltia que va causar la mort del compositor i què va passar en el període immediatament anterior.
La malaltia i els darrers dies Mozart va tenir diversos problemes de salut al llarg de la seva vida: la verola,Vegeu l'article Mozart i la verola. amigdalitis, bronquitis, pneumònia, febre tifoide, reumatisme i periodontitis.Per a una visió detallada de l'historial mèdic de Mozart, amb el diagnòstic proposat per un metge, vegeu Davies. La seva malaltia final va començar durant una visita a Praga per supervisar la representació de la seva nova òpera La clemenza di Tito; havia partit de Viena el 25 d'agost de 1791. La visita fou francament reeixida en termes professionals,Per a més detalls, vegeu Solomon, p. 485–486 però Mozart es va començar a sentir molt malalt. Un dels seus primers biògrafs, Franz Niemetschek, va escriure: «estava pàl·lid i tenia una expressió de tristesa, encara que sovint mostrava el seu bon humor fent bromes als seus amics».Citat a Solomon, p. 487
Després de la seva tornada a Viena, l'estat de salut de Mozart va empitjorar gradualment,Solomon, p. 586 cita un article a la revista musical berlinesa Musikalisches Wochenblatt, escrit poc després de la mort del compositor tot i que durant un temps encara va poder treballar. En particular, va acabar el seu Concert per a clarinet, va treballar per completar el seu Rèquiem,El Rèquiem fou un encàrrec anònim del comte Walsegg, que volia fer-lo passar com una composició pròpia; Mozart rebé l'encàrrec per un misteriós missatger que es deia, pel que sembla, Franz Anton LeitgebSolomon, p. 482–485 i va dirigir l'estrena de la representació de La flauta màgica el 30 de setembre. Però ell estava cada vegada més alarmat i abatut pel seu estat de salut, probablement fins i tot desil·lusionat. En la primera biografia de Niemetschek es relata una anècdota famosa de la seva dona Constanze:
Constanze va consultar amb el metge de Mozart, el doctor Nicolaus Closset, qui li va aconsellar que li retirés el Rèquiem al seu marit per una temporada. Així ho va fer Constanze i el va animar a acabar la Freimaurerkantate, K. 623, composta per celebrar la inauguració d'un nou temple maçònic de la lògia de Mozart.Solomon, p. 490 Aquesta estratègia funcionà realment durant un temps: va acabar la cantata i fou estrenada el 18 de novembre,Deutsch, p. 413 amb un gran èxit, i se sentia «eufòric». Li va dir a Constanze, «Sí, ja veig que estava malalt quan vaig tenir la idea absurda d'haver estat enverinat, Torneu-me el Rèquiem i l'acabaré».Les paraules foren reproduïdes per Constanze dècades després en una visita de l'escriptora anglesa Mary Novello a la vídua; citat per Solomon, p. 490.
No obstant, els pitjors símptomes de Mozart van retornar aviat, juntament amb el fort sentiment que l'estaven enverinant. Va caure postrat al llit el 20 de novembre, patint inflamació, dolor i vòmits.
Defunció miniatura|esquerra|Mozarts letzte Tage ("Darrers dies de Mozart") de Hermann von Kaulbach (1873).
Els símptomes de la mort de Mozart foren descrits per un dels seus primers biògrafs, Georg Nikolaus von Nissen (el segon marit de Constanze), qui va recollir molts dels detalls de les explicacions donades per la germana de Constanze, Sophie Weber. Nissen va escriure: «[la malaltia] començà amb la inflor de les mans i els peus, que estaven gairebé immobilitzats per complet, seguit de vòmits sobtats.... Fins dues hores abans de la seva partida va estar plenament conscient».Citat per Solomon, p. 491 El seu cos es va inflar tant que no podia aixecar-se del llit o, fins i tot, moure's per si mateix.
Mozart fou cuidat pels membres de la família de la seva esposa, amb qui tenia una relació estreta, i pel doctor Nicolaus Closset. La seva sogra, Cecilia Weber i la seva cunyada Sophie li van fer una jaqueta de nit «que es podia posar per sobre, ja que, a causa del seu estat d'inflor, no podia girar-se al llit».Carta de Sophie a Nissen, el 1825; citat a Solomon, p. 492
El dilluns 5 de desembre de 1791, aproximadament a les dotze de la nit, va arribar el doctor Closset de l'òpera i va ordenar que se li posessin compreses fredes sobre el front per baixar-li la febre (tot i que Sophie es va mostrar reticent a fer-ho, ja que pensava que no seria bo per al malalt el canvi tan brusc de temperatura). Li va fer tant d'efecte el tractament que va perdre el coneixement i ja no el va tornar a recuperar fins a la seva mort. Segons Sophie, els últims sospirs de Mozart foren «com si hagués volgut, amb la boca, imitar les timbales del seu Rèquiem».
Mozart va morir a Viena al seu apartament de la Rauhensteigasse quan faltaven cinc minuts per a la una de la matinada, sent amortallat segons el ritual maçònic (mantell negre amb caputxa).
Funeral i enterrament miniatura|Monument a Mozart situat al lloc aproximat en què fou enterrat al cementiri de Sankt Marxer (Viena).Al voltant de dos quarts de tres de la tarda del dia 6 de desembre de 1791 van treure el cadàver del pis i el van posar en el cotxe fúnebre, que el va traslladar a la Catedral de Sant Esteve, on esperava el seguici fúnebre. Al costat nord, en una capella coneguda com la «Capella del Crucifix», a l'aire lliure –a causa de l'avançat estat de putrefacció del cadàver– i davant de la casa de l'enterrador, van col·locar el taüt sobre un cadafal i aquí va rebre la «benedicció de la casa». Després el seguici fúnebre va entrar a la catedral per la «Porta del sagristà» i allí va tenir lloc la «benedicció eclesiàstica». Acabada la cerimònia, la processó va sortir de nou pel costat nord de la catedral, el Púlpit de Capistranus, on el cotxe fúnebre esperava per traslladar el fèretre al cementiri de Sant Marx.
Els preparatius del funeral foren duts a terme per l'amic i patró de Mozart, el baró Gottfried van Swieten. Aconsellada pels seus assessors, i causa de la seva precària situació econòmica, Constanze va acceptar un enterrament de tercera categoria, amb un cost de vuit florins amb cinquanta-sis kreutzers (més un suplement de tres florins pel cotxe fúnebre), l'usual per a membres de la burgesia mitjana. Fou enterrat al vespre, sent traslladat el fèretre en cotxe de cavalls fins al cementiri de Sankt Marxer de Viena, on va rebre sepultura en una tomba comunitària simple, no en una fossa comuna. Aquella nit feia bon temps, una nit tranquil·la, no tempestuosa com s'ha dit erròniament. El 1856, el biògraf Otto Jahn afirmà que a l'enterrament hi van assistir Antonio Salieri, Franz Xaver Süssmayr, Gottfried van Swieten i dos músics.New Grove, Vol 12, p. 716
Pel que sembla, el dia 10 de desembre va tenir lloc una cerimònia en memòria de Mozart a l'església de Sant Miquel, seu de la Congregació de Santa Cecília dels Músics de la Cort, on es van interpretar fragments del Rèquiem (concretament, lIntroitus i el Kyrie eleison).
Repercussió L'escassa afluència de públic a l'enterrament de Mozart no va reflectir la seva categoria com a compositor, ja que els funerals i concerts a Viena i Praga de les seves obres comptaven amb molta afluència. Constanze es va recuperar aviat de la seva desesperació i amb energia es va centrar en la tasca d'assegurar financerament a la seva família (els Mozart tenien dos fills joves i Wolfgang havia mort amb considerables deutes). Va apel·lar amb èxit a l'Emperador perquè li atorguessin una pensió de viduïtat –Mozart havia servit a l'Emperador a temps parcial com a compositor de cambra–, i va organitzar una sèrie de concerts amb música de Mozart, a més de publicar moltes de les obres del seu marit. Aquests esforços van fer efecte i per un temps Constanze es va assegurar i, fins i tot, va arribar a tenir bastants diners.Solomon, p. 499
La tradició de la biografia de Mozart va començar aviat després de la mort del compositor. Friedrich Schlichtegroll va escriure una de les primeres (basada en la informació de Nannerl, germana de Wolfgang), com va fer Franz Niemetschek (que va treballar amb Constanze). Molt de temps després, el 1826, Constanze ajudà al seu segon marit Georg Nikolaus von Nissen a elaborar una biografia més detallada.
La reputació musical de Mozart va créixer ràpidament després de la seva mort; Solomon descriu una «onada d'entusiasme sense precedents» per la seva obra i molts editors van competir per publicar les edicions completes de les seves obres.
Records dels presents Les persones que van estar presents en el moment de la mort de Mozart finalment van escriure els seus records de l'esdeveniment, bé per si mateixos o a través d'entrevistes amb altres. Les històries que expliquen no són completament compatibles entre si, potser degut en part al fet que alguns d'ells ho van fer en la dècada de 1820, quan els records dels testimonis es podrien haver distorsionat.
Benedikt Schack, un amic íntim de Mozart per a qui va escriure el personatge de Tamino a La flauta màgica, va dir a un entrevistador que en l'últim dia de la vida de Mozart, va participar en un assaig del Rèquiem que estava component:Deutsch, p. 536–537. Aquesta història apareix en l'obituari per Schack, publicada a Allgemeine musikalische Zeitung, del 25 de juliol de 1827 (
Sembla difícil de conciliar aquesta història amb la descripció física de Mozart donada per altres fonts, potser Schack va recordar malament el dia. Niemetschek relata vagament una història similar però no esmenta l'assaig:
L'afirmació àmpliament repetida que Mozart va dictar en el seu llit de mort passatges del Rèquiem al seu alumne Franz Xaver Süssmayr és fortament discutida per Solomon,Un incident que proporciona un model per a explicacions fictícies posteriors que afirma que la primera referència a aquesta afirmació data de 1856. No obstant, Sophie Weber va afirmar que recordava que Mozart va donar instruccions a Süssmayr.Solomon, p. 493
Una carta de 1840 del compositor Ignaz von Seyfried diu que en la seva última nit Mozart també va estar mentalment ocupat amb la seva òpera La flauta màgica, que estava sent un continu èxit des de la seva estrena el 30 de setembre. Segons es diu, Mozart va murmurar el següent a Constanze, esmentant a la germana d'aquesta Josepha Hofer, la soprano de coloratura que va interpretar el paper de la Reina de la Nit el dia de l'estrena de l'òpera:
Mozart havia escoltat l'òpera diverses vegades,Solomon, p. 487–488 i s'ha sabut que en l'època la seva cunyada estava cantant.
Els records citats anteriorment, que van poder ser idealitzats, són comunament repetits en discussions sobre els últims dies de Mozart. Solomon afirma que els biògrafs sovint excloïen els records més cruels. Per exemple, relata l'altra memòria de Constanze així:
El fill gran de Wolfgang, Karl que llavors tenia 7 anys, va estar present i va escriure més tard:
Diagnòstics pòstums i hipòtesis sobre la seva mort miniatura|Detall del retrat inacabat de Mozart al piano, obra del seu cunyat Joseph Lange, realitzat en 1781-2. La inesperada i misteriosa mort de Mozart ha suscitat gran interès des del principi. El fet que la medicina es trobés en un estat primitiu en l'època de Mozart va fer impossible determinar amb certesa què havia originat la mort del compositor. En l'acta de defunció oficial constava que el compositor austríac havia mort a causa d'una "hitziges Frieselfieber" («febre miliar aguda», referint-se a una erupció cutània semblant a llavors de mill),Citat a Solomon, p. 494 una descripció que no és suficient per identificar la causa en la medicina moderna i que és massa àmplia i inexacta, ja que no es va dur a terme l'autòpsia a causa de l'avançat estat de descomposició en què es trobava el cadàver.