El Mandat Britànic de Palestina fou una entitat geopolítica que va existir entre 1914 i 1948 sota els termes del Mandat de la Societat de Nacions per a Palestina.
Durant la Primera Guerra Mundial (1914–1918), una rebel·lió àrab contra el domini de l'otomà i la Força Expedicionària Egípcia de l'Imperi Britànic, capitanejada pel general Edmund Allenby, va expulsar els turcs otomans del Llevant, en el marc de la Campanya del Sinaí i Palestina. Allenby a Robertson el 25 de gener de 1918 a Hughes 2004, pàg. 128 El Regne Unit s'havia mostrat d'acord, mitjançant la Correspondència McMahon-Hussein, a afavorir la independència dels àrabs si aquests es revoltaven contra els otomans, però tots dos bàndols van fer interpretacions diferents d'aquests acords i final el Regne Unit i França van dividir el territori segons els acords de Sykes-Picot, considerats com un acte de traïció per part dels àrabs.
Per a acabar de complicar encara més la situació, la Declaració Balfour de 1917 prometia el suport britànic a una llar nacional per al poble jueu a Palestina. Quan va acabar la guerra, britànics i els francesos van establir una administració del territori enemic ocupat en condomini conjunt al que havia estat la Síria otomana. Els britànics, a més, van aconseguir legitimar el seu control sobre el territori en obtenir un Mandat de la Societat de Nacions el juny de 1922. L'objectiu formal del sistema de mandats de la Societat de Nacions era administrar aquelles parts de la Partició de l'Imperi Otomà que havien estat sota el seu control al Pròxim Orient des del , «fins aquell moment en què siguin capaces de mantenir-se per si mateixes».Article 22, The Covenant of the League of Nations and "Mandate for Palestine," Encyclopedia Judaica, Vol. 11, pàg. 862, Keter Publishing House, Jerusalem, 1972
L'administració civil del mandat es va formalitzar quan la Societat de Nacions va consentir, el 1923, la creació del Mandat britànic de Palestina, que consistia en dues àrees administratives: la regió situada a l'oest del riu Jordà, coneguda com a Palestina i sota administració directe britànica fins al 1948; i el territori situat a l'est del Jordà, una regió semiautònoma coneguda com a Transjordània, dirigida per la família haiximita de Hijaz, que va aconseguir la independència el 1946.
Durant el mandat, la zona va contemplar successives onades d'immigració jueva i l'augment de moviments nacionalistes tant a la comunitat jueva com a l'àrab. Els interessos nacionals en competició de les poblacions àrab i jueva de Palestina entre elles i contra les autoritats britàniques governants van provocar la Gran Revolta àrab de 1936-1939 al mandat de Palestina i la insurgència jueva, que va culminar en la Guerra Civil durant el Mandat Britànic de Palestina. El Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina per dividir el territori en dos estats, un d'àrab i un de jueu, es va aprovar el novembre de 1947. La guerra arabo-israeliana de 1948 va acabar amb el territori del Mandat de Palestina dividit entre l'Estat d'Israel, el Regne Haiximita de Jordània, que es va annexionar territori a la riba occidental del riu Jordà, i el Regne d'Egipte, que va establir el "Protectorat de Palestina"
Etimologia
El nom donat al territori del Mandat era "Palestina", d'acord amb l'ús local palestí àrab i otomà Capítol 9: Being Palestine, becoming Palestine, pàg. 287: "El sentit de continuïtat entre la geografia política antiga, medieval i moderna i les tradicions de denominació de Palestina finalment va entrar en joc en la designació del Govern Mandatari Britànic de Palestina". Les pàgines anteriors, p.259-287, documenten detalladament l'ús del terme Palestina pels palestins nadius des del moment en què la impremta es va introduir a la zona a finals del així com les tradicions europees. La carta del Mandat estipulava que la Palestina Mandatària tindria tres idiomes oficials, a saber, l'anglès, l'àrab i l'hebreu.
El 1926, les autoritats britàniques van decidir formalment utilitzar els equivalents tradicionals àrab i hebreu del nom anglès, és a dir, filasţīn (فلسطين) i pālēśtīnā (פּלשׂתינה) espectivament. El lideratge jueu va proposar que el nom hebreu propi hauria de ser ʾĒrēts Yiśrāʾel (ארץ ישׂראל, Terra d'Israel). El compromís final va ser afegir les inicials del nom proposat en hebreu, àlef-iod, entre parèntesis (א״י), sempre que el nom del Mandat s'esmentés en hebreu als documents oficials. El lideratge àrab va veure aquest compromís com una violació dels termes del mandat. Alguns polítics àrabs van suggerir "Síria meridional" (سوريا الجنوبية) com a nom àrab. Les autoritats britàniques van rebutjar aquesta proposta; segons l'Acta de la novena sessió de la Comissió de Mandats Permanents de la Societat de Nacions:
El terme anglès mandate, i el seu equivalent català, mandat, indiquen que l'estatus jurídic de l'entitat deriva d'un mandat de la Societat de Nacions; no està relacionat amb el sentit d'ordre o prescrit.
Història Dècada del 1920 miniatura|Bandera de l'Alt Comissionat Després de l'arribada dels britànics, els habitants àrabs van establir associacions musulmanes-cristianes a totes les ciutats principals. El 1919 es van unir per celebrar el primer Congrés Àrab de Palestina a Jerusalem. Estava dirigit principalment al govern representatiu i a l'oposició a la Declaració Balfour de 1917. Paral·lelament, el març del 1918 es va formar la Comissió Sionista, i es va activar en la promoció dels objectius sionistes a Palestina. El 19 d'abril de 1920, van tenir lloc les eleccions de l'Assemblea de Representants de 1920 per a l'Assemblea de Representants de la comunitat jueva palestina.
El març de 1920, els comandos àrabs es van topar amb una forta resistència a la batalla de Tel Hai per part dels defensors jueus, liderats per Joseph Trumpeldor retardant l'avanç àrab, i acabant amb les aspiracions franceses sobre l'Alta Galilea. Durant la celebració de Nabi Musa, la multitud àrab, empesa a la violència per diversos líders nacionalistes va atacar la població jueva de Jerusalem, causant una desena de morts i prop de 250 ferits en la primera gran manifestació de violència entre les comunitats àrab i jueva de Palestina en el context del conflicte nacionalista que els oposa. Va empènyer els jueus a desenvolupar la seva pròpia organització de defensa: la Haganà.
El juliol de 1920, una administració civil britànica encapçalada per l'Alt Comissionat per a Palestina i Transjordània va substituir l'administració militar. El primer alt comissari, Herbert Louis Samuel, sionista i recentment ministre del gabinet britànic, va arribar a Palestina el 20 de juny de 1920 per assumir el seu nomenament l'1 de juliol. Samuel va establir la seva seu i la seva residència oficial a una part del complex de l'Hospital Augusta Victòria a la muntanya Scopus, al que llavors era l'extrem nord-est de Jerusalem, un edifici que havia estat construït pels alemanys cap al 1910. Danyat per un terratrèmol el 1927, aquest edifici va servir com a seu i residència oficial dels alts comissionats britànics fins al 1933. Aquell any, es va completar una nova seu i una residència oficial per a l'Alt Comissionat construïda expressament al que llavors era l'extrem sud-est de Jerusalem. Conegut com a Armon HaNetziv per la població jueva, aquest edifici, situat al "Turó del Mal Consell" a la carena de Jabel Mukaber, va romandre en ús com a seu i residència oficial dels alts comissionats britànics fins a finals de govern britànic el 1948.
miniatura|esquerra|Traspàs formal de Jerusalem al domini britànic, amb un "sacerdot natiu" llegint la proclamació des de les escales de la Torre de David. miniatura|Arribada de Sir Herbert Louis Samuel. D'esquerra a dreta: Thomas Edward Lawrence, l'emir Abd-Al·lah, el mariscal de l'aire Sir Geoffrey Salmond, Sir Wyndham Deedes i altres miniatura|Una "reunió de protesta" àrab en sessió, a la sala Rawdat el Maaref, 1929. D'esquerra a dreta: desconegut – Amin al-Husayni – Musa al-Husayni – Raghib al-Nashashibi – desconegut Una de les primeres accions de l'administració civil acabada d'instal·lar va ser començar a atorgar concessions del Govern Mandatari sobre actius econòmics clau. El 1921 el govern va concedir a Pinhas Rutenberg, un empresari jueu, concessions per a la producció i distribució d'energia elèctrica. Rutenberg aviat va establir una companyia elèctrica els accionistes de la qual eren organitzacions sionistes, inversors i filantrops. Els àrabs palestins ho van veure com una prova que els britànics pretenien afavorir el sionisme. L'administració britànica afirmava que l'electrificació milloraria el desenvolupament econòmic del país en el seu conjunt, alhora que asseguraria el seu compromís de facilitar una Llar Nacional Jueva a través de mitjans econòmics, més que polítics.
El maig de 1921, vora 100 persones van morir en els disturbis a Jaffa després que una baralla entre els manifestants d'esquerra jueus rivals fos seguida per atacs dels àrabs contra els jueus. L'alt comissionat Samuel va intentar establir institucions autònomes a Palestina, tal com exigia el mandat, però els dirigents àrabs es va negar a cooperar amb qualsevol institució que inclogués la participació jueva. Quan Kamil al-Husayni, el Gran Muftí de Jerusalem, va morir el març de 1921, l'Alt Comissionat Samuel va nomenar al seu mig germà, Mohammad Amin al-Husseini, per al càrrec. Amin al-Husseini, membre del clan al-Husayni de Jerusalem, era un líder nacionalista àrab i musulmà. Com a Gran Muftí, així com en els altres càrrecs influents que va ocupar durant aquest període, al-Husseini va tenir un paper clau en l'oposició violenta al sionisme. El 1922, al-Husseini va ser elegit president del Consell Suprem Musulmà que havia estat establert per Samuel el desembre de 1921. El Consell controlava els fons del waqf, per valor anual de desenes de milers de lliures,Per a més detalls, vegeu: i els fons dels orfes, per valor anual d'unes 50.000 lliures, en comparació amb les 600.000 lliures del pressupost anual de l'Agència Jueva per la Terra d'Israel exclosos els fons per a la compra de terres. L'"Agència Jueva", esmentada a l'article 4 del Mandat, només es va convertir en el terme oficial l'any 1928. Aleshores l'organització s'anomenava Executiu Sionista de Palestina. A més, controlava els tribunals islàmics a Palestina. Entre altres funcions, aquests tribunals tenien la facultat de nomenar mestres i predicadors.
LOrder in Council de Palestina de 1922 va establir un Consell Legislatiu, que havia de constar de 23 membres: 12 elegits, 10 nomenats i l'Alt Comissionat. Dels 12 membres triats, vuit havien de ser àrabs musulmans, dos àrabs cristians i dos jueus.Legislative Council (Palestine) Els àrabs van protestar contra la distribució dels escons, amb l'argument que, en constituir el 88% de la població, tenir només el 43% dels escons era injust.Les eleccions van tenir lloc al febrer i març de 1923, però a causa d'un boicot àrab, els resultats van ser anul·lats i es va establir un Consell Assessor de 12 membres."Palestine. The Constitution Suspended. Arab Boycott Of Elections. Back To British Rule" The Times, 30 de maig 1923, pàg 14, núm. 43354
lang=ca|miniatura|Partició del mandat pel Riu Jordà