miniatura|Església de Santa Maria del Romeral de Montsó, on es reuniren les corts en diverses ocasions.Monzón en GEA. La Cort General o Corts Generals del Regne d'Aragó durant l'edat mitjana i l'Antic Règim foren la representació estamental del regne d'Aragó, i exercien un important paper en la vida política davant el rei d'Aragó. En comparació amb les altres Corts dels regnes cristians peninsulars, les Corts d'Aragó tenien funcions similars a les de la resta de la Corona d'Aragó (Corts catalanes, Corts Valencianes. Se sustentaven en una concepció pactista de les relacions entre rei i regne, que pretenia justificar amb els mítics Furs de Sobrarb (Jerónimo de Blancas y Tomás, Juan Francisco Andrés de Uztarroz). De les corts sorgien els furs (lleis per a ser aplicades per la justícia) i els actes de cort (disposicions per a la gestió administrativa i provisió de fons). Les Corts d'Aragó participaven també en les convocatòries de les Corts Generals de la Corona d'Aragó.
Es componien no per tres braços (com era usual, un per cada estament), sinó per quatre: barons i rics-hòmens (alta noblesa), cavallers i gentilhomes o infançons (baixa noblesa), universitats o consells (les ciutats) i el clergat, la participació del qual com a braç es consolidà a començaments del segle XIV. Cada braç es reunia per separat i redactava els seus greuges (queixes) després d'escoltar el discurs d'intencions del rei i la resposta de benvinguda d'un dels bisbes. Els representants havien de ser regnícoles (algun forà va ser admès per ser heretat en el regne, com Guillem de Montcada) i homes (des de 1387, les dones podien ser representades per un home). A més d'atendre els possibles greuges, les Corts tenien la funció primordial d'obtenir recursos per a la monarquia, en principi per finançar les guerres, però amb el temps, també per a altres despeses extraordinàries, com coronacions o matrimonis regis. Així mateix, podran ser tractats els greuges fets a la mateixa reialesa. Finalment, tenien capacitat per legislar, si bé aquesta competència la podia exercir el rei sempre al marge de la convocatòria de Corts, i habitualment van servir per tractar de resoldre conflictes de legislacions (o furs) i privilegis.
La figura predominant en les Corts era el Justícia d'Aragó, consolidat com a institució pròpia del regne a les Corts d'Eixea de 1265, que s'asseia al mig, a les grades del tron reial; prelació protocol·lària que protestava per catalans i valencians quan les corts es reunien conjuntament. Una de les funcions del Justícia era constatar les absències, que si es prolongaven més enllà del termini legal o no justificaven (per alguna dificultat, com la crescuda dels rius o la inseguretat de les bandositats) produïen la declaració de contumàcia, però la seva principal ocupació inicialment va ser jutjar les diferències sorgides entre el rei i els estaments, i amb el temps va arribar a obtenir capacitats d'armar tropes per a la defensa del Regne i els furs.
La Diputació del General del Regne d'Aragó o Generalitat d'Aragó exercia com a institució permanent entre les convocatòries de Corts, de manera similar a les Generalitats dels altres territoris de la Corona d'Aragó.
Història miniatura|esquerra|Jerónimo Martel, Forma de celebrar Cortes en Aragón, Saragossa, Diego Dormer, 1641 Hi ha dos corrents historiogràfics entorn de l'arrencada de la institució de les Corts pròpiament dites. José María Lacarra, Jesús Lalinde Abadia o Antonio Ubieto Arteta consideren corts a les assemblees reunides al i fins i tot en dates anteriors, mentre que Luis González Antón o Esteban Sarasa Sánchez pensen que només a partir de les corts de 1283, forçades per la Unió d'Aragó per fer valer els seus privilegis nobiliaris, comença aquesta institució, sent les anteriors reunions de la Cúria reial assemblees parcials on fonamentalment el rei buscava consell amb els nobles, però sense el caràcter de parlament estamental que tindria en el futur.Sarasa Sánchez, El Privilegio General de Aragón. La defensa de las libertades aragonesas en la Edad Media, 1984, pàg. 17.
Segons González Antón, fins a la reunió de nobles amb Pere el Gran en 1283, en què s'acorda «fer cort general d'aragonesos» en el context de les reivindicacions que van donar lloc als acords del Privilegi General de la Unió, les assemblees del rei amb la seva cúria de rics-hòmens (l'alta noblesa), de vegades amb participació de representants de ciutats o viles, i sense presència d'estament eclesiàstic, no poden ser considerades, ni a Aragó ni Catalunya, talls en el sentit d'assemblees reglades del rei amb els seus braços (o estaments), que inclourien posteriorment, a Aragó, el de cavallers (noblesa no aristocràtica) i universitats (representació de les ciutats i principals viles de reialenc). És en 1283 quan neixen, pròpiament dites, en el regne d'Aragó, el principat de Catalunya i el regne de València, amb poques setmanes de diferència, les reunions trucades Cort o Cúria que seran conegudes a partir del (1316) amb el nom de corts.González Antón, «Los Fueros, las Cortes y el Justicia de Aragón» , 2000, pàg. 123; y Las Cortes de Aragón, 1978, pàg. 77.
miniatura|Actos de Cortes del Reino de Aragón, Saragossa, Hereus de Pedro Lanaja, 1664
Abans del divorci de la primera muller de Jaume I d'Aragó no hi ha distinció entre les corts dels aragonesos i dels catalans. Les que tenen lloc a Saragossa o Osca són conjuntes i convoquen a aragonesos i catalans, les celebrades a Barcelona o a Tortosa són exclusives de Catalunya. També són conjuntes les de Montsó i Lleida. Posteriorment Jaume I planeja dividir territorialment les seves possessions en projectar el repartiment entre els seus hereus, i es va valer de les diferents corts per fixar els límits entre Aragó i de Catalunya, sense que això signifiqui la creació de talls nacionals.Voz «Cortes de Aragón» , Gran Enciclopedia Aragonesa Durant el regnat de Jaume I la diferenciació territorial de les assemblees encara no era plenament estable, i diverses convocatòries reuniren conjuntament aragonesos i catalans. Tot i que en general és més comú que els catalans estiguessin presents a les corts aragoneses que al contrari, no hi ha relació en aquesta època entre representants en corts i territoris, i no apareix de moment la necessitat de guardar un equilibri en aquestes reunions.González Antón, Las Cortes de Aragón, 1978, págs. 52-53.
Es va decidir que les corts se celebressin anualment des de les corts convocades a instàncies dels ricshomes d'Aragó en les quals s'acorda el Privilegi General de la Unió (Pere III, 1283), des de 1307 bianualment i des de 1311 trianualment, però mai es va dur a la pràctica aquesta periodicitat.González Antón, «Los Fueros, las Cortes y el Justicia de Aragón» , 2000, págs. 123-124. La conveniència de reunir conjuntament les corts dels diversos territoris afavorí Montsó com a seu habitual de les Corts Generals, per la seva situació geogràfica. Així succeeix, per exemple, en les de 1362-1363, en què Pere IV d'Aragó convoca aragonesos, catalans, valencians i mallorquins per obtenir fons extraordinaris amb què finançar la guerra contra el seu homònim castellà, Pere I de Castella.Sarasa Sánchez, Las Cortes de Aragón en la Edad Media, 1979, pàg. 46. Hi ha algunes protestes valencianes per haver de sortir del seu regne, qüestió que se salvava reunint-se prèviament cada assemblea en una població propera de la seva jurisdicció (catalans a Tortosa, valencians a Sant Mateu i aragonesos a Vall-de-roures). En dues ocasions (1383 i 1435) fins i tot van ser convocades allà corts mallorquines.
En tot cas, serà en el regnat de Jaume II d'Aragó quan la institució de les corts es consolidi de manera regulada: es fixava una cort cada dos anys (periodicitat que també es va incomplir, ja que en tot cas la convocatòria es considerava una prerrogativa exclusiva del rei), va quedar dividit en dos l'estament nobiliari (ricshomes i cavallers, assentant-se la tradicional divisió en quatre braços de la cort aragonesa), es va incorporar el braç eclesiàstic i es va convocar per primera vegada a les comunitats de llogarets, que agrupaven conjunts de poblacions amb independència de les ciutats a les quals estaven lligades.González Antón, cap. cit., 2000, pàg. 124. Amb el temps es van regularitzar a les comunitats de llogarets de Calataiud, Daroca i Terol.
Amb Pere IV es produeix una altra reivindicació dels privilegis de la Unió, però serà sufocada en l'àmbit polític i en el camp de batalla (amb la victòria d'Épila) pel Cerimoniós en 1348. A partir de la dècada de 1360 Pere IV es veurà forçat a convocar corts assíduament per obtenir fons amb què sostenir la guerra amb Pere I de Castella, el que el va portar a crear l'impost de les generalitats, germen de les posteriors Diputacions del General, que es convertirien amb el temps en institucions amb poder polític propi, beneficiades pel seu caràcter permanent.González Antón, cap. cit., 2000, págs. 124-125.
La perllongada absència d'Alfons el Magnànim, radicat a Nàpols, va perjudicar el normal funcionament d'aquesta institució i va revalorar, en canvi, el paper de les Generalitats, convertides a poc a poc en parlaments amb capacitat decisiva en l'àmbit polític. Alfons V, Joan II d'Aragó i Ferran II van convocar majorment a Montsó o llocs propers al Regne de Castella i dotades de caràcter general per a tots els estats de la Corona.González Antón, cap. cit., 2000, pàg. 125
Les corts aragoneses van existir fins a 1707, quan Felip V d'Espanya les va suprimir amb els Decrets de Nova Planta. Un nombre determinat de procuradors aragonesos es reunien al costat dels dels altres regnes de la Corona d'Aragó i els de les ciutats amb vot de les Corts de Castella, seguint amb els usos i costums d'aquestes. S'ha proposat interpretar la selecció de les ciutats aragoneses a què es va concedir el dret al vot com una correspondència a un major suport al bàndol borbònic en la Guerra de Successió espanyola. Van ser Saragossa, Tarassona, Calataiud, Borja i Fraga. Per la seva banda, el regne de València només va tenir dos vots: València i Peníscola, mentre que el principat de Catalunya va tenir els de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Tortosa i Cervera. En 1773 es va ampliar la representació en corts concedint el vot a la ciutat aragonesa de Terol.
Després de la supressió de les institucions pròpies del regne, la representació aragonesa quedà integrada en les Corts de Castella. Durant el segle XVIII es van celebrar corts a Madrid, el 1713 i 1789. Les Corts de Cadis de 1810 es van efectuar amb un criteri completament diferent, propi del parlamentarisme de l'edat contemporània. L'última reunió de corts pròpia de l'Antic Règim es va fer el 1833 per jurar com a princesa d'Astúries a Isabel II d'Espanya.
Convocatòria El procediment descrit a continuació correspon principalment a la pràctica i al cerimonial consolidats durant la baixa edat mitjana i l'edat moderna, coneguts a través de les actes de corts i de les recopilacions posteriors, especialment la descripció d'Antoni de Capmany de 1821.