William Randolph Hearst (San Francisco, 1863 - Beverly Hills, 1951) fou un periodista, editor, publicista, empresari, inversor, polític i magnat de la premsa i els mitjans estatunidencs, que va emergir com un dels més poderosos personatges de l'escena política i empresarial d'aquest país.
Hearst va consolidar un dels més grans imperis empresarials de la història, i va arribar a posseir un total de 28 diaris de circulació nacional, entre ellsLos Angeles Examiner, The Boston American, The Atlanta Georgian, The Chicago Examiner, The Detroit Times, The Seattle Post-Intelligencer, The Washington Times, The Washington Herald i el seu periòdic principal The San Francisco Examiner, a més de diversificar-se amb la possessió d'empreses editorials, companyies i emissores radials, així com les revistes Cosmopolitan, Town and Country i Harper's Bazaar, entre moltes d'altres.
Àmpliament conegut per fer servir els mitjans com a autèntics instruments polítics, a més de ser el més famós dels promotors de la premsa groga, s'aprofità del fet de generar escàndols i de la manipulació mediàtica, per aconseguir que els seus interessos comercials i polítics es veiessin beneficiats; així per exemple intervingué per tal que es produís la Guerra hispano-estatunidenca i els seus periòdics fossin els que obtinguessin les primícies, així com la campanya que va realitzar en contra de la Revolució Mexicana, primer per mantenir el règim de Porfirio Díaz i després el de Victoriano Huerta, això a causa de la immensa quantitat de propietats i hisendes posseïdes per ell en territori mexicà, que s'haurien vist en risc amb la revolució.
Desitjós de consagrar-se al camp polític, Hearst va tractar d'arribar a diversos càrrecs públics, valent-se de totes les eines de què va disposar. Va tenir èxit en ser elegit pel Partit Demòcrata, com a membre de la Cambra de Representants del Congrés dels Estats Units, per al període 1903 - 1905 i després va aconseguir reelegir-se pel consegüent període de 1905 - 1907, però va fallar posteriorment en el seu intent de convertir-se en Alcalde de Nova York i després fracassa una altra vegada, en aquesta ocasió en la seva aspiració a ser governador de l'Estat de Nova York. A partir d'aleshores no interferiria directament en la política, tot i que sí que hi mantindria la seva ingerència.
Hearst també fou un col·leccionista d'art, i sovint ha estat considerat com a espoliador pel fet que comprava objectes i estructures de gran valor cultural i patrimonial per endur-se-les als Estats Units. La història de Hearst, plena d'ambicions, extravagàncies i accions tan despòtiques com arbitràries, seria portada a la pantalla gran per Orson Welles, amb la famosa pel·lícula Ciutadà Kane, la qual el mateix Hearst va tractar d'evitar que fos estrenada, el que va ocasionar justament l'efecte contrari, atès que va obtenir un bon èxit a taquilla. Fins i tot aconseguiria guanyar un Oscar i a la llarga seria considerada com una de les més extraordinàries obres del setè art.
Vida personal Millicent Willson miniatura|Millicent Hearst El 1903, Hearst, de 40 anys, es va casar amb Millicent Veronica Willson (1882–1974), una noia de 21 anys, a la ciutat de Nova York. La parella va tenir cinc fills: George Randolph Hearst, nascut el 23 d'abril de 1904; William Randolph Hearst Jr., nascut el 27 de gener de 1908; John Randolph Hearst, nascut el 26 de setembre de 1909; i els bessons Randolph Apperson Hearst i David Whitmire (nascuda Elbert Willson) Hearst, nascuts el 2 de desembre de 1915.
Mariona Davies miniatura|Mariona Davies Per posar fi a les seves esperances polítiques, Hearst es va involucrar en una aventura amb l'actriu i còmic de cinema Marion Davies (1897–1961), antiga amant del seu amic Paul Block. Des del 1919 aproximadament, va viure obertament amb ella a Califòrnia. Després de la mort de Patricia Lake (1919/1923–1993), que havia estat presentada com la neboda de Davies, la seva família va confirmar que era la filla de Davies i Hearst. Ho havia reconegut abans de morir.
Millicent es va separar de Hearst a mitjans de la dècada del 1920 després de cansar-se de la seva llarga aventura amb Davies, però la parella va romandre legalment casada fins a la mort de Hearst. Com a filantropa destacada, Millicent es va construir una vida independent a la ciutat de Nova York. Va ser activa en la societat i el 1921 va fundar el Free Milk Fund for Babies. Durant dècades, el fons va proporcionar llet gratuïta a nens de les famílies pobres de Nova York.
Propietats de Califòrnia George Hearst va invertir part de la seva fortuna del Comstock Lode en terra. El 1865 va comprar uns 120 km², part de Rancho Piedra Blanca que s'estén des de la badia de Simeon i arriba fins a Ragged Point. Va pagar al concesionari original Jose de Jesus Pico 1 dòlar per acre, aproximadament el doble del preu actual del mercat. Hearst va continuar comprant paquets sempre que estaven disponibles. També va comprar la major part del Rancho San Simeon.
El 1865, Hearst va comprar tot el Rancho Santa Rosa, un total de 52 km² excepte una secció de 4,8 km² on va viure Estrada. Tanmateix, com era habitual amb les reclamacions davant la Comissió de Sòl Públic, la reclamació legal d'Estrada va ser costosa i va trigar molts anys a resoldre's. Estrada va hipotecar el ranxo a Domingo Pujol, un advocat espanyol de San Francisco, que el representava. Estrada no va poder pagar el préstec i Pujol el va adjudicar. Estrada no tenia el títol de la terra. Hearst va demandar, però va acabar amb només 5,3 km² de les explotacions d'Estrada.
Rancho Milpitas tenia una concessió de terres de 13,1 km² donada el 1838 pel governador de Califòrnia Juan Bautista Alvarado a Ygnacio Pastor. La concessió abastava l'actual Jolon i la terra a l'oest. Quan Pastor va obtenir el títol de la Comissió de Terres Públiques el 1875, Faxon Atherton va comprar immediatament la terra. El 1880, la James Brown Cattle Company posseïa i operava Rancho Milpitas i el veí Rancho Los Ojitos.
El 1923, Newhall Land va vendre Rancho San Miguelito de Trinidad i Rancho El Piojo a William Randolph Hearst. El 1925, Hearst's Piedmont Land and Cattle Company va comprar Rancho Milpitas i Rancho Los Ojitos (Little Springs) a la James Brown Cattle Company. Hearst va comprar gradualment terrenys adjacents fins que va ser propietari d'uns 1.000 km².
Fort Hunter Liggett El 12 de desembre de 1940, Hearst va vendre 632 km², inclosos els Rancho Milpitas, al govern dels Estats Units. Els propietaris veïns van vendre altres 435 km² per crear la Base d'entrenament de tropes de la Reserva Militar de Hunter Liggett per al Departament de Guerra de 1.067 km². L'exèrcit estatunidenc va utilitzar un ranxo i una casa d'hostes anomenada The Hacienda com a allotjament per al comandant de la base, per als oficials visitants i per al club d'oficials.
Riu Little Sur El 1916, l'Eberhard and Kron Tanning Company de Santa Cruz va comprar terres als propietaris al llarg del riu Little Sur. Van treure l'escorça del roure tancor amb mules i trineus de fusta coneguts com a go-devils fins a Notleys Landing, a la desembocadura del canó de Palo Colorado, on es va carregar mitjançant cable als vaixells ancorats en alta mar. Hearst estava interessat a preservar l'abundant bosc de sequoies sense tallar, i el 18 de novembre de 1921 va comprar el terreny a l'empresa adobadora per uns 50.000 dòlars. El 23 de juliol de 1948, el Consell de l'àrea de la badia de Monterey dels Boy Scouts of America va comprar la propietat, originalment 5,7 km², de la Hearst Sunical Land and Packing Company per 20.000 dòlars. El 9 de setembre de 1948, Albert M. Lester de Carmel va obtenir una subvenció per al consell de 20.000 dòlars de Hearst a través de la Fundació Hearst de la ciutat de Nova York, compensant el cost de la compra.
Castell de Hearst miniatura|El castell de Hearst a San Simeon, Califòrnia A partir de 1919, Hearst va començar a construir el castell de Hearst, que mai no va acabar, al ranxo de 1.000 km² que havia adquirit prop de San Simeon. Va moblar la mansió amb art, antiguitats i habitacions històriques senceres comprades i portades de grans cases d'Europa. Va establir una explotació de cria de cavalls àrabs al terreny.
Terra forestal del nord de Califòrnia Hearst també posseïa propietats al riu McCloud al comtat de Siskiyou, a l'extrem nord de Califòrnia, anomenada Wyntoon. Els edificis de Wyntoon van ser dissenyats per l'arquitecta Julia Morgan, que també va dissenyar el castell de Hearst i va treballar en col·laboració amb William J. Dodd en una sèrie d'altres projectes.
Mansió de Beverly Hills El 1947, Hearst va pagar 120.000 dòlars per una mansió de Beverly Hills en forma d'H, (ubicada al 1011 N. Beverly Dr.), en 14.800 m2 a tres illes de Sunset Boulevard. The Beverly House, com s'ha conegut, té algunes connexions cinematogràfiques. Segons Hearst Over Hollywood, John i Jacqueline Kennedy es van quedar a la casa durant una part de la seva lluna de mel. La casa va aparèixer a la pel·lícula El Padrí (1972).
A principis de la dècada de 1890, Hearst va començar a construir una mansió als turons amb vistes a Pleasanton, Califòrnia, en uns terrenys comprats pel seu pare una dècada abans. La mare de Hearst es va fer càrrec del projecte, va contractar Julia Morgan per acabar-lo com a casa seva i li va anomenar Hacienda del Pozo de Verona. Després de la seva mort, va ser adquirida pel Castlewood Country Club, que la va utilitzar com a casa club des de 1925 fins a 1969, quan va ser destruïda en un gran incendi.
Col·lecció d'art miniatura|Al·legoria del sentit de l'olfacte de Jan Weenix, un retrat de 1697 propietat de Hearst. Hearst era conegut per la seva extensa col·lecció d'art internacional que abastava segles. El més destacat de la seva col·lecció van ser els seus gerros grecs, mobles espanyols i italians, catifes orientals, vestuaris renaixentistes, una àmplia biblioteca amb molts llibres signats pels seus autors i pintures i estàtues. A més de col·leccionar peces d'art, també va reunir manuscrits, llibres rars i autògrafs. Entre els seus convidats hi havia uns quants famosos i polítics, que es van allotjar a habitacions moblades amb mobles antics i decorades amb obres d'art d'artistes famosos.
A partir de 1937, Hearst va començar a vendre part de la seva col·lecció d'art per ajudar a alleujar la càrrega del deute que havia patit a causa de la Depressió. El primer any va vendre articles per un total d'11 milions de dòlars. El 1941 va posar a la venda uns 20.000 articles; aquests eren proves dels seus gustos amplis i variats. A la venda s'incloïen pintures de van Dyke, bàsiques, calzes, l'aparador de Charles Dickens, púlpits, vitralls, armes i armadures, l'armilla de George Washington i la Bíblia de Thomas Jefferson. Quan el castell de Hearst va ser donat a l'estat de Califòrnia, encara estava prou moblat perquè tota la casa fos considerada i operada com a museu.
Sovint ha estat considerat com a espoliador pel fet que comprava objectes i estructures de gran valor cultural i patrimonial per endur-se-les als Estats Units. Entre les víctimes hi ha el pati gòtic de Can Aiamans de Palma, dit també Posada de l'Estorell, que havia estat desmuntat a final del i venut el 1925 a l'antiquari Josep Costa Ferrer, com també una escala gòtica d'una casa al carrer de l'Aigua, enderrocada els anys vint. El 1929, el marxant d'art Arthur Byne els comprà per Hearst, que les endugué als Estats Units; amb el Crac del 29, Hearst es veié obligat a vendre i el patrimoni artístic propietat seva es dispersà, i no fou fins al 2025 que es localitzaren totes dues peces al Princeton University Art Museum, on arribaren el 1955 per donació de la baronessa Cassel van Doorn.
Castell de Sant Donat