El Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) és un organisme depenenent de la Diputació de Barcelona, fundat el 9 de juny del 1914 amb el nom de Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM). Va canviar de nom el 31 octubre del 1986 per convertir-se en el Servei del Patrimoni Arquitectònic (SPA), i prengué el nom definitiu de Servei de Patrimoni Arquitectònic Local l'1 abril del 1993.100 anys a l'avanguarda de la restauracio monumental Està format per un equip pluridisciplinari d'arquitectes, d'arqueòlegs, d'historiadors, de documentalistes, d'historiadors de l'art, que treballen per donar suport als ajuntaments en la salvaguarda i posada en valor del seu patrimoni arquitectònic tant amb el suport tècnic com econòmic. Fins a l'actualitat, ha tingut cinc directors: els arquitectes Jeroni Martorell i Terrats (1914-1951), Camil Pallàs i Arisa (1954-1978), Albert Sentis i Hortet (1978-1981), Antoni González Moreno-Navarro (1981-2008) i Joan Closa Pujabet (2008-).
Entre 1915 i 1929, la seu era al Palau de la Generalitat de Catalunya, quan es va traslladar a la Casa dels Canonges. Des del 1989, ocupa part de la planta baixa de l'Edifici del Rellotge a Can Batlló, construït el 1868 pel mestre d'obres Rafael Guastavino.
Història Creació i objectius El 6 d'abril del 1914 va crear-se la Mancomunitat de Catalunya. El seu president, Enric Prat de la Riba, va encarregar a la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans una memòria que recopilés totes les orientacions i bases fonamentals per a la formació d'un servei especialitzat en la conservació i catalogació de monuments, que va ser presentada el 30 d'abril següent. Finalment, el 9 de juny del 1914 es va crear el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, com a servei lligat a la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC, que a partir de llavors en supervisaria el treball i les activitats.
En aquells moments, era el primer servei que es creava al territori espanyol per a la conservació de monuments i no va ser fins anys més tard, el 1929, que es creà un servei amb competències de nivell estatal a Madrid.
Durant aquests primers anys, el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments actuava i supervisava tots aquells monuments que abarcaben tot el territori català. Tasca que més endavant es concentraria majoritàriament en el territori que definia la Diputació de Barcelona.
Segons la memòria presentada per l'IEC a la Diputació el 1914 es justifica la necessitat del Servei: Cada dia és més gran l'atenció dels Estats, en tot ço que fa referència a la conservació del seu patrimoni artístic. Importants organismes administratius existeixen exclusivament dedicats a aquest objecte; nombroses lleis han sigut promulgades, per a determinar els principis d'actuació i fixar procediments; fortes quantitats són consignades en pressupostos per a protegir l'art del passat. A l'afinar-se les civilitzacions, creix l'esment per mantenir en bon estat les obres artístiques i evitar la llur exportació. En un principi sols se vigilaven oficialment les produccions famoses: grans monuments arquitectònics,pintures i escultures de mèrit extraordinari. Avui, tot ço que té un valor artístic, per humil que siga, és amparat. Conservació material, defensa, prohibició que surtin de la pàtria els tresors artístics. Vet aquí’ls fins que, d'acord amb els pobles cultes, hem de voler perseguir intensament a Catalunya. Per obtenir-ho, és indispensable organitzar degudament el Servei de conservació i catalogació de monuments. Monuments megalítics i terrenys que contenen estacions prehistòriques; edificis complets o ruïnes; fragments de construccions antigues; objectes nobles de tota naturalesa, s'han de comprendre en la protecció.
Jeroni Martorell (1914-1951) miniatura|Jeroni Martorell i Terrats (1876-1951), primer director del Servei
Per tal de ser nomenat director, Jeroni Martorell va presentar una memòria «referent a lorganització del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments», on queden molt ben establerts tots els seus raonaments i intencions vers a les actuacions que podria arribar a realitzar el Servei. Aquests plantejaments eren fruit d'una gran compenetració amb els ideals politicoculturals del moment, que defensava la Mancomunitat i que potenciava l'Ajuntament de Barcelona; amb un suport molt més fort que en èpoques anteriors pel desenvolupament i la investigació científica, reorganitzant de la millor manera possible els col·lectius professionals com podien ser per exemple els arquitectes, etc.
Jeroni Martorell era un personatge molt instruït pel que feia a l'arquitectura autòctona i tenia teories respecte a aquesta, que li permetran entrar en debat amb altres teories contemporànies o anteriors com les de Ruskin, també amb les de Boito i Giovanoni amb els que compartia diversos punts de vista i opinions, i a més a més de Puig i Cadafalch que el va influenciar en gran manera.
Algunes de les seves opinions i plantejaments es poden veure reflectits en una conferència que es va realitzar a l'Ateneo de Madrid cap al 1919. Els punts que va posar de manifest en aquesta conferència van ser diverses qüestions sobre la propietat artística, la definició de Monument Nacional, la protecció patrimonial, aspectes legislatius, com dur a terme la formulació de catàlegs, i va prestar gran atenció a la conservació i restauració de monuments en el context de Catalunya i Espanya.
La seva intenció era d'alguna manera despertar la consciència dels membres de la conferència per perllongar la vida del màxim possible de monuments i construccions històriques. No pretenia grans inversions salarials sinó senzills treballs que poguessin garantir un ampli ventall d'intervencions en un gran nombre de construccions. Posava de manifest que l'Estat reparava intensament alguns dels anomenats «monuments nacionals», refent-los completament com si fossin nous. Martorell no buscava això, deia que la conservació i restauració dels monuments havia de practicar-se amb un gran respecte per l'obra del passat. S'havia de procurar mantenir l'obra tot el possible però sense refer-la de nou, simplement consolidar els elements deteriorats perquè no vagin en augment.
Segons Martorell, per a gaudir del plaer estètic que ens proporciona un monument o construcció històrica se l'ha de conservar segons la seva situació originària, acceptant que aquesta haurà quedat malmesa amb el pas del temps. No estava d'acord que es prengués com a norma enviar totes les peces als museus. Defensava que als museus només hi haurien d'anar les obres que es trobessin en deficients condicions de llum o de seguretat o les que haguessin estat trobades en excavacions arqueològiques, sense complir la missió per la qual van ser creades. Reclamava, doncs,<blockquote>que todo el país sea un Museo; que las obres de arte se hallen bien guardados en todas partes: he ahí el ideal. […] Proteger losmonumentos vivos aplicados a las necesidades corrientes, es cosa tan conveniente como cuidar a los inválidos...</blockquote> En aquesta nova proposta de conservació i protecció del patrimoni trobava fonamental que la legislació es fonamentés en declarar de propietat nacional els monuments i obres que representessin la col·lectivitat i prendre les mesures pertinents perquè no es poguessin enderrocar i alterar els monuments ni el seu entorn sense autorització. Es tractava, doncs, de proporcionar una bona tutela i gestió governamental.
Tots aquests criteris serien aplicats pel Servei en el conjunt de Catalunya, encara que Jeroni Martorell també actuava d'alguna manera per compte propi, ja que entre 1929 i 1936 també va exercir com a arquitecte conservador de la Tercera Zona d'Espanya (Catalunya, Illes Balears i províncies de València, Castelló i Terol). Però alguna de les obres que va realitzar amb col·laboració del SCCM van ser l'Església de Sant Pere de Camprodon; que ja havia començat a ser restaurada per la Comissió de Monuments de Girona. L'any 1931 va prendre el relleu en la restauració Jeroni Martorell, comunicant totes les seves actuacions a l'Institut d'Estudis Catalans, cosa que avui en dia permet saber fil per randa i de la pròpia mà de Martorell com es varen desenvolupar tots els treballs.
Els treballs al Monestir de Santa Maria de Poblet els va dur a terme com a director de SCCM, però també com a membre del Patronat de Poblet i com a arquitecte conservador del Ministeri d'Instrucció pública. En aquest projecte va col·laborar molt properament amb l'escriptor Eduard Toda Güell, que en aquells moments era el director del Patronat de Poblet.
Pel que fa a la tasca de catalogació i de formulació d'un inventari, es va iniciar partint dels fons de l'IEC juntament amb diverses aportacions que el Servei recollia en les excursions o amb el préstec dels particulars o també amb les donacions que rebia. Com a dada aproximada, el 1923 es varen arribar a catalogar fins a 12.000 fitxes. Dins d'aquest camp de la catalogació, l'any 1915 el Servei va dur a terme un encàrrec que es basava en la realització del Repertori Iconogràfic de la secció Espanya Monumental, que formava part de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i que en aquells moments es començava a organitzar.
Una de les tasques que va realitzar el SCCM i que més rellevància ha tingut per a la conservació dels monuments va ser la de realitzar declaracions monumentals, que a més de potenciar la salvaguarda d'edificis que estaven a punt de desaparèixer completament a causa de la seva degradació, també evitava que molts edificis arribessin fins aquest estat, o que s'enderroquessin molts d'altres. Amb aquestes declaracions també es va arribar a protegir i limitar la venda d'objectes artístics i es va potenciar la realització de diversos plans urbanístics per a un millor estudi i protecció dels monuments.
Pel que fa a les publicacions que s'esmentaven anteriorment, es pot dir que unes de les més interessants són les memòries de les actuacions del Servei. La primera memòria del SCCM es va presentar l'any 1920 a l'IEC. En aquesta es definien les bases ideològiques del Servei pel que feia a la restauració i s'exposaven les diverses actuacions que s'havien dut a terme durant aquests primers cinc anys de vida del Servei.
Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) El cop d'estat de Primo de Rivera del 13 de setembre del 1923 va fer que trontolles la situació i la posició de la Mancomunitat de Catalunya i de l'Institut d'Estudis Catalans, cosa que va afectar en gran manera als treballs que aquestes institucions encarregaven al SCCM. Alfons Sala, com a nou president de la Diputació de Barcelona i el Baró de Viver, com a nou Conseller de Cultura, varen començar un control intensiu sobre els diversos organismes i serveis que estaven a càrrec de la Mancomunitat, com per exemple l'IEC, al qual li van limitar molt els pressupostos que estaven constantment supervisats i controlats d'acord als ideals del nou Estat.
Malgrat aquests fets, el SCCM es va separar d'aquestes institucions per poder continuar mínimament amb les seves actuacions i encara que ja no publicava en col·laboració amb l'IEC, va continuar donant notícies de les seves actuacions mitjançant altres canals. A més, encara que el Servei hagués perdut part del protagonisme no va deixar de realitzar obres de conservació, encara que en menor nombre. Una de les obres de restauració en les que va intervenir Martorell durant la Dictadura va ser l'obra de reutilització de la Casa dels Canonges; a partir d'aquell moment s'ampliarien la biblioteca i els arxius i s'instal·laria el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, a més de les escoles Bibliotecàries i Professionals de la Dona i Borsa de Treball.
Els anys de la República (1930-1936)