miniatura|El primer a utilitzar el terme «simfonia coral» va ser Hector Berlioz en descriure la seva obra Roméo et Juliette. Una simfonia coral és una composició musical per a orquestra, cor i, de vegades, solistes, la qual s'adhereix, generalment, en el seu funcionament intern i arquitectura musical global a la forma musical simfònica. El terme «simfonia coral» en aquest context va ser encunyat per Hector Berlioz en descriure la seva obra Roméo et Juliette en la seva introducció de cinc paràgrafs per a aquesta obra.«Avant-Propos de l'auteur», partitura vocal de Reiter-Biedermann (Winterhur, 1858), p. 1. Citat a Holoman, p. 262. L'antecessor directe de la simfonia coral és la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven. La Novena de Beethoven recull part de lOde an die Freude (Cant de joia), un poema de Friedrich Schiller, amb text cantat per solistes i cor en el seu últim moviment. És el primer exemple d'ús en un compositor important de la veu humana al mateix nivell que els instruments en una simfonia.La Schlacht-Sinfonie de Peter von Winter també utilitza un cor final. Fou escrita l'any 1814, precedint per una dècada a la Novena de Beethoven. Tanmateix, com que és una obra ocasional escrita amb un únic moviment, la Schlacht-Sinfonie «està fora de la tradició genèrica de la simfonia». Bonds, New Grove (2001), 24:836.
Alguns compositors del , en particular Felix Mendelssohn i Franz Liszt, van seguir a Beethoven en la producció d'obres simfòniques corals. El gènere es va desenvolupar àmpliament en el , amb obres notables com les compostes per Benjamin Britten, Gustav Mahler, Serguei Rakhmàninov, Dmitri Xostakóvitx, Ígor Stravinski i Ralph Vaughan Williams, entre d'altres. Des de finals del segle XX i començaments del s'han compost diverses obres noves d'aquest gènere, entre elles les escrites per Tan Dun, Philip Glass, Hans Werner Henze i Krzysztof Penderecki.
La intenció era que la simfonia coral romangués en el gènere simfònic, fins i tot amb la seva fusió d'elements dramàtics o narratius que es derivaven de la inclusió de les paraules. Amb aquest objectiu, les paraules van ser tractades simfònicament per perseguir finalitats no narratives, a través de l'ús freqüent de la repetició de paraules i frases importants i la reordenació, transposició i omissió de passatges lingüístics. El text va arribar a determinar l'esquema simfònic bàsic, mentre que l'orquestra transmetia les idees musicals en un grau similar al del cor i els solistes. Fins i tot amb un èmfasi simfònic, una simfonia coral era influenciada sovint en la forma musical i el contingut per una narració externa, fins i tot en les parts on no hi havia cant.
Història miniatura|Ludwig van Beethoven va redefinir el gènere simfònic introduint paraules i veus en la seva Novena Simfonia. A finals del , la simfonia es va establir com el més prestigiós dels gèneres instrumentals. No obstant això, a causa del fet que no se centrava en un text escrit, era vista com un vehicle d'entreteniment més que d'idees socials, morals o intel·lectuals. Aquest punt de vista va canviar unes dècades més tard, en part a causa dels assoliments en el gènere simfònic de Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart i Ludwig van Beethoven. També va haver-hi un canvi d'actitud cap a la música instrumental en general, i l'absència de text, abans vista com un desavantatge, va passar a considerar-se una virtut.
L'any 1824, la Novena Simfonia de Beethoven va redefinir la simfonia mitjançant la introducció de text i veu en un gènere prèviament instrumental, per la qual cosa va obrir un debat sobre el futur de la simfonia en si mateixa. Richard Wagner va afirmar més tard que l'ús de les paraules de Beethoven havia demostrat el que el musicòleg Mark Evan Bonds denomina «els límits de la música purament instrumental i, per tant, el final de la simfonia com a gènere vital». Altres no estaven segurs de com procedir; si emular la Novena mitjançant la composició de simfonies amb finals corals o bé desenvolupar el gènere simfònic de manera purament instrumental. Finalment, segons Bonds, la simfonia va ser vista «com un drama global i còsmic que va transcendir l'àmbit del so en si mateix».
Alguns compositors van emular i van ampliar el model de Beethoven. Hector Berlioz va mostrar en la seva simfonia coral Roméo et Juliette un nou enfocament de la naturalesa èpica de la simfonia, usant veus per barrejar música i narrativa, excepte els moments fonamentals de la narrativa reservats a l'orquestra únicament. En fer-ho, escriu Bonds, Berlioz il·lustra per als compositors posteriors «nous enfocaments per abordar la metafísica en l'àmbit de la simfonia». Felix Mendelssohn va compondre la seva Segona Simfonia com una obra per a cor, solistes i orquestra. Havent etiquetat l'obra com a «simfonia-cantata», va ampliar el final coral a nou moviments mitjançant la inclusió de seccions vocals per a solistes, recitatius i seccions per a cor, la qual cosa va fer a la part vocal més llarga que les tres seccions purament orquestrals que la precedien. Franz Liszt va escriure dues simfonies corals, seguint aquestes formes de múltiples moviments amb les mateixes pràctiques de composició i mateixos objectius programàtics que havia establert en els seus Poemes simfònics.
miniatura|esquerra|Gustav Mahler va seguir el llegat de Ludwig van Beethoven en les seves primeres simfonies. Després de Liszt, Gustav Mahler va prendre el llegat de Beethoven en les seves primeres simfonies, en el que Bonds anomena «els seus esforços per un final utòpic». Per aquest efecte, Mahler va utilitzar un cor i solistes en el final de la seva Segona Simfonia, «Resurrecció». En la seva Tercera Simfonia va escriure un final purament instrumental precedit per dos moviments vocals i en la seva Quarta Simfonia una soprano solista interpreta un final vocal. Després d'escriure les seves simfonies Cinquena, Sisena i Setena com a obres purament instrumentals, Mahler va tornar a l'estil «cerimonial festiu-simfònic» en la seva Vuitena Simfonia, que integra el text al llarg de tota l'obra. Després de Mahler, la simfonia coral es va convertir en un gènere més comú, patint diversos canvis de composició en el procés. Alguns compositors, com Benjamin Britten, Serguei Rakhmàninov, Dmitri Xostakóvitx i Ralph Vaughan Williams, van seguir la forma simfònica en sentit estricte. Britten, Benjamin, «A Note on the Spring Symphony», Music Survey, Primavera de 1950. Uns altres, com Havergal Brian, Alfred Schnittke i Karol Szymanowski, van triar ampliar la forma simfònica o utilitzar diferents estructures simfòniques en conjunt.
Al llarg de la història de la simfonia coral s'han compost obres que han reflectit objectius programàtics de composició particulars. Una de les primeres simfonies d'aquest tipus va ser la Segona Simfonia de Mendelssohn, encarregada per la ciutat de Leipzig l'any 1840 per celebrar el 400è aniversari de la invenció dels tipus mòbils per Johannes Gutenberg. Més d'un segle després, la Segona Simfonia de Henryk Górecki, subtitulada «Copernicana», va ser encarregada el 1973 per la Kosciuszko Foundation de Nova York per celebrar el 500è aniversari del naixement de l'astrònom Nicolau Copèrnic. Entre aquestes dues obres, el 1930, el director d'orquestra Sergéi Kusevitski va encarregar a Ígor Stravinski la composició de la Simfonia dels Salms pel 50è aniversari de l'Orquestra Simfònica de Boston i, el 1946, el compositor Henri Barraud, llavors cap de Radiodiffusion-Télévision Française, va encarregar a Darius Milhaud que escrivís la seva Tercera Simfonia, subtitulada «Et Deum», per commemorar el final de la Segona Guerra Mundial.
A finals del segle XX i principis del , es van compondre més simfonies corals per a ocasions especials. Krzysztof Penderecki va compondre la seva Setena Simfonia per commemorar el tercer mil·lenni de la ciutat de Jerusalem, el 1996 i Tan Dun la Symphony 1997: Heaven Earth Mankind per commemorar la transferència de la sobirania de Hong Kong aquell any a la República Popular Xina. Philip Glass va rebre l'encàrrec de compondre la seva Cinquena Simfonia com una de les moltes peces per celebrar el començament del .
Característiques generals Igual que un oratori o una òpera, una simfonia coral és una obra musical per a orquestra, cor i, sovint, veus solistes, encara que se n'han compost algunes per a veus sense acompanyament. Berlioz, que el 1858 va encunyar el terme per descriure al seu Roméo et Juliette, va explicar la peculiar relació que ell concebia entre la veu i l'orquestra:
A diferència dels oratoris o les òperes, que generalment estan estructurats de manera dramaturga en àries, recitatius i cors, una simfonia coral està estructurada com una simfonia, en moviments. Es pot emprar l'esquema tradicional de quatre moviments, amb un ràpid moviment d'obertura, un moviment lent, un scherzo i un moviment final, o, com ocorre amb moltes simfonies instrumentals, es pot utilitzar una estructura diferent dels moviments. El text escrit en una simfonia coral és al mateix nivell que la música, com en un oratori, i el cor i els solistes comparteixen paper amb els instruments. Amb el temps, l'ús del text va permetre a la simfonia coral evolucionar des d'una simfonia instrumental amb un final coral, com en la Novena de Beethoven, a una composició que pot utilitzar veus i instruments en tota la composició, com en la Simfonia dels Salms de Stravinski o la Vuitena Simfonia de Mahler.
De vegades, el text pot donar una idea general bàsica que es relaciona amb l'esquema de quatre moviments d'una simfonia. Per exemple, l'estructura de quatre parts de Les campanes d'Edgar Allan Poe, una progressió des de la joventut fins al matrimoni, la maduresa i la mort, va suggerir naturalment els quatre moviments d'una simfonia a Sergei Rakhmàninov, la qual cosa va resultar en la seva simfonia coral homònima. El text pot animar a un compositor a ampliar la simfonia coral traspassant els límits normals del gènere simfònic, igual que va fer Berlioz amb el seu Roméo et Juliette, si bé encara és dins de la intenció estructural o estètica bàsica de la forma simfònica. També això pot influir en el contingut musical en les parts on no hi ha cant, com a Roméo et Juliette. Allí, Berlioz permet a l'orquestra expressar la major part del drama en la música instrumental i estalvia paraules per a les seccions expositives i narratives de l'obra.
Relació entre paraules i música Com en un oratori, el text escrit en una simfonia coral pot compartir un estatus similar al de la música, i el cor i els solistes poden participar en el plantejament i desenvolupament d'idees musicals en una mesura similar als instruments. El text també pot ajudar a determinar si l'autor segueix estrictament la forma simfònica, com en el cas de Rakhmàninov, Britten i Shostakóvich, o si sobrepassen la forma simfònica, com en el cas de Berlioz, Mahler i Havergal Brian. De vegades, l'elecció del text ha portat al compositor a diferents estructures simfòniques, com en el cas Szymanowski, Schnittke i, de nou, Havergal Brian. El compositor també pot optar per tractar el text fluidament, d'una manera més semblant a la música que a la narració. Així va ser el cas de Vaughan Williams, Mahler i Philip Glass.
Tractament musical del text