Albert Gleizes (París, 8 de desembre del 1881 - Avinyó, 23 de juny del 1953), fou un pintor francès, teòric, filòsof, fundador autoproclamat de cubisme i una influència en l'Escola de París. Albert Gleizes i Jean Metzinger van escriure el primer tractat important sobre el cubisme, Du "Cubisme", el 1912. Gleizes va ser un membre fundador del grup d'artistes Section d'Or. També fou membre de Der Sturm, i els seus molts escrits teòrics van ser originalment més apreciats a Alemanya, on sobretot la Bauhaus va donar una consideració acurada a les seves idees.Daniel Robbins, 1964, Albert Gleizes 1881 – 1953, A Retrospective Exhibition, Published by The Solomon R. Guggenheim Foundation, New York, in collaboration with Musée National d'Art Moderne, Paris, Museum am Ostwall, Dortmund.Museum of Modern Art, New York, MoMA, Albert Gleizes, Daniel Robbins, Grove Art Online, 2009 Oxford University Press
Biografia i obra Va néixer el 8 de desembre de 1881 a París. Era fill d'Elizabeth Valentine Commere i Sylvain Gleizes, un dissenyador de teixits que dirigia un gran taller de disseny industrial. El seu oncle, León-François Commerre, era un exitós retratista que va guanyar el Premi de Roma l'any 1875.
Va treballar com a aprenent a l'estudi del seu pare. De nen, no li agradava l'escola i sovint se saltava classes per passar temps escrivint poesia i vagant pel Cementiri de Montmartre. En acabar la secundària, Gleizes va passar quatre anys al 72è Regiment d'Infanteria de l'exèrcit francès (Abbeville, Picardia) i després va començar la seva carrera com a pintor, fent, en primer lloc, paisatges. Gleizes va iniciar-se en la tradició impressionista de manera autodidàctica cap a l'any 1901. Els seus primers paisatges semblen especialment inspirats per Alfred Sisley i Camille Pissarro. Tot i aquesta clara inspiració en la tècnica, els punts de vista i la composició d'aquestes primeres obres són propis de Gleizes i representen un clar desviament de l'estil de l'Impressionisme tardà.
L'any 1902, amb només vint-i-un anys, va exposar La Siene à Asnières (El Sena a Asinères) a la Société Nationale des Beaux-Arts. L'any següent, va participar en el primer Salon d'Automne exhibint dues obres. Aviat va caure en la influència de Fernand Léger, Robert Delaunay, Jean Metzinger i Henri Le Fauconnier. L'any 1905 va estar entre els fundadors de l'Association Ernest-Renan, una associació d'estudiants en contra de la propaganda militar. Gleizes s'encarregava de la secció literària i artística, organitzant obres de teatre i lectures de poesia. Va exposar Jour de marché en banlieue al Museu de Belles Arts de Lyon. Cap a finals del 1907, la seva producció artística va evolucionar cap al Postimpressionisme amb uns forts components naturalistes i simbolistes. Aquest mateix any, Gleizes, juntament amb altres artistes, va decidir llogar una gran abadia a Créteil i crear una association fraternalle d'artistes anomenada, és a dir, una comunitat autosuficient que els permetés fer art sense cap mena de preocupació comercial. Per falta d'ingressos, van haver d'abandonar el projecte i l'abadia. Gleizes, acompanyat per Amedeo Modigliani, Henri Doucet, Maurice Drouart i Geo Printemps, va traslladar-se temporalment a la comuna artística del barri de Montparnasse de París.
El 1908, Gleizes va exposar a la Toison d'Or de Moscou. Aquell mateix any, influït transitòriament pel Fauvisme i amb un gran interès pel color, l'obra de Gleizes comença a presentar un component protocubista.
L'any 1910 va integrar-se en el Cubisme, del que va ser un dels primers i més important teòrics conjuntament amb Jean Matzinger. Amb aquest últim, va escriure Du "Cubisme" l'any 1912, dotant de bases teòriques i estètiques al moviment.
Creació del cubisme Anys clau L'any 1910, Gleizes va exposar dues de les seves pintures al Salon des indépendants: Retrat de René Acros i L'Arbre. Aquestes pintures, ara ja d'estil clarament cubista, destaquen per la simplicitat de les formes i la geometrització dels objectes i persones retratades. Juntament amb les pintures d'estil similar que Jean Metzinger havia exposat al mateix saló, els quadres de Gleizes van despertar respostes molt diferents. Louis Vauxcelles, per exemple, va referenciar de manera simplista i imprecisa a Gleizes, Merzinger, Delunay, Léger i Le Fauconnier com "geòmetres ignorants, reduint el cos humà, el lloc, a cubs pàl·lids". Guillaume Apollinaire, en canvi, va remarcar "amb alegria" que el nou estil de l'exposició signifiqués "La derrota de l'impressionisme".
L'exposició del Salon d'Automne del mateix 1910 va ser el lloc on, per primera vegada, es va dedicar tota una sala (la Salle 41) a artistes cubistes, inclòs Gleizes. Això va generar un escàndol dins el món de l'art que va fer arribar el moviment al públic general (mentre que autors com Pablo Picasso o Georges Braque exposaven en galeries privades i venien les seves obres a grups selectes).
L'any 1911, uns mesos després d'haver tornat a exposar al Salon d'Automne, Gleizes va conèixer a Picasso per primer cop i es va unir al Grup de Puteaux, que celebrava reunions a l'estudi de Jacques Villon (Gaston Duchamp) i incolïa figures com els germans Villion, Raymond Duchamp-Villon i Marcel Duchamp, entre d'altres.
Albert Gleizes, 1912, Les Baignuses (Les banyistes), oli sobre tela, 105 x 171 cm, Musée d'Art Moderne de la Ville de París. Albert Gleizes, Les Maison, Landscape (1910-11), Exposició d'Art Cubista, Galeries Dalmau, 1912, catàleg.
L'any següent, Gleizes va tornar a generar polèmica (inclús dins del mateix moviment cubista) amb Les baigneuses (Les banyistes). Aquell mateix any, el 1912, va exposar a les Galeries Dalmau de Barcelona (en la primera exhibició cubista d'Espanya), a Moscou, al Salon de la Société Normande a Rouen i al Salon de la Section d'Or a la Galeria de la Boétie a París.
Del 1911 al 1912, basant-se parcialment en les teories d'Henri Poincaré, Ernst Mach, Charles Henry i Henri Bergson, Gleizes va començar a representar l'objecte amb la tècnica del moviment relatiu, és a dir, en comptes de considerar-lo des d'un punt de vista concret, l'objecte es va reconstruint seguint una selecció de punts de vista successius, com si es mirés des de diferents punts de vista simultàniament. Aquesta tècnica la porta al seu grau més de complexitat amb Le Dépiquage des Moissons (1912), una de les pintures més grans de la història del cubisme.
Albert Gleizes, 1912, L'Homme au Balcon, retrat del Dr. Théo Morinaud, oli obre tela, 195,6 x 114,9 cm, Museu d'Art de Filadèlfia. Exposat al Salon d'Automne, París, 1912. Adquirit a l'Armory Show per Arthur Jerome Eddy.
Al Salon d'Automne de 1912, Gleizes va exposar l'Homme au Balcon (Home en un Balcó) i va generar una forta polèmica al Consell Municipal de París, fent inclús que se celebrés un debat a la Chambre des Diputats sobre l'ús de fons públics per oferir exhibicions on s'exposés un art tan "bàrbar".
Gleizes i Metzinger, en preparació del Salon de la Section d'Or i en resposta a les crítiques, van publicar el primer assaig teòric obre el cubisme, titulat Du "Cubisme" (publicat per Eugène Figuière el 1912).
1913-1918 Després d'exposar a l'Armory Show el febrer de 1913, Gleizes va publicar un article titulat "Cubisme i tradició" a la revista Montjoie! de Ricciotto Canudo. Va ser a través d'aquest teòric del cinema que Gleizes coneixeria a l'artista Juliette Roche, amb qui s'acabaria casant.
Quan esclata la Primera Guerra Mundial, Gleizes va allistar-se de nou a l'exèrcit francès, on se li encarregaria l'organització de l'entreteniment per a les tropes, dissenyant l'escenografia i el vestuari de El somni d'una nit d'estiu amb Georges Valmier.
La tardor de 1915 és acomiadat de l'exèrcit i es trasllada amb Roche a Nova York, on es reuniria regularment amb Francis Picabia, Man Ray, Marcel Duchamp i Jean Crotti. Després d'una breu estada a l'Albemarle Hotel, Gleizes i la seva dona es van instal·lar al 103 West Street, on Gleizes va pintar una sèrie d'obres inspirades en la música jazz, els gratacels, els rètols lluminosos i el pont de Brooklyn. Va participar en una exposició a la Montross Gallery.
Gleizes i Catalunya Des de Nova York, la parella es trasllada a Barcelona juntament amb Marie Laurencin, Picabia i Gabrièle Buffet-Picabia. El grup va passar l'estiu de 1916 a Tossa de Mar i al novembre Gleizes va inaugurar la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona. L'esdeveniment va despertar un gran interès entre els artistes locals i va influir directament en creadors com Josep Maria de Sucre i de Grau i Joaquim Torres i García, que van incorporar elements del cubisme en les seves obres.
Tot i la seva curta estada a Catalunya, Gleizes va mantenir una relació significativa amb Catalunya, sobretot a través de la seva participació en els cercles artístics vinculats a les avantguardes i la seva influència en artistes catalans, que veien en el cubisme una oportunitat per renovar l'art i deslligar-lo de la tradició academicista. El seu llegat va deixar una empremta duradora en l'evolució de l'art modern català, contribuint al diàleg cultural entre París i Barcelona durant un període de gran efervescència creativa.
Gleizes i la religió L'any 1917, Gleizes va tornar a Nova York, on va començar a escriure esbossos poètics en vers i prosa, alguns dels quals publicats a la revista Dada periodical nº391 de Picabia. El setembre del mateix any va visitar les Bermudes on va pintar diversos paisatges. Quan va acabar la guerra va tornar a França on la seva escriptura va evolucionar més cap a l'ensenyament i la divulgació a través de l'escriptura, implicant-se en el comitè de les Unions Intellectuelles Françaises.
Durant l'hivern de 1918, segons explica Daniel Robbins, Gleizes va acudir a la seva dona i li va dir: "M'ha passat una cosa terrible: crec que estic trobant Déu". Encara que Gleize no va unir-se a l'Església fins al 1941, els seus següents vint-i-cinc anys els va dedicar a un esforç lògic, no només per trobar Déu, sinó també per tenir fe. Aquesta nova convicció religiosa no va derivar de cap visió mística, sinó de la confrontació racional de tres problemes urgents als quals s'enfrontava Gleizes: l'ordre col·lectiu, les diferències individuals i el paper del pintor.
Des de 1914 fins al final del seu període a Nova York, les pintures representatives i no representatives de Gleizes van coexistir, diferenciades només, segons Daniel Robbins, per "el grau d'abstracció amagat per la uniformitat amb què eren pintades i per l'esforç constant per vincular la realització plàstica del quadre a una experiència concreta, fins i tot única" Gleizes va abordar l'abstracció més conceptualment que amb la pintura. L'any 1924 va pintar dos quadres sorprenents que s'allunyaven de la seva temàtica habitual: Les imaginaries natures mortes i Blau i verd.
1920-1930 El 1919, el sentit del moviment cubista previ de la guerra havia quedat fracturat. París va viure una forta reacció contra els ideals d'esforç comú i construcció revolucionària en els que Gleizes continuava creient a favor de la visió anarquista de les avantguardes i l'esperit, segons ell, destructiu del dadaisme. Cap dels dos moviments li cridava l'atenció i, amb els Salons dominats per un clar retorn al classicisme, el seu desencant amb París es nodria constantment. Gleizes va intentar ressuscitar l'esperit de la Secció d'Or i, tot i les dificultats que li generava l'època, va intentar restablir un moviment europeu d'artistes abstractes en forma de gran exposició itinerant anomenada Exposition de la Section d'or de l'any 1920, la qual no va generar l'èxit que esperava. Pels artistes joves, el cubisme havia passat de moda; mentre que per Gleizes només s'havia investigat la seva fase preliminar i calia experimentar més.