miniatura|Una periodista pren apunts en una llibreta i grava en vídeo en una roda de premsa a la Llotja de Mar de Barcelona La història del periodisme a Catalunya és el desenvolupament del periodisme a Catalunya, entès com una activitat regular i continuada de recollida, elaboració i difusió de notícies sobre els principals esdeveniments que passen al món, que duen a terme els periodistes. La tendència arreu ha estat l'increment del nombre de notícies a l'abast dels ciutadans i de la velocitat de transmissió.
Línies generals de l'evolució Catalunya ha estat pionera en el camp de la comunicació. Des de les cròniques a l'edat medieval fins als diaris digitals, passant per les primeres emissions radiofòniques o la primera televisió local, el país ha demostrat un caràcter innovador.
Els antecedents de les cròniques periodístiques es remunten a l'època medieval. Al , Ramon Muntaner, a la seva Crònica, explica coses que van succeir de veritat i que ell va veure i viure. Muntaner empra sovint el ‘jo hi era’, que subratlla el seu paper de testimoni, i les dades que subministra ajuden a conèixer l'època de Jaume I. L'escriptor Joan Fuster va ser el principal intèrpret de l'obra d'aquest cronista medieval i el seu elogi és força eloqüent.
Un bon inici No obstant això, no és fins a l'aparició de la impremta que el periodisme i la crònica van arribar a desenvolupar-se plenament. Des del naixement de la primera gaseta (1641) fins als primers diaris digitals (1994), la premsa catalana creix i arriba a uns nivells de creativitat i d'impacte espectaculars. De fet, la premsa és tota una demostració d'un tret del país: l'afany d'innovació. No importa quin és l'invent: un submarí, una llançadora o teler, o un iogurt. La ciutadania crea i si no inventa res nou, pensa com millorar-ho i com fer-ho més eficient.
Durant gairebé dos segles, del 1714 al 1984, van dominar el panorama periodístic, tret dels breus períodes puntuals, perennes prohibicions centralistes. Durant tot aquest temps, des del i XIX fins a la primera meitat del XX, totes les publicacions estaven absolutament controlades. Tot i així, l'estímul creatiu era força notable. Molts inventors van començar copiant per després crear. Seria el cas de la primera publicació periòdica catalana: ‘La Gazeta’ de Jaume Romeu, nascuda el 28 de maig de 1641 –el 1621 ja hi havia hagut un antecedent a Perpinyà–. ‘La Gazeta’ era una bona imitació de la del francès T. Renaudot del 1631. A Europa, les gasetes es publicaven des de principi del (Anvers, 1605; Frankfurt, 1616). El 1661, vint anys després de l'aparició de la publicació catalana, va sorgir la primera gaseta a Madrid.
Amb l'arribada del , Europa va viure un moment de gran preocupació científica i Catalunya no va ser una excepció. Un exemple d'aquesta curiositat general que generaria grans invents va ser el telègraf òptic. Des dels temps dels romans, la comunicació es feia amb miralls, fum, lletres amb fils penjats… Tots aquests recursos tenien limitacions: es necessitava un gran nombre de persones i enormes inversions i eren poc fiables. Salva i Campillo, però, va trobar una solució. Campillo va dictar el 16 de desembre de 1795 una memòria sobre l'electricitat aplicada a la telegrafia a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Aquest inventor català va proposar juxtaposar els fils metàl·lics a distància amb les ampolles de Leyden. Alexandre de Volta i la seva famosa pila encara trigarien a arribar. Va ser un camí feixuc però, vençuts els obstacles, el periodisme es va poder beneficiar de la capacitat d'inventiva de tots aquests creadors.
Un cop baix Amb la victòria borbònica, el 1714 es va imposar una censura fèrria i la premsa, sense llibertat, pràcticament va deixar d'existir. Per editar un diari calia un privilegi, com el que va obtenir el ‘Diario de Barcelona’ el 1792. El diari barceloní va ser, durant moltes dècades, el més antic viu que es publicava a l'Europa continental. Al llarg de tot el tan sols hi va haver un curt període, dues dècades a tot estirar, en el qual els periodistes van poder exercir el seu ofici en llibertat.
En un d'aquests breus períodes en el qual les autoritats van ser més flexibles i més tolerants, va néixer ‘El Europeo’ (1823), que va tenir una vida molt curta: va morir a l'abril del 1824. La seva existència va ser possible gràcies a l'ocupació francesa de Barcelona que va acabar amb el Trienni Liberal. Amb el subtítol ‘Periódico de ciencias, arte y literatura’, va ser la primera publicació romàntica en la qual alguns autors, com Bonaventura Carles Aribau i Ramon López Soler, van obrir la porta a les inquietuds literàries i artístiques que inundaven Europa, quan a Espanya la Inquisició encara era ben viva. A l'estat espanyol, la censura feia estralls i els virreis actuaven despòticament. La població encara conservava a la retina les repressions del 1714.
Juntament amb aquestes publicacions culturals, n'hi havia d'altres com les revistes femenines, que des de final del parlaven de modes, pensament, moralitats… A Catalunya hi havia títols que explicitaven el caràcter social de la missió de la premsa: ‘La ilustración de la mujer’ (1872-1884), ‘La higiene para todos' (1883-1914) o ‘La educación de la mujer’ (1877).
Algunes publicacions exteriors van ajudar a donar una embranzida a la producció interior. Tan sols un exemple: a Nova York, ‘La Llumanera de Nova York’ (1874-1881), un mensual de Broadway, parlava de l'Exposició Universal, i d'Edison. Catalunya establia així i en català, amb una publicació avançada i d'impacte, un lligam amb Nova York. La premsa modernista també va tenir títols de gran qualitat, com ‘L'Avens' (2a època 1889-1893) o ‘Joventut’ (1900-1906), una publicació que afirmava: ‘Quan més català més europeu i com més barceloní més universal'; i ‘Quatre Gats’ (1899) amb Ramon Casas i Carbó i Maurice Utrillo. Aquestes publicacions van donar prestigi a la història nacional del periodisme. El periodisme català no tan sols va innovar en l'àmbit cultural i informatiu, sinó que també ho va fer amb l'oci i l'entreteniment. ‘Sport Español' (1885) va ser la primera revista estatal dedicada a l'esport. ‘Los Deportes' es va publicar el 1897. ‘Sport’ (1908) va ser una prolongació del setmanari homònim. Se’n conserva un sol número (12-IV-1913). A ‘200 anys de premsa diària’ s'afirma que és el primer de Catalunya i segurament d'Espanya. ‘Mundo Deportivo’ és una altra publicació esportiva viva que neix com a setmanari el 1906, que passa a ser diari el 1929, i ‘La Jornada Deportiva’ va sorgir el 1923.
Dinamisme industrial El dinamisme industrial del va comportar una embranzida del periodisme patronal d'associacions. Un exemple és ‘El Trabajo Nacional' (1892), del Foment del Treball Nacional. Al mateix temps va néixer una premsa obrera que, entre altres coses, defensava l'associacionisme i la jornada de vuit hores o, simplement, era una eina de lligam dels treballadors.
Malgrat la repressió del moviment obrer, a mitjan van emergir noves publicacions: a Catalunya sorgia El Obrero (1864) d'Antoni Gusart i Vila, mentre a Madrid un altre català, Ramon Simó i Badia, publicava ‘El Eco de la Clase Obrera’ (1855). A principi del XX va néixer una revista cosmopolita, elegant, culta i amb una extraordinària qualitat formal: D'Ací i d'Allà (1918-1936). No va ser simplement una revista il·lustrada més, sinó el magazín de qualitat per excel·lència. Aquesta publicació es va convertir en el model que va il·lustrar una classe social amb el mateix to que ho feia ‘La Illustration' de París. S'adreçava a una burgesia molt satisfeta d'ella mateixa i amb inquietuds per l'art, la literatura, la natura, la decoració o les arts aplicades.
Ràdio Barcelona EAJ-1 va tenir un paper estel·lar en el naixement de la ràdio catalana, ja que va ser la primera emissora regular en funcionament a l'estat espanyol al novembre del 1923 –tot i que les proves van arrencar al setembre del 1923–. Va ser un equip de tècnics francesos de la revista ‘Je sais tout’ qui va fer possible establir enllaços entre el Teatre Grec de Montjuïc i el Palau de la Música Catalana. L'emissora francesa Radiola emetia en proves des de París des del novembre del 1922. Als Estats Units hi havia emissions radiofòniques des del 1920. Igualment catalana va ser la primera revista de ràdio de l'estat, ‘Radiosola’ que va veure la llum al setembre del 1923. No obstant això, la gran revista, pel que fa a la difusió, va ser ‘Ràdio Lot’ (1925). L'aventura catalana va ser tan suggerent que la productora francesa Gaumont va produir, el 1926, un documental informatiu sobre la ràdio catalana.
La televisió sota control Amb la Guerra Civil van arribar les ruptures i els silencis. La televisió en la qual Catalunya havia estat pionera als anys trenta ja no va poder continuar el seu desenvolupament per les limitacions centralistes. Es van decomissar molts diaris, un fenomen únic a Europa. Tot i el control obrer, però, els periòdics apareixien amb regularitat. Amb l'estabilitat i l'expansió econòmica dels seixanta, també a Barcelona van tenir lloc les primeres proves, privades, de televisió. A la dècada anterior s'havia construït el primer aparell de televisió.
Al juny del 1948, la casa Philips va instal·lar uns estudis i unes sales de projeccions a la Fira Internacional de Mostres. Durant quasi una setmana el muntatge de l'empresa holandesa va ser l'atracció central. Per l'estudi van desfilar cantants, es van fer entrevistes i, fins i tot, hi va haver una actuació de l'Escolania de Montserrat. A l'agost, Radio Corporation of America (RCA) va voler filmar una ‘corrida de toros' a Madrid que es va passar a Bellas Artes. La projecció va durar poc, perquè va fallar voltatge elèctric i es va haver de suspendre la retransmissió. Finalment, el poder polític dictatorial va decidir que la seu de la televisió havia de ser la capital de l'estat i que aquesta n'havia de tenir el monopoli.
No obstant això, a Catalunya es van fer emissions fora del control de la TVE. El dinamisme social, l'ànsia de llibertat i l'afany d'experimentació van provocar el naixement de televisions lliures, municipals o d'Internet. A Barcelona, Televisió de Catalunya, va haver de lluitar des del seu naixement amb l'hostilitat centralista per gairebé tot, per entrar a la Unió Europea de Radiodifusió (UER) o per adquirir maquinària. Els més centralistes volien que fos antropològica (residual i folklòrica), però el cert és que es va aconseguir una televisió moderna, capaç de tractar-se de tu a tu amb l'estatal. Va començar a emetre en proves el 10 de setembre de 1983 i de forma regular el 16 de gener de 1984. Va crear nous canals, nous formats i es va consolidar com una eina fonamental en la projecció de la identitat catalana tot i les limitacions polítiques.
La premsa local i comarcal també s'ha desenvolupat amb èxit des de la Transició fins a l'actualitat. També han nascut publicacions erudites per a una minoria i gratuïtes per a una majoria. La primera publicació gratuïta va ser ‘Claxon' (Tarragona, 1969). Una altra publicació amb una expansió fulgurant, que s'ha convertit en la revista local més llegida amb un tiratge molt alt, gairebé similar al nombre de les famílies, és ‘Tot Sant Cugat’ (1986): 20.000 exemplars per a 80.000 habitants. A les II Jornades Internacionals de Premsa es va exposar que les 85 capçaleres locals en distribuïen gairebé tres milions d'exemplars. L'expert holandès Piet Bakker va afirmar que aquesta premsa informativa comarcal converteix ‘Catalunya en un cas únic a Europa’.