Otto Rank, també Otto Rosenfeld, (22 d'abril de 1884, Viena - 31 octubre de 1939, Nova York), psicoanalista austríac. Otto Rank va ser un dels primers deixebles de Sigmund Freud i formava part dels seus col·laboradors de més confiança. Va ser secretari de l'Associació Psicoanalítica de Viena i (des de 1912 fins a 1924) membre del comitè editorial de la revista internacional de psicoanàlisi Imago. El 1919 va fundar l'editorial Internationalen Psychoanalytischen Verlag («Editorial Psicoanalítica Internacional»), institució que va dirigir fins al 1924. Les tesis sobre l'angoixa del naixement exposades en la seva obra principal Trauma der Geburt und seine Bedeutung für die Psychoanalyse (1924) (Trauma del naixement i el seu significat per a la psicoanàlisi) van conduir a un distanciament de Freud.Didier Houzel, «Traumatisme de la naissance (Le-)», a Dictionnaire international de la psychanalyse (dir. Alain de Mijolla), Hachette, 2005, Va ampliar l'abast de la psicoanàlisi al camp de la psicosi. El 1926 Rank es va mudar a París i el 1936 es va establir com a psicoterapeuta a Nova York. Va fundar l'escola casework que proposava una limitació del temps en què havia de transcórrer un procés de teràpia.
A la Societat Psicoanalítica de Viena El 1905, als 21 anys, Otto Rank va presentar a Freud un estudi que va impressionar tant a Freud que el va convidar a convertir-se en secretari de l'emergent Societat Psicoanalítica de Viena. Rank es va convertir així en el primer membre pagat del moviment psicoanalític i en la «mà dreta» de Freud durant gairebé 20 anys. Freud considerava que Rank, amb qui era intel·lectualment més íntim que els seus fills, era el més brillant dels seus deixebles vienesos.
Encoratjat i amb el suport de Freud, Rank va completar el «Gymnasium» o l'escola preparatòria per a la universitat, va assistir a la Universitat de Viena i es va doctorar en literatura el 1912. La seva tesi, sobre la saga Lohengrin, es va publicar el 1911, la primera tesi doctoral freudiana que es va publicar com a llibre.
Rank va ser un dels sis col·laboradors de Freud reunits en un «comitè» o «anell» secret per defensar el corrent psicoanalític a mesura que es desenvolupaven les disputes amb Alfred Adler i Carl Jung. Rank va ser l'autor més prolífic del «ring» a més de Freud mateix, ampliant la teoria psicoanalítica a l'estudi de la llegenda, el mite, l'art, la creativitat i El doble («Doppelgänger»).Sophie de Mijolla-Mellor, « Don Juan et Le Double », a Dictionnaire international de la psychanalyse (dir. Alain de Mijolla), Hachette, 2005, Va treballar estretament amb Freud, aportant dos capítols sobre mite i llegenda a La interpretació dels somnis.Dictionnaire international de la psychanalyse, entrada: « Rank (Rosenfeld) Otto » (Article de E. James Lieberman), El nom de Rank va aparèixer sota el de Freud a la portada de l'obra més gran de Freud des de 1914 fins a 1930. Entre 1915 i 1918, Rank va exercir com a secretari de l'Associació Psicoanalítica Internacional que Freud havia fundat el 1910. Tothom en el petit món psicoanalític va entendre fins a quin punt Freud respectava Rank i la seva prolífica creativitat en l'expansió de la teoria psicoanalítica. Freud va anunciar al cercle íntim, ple de rivals gelosos, que Rank era «el meu hereu».Lieberman, E. James and Robert Kramer (eds.) (2012). The Letters of Sigmund Freud and Otto Rank: Inside Psychoanalysis. Baltimore: Johns Hopkins University Press., p. 225
L'any 1924, Rank va publicar Das Trauma der Geburt (explorant l'art, el mite, la religió, la filosofia i la teràpia que es van il·luminar per l'ansietat de separació en la «fase abans del desenvolupament del complex d'Èdip». Però no hi havia aquesta fase en les teories de Freud. El complex d'Èdip, va explicar Freud, era el nucli de la neurosi i la font fundacional de tot art, mite, religió, filosofia, teràpia, de fet, de tota la cultura i civilització humanes. Era la primera vegada que algú del cercle íntim s'atrevia a suggerir que el complex d'Èdip podria no ser el factor causal suprem de la psicoanàlisi. Rank va encunyar el terme «pre-edípic» en un fòrum psicoanalític públic el 1925. En una autoanàlisi de 1930 dels seus propis escrits, Rank observa que «des d'aleshores Melanie Klein ha posat èmfasi excessivament al superego pre-edípic, sense cap mena de referència a mi».
Després d'algunes vacil·lacions, Freud es va distanciar de El trauma del naixement, indicant a altres membres del seu cercle íntim que Rank estava perillosament a prop de l'heretgia antiedípica. «Estic bullint de ràbia», va dir Freud a Sándor Ferenczi, aleshores el millor amic de Rank.Kramer, Robert (2015). 'I am Boiling with Rage': Why Did Freud Banish Rank?, an article in ''Psychoanalyse im Widerspruch,'' Volume 53, pp. 31–43. Davant l'oposició decisiva de Freud, Rank va dimitir en protesta dels seus càrrecs de vicepresident de la Societat Psicoanalítica de Viena, director de l'editorial de Freud i coeditor dImago i Zeitschrift. Ferenczi, amb qui Rank havia col·laborat des del 1920 fins al 1924 en nous enfocaments experimentals, relacionats amb objectes i «aquí i ara» de la teràpia, vacil·lava sobre la importància de la teoria pre-edípica de Rank però no sobre les objeccions de Rank a la tècnica analítica clàssica.
La recomanació dels articles tècnics de Freud perquè els analistes no tinguessin emocions, segons Ferenczi i Rank (1924), havia portat a «una eliminació antinatural de tots els factors humans en l'anàlisi», i a «una teorització de l'experiència [Erlebnis]»: l'experiència sentimental de la relació intersubjectiva, dues experiències en primera persona, dins de la situació analítica. Segons Sandor Rado, un analista influent de Nova York que va ajudar a fundar el centre psicoanalític de la Universitat de Colúmbia, «La característica d'aquella època era la negligència de la vida emocional d'un ésser humà… Tothom buscava components orals, pregenitals i genitals en la motivació. Però que algunes persones són feliços, d'altres infelices, algunes tenen por o plenes d'ira, i d'altres amoroses i afectuoses, llegiu les històries de casos per esbrinar com aquestes diferències entre persones estaven absents de la literatura».Roazen, Paul and Bluma Swerdloff (eds.) (1995). ''Heresy: Sandor Rado and the Psychoanalytic Movement.'' New Jersey: Jason Aronson. p. 82-83
Tota l'experiència emocional dels éssers humans s'estava reduint per l'anàlisi a un derivat, per més disfressat que fos, de la libido. Per a Freud, l'emoció sempre va ser sexual, derivada d'un Id perillós que s'ha d'arrancar quirúrgicament: «On va ser Id [Wo es war]», va dir Freud de manera famosa, «hi haurà ego [soll ich werden]» (SE, 22: 80).
«La libido», segons l'obra de Freud de 1921 sobre Psicologia de les masses i anàlisi del jo (SE, 18: 90), «és una expressió extreta de la teoria de les emocions». L'emoció és la causa del trastorn neuròtic. Els augments de l'emoció, segons Freud, són desagradables. Curar, per a Freud, significa analitzar, “treballar” i, finalment, desarrelar les emocions del pacient, “com el drenatge del Zuyder Zee” (Freud, SE, 22:80). L'analista fa que l'inconscient sigui conscient proporcionant una visió cognitiva al pacient, sotmetent així l'impuls urgint de l'irracional, perquè les emocions —per l'Id— emergeixin de l'inconscient del pacient.
miniatura|D'esquerra a dreta, asseguts: Sigmund Freud, Sándor Ferenczi i Hanns Sachs. De peu: Otto Rank, Karl Abraham, Max Eitingon i Ernest Jones. Foto 1922 En una conferència de 1927, Rank (1996) observa que «la teràpia quirúrgica és desarrelament i aïlla emocionalment l'individu, ja que intenta negar la vida emocional» (p. 169), el mateix atac que ell i Ferenczi havien fet contra la pràctica psicoanalítica en el seu treball conjunt. Reduir tota experiència emocional (tot sentiment, estimar, pensar i disposar) al sexe va ser un dels errors més grans de Freud, segons Rank, que va assenyalar per primera vegada aquesta confusió a mitjans dels anys vint. Les emocions, va dir Rank, són relacions. La negació de la vida emocional condueix a la negació de la voluntat, la vida creativa, així com a la negació de la relació interpersonal en la situació analítica (Rank, 1929–31).
Per a Freud, va dir Rank a Will Therapy (1929–31), «la vida emocional es desenvolupa a partir de l'esfera sexual, per tant, la seva sexualització en realitat significa emocionalització» (p. 165), dues experiències que els psicoanalistes van continuar combinant durant mig segle després de la mort de Freud. La psicoanàlisi no tenia cap teoria de l'experiència emocional i, per extensió, cap teoria de la intel·ligència emocional. Weinstein (2001) va identificar més de dues dotzenes d'articles a les principals revistes psicoanalítiques que criticaven la teoria incompleta i confusa de les emocions en psicoanàlisi. «Els comentaris van persistir fins a la dècada de 1990».
«L'empobriment emocional de la psicoanàlisi», va escriure Ernest Becker (1973) a The Denial of Death, que va estar fortament influenciat per les idees de Rank, «ha d'estendre's també a molts analistes mateixos i als psiquiatres que estan sota la seva ideologia. Aquest fet ajuda a explicar la terrible mort de l'emoció que un experimenta en entorns psiquiàtrics, el gran pes de l'armadura del personatge erigida contra el món» (p. 195n).
Escrit en privat el 1932, el Diari Clínic de Ferenczi va identificar les «causes personals del desenvolupament erroni de la psicoanàlisi». Segons Ferenczi, «…S'aprèn de [Freud] i del seu tipus de tècnica diverses coses que feien més còmode la vida i la feina: la reserva tranquil·la i sense emocions; la seguretat impertorbable que un sap millor; i les teories, la recerca i la troballa de les causes del fracàs en el pacient en lloc de parcialment en nosaltres mateixos… i finalment la visió pessimista, compartida només amb uns pocs, que els neuròtics són una xusma [Gesindel], bo només per recolzar-nos econòmicament i per permetre'ns aprendre dels seus casos: la psicoanàlisi com a teràpia pot ser inútil».
Després que Freud es girés en contra de Rank, Ferenczi va rebutjar públicament The Trauma of Birth, defugint Rank durant una reunió casual el 1926 a la Penn Station de Nova York. «Era el meu millor amic i es va negar a parlar amb mi», va dir Rank.
La ruptura de Ferenczi amb Rank va tallar les innovacions radicals a la pràctica i no va deixar ningú al cercle íntim que defensaria la psicoteràpia relacional, pre-edípica o «aquí i ara». La psicoanàlisi clàssica, seguint la línia dels escrits tècnics de Freud de 1911-1915, ara estaria arrelada als instituts de formació d'arreu del món. L'atac llançat el 1924 per Ferenczi i Rank contra l'augment del «fanatisme per la interpretació» i l'«eliminació antinatural de tots els factors humans» de la pràctica de l'anàlisi seria oblidat.
La teràpia relacional, expressiva i «aquí i ara» no seria acceptable per a la majoria dels membres de l'Associació Psicoanalítica Americana o l'Associació Psicoanalítica Internacional durant mig segle. «Aquells que van tenir la desgràcia de ser analitzats per [Rank] havien de sotmetre's a una segona anàlisi per tal de qualificar-se» per ser membres de l'Associació Psicoanalítica Americana. Pel que fa a l'anàlisi clàssica, Rank era mort.
Vida i obra post-Viena El maig de 1926, havent fet de la relació sentimental en l'«aquí i ara» central en la seva pràctica de psicoteràpia, Rank es va traslladar a París on es va convertir en psicoterapeuta d'artistes com Henry Miller i Anaïs Nin i va donar una conferència a la Sorbona (1985).