La infecció pel virus de la immunodeficiència humana (infecció pel VIH) i la síndrome d'immunodeficiència adquirida (sida) és un espectre de malalties causades per la infecció amb el virus de la immunodeficiència humana (VIH). El VIH afecta el sistema immunològic fent que altres malalties entren al cos del malalt de la sida sense que puga defendre's. Després de la infecció inicial, una persona pot no notar cap símptoma o pot experimentar un breu període de malaltia similar a la grip. Típicament, això és seguit per un període prolongat sense símptomes. A mesura que la infecció progressa, interfereix més amb el sistema immunitari (produint una immunodeficiència per alteració de la immunitat cel·lular), llavors hi ha un augment del risc d'infeccions comunes com la tuberculosi, així com altres infeccions oportunistes i càncers que rarament afecten les persones amb sistemes immunitaris no afectats. Aquests símptomes tardans de la infecció se'ls coneix com la sida. Aquesta etapa sovint també s'associa amb la pèrdua de pes.
El VIH es propaga principalment per relacions sexuals sense protecció (principalment el sexe anal i incloent l'oral), transfusions de sang contaminada, compartir agulles hipodèrmiques contaminades (en la drogoaddicció per via endovenosa), i de mare a fill durant l'embaràs, part o la lactància. Alguns líquids corporals, com la saliva i les llàgrimes, no transmeten el VIH. Els mètodes de prevenció inclouen el sexe protegit, els programes d'intercanvi d'agulles, el tractament de les persones infectades, i la circumcisió. La transmissió al nadó sovint es pot evitar administrant tant a la mare com al nen medicació antiretroviral. No existeix una cura o vacuna aprovada; però, el tractament antiretroviral (TARV) pot alentir l'evolució de la malaltia i pot conduir a una esperança de vida gairebé normal. Es recomana el tractament tan aviat com es faci el diagnòstic. Sense tractament, el temps mitjà de supervivència després de la infecció és d'11 anys.
En les últimes tres dècades s'han provat més de 100 vacunes contra el VIH en persones, però només una vacuna ha demostrat certa protecció tot i que poc duradora.
El 2015 uns 36,7 milions de persones vivien amb el VIH i causant 1,1 milions de morts. La majoria dels infectats viuen a l'Àfrica subsahariana. Entre el seu descobriment (1981) i el 2014 la sida ha causat uns 39 milions de morts a tot el món. El dia 1 de desembre se celebra el Dia Mundial de la lluita contra la sida.
Etiologia miniatura|upright=2.0|Diagrama que representa el cicle replicatiu del virus del VIH
El VIH (Virus d'Immunodeficiència Humana), és la denominació acceptada internacionalment després de la unificació terminològica del virus LAV (de l'anglés Lymphadenophathy Associated Virus) i del virus HTLV-III (Human T-Cell Lymphotric Virus). El VIH és un virus ARN de la família dels retrovirus que conté tres gens principals i altres de secundaris i un enzim, la transcriptasa inversa, que pot codificar l'ARN del virus a l'interior de l'ADN de la cèl·lula infectada. El VIH prové, segurament, de mutacions d'un altre virus, el VIS (Virus d'Immunodeficiència Simiesca), que desencadenen malalties similars a la sida en la mona verda de l'Àfrica, probable lloc d'origen del VIH, des d'on s'ha estès a la resta del món.
Degut al seu peculiar sistema de replicació el VIH té un alt grau de variació genètica i, tenint en compte el grau d'homologia genòmica, se n'han descrit dos tipus principals, el VIH-1 i el VIH-2. Del primer hom n'ha descrit dos grups, el grup M (major o principal) amb deu subtipus, anomenats de la A a la J i diferents en el seu grau de transmissibilitat i patogenicitat, i el grup O (de l'anglès outlier, traduïble per 'forà', 'remot' o 'allunyat'). El VIH actua sobre els limfòcits T CD4+ (cooperadors/inductors) i modifica la regulació de la resposta immunològica normal. Els limfòcits T CD4+ són destruïts i s'inverteix el quocient limfocitari T4/T8, de manera que predominen els limfòcits T CD8+ (citotòxics/supressors).
Clínica Evolució natural miniatura|upright=2.0|Evolució típica de la malaltia L'evolució de la infecció del VIH, sense tractament, consta de tres fases:
Primoinfecció Caracteritzada fonamentalment per una síndrome semblant a la mononucleosi o la grip que apareix 2-4 setmanes després de l'exposició, però també hi ha infectats que no tenen símptomes significatius. La durada dels símptomes varia, però és normalment una o dues setmanes.
Latència clínica O estat de portador asimptomàtic del virus, en què l'afectat no pateix la malaltia, però sí que pot transmetre-la. Mentre que normalment hi ha pocs o cap símptoma en un primer moment, a prop del final d'aquesta etapa moltes persones experimenten febre, pèrdua de pes, problemes gastrointestinals i dolors musculars. Entre el 50 i el 70% de les persones també presenten limfadenopaties generalitzades persistents, de causa no evident, no doloroses i de més d'un grup de ganglis limfàtics (que no sigui a l'engonal) durant més de tres a sis mesos.Mandell, Bennett, and Dolan (2010). Chapter 121.
Tot i que la majoria d'individus infectats pel VIH-1 tenen una càrrega viral detectable i en absència de tractament amb el temps progressen a sida, una petita proporció (aproximadament un 5%) mantenen nivells alts de limfòcits T CD4+ sense tractament antiretroviral durant més de 5 anys. Aquests individus es classifiquen com a controladors del VIH o no progressors a llarg termini. Un altre grup es compon d'aquells que mantenen una càrrega viral baixa o indetectable sense tractament antiretroviral, coneguts com a «controladors d'elit» o «supressors d'elit». Representen aproximadament 1 de cada 300 persones infectades.
Síndrome d'immunodeficiència adquirida La sida, que es defineix en termes de ja sigui un recompte de limfòcits T CD4+ per sota de 200 cèl·lules per µL o l'aparició de malalties específiques en associació amb una infecció per VIH.Mandell, Bennett, and Dolan (2010). Chapter 118.
Sida Els símptomes de la sida són principalment el resultat de trastorns que normalment no es desenvolupen en individus amb un sistema immunitari sa. La majoria d'aquestes malalties són infeccions causades per bacteris, virus, fongs i paràsits, que normalment són controlats pels elements del sistema immunitari que queden danyats pel VIH.
Les infeccions oportunistes són habituals en els malalts de sida. El VIH afecta gairebé tots els sistemes d'òrgans.
Els malalts de sida també corren un major risc de desenvolupar una sèrie de càncers, com el sarcoma de Kaposi, el càncer de cèrvix i càncers del sistema immunitari coneguts com a limfomes (com el limfoma de Burkitt).
A més, els pacients de sida solen tenir símptomes sistèmics d'infecció com ara febre, suors (especialment de nit), limfadenopaties, dolors musculars, astènia i pèrdua de pes. Les infeccions oportunistes específiques que desenvolupen els pacients de sida depenen parcialment en la prevalença d'aquestes infeccions a la zona geogràfica on viu el malalt.
Infeccions pulmonars miniatura|Radiografia de pneumònia pneumocística. Hi ha més blanc (opacitat) a la part inferior dels dos pulmons, signe característic d'aquesta malaltia. La pneumònia per Pneumocystis Causada pel Pneumocystis jirovecii és relativament rara en les persones sanes i immunocompetents, però comuna en els individus infectats amb VIH.
Abans de l'arribada d'un diagnòstic, un tractament i una profilaxi rutinària eficaços als països occidentals, era una causa de mort immediata comuna. Als països en vies de desenvolupament encara és un dels primers indicis de sida en els individus no analitzats, tot i que generalment no es dona a menys que el recompte de limfòcits CD4+ sigui de menys de 200 cèl·lules per µL de sang.
La tuberculosi (Tbc) És única entre les infeccions associades amb el VIH, perquè és transmissible a gent immunocompetent per via respiratòria, és fàcil de tractar una vegada identificada, pot produir-se als estadis inicials de la malaltia per VIH, i es pot prevenir amb una teràpia farmacològica. Tanmateix, la resistència a múltiples medicaments és un problema potencialment greu.
Tot i que als països occidentals la seva incidència s'ha reduït gràcies a l'ús de teràpies directament observades i altres pràctiques millorades, però aquest no és el cas als països en vies desenvolupament on el VIH és més prevalent. A la fase inicial d'infecció per VIH (recompte de CD4+ de més de 300 cèl·lules per µL), la Tbc es presenta típicament com una malaltia pulmonar. A les fases avançades d'infecció, la Tbc sovint es presenta de forma atípica, sent les malalties extrapulmonars (sistèmiques) una característica comuna. Els símptomes solen ser constitucionals i no estan localitzats en un lloc en concret, i sovint afecten la medul·la òssia, els ossos, els tractes gastrointestinal i urinari, el fetge, ganglis limfàtics regionals i el sistema nerviós central.
Infeccions gastrointestinals L'esofagitis És una inflamació del revestiment de l'extrem inferior de l'esòfag (el tub que va de la boca a l'estómac). En els individus infectats per VIH, això es deu normalment a infeccions fúngiques (candidosi) o víriques (herpes simple 1). En casos rars, es pot deure a micobacteris.
La diarrea crònica infecciosa Es pot deure a moltes causes possibles, incloent-hi infeccions bacterianes (Salmonella, Shigella, Listeria o Campylobacter) i parasitàries comunes, així com infeccions oportunistes rares com ara la criptosporidiosi, la microsporidiosi, el complex Mycobacterium avium (MAC) o virus, com astrovirus, adenovirus, rotavirus i citomegalovirus (aquest últim com a part de colitis).
Afectacions neurològiques i psiquiàtriques La infecció per VIH pot provocar una sèrie de seqüeles neuropsiquiàtriques, o bé per infecció de l'ara vulnerable sistema nerviós per part d'organismes, o bé com a conseqüència directa de la mateixa malaltia.
La encefalitis per toxoplasma És una encefalitis causada pel Toxoplasma gondii; és a dir una toxoplasmosi que afecta a l'encèfal.
La meningitis criptocòccica És una meningitis ocasionada pel Cryptococcus neoformans, és a dir una criptococcosi que afecta a les meninges. Pot provocar febre, mal de cap, cansament, nàusees i vòmits. Els pacients també poden experimentar espasmes i confusió; si no es tracta, pot resultar mortal.
La leucoencefalopatia multifocal progressiva (LMP) És una malaltia desmielinitzant causada per un virus anomenat poliomavirus JC. Aquest virus està present en un 70% de la població en forma latent, i només causa malaltia quan el sistema immunitari està molt afeblit, com és el cas dels pacients de sida. Progressa ràpidament, causant habitualment la mort en qüestió de mesos.
El complex de demència associat a la sida (CDAV) És una encefalopatia metabolica causada per la infecció per VIH i alimentada per l'activació immunitària de macròfags i micròglies cerebrals infectades per VIH. Aquestes cèl·lules són infectades productivament pel VIH i secreten neurotoxines originàries tant de l'hoste com del virus. Les deficiències neurològiques específiques són manifestades per anormalitats cognitives, comportamentals i motrius que es produeixen després d'anys d'estar infectat per VIH, i estan associades amb un nivell baix de limfòcits T CD4+ T i una alta càrrega vírica en plasma.
Altres infeccions oportunistes Els malalts de sida sovint desenvolupen infeccions oportunistes que es presenten amb símptomes no específics, especialment febre de baix grau i pèrdua de pes. Inclouen les infeccions per Mycobacterium avium-intracellulare i citomegalovirus (CMV). El CMV pot causar colitis, com s'ha dit més amunt, i la retinitis per citomegalovirus pot causar ceguesa.
La penicil·liosi deguda a Penicillium marneffei és actualment la tercera infecció oportunista més comuna (després de la tuberculosi extrapulmonar i la criptococcosi) en els individus VIH positius de l'àrea endèmica del sud-est asiàtic.
Càncers miniatura|Sarcoma de Kaposi