La Marina de Guerra del Perú és l'òrgan d'execució del Ministeri de Defensa del Perú, encarregat de la defensa marítima, fluvial, i lacustre. Forma part de les Forces Armades del Perú i com a tal integra el comandament conjunt de les Forces Armades del Perú.
Història naval Independència (1821) miniatura Durant l'època de la Independència, el mar va ser el camí pel qual les forces alliberadores van arribar a territori peruà i van posar en escac a les forces realistes per aconseguir finalment la independència del Perú.
Tanmateix, el planejament d'aquesta operació marítima, la més important realitzada fins llavors a aigües del Pacífic sud-americà, va tenir els seus antecedents alguns anys abans. Per mantenir la independència aconseguida tant a l'Argentina com a Xile, es requeria fer el mateix en el Perú, i per això les forces independentistes al comandament de José de San Martín, tenien clar que per posar en escac al nucli del poder espanyol assentat al Perú, s'hauria de portar les forces pròpies per via marítima, però prèviament assolint el control del mar. Ja des del 1816, corsaris de Buenos Aires i xilens havien fet diverses incursions contra ports peruans, i el 1819 l'almirall Cochrane, marí britànic al servei de la causa llibertària, per ordres de San Martín va efectuar dues expedicions sobre la costa peruana atacant amb èxit al port del Callao, aconseguint pràcticament amb això neutralitzar les forces navals realistes.
A Xile, es va constituir una expedició d'alliberament, l'esquadra, sota comandament de Cochrane, estava conformada per vuit vaixells de guerra i divuit transports que portaven a bord uns 4,500 soldats. Aquesta força naval va salpar de Valparaíso el 20 d'agost del 1820, i va arribar al seu destí escollit, a la badia de Pisco, al sud de Lima, el 7 de setembre, desembarcant el 8 i iniciant les seves operacions terrestres en despatxar una columna de l'exèrcit patriota cap a l'interior del país.
Després, el cos principal d'aquest exèrcit expedicionari es va desplaçar el 26 d'octubre del 1820 per mar cap al nord de Lima, establint la seva base d'operacions a la ciutat de Huaura. Des d'allà s'aconseguiria que els realistes abandonessin la capital el 6 de juliol de 1821, per després ingressar San Martín amb el seu exèrcit i ocupar la ciutat, on es va proclamar la independència del Perú el dia 28 del juliol.
Tanmateix, tot i que la capital es trobava en mans de les forces patriotes, això no passava amb el port del Callao, que fins i tot fins a setembre va haver de romandre sota domini realista. Pel que fa a l'establiment de la institució naval de la República del Perú, el govern constituït sota el protectorat del general San Martín, va encarregar al capità de navili Martín Jorge Guisi, d'origen britànic, la tasca d'organitzar una marina de guerra, nomenant com el seu primer Comandant General. La naixent Armada va heretar l'establiment terrestre i portuari del Departament Marítim del Callao, adoptant les ordenances navals espanyoles, excepte pel que fa a les normes disciplinàries a bord, que van ser les britàniques.
La primera nau a enarborar el pavelló nacional va ser la goleta Sacramento, capturada el 17 de març del 1821 pels germans Victoriano i Andrés Cárcamo, i rebatejada Castelli. Al setembre es van incorporar els bergantins Belgrano i Balcarce, que havien servit a la causa realista sota el nom de Guerrero i Pezuela. Al novembre es va sumar a l'esquadra la corbeta Lima; a principis de 1822 ho va fer la goleta Macedonia, i després el bergantí Coronel Spano i finalment la fragata Protector, que havia servit al rei sota el nom de Prueva.
La funció inicial de l'Armada Peruana va ser bloquejar els ports del sud, zona encara ocupada pels realistes i sobre la qual San Martín havia concebut una operació que es va iniciar el 15 d'octubre del 1821, enviant a la corbeta Lima i als bergantins Balcarce i Belgrano per establir el control de la costa entre Cobija i Nazca. Tanmateix, aquests vaixells no donaven l'abast per complir la missió, fet al qual es va sumar el desconeixement del bloqueig per part de les naus estrangeres, el que va dificultar la tasca encomanada. Mentrestant, a finals del 1821 s'havia realitzat la denominada primera expedició als ports intermedis, capturant l'esquadra peruana el port d'Arica. El 1823, el govern de José de la Riva-Agüero va encarregar el comandament de l'Armada al capità de navili José Pascual de Viver, secundat per Guisi al capdavant de l'Esquadra, qui ostentava ja el grau de contraalmirall. Tots dos es van encarregar de planificar la segona campanya dels ports intermedis.
Posteriorment, el febrer del 1824, el Callao va ser reprès per les forces realistes, el que va comportar haver d'estendre el bloqueig cap al port de Chancay. L'esquadra peruana va mantenir un llarg bloqueig en el Callao per espai de gairebé dos anys, temps en el qual es van produir diverses incursions i un enfrontament amb l'esquadra realista. Tot i que les hostilitats van cessar amb la capitulació espanyola després del triomf de l'exèrcit patriota en la batalla d'Ayacucho el 9 de desembre del 1824, encara hi havia al Castell del Real Felipe un grapat de realistes sota comandament del general espanyol Ramón Rodil, qui finalment posaria fi a la resistència realista el gener del 1826, en rendir-se els realistes a les forces patriotes, posant fi d'aquesta manera als darrers vestigis de la dominació espanyola en el Perú.
La guerra amb la Gran Colòmbia (1828-1829) miniatura El primer conflicte internacional al qual la naixent República del Perú es va haver d'enfrontar, va ser contra la Gran Colòmbia, degut al reclam d'aquesta nació dels territoris de Jaén i Maynas, legítimament pertanyents al Perú des d'abans de la independència. La declaració de guerra per part de la nació grancolombiana es va donar el 3 de juliol del 1828, el Govern peruà va allistar les seves forces terrestres i navals.
Pel que fa a la campanya naval, la primera trobada d'aquest conflicte es va produir l'agost de 1828, quan a la corbeta Libertad, sota comandament del capità de corbeta Carlos García del Postigo, es trobava en aigües internacionals davant del Golf de Guayaquil, amb la finalitat de controlar i interceptar les naus que entressin o sortissin d'aquest port. El 31 d'agost del 1828, les naus colombianes Pichincha i Guayaquileña van atacar la corbeta peruana enfront de Punta Malpelo, sent rebutjades i obligades a retirar-se amb grans pèrdues a bord.
Després, les forces peruanes van establir el bloqueig a Guayaquil i sobre la costa grancolombiana des de Tombes fins a Panamà. L'esquadra nacional, sota comandament del vicealmirall Jorge Martín Guisi, es va dirigir a Guayaquil, i va realitzar diverses incursions abans d'atacar les defenses d'aquesta ciutat riberenca, els dies 22 al 24 de novembre del 1828. En aquesta acció es va aconseguir batre les defenses i silenciar bona part de l'artilleria enemiga, però la nit del 23 al 24, la fragata Presidente va encallar, i els defensors van aprofitar la situació per atacar. L'endemà va pujar el nivell de les aigües, i la fragata va tornar a la superfície, però un tret enemic va tocar de ple al vicealmirall Guisi, que va morir poc després. El comandament de l'esquadra va ser assumit pel tinent primer José Boterín, qui va continuar el setge sobre la plaça enemiga, la qual finalment es va rendir el 19 de gener del 1829. Després d'aquesta acció la corbeta Arequipeña i el bergantí Congreso van fer una incursió sobre Panamà, aconseguint rescatar una de les naus mercants capturades pels colombians.
Guayaquil romandria ocupat per forces peruanes fins al 21 de juliol del 1829. Aquest conflicte conclouria després de la signatura de l'Armistici de Piura signat el 10 de juliol del mateix any.
La guerra entre la Confederació Peruana-Boliviana i Xile (1836-1839) miniatura Durant l'època virregnal, el territori que constituïa l'audiència de Charcas o l'Alt Perú, dependent en un primer moment del Virregnat del Perú, des del 1776 va passar a formar part del virregnat de Buenos Aires. Aquest territori va ser independitzat el 1826, naixent la República de Bolívia. Anys més tard, sorgiria un projecte polític ambiciós. El seu propulsor principal va ser el mariscal bolivià Andrés de Santa Cruz, que propugnava la creació d'un estat confederat sobre la base dels territoris del Perú i Bolívia, històricament units per diversos llaços, especialment econòmics. Aquesta integració buscava entre altres coses restaurar els antics circuits mercantils establerts en ambdós territoris des de temps ancestrals, així com promoure una política de lliure comerç amb l'estranger. Després d'un intens període de crisi política, la Confederació va quedar establerta el 1836, conformada per tres estats confederats: l'Estat Nord Peruà, l'Estat Sud Peruà, i Bolívia.
La conformació d'aquesta nova nació, va tenir important acollida en els departaments del sud peruà en poder beneficiar-se del lliure comerç, però en canvi no va ser ben rebuda per les elits de Lima i del nord peruà, que tradicionalment havien mantingut un intercanvi comercial tancat amb Xile, país que al seu torn va veure a aquesta confederació com una amenaça per als seus interessos econòmics. Les accions navals per part de l'Armada de Xile no es van fer esperar: el 21 d'agost del 1836 va arribar al Callao el bergantí de guerra xilè Aquiles, en el que se suposava una visita de bona voluntat. Tanmateix, aprofitant l'estat de desarmament en què es trobaven els vaixells de guerra peruans en l'ancoratge, per les lluites internes dels anys precedents, aquesta mateixa nit va dur a terme un sorprenent atac que li va permetre capturar la barca Santa Cruz, el bergantí Arequipeño i la corbeta Peruviana. Es va iniciar així la guerra entre Xile i la Confederació Peruana-Boliviana.
La primera fase d'aquesta guerra va haver de definir-se al mar, i va ser per això que un bàndol i l'altre van intentar aconseguir-ne el control. En el cas de la Confederació, aquesta fase de la campanya va estar en mans de l'Armada Peruana, la flotilla composta per les corbetes Socabaya i Confederación i el bergantí Congreso va salpar el novembre del 1837 amb la finalitat de fer incursions sobre territori enemic. Primerament van atacar les illes de Juan Fernández, on van rendir a la guarnició que tenia al seu càrrec el presidi i van alliberar els presos polítics, per després bombardejar els ports xilens de Talcahuano, Huasco i San Antonio, arribant també a desembarcar la infanteria de marina a San Antonio i a Caldera.
Per la seva banda, el govern xilè i els peruans opositors de la Confederació van preparar una expedició que sota el comandament de l'almirall Manuel Blanco Encalada va desembarcar al sud peruà i va avançar sobre Arequipa. Després de romandre en aquesta ciutat durant més temps la força expedicionària de Blanco Encalada va ser obligada a rendir-se, pel mariscal Santa Cruz, signant el Tractat de Paucarpata el 17 de novembre del 1837 i salpant amb destinació al seu país. El tractat va ser posteriorment repudiat pel govern xilè, que va enviar un esquadró compost per cinc vaixells de guerra al comandament del marí britànic Roberto Simpson per fustigar la costa peruana. A aquestes naus li va sortir a la trobada als afores del port peruà d'Islay un esquadró peruà format per la corbeta Socabaya i els bergantins Junín i Fundador a ordres del capità de fragata Juan José Panizo. Simpson va intentar destruir aquesta força naval el 12 de gener del 1838, però Panizo va aconseguir maniobrar intel·ligentment durant diverses hores aconseguint posar fora de perill a les seves naus davant un enemic superior en nombre i força. Aquella acció, coneguda com el Combat Naval d'Islay, va ser un triomf peruà, que va concloure amb la retirada dels vaixells xilens.