Els chiricahua () són un grup d'amerindis apatxes que viuen al sud-oest dels Estats Units. En el moment del contacte amb els europeus, amb els seus parents propers tchihende i ndendahe, ocupaven 15 milions d'acres (61.000 km²) de territori al sud-oest de Nou Mèxic i al sud-est d'Arizona als Estats Units, i al nord de Sonora i Chihuahua, a Mèxic. Actualment només dues tribus chiricahua són reconegudes federalment als Estats Units: la Tribu Apatxe Fort Sill, situada a prop d'Apache (Oklahoma); i la tribu chiricahua situada a la reserva Mescalero Apatxe prop de Ruidoso (Nou Mèxic). 450px|miniatura|Territori apatxe en el segle XVIII: WA – Apatxes occidentals, N – Navahos, Ch – Chiricahua, M – Mescalero, J – Jicarilles, L – Lipan, Pl – Apatxe kiowa Nom Els apatxes chiricahua Apache també són coneguts com a Chiricagui, Apaches de Chiricahui, Chiricahues, Chilicague, Chilecagez, and Chiricagua. Els apatxe White Mountain, inclosos els grups cibecue i bylas d'apatxes occidentals, els van anomenar 'Ha’i’ą́há (que significa "alba oriental"). Els apatxes San Carlos els anomenaren Hák’ą́yé. Els navahos, un grup diferent al dels apatxes occidentals malgrat estar vinculats lingüísticament, els anomenaren chíshí.
Història La divisió apatxe tsokanende (chiricahua) fou dirigida una vegada, des dels inicis del , per caps com Pisago Cabezon, Relles, Posito Moraga, Yrigollen, Miguel Narbona, Esquinaline, i finalment Cochise (el nom del qual deriva de la paraula apatxe cheis, que significa "tenir la qualitat de la fusta de roure") i, després de la seva mort, els seus fills Tahzay i Naiche, sota la tutela del cap de guerra de Cochise Nahilzay, i els caps independents Chihuahua, Skinya i Pionsenay; els tchihende (Mimbreño) foren dirigits, durant el mateix període, per caps com Juan Josè Compa, Fuerte o Soldado Fiero, Mangas Coloradas, Cuchillo Negro, Delgadito, Nana, Victorio, Loco, Mangus; els apatxes ndendahe, per la seva banda, foren dirigits per Mahko, Mano Mocha, Coleto Amarillo, Luis, Laceres, Felipe, Natiza, Juh i Goyaałé (conegut pels americans com a Geronimo); després de la mort de Victorio, Nana, Geronimo, Mangus (el fill més jove de Mangas Coloradas) i el fill més jove de Cochise Naiche foren els últims líders dels apatxes centrals i llurs grups apatxes mixtes foren els últims en resistir el control del govern dels Estats Units al sud-est dels Estats Units.Thrapp, p.366.
Diverses bandes vagament afiliades d'apatxes van arribar indegudament a ser coneguts genèricament com a chiricahues. Aquestes inclouen la chokonen (Tsokanende), chihenne (Tchihende), Nednai (Nednhi) i Bedonkohe (Ndendahe). Actualment a tot se'ls coneix comunament com a chiricahua, però històricament no eren una banda única, ni de la mateixa divisió apatxe, i són identificats més correctament tots junts com a "apatxes centrals".
Moltes altres bandes i grups que parlaven llengües apatxes es movien sobre l'est d'Arizona i el sud-oest dels Estats Units. Les bandes que s'agrupaven sota el terme chiricahua tenien molta història comuna: es van casar i van viure uns al costat dels altres, i també de tant en tant es barallaven entre si. Van formar aliances tant a curt termini com a llarg, cosa que ha dut als estudiosos a classificar-los com un sol poble.Debo, p. 9-13.
Els grups apatxes i navahos eren part de la migració atapascana al continent d'Amèrica del Nord des d'Àsia, a través de l'estret de Bering des de Sibèria. A mesura que es van traslladar al sud i a l'est cap a Amèrica del Nord els grups s'escindiren i es van diferenciar per llengua i cultura a través del temps. Alguns antropòlegs creuen que ela apatxes i navahos van ser empesos al sud i a l'oest al que avui és Nou Mèxic i Arizona per la pressió d'altres amerindis de les Grans Planes, com els comanxes i kiowes. Entre l'última d'aquestes divisions van ser la que va donar lloc a la formació de les diferents bandes apatxes que van trobar després els europeus: els apatxes del sud-oest i els navajos. Encara que ambdues parlen formes atapascanes meridionals, navahos i apatxes han esdevingut culturalment diferents.
Relacions entre europeus i apatxes Des de l'inici de les relacions entre ambdós pobles hi va haver conflictes entre ells, ja que competien per la terra i altres recursos, i tenia cultures molt diferents. Les seves trobades van ser precedides per més de 100 anys de cololonització espanyola i les incursions i assentaments mexicans a les terres apatxes.Thrapp p.6-8 Els colons dels Estats Units eren nouvinguts a la competència per la terra i els recursos al Sud-oest, però van heretar la seva complexa història, i van portar les seves pròpies actituds amb ells sobre els amerindis i la forma d'ús de la terra. Com a màxim el Tractat de Guadalupe Hidalgo, els Estats Units van prendre la responsabilitat de prevenir i castigar les incursions transfrontereres dels apatxes que estaven atacant a Mèxic.Thrapp p. 7
Els apatxes veien els colons estatunidencs amb l'ambivalència, i en alguns casos, s'allistaren com a aliats en els primers anys contra dels mexicans. En 1852, els EUA i alguns chiricahua signat un tractat, però va tenir poc efecte durador.Thrapp p.19 Durant la dècada de 1850, els miners i els colons americans van començar a traslladar-se al territori chiricahua, començant la invasió que ha estat renovada en la migració cap al sud-oest de les dues dècades anteriors.
Això va obligar els apatxes a canviar les seves vides com a nòmades, lliure en el terreny. L'exèrcit dels EUA els va derrotar i els va obligar a confinar-se en reserves, en terres mal adequades per l'agricultura de subsistència, que els EUA van oferir com a model de civilització. Avui, els chiricahua estan preservant la seva cultura tant com és possible, mentre forgen noves relacions amb els pobles veïns. El chiricahua tenen una vida i cultura vibrant.
Hostilitats Encara que havien viscut en pau amb la majoria dels nord-americans al Territori de Nou Mèxic fins al 1860,Debo p.42. els chiricahua es tornaren cada vegada més hostils a la invasió nord-americana al Sud-oest després d'una sèrie de provocacions contra ells. El 1835 Mèxic havia ofert una recompensa pels cuirs cabelluts d'apatxes i van inflamar encara més la situació. El 1837 el nord-americà John (James) Johnson va convidar els chihenne a l'àrea de comerç amb la seva partida (prop de les mines de Santa Rita del Cobre, Nou Mèxic). Quan es van reunir al voltant d'una manta en la qual els havien posat pinole (farina de blat de moro molt) per a ells, Johnson i els seus homes van obrir foc contra els chihenne amb fusells i un canó ocult carregats amb ferralla, vidre i una cadena llarga. Van matar uns 20 apatxes, entre ells el cap Juan José Compá.Roberts, David. (1993) Once They Moved Like the Wind - Nova York: Simon & Schuster - p.36. Es diu que Mangas Coloradas havia estat testimoni d'aquest atac, que va inflamar els seus desitjos de venjança i els d'altres guerrers apatxe durant molts anys. L'historiador Rex W. Strickland va sostenir que els apatxe havien arribat a la reunió amb les seves pròpies intencions d'atacar la partida de Johnson, però que van ser presos per sorpresa.<ref>Strickland, Rex W. (Autumn 1976) "The Birth and Death of a Legend: The Johnson Massacre of 1837"], Arizona and the West, Vol. 18, No. 3. p.257-86.</ref> En 1839 el caçador de cabelleres James Kirker fou contractat per Robert McKnight per a obrir novament el camí a Santa Rita del Cobre.
Després de la conclusió de la intervenció nord-americana a Mèxic (1848) i la Compra de Gadsden (1853), els nord-americans van començar a entrar al territori en major nombre. Això augmentà les oportunitats d'incidents i malentesos. De totes maneres, els apatxes no eren hostils als nord-americans, considerant-los enemics dels seus propis enemics mexicans, i així pensaven Mangas Coloradas i Cuchillo Negro.
Cuchillo Negro, ambh Ponce, Delgadito, Victorio i ares caps mimbreño signaren un tractat a Fort Webster l'abril de 1853, però, durant la primavera de 1857 l'Exèrcit dels Estats Units dirigí una campanya, liderat pel col. Benjamin L.E. deBonneville, col. Dixon S. Miles (3r de Cavalleria de Fort Thorn) i col. William W. Loring (comandant del Regiment Montat de Fusellers d'Albuquerque), contra els apatxes mogollon i coyotero: els escoltes pueblo de Loring es van assabentar i van atacar a una ranxeria al Canyó de Los Muertos Carneros (25 de maig de 1857), on Cuchillo Negro i alguns apatxes mimbreños estaven descansant després d'una batuda contra els navahos: alguns apatxes, inclòs el mateix Cuchillo Negro, van ser assassinats.
El desembre de 1860, després de diversos conflictes provocats pels miners dirigits per James H. Tevis a la zona de Pinos Altos, Mangas Coloradas marxà a Pinos Altos (Nou Mèxic) tractant de convèncer els miners d'allunyar-se de la zona que estimava i anar a buscar or la Sierra Madre, però el van lligar a un arbre i el va assotar greument.Roberts p.37 Els seus seguidors mimbreño i ndendahe i bandes relacionades chiricahua es van indignar pel tractament del seu cap respectat. Mangas havia estat un gran cap en el seu millor moment (durant els anys 1830 i 1840), junt amb Cuchillo Negro, com ho seria Cochise.Roberts p. 35
Uns anys més tard, el 1861, l'Exèrcit dels Estats Units va prendre i va matar alguns dels familiars de Cochise prop Apache Pass, en el que es va conèixer com l'afer Bascom. Recordant com Cochise havia escapat, el Chiricahua qualificar l'incident de "tallar la tenda".Roberts p.21-29 En 1863 el gen. James H. Carleton va proposar liderar una nova campanya contra els apatxe mescalero, i el capt. Edmund Shirland (10è de Cavalleria de Califòrnia) invità Mangas Coloradas a un "parlament", però després que va entrar al camp dels EUA per negociar una pau, el gran cap mimbreño va ser arrestat i condemnat a Fort McLane, on després, probablement per ordres del gen. Joseph R. West, Mangas Coloradas va ser assassinat per soldats nord-americans (18 de gener 1863). El seu cos va ser mutilat pels soldats, i la seva gent es va enfurismar pel seu assassinat. Els chiricahua començaren a considerar els nord-americans com a "enemics que anem contra ells." A partir d'aquest moment van fer la guerra gairebé constantment contra els colons nord-americans i l'Exèrcit durant els següents 23 anys.
En 1872 el general Oliver O. Howard, amb l'ajuda de Thomas Jeffords, va aconseguir negociar una pau amb Cochise. Els EUA va establir una reserva Apatxe Chiricahua amb Jeffords com a agent dels EUA, vora Fort Bowie, Territori d'Arizona. Es va mantenir oberta durant uns 4 anys, durant els quals el cap Cochise va morir (per causes naturals).Thrapp p.168 En 1877,uns tres anys després de la mort de Cochise, els EUA van traslladar els chiricahua i altres bandes apatxes a la Reserva índia de San Carlos, encara a Arizona.
Els habitants de les muntanyes odiaven el medi ambient del desert de San Carlos, alguns sovint van començar a sortir de la reserva i de vegades atacaren els colons veïns. Es van rendir al general Nelson Miles en 1886. El més conegut guerrer líder dels renegats, tot i que no era considerat un cap, va ser el contundent i influent Geronimo. Ell i Naiche (líder hereditari i fill de Cochise) junts lideraren els opositors durant aquests últims anys de llibertat. miniatura|Entrada per carretera al Monument Nacional Chiricahua Es van fer forts a les Muntanyes Chiricahua, part de les quals és l'actual Monument Nacional Chiricahua, i a través de la intervenció Willcox Playa al nord-est, a les muntanyes Dragoon (al sud-est d'Arizona). En els darrers anys de la frontera, els chiricahua oscil·laren entre San Carlos i les White Mountains d'Arizona, a les muntanyes adjacents del sud-oest de Nou Mèxic al voltant de l'actual Silver City, i cap avall als santuaris de les muntanyes de Sierra Madre (del nord de Mèxic). Sovint se'ls hi unien llurs parents apatxes Nednai.