miniatura|Arranjament floral amb l'escut de Barcelona, Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer. El conjunt de parcs i jardins de Barcelona té una extensió de 2.784 hectàrees.Del total de 2784 hectàrees, 1795 corresponen a la serra de Collserola, i la resta a zones verdes, entre parcs i jardins públics, arbrat viari (150 912 unitats), jardineres (3 816 unitats), parterres i talussos; també s'inclouen les 6 hectàrees corresponents a les platges de Barcelona (dades del 2001). gestionat per l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona, un organisme depenent de l'Ajuntament de Barcelona. Des del —i especialment al — Barcelona ha apostat per a adequar zones verdes a la ciutat, i actualment és una de les ciutats europees amb més arbrat viari (150.000 unitats). El 2001, l'Institut de Parcs i Jardins va rebre la certificació ISO 14001 en la conservació i la gestió dels espais verds i de l'arbrat viari públic.
Introducció La jardineria a Barcelona ha tingut una evolució dispar en el temps: la primera realització de certa rellevància, el Parc del Laberint d'Horta, és ja del ; al s'obrí el primer gran parc públic de Barcelona, el de la Ciutadella; però la major part de zones verdes de la ciutat comtal són del , època en què s'ha donat un gran impuls a la jardineria pública a la capital catalana. En aquest darrer segle la jardineria s'ha desenvolupat principalment en quatre fases: les primeres planificacions efectuades per Léon Jaussely al seu pla d'enllaços i per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, autor d'un ambiciós pla de zones verdes concèntriques a tot el llarg de la ciutat, des de Montjuïc fins al Besòs; l'època de la postguerra suposà un retrocés en la creació d'espais verds, degut principalment a l'especulació immobiliària que comportà l'augment de la població degut a la immigració, així com a la prioritat atorgada al trànsit rodat per l'increment del parc automobilístic; amb l'arribada de la democràcia hi va haver un nou impuls a la creació d'espais enjardinats, amb predomini del disseny arquitectònic i un sentit polivalent de l'espai, que a l'element vegetal afegia zones de serveis i equipaments lúdics i recreatius per a la població; en darrer lloc, cap a finals de segle sorgí una tendència més naturalista, més acord a les noves idees d'ecologisme i sostenibilitat mediambiental, amb preocupació no tan sols pels parcs i grans extensions verdes sinó també per la col·locació d'arbrats als carrers i passejos de la ciutat.
En funció de les seves característiques, els parcs i jardins de Barcelona es divideixen en diverses tipologies: «històrics», els creats abans del 1950, com el Parc del Laberint d'Horta, el de la Ciutadella, el Parc Güell, els jardins de la Universitat de Barcelona, els de Laribal i els del Palau Reial de Pedralbes; «temàtics», que estan dedicats a un determinat tipus d'espècies vegetals, com el Parc de Cervantes, dedicat a les roses, els Jardins de Mossèn Costa i Llobera, especialitzats en cactàcies i suculentes, i els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, dedicats a les plantes aquàtiques, bulboses i rizomatoses; «urbans», són els de tipus més corrent, parcs i jardins ubicats a plena ciutat i oberts a tots els públics, amb serveis i espais polivalents per al gaudi de tota la ciutadania; i «forestals», espais verds d'ampla extensió ubicats generalment en les zones limítrofes de la ciutat, com la serra de Collserola i la muntanya de Montjuïc.
Característiques
Barcelona, capital de la comunitat autònoma de Catalunya, es troba a l'est de la península Ibèrica, a la costa mediterrània. Està ubicada en un pla d'uns 11 km de llarg i 6 d'ample, limitat als seus costats pel mar i per la serra de Collserola —que té el cim del Tibidabo (516,2 m) com a punt més alt—, així com pels deltes dels rius Besòs i Llobregat. El clima de la ciutat és mediterrani, de tipus marítim subhumit xeofític, amb una temperatura mitjana anual de 16,4 °C i una humitat relativa del 70%. Les pluges es donen principalment entre octubre i abril, són escasses a l'hivern i mínimes a l'estiu, amb unes precipitacions de 578,74 l/m² (1997-2002).
La vegetació és de tipus mediterrani, amb predomini d'espècies perennes. El bosc típic és l'alzinar (Quercus ilex), i també es donen algunes espècies subtropicals, que necessiten un rec constant per viure a l'aire lliure, com el taronger (Citrus × sinensis), el llimoner (Citrus × limon), la mimosa (Acacia dealbata), l'araucària (Araucaria heterophylla), l'eucaliptus (Eucalyptus globulus) i la palmera (Phoenix dactylifera). S'han aclimatat algunes espècies originàries del Japó, que té un clima semblant al mediterrani però amb més pluges a l'estiu, com el pitòspor (Pittosporum tobira) i l'evònim (Euonymus japonicus). De coníferes, la que més s'adapta és el cedre de l'Atles (Cedrus atlantica), així com el xiprer (Cupressus sempervirens) i la tuia (Thuja standishii). També s'han adaptat espècies d'altres regions del món amb clima mediterrani, com Califòrnia, Sud-àfrica, Austràlia i Xile.
Amb relació a cada zona concreta de la ciutat, la vegetació pot variar segons les condicions climàtiques, els recursos hídrics, l'altura, l'exposició al sol, els nivells d'erosió, les precipitacions i l'acció del vent. En condicions favorables predominen espècies com el pi (Pinus pinea), l'alzina (Quercus ilex) i l'ullastre (Olea europaea sylvestris); en ser menys favorables sorgen fitosistemes anomenats màquia, amb arbres com el garrofer (Ceratonia siliqua) i la palmera (Phoenix dactylifera), o arbusts com l'arboç (Arbutus unedo), el llorer (Laurus nobilis), la murtra (Myrtus communis), el romaní (Rosmarinus officinalis) o el llentiscle (Pistacia lentiscus); i en condicions desfavorables apareix una vegetació del tipus garriga, amb espècies xeròfiles com la ginesta (Spartium junceum), l'espígol (Lavandula angustifolia), la farigola (Thymus vulgaris) i la sàlvia (Salvia officinalis).
miniatura|esquerra|Segadora de gespa al parc de Cervantes. L'arbrat de la ciutat està compost per un total de 140 espècies, de les que les més comunes són: plàtan (Platanus x hispanica), lledoner (Celtis australis), om (Ulmus pumila), acàcia del Japó (Sophora japonica), acàcia (Robinia pseudoacacia), tipuana (Tipuana tipu), arbre de foc (Brachychiton populneum), pollancre ver (Populus nigra italica), troana (Ligustrum lucidum), mèlia (Melia azedarach), auró americà (Acer negundo) i taronger agre (Citrus aurantium).
El 1983 l'Ajuntament de Barcelona comença a redigir un Catàleg d'Arbres d'Interès Local, que classifica un conjunt d'arbres, palmeres i arbusts que tenen una especial rellevància pel seu valor botànic, el seu interès històric o qualsevol altre component significatiu per a la conservació de les àrees verdes de la ciutat. Aquests arbres són protegits. No poden ser desarrelats o afectats per qualsevol operació urbanística. Les espècies són catalogades a partir d'una sèrie de paràmetres com ara l'edat, les mesures, la història o les qualitats estètiques.
Les actuacions de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins se centren des de fa anys en criteris de sostenibilitat, especialment pel que fa a la plantació d'espècies autòctones mediterrànies, més adaptables al terreny i de menor consum hidràulic; el rec efectuat amb aigües freàtiques o amb rec automatitzat (208 hectàrees el 2001), on s'està introduint l'ús de rec controlat per higròmetres; i l'ús de compostatge de residus orgànics per a la fertilització.
miniatura|Treballs d'esporgada. La cura de les espècies vegetals s'efectua segons la tipologia: en arbres i palmeres les actuacions se centren en l'esporgada, ja sigui de formació, neteja o aixecament del ramatge, o neteja de fulles seques al cas de les palmeres, a més de tractaments fitosanitaris en tots aquests exemplars; la gespa és la que requereix un tractament més continuat, principalment pel que fa a la sega, així com el retallament de les vores per a mantenir-ne l'estructura, i més esporàdicament l'airejat, l'encebament i l'adobament de parterres; respecte a entapissants i vivaces, els primers s'esporguen i pincen a l'hivern, a començaments de primavera i al final de l'estiu, mentre que les segones requereixen esporgades, pinçats i retallades, així com una reposició per divisió de mata cada dos o tres anys; les bardisses necessiten esporgada de formació, i un manteniment amb actuacions de retallada a començaments d'hivern i de tardor; els arbusts s'esporguen dos cops a l'any, a començaments d'estiu i d'hivern; les flors requereixen una cura constant, generalment es prepara primer el sòl de plantació —durant els mesos d'abril, agost i novembre—, cada mes s'escarda la terra per airejar-la i, tres cops a l'any, s'eliminen les flors seques; a part d'això, durant tot l'any es realitzen treballs de manteniment general, com l'eliminació de males herbes, l'arreglament dels camins de sauló o la reparació o substitució del mobiliari urbà, a més de tasques de neteja general i buidat de les papereres.
Altre àmbit de vital importància són els tractaments fitosanitaris, planificats segons criteris de biodiversitat i gestió integrada de plagues. Es divideixen en sis modalitats: culturals, a través de la selecció d'espècies; mecàniques, mitjançant esporgades controlades; de control biològic, amb la utilització de certs organismes que actuen contra els paràsits, mitjançant la introducció artificial de fauna útil o microorganismes antagonistes; trampes de feromones, que actuen contra un sector de les espècies atacants; bandes cromàtiques, que atrauen els insectes igual que les flors; i mètodes químics, que poden ser mitjançant endoteràpia vegetal, consistent en la injecció a pressió del producte fitosanitari a la planta, o per atomitzacions i aplicacions fitosanitàries en forma de rec.
L'Institut de Parcs i Jardins també gestiona una xarxa d'horts urbans en col·laboració amb col·lectius de persones jubilades, que s'encarreguen del seu manteniment i recol·lecció. Són parcel·les d'entre 25 i 40 m², en les que es conreen hortalisses i verdures, així com plantes aromàtiques i medicinals, i algunes flors de temporada. Actualment hi ha 13 horts urbans repartits per la ciutat.
Desglossament per districtes de zones verdes i serveis públics (dades del 2001):
Districte Superfície verda (ha) Arbrat (u) Jardineres (u) Àrees infantils Pistes de petanca Àrees per a gossos Ciutat Vella 62,43 6914 747 24 45 8 Eixample 48,74 23589 571 50 37 20 Sants-Montjuïc 286,48 14588 618 51 39 12 Les Corts 69,58 12100 136 35 16 11 Sarrià-Sant Gervasi 83,55 12253 287 40 31 19 Gràcia 36,55 6438 291 25 25 10 Horta-Guinardó 122,22 13424 154 79 44 21 Nou Barris 92,72 15412 252 81 28 10 Sant Andreu 54,31 15704 470 76 86 24 Sant Martí 132,09 30490 290 135 90 15 Total 988,67 150912 3816 596 441 150
Història miniatura|El Parc del Laberint d'Horta és el jardí més antic que es conserva a la ciutat.