LAbric Romaní és un jaciment arqueològic localitzat als Cingles del Capelló, en un massís de travertí que travessa la Serralada Prelitoral Catalana, sobre el qual s'assenta el nucli de Capellades, declarat bé cultural d'interès nacional.
El jaciment es troba a uns 350 metres sobre el nivell del mar i uns 60 metres per sobre del llit del riu Anoia. El jaciment arqueològic se situa cronològicament en el Paleolític mitjà i s'ha datat mitjançant els sistemes de C14 i urani/teli, i comprèn una forquilla cronològica que abraça des des de fa 70.000 anys, al llit geològic del jaciment, fins a uns 39.000 abans del present, i és ocupat genuïnament per part dHomo neanderthalensis.
Descoberta miniatura|Vista general de l'abric Romaní miniatura|Motllures naturals de travertí d'elements de fusta que daten del Paleolític mitjà Durant els segles i , aquest jaciment va ser explotat com a pedrera, funció que va canviar al : l'espai que ocupa l'abric Romaní es feia servir com a cementiri i era conegut com la Balma del Fossar Vell, fins que l'any 1909 va ser descobert per l'arqueòleg de Capellades Amador Romaní, i s'hi varen iniciar les tasques d'excavació, desplaçant-ne les restes mortals cap al cementiri de Capellades. La primera intervenció hi va ser patrocinada per l'Institut d'Estudis Catalans i dirigida per Norbert Font i Sagué, conjuntament amb Lluís Maria Vidal. Aleshores, es varen fer diverses campanyes d'excavacions que es varen perllongar fins a la mort d'Amador Romaní l'any 1930. D'aquestes excavacions, es va poder extreure l'única informació estratigràfica pertinent a un nivell del Paleolític superior, i a més a més es varen localitzar altres jaciments a la mateixa cinglera. Una altra fase d'excavacions es va fer entre les dècades de 1950 i 1960 per la mà d'Eduard Ripoll i Henry de Lumley i va cristal·litzar en diversos sondejos al centre de l'abric. En la dècada de 1980, el Centre de Recerques Paleoecosocials va reprendre les excavacions i des de l'any 1989, l'equip de l'Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, a càrrec d'Eudald Carbonell, s'encarrega dels treballs d'investigació del jaciment.
Formació del jaciment Es tracta d'un dipòsit de 17 metres de potència amb 27 nivells arqueològics que s'han definit a partir de les observacions fetes en el pou Romaní. Pel que respecta als ambients de formació del dipòsits geològics del jaciment, s'han pogut diferenciar cinc fases sedimentològiques, que de sostre a base són: Fase I, rebliment final: representa l'últim moment geològic de l'abric que, bàsicament, es defineix com una fase amb sedimentació lenta formada sobretot per fragments estalagmítics i loess al·lòctons. Fase II, fase de degoteig: caracteritzada per doms que es transformen en gours reomplerts de f</span>àcies de baixa energia. Fase III, fase de cornisa basal: formada per sediments gravitatoris de Waterline. Aquesta fase correspon als nivells I i H Fase IV: caiguda de grans blocs Fase V: dipòsits formats per la caiguda de blocs que s'alternen amb episodis de sedimentació per aigua
Context climàtic Les investigacions recents en aquest espai han permès, mitjançant les anàlisis pol·líniques realitzades per F. Burjachs i Julià, determinar a grans trets les tendències climàtiques del moment, ja que les espècies vegetals resulten indicadores de qualitat a l'hora de determinar les dinàmiques paleoecològiques. 70.200-65.500 abans del present. Representa les fases més càlides de l'ocupació, en què el pol·len arbori assoleix el 88 per cent del total representat. Els principals tàxons termòfils són Quercus i Olea phillyrea. 65.000-56.800 abans del present. Inici de l'expansió de Pinus: assoleix una representació del 72 per cent i Juniperus, així com d'artemísies i Poaceae, que caracteritzen tota la seqüència. 56.800-49.500 abans del present. Així com l'anteriorment descrita, es caracteritza per les artemísies, poàcies i pins. No obstant, també s'han datat els tàxons termòfils que suggereixen moments càlids dins d'aquest moment fred. 49.500-46.200 abans del present. Durant aquesta fase, s'observen els nivells més baixos de pol·len arbori amb un domini d'Asteraceae, poàcies i artemísies. Amb aquesta vegetació, es pot inferir un clima àrid i fred. 46.200-40.800 abans del present. En aquesta fase, es detecta un escalfament caracteritzat per l'expansió de Pinus i Juniperus, així com l'augment dels tàxons termòfils Quercus I Olea phillyrea.
Troballes arqueològiques L'agost del 1909, l'arqueòleg afeccionat, Amador Romaní Guerra sota la direcció de, Lluís Maria Vidal i Norbert Font i Sagué, varen iniciar les tasques d'excavació d'aquesta estació prehistòrica. Després, a partir del 1950, dirigit pel doctor Eduard Ripoll i Henry de Lumley van continuar les excavacions durant uels anys 50 i 60. A partir de l'agost del 1983 el Departament de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili amb la col·laboració d'Eudald Carbonell entre altres arqueòlegs reprengueren les tasques d'excavació.
El fet de quedar les restes de fusta cobertes per una surgència d'aigua molt rica en carbonat de calci ha provocat la formació d'una crosta de travertí que ha permès la conservació de la fusta, cosa realment excepcional en tot el món. Aquestes restes permeten conèixer, per exemple, de quina manera tallaven un arbre els neandertals o com organitzaven la seva vida. En aquest sentit, s'hi ha localitzat un centenar d'eines de fusta i unes 300 fogueres, per la qual cosa es considera un dels jaciments arqueològics més importants d'Europa en contextos neandertals pel que fa a les restes de fogars trobats.
S'hi ha trobat també el negatiu d'una peça llarga de fusta, d'uns cinc metres de llarg i d'un gruix de 6 cm en un extrem i 3 cm a l'altre, i amb una antiguitat superior als 55.000 anys, que s'ha identificat com una branca de pi emprada per a construir una cabana dins de l'abric.
El 25 d'agost de 2022, durant la celebració dels quaranta anys d'excavacions al jaciment, es va anunciar la primera troballa de restes humanes: fragments d'un crani de neandertal de 60.000 anys d'antiguitat (parts dels ossos parietal, temporal i zigomàtic), fet que situava l'Abric Romaní entre els jaciments arqueològics més importants del món per conèixer el comportament social i cultural dels neandertals. El 19 d'agost de 2024 es corregí aquesta afirmació, reconeixent que es va produir un error i que les restes trobades eren realment el fragment de crani d'un cérvol.
Indústria lítica miniatura|MAC-BCN 10.Punta de Tayac de sílex. 11.Nucli de sílex Mosterià. Abric Romaní En un context global i si es té en compte tota la seqüència, s'ha pogut observar certa variabilitat pel que fa a les cadenes operatives tècniques. A partir d'aquestes cadenes operatives, han pogut distingir-se dos tipus d'ocupació.Vaquero, 1999 Per un costat, les ocupacions de curta durada, caracteritzades per acumulacions individuals de cascuna de les activitats portades a terme en el jaciment; per altra banda, les de llarga durada, caracteritzades per una major complexitat representada per cadenes operatives tècniques completes. Les anàlisis dutes a terme han pogut determinar una funcionalitat per a tals objectes destinada al processament de vegetals i al processament de fauna, tant de pells com de processament de biomassa animal.Martínez y Rando, 2001 Segons els estudis tecnològics, els grups que van ocupar l'abric Romaní explotaven els materials més pròxims a l'abric, ja que haurien possibilitat la seva utilització immediata, com és el cas de les calcàries, travertins, quars, etc. Aquests tipus de materials han proporcionat cadenes operatives completes, mentre que altres materials utilitzats, com el sílex de millor qualitat, procedeix de llocs més llunyans i no s'abandonen fins que no s'han desgastat totalment.
Evidències zooarqueològiques miniatura|MAC-BCN Maxil·lar superior de cavall. Mosterià. Abric Romaní En general, el registre mostra poca variabilitat taxonòmica i una continuïtat diacrònica pel que fa als patrons d'aprofitament de la biomassa animal. Els tàxons que apareixen de forma reiterada en tots els nivells són els èquids i els cèrvids. Alguns altres també tenen una representació significativa, però apareixen de manera menys regular i amb un nombre menor de restes, tals com: bòvids, rinoceronts, Caprinae i Sus scrofa. S'ha observat que la major variabilitat taxonòmica apareix al sostre de la seqüència estratigràfica (conjunt II).Aimene i Saladié, 2000 S'han identificat també algunes espècies d'origen no antròpic com Leporidae, Panthera leo, Lynx o d'altres com aus o micromamífers. Les causes de les diferències deposicionals de les restes de fauna guarden una correlació directa amb la duració de cada ocupació i la manera en què s'exploten els animals de talla gran i els de talla més petita. Els animals grossos passen, en primer lloc, un procés de d'esquarterament en els llocs de captació; en canvi i segons els investigadors, els de talla mitjana i petita s'haurien transportat directament a l'abric. L'argument utilitzat per a tal inferència és la quantificació diferenciada de les parts esquelètiques de cada tàxons trobades dins l'abric.
Estructures de combustió S'han pogut identificar les estructures de combustió de cadascun dels nivells; aquestes es distribueixen en general, per tot l'abric. S'han documentat una mitjana de dinou fogars per cadascun dels set nivells excavats en extensió. La major part d'aquests són plans; alguns aprofiten les concavitats que es formen en la superfície de travertí, d'altres estan configurats per blocs, d'altres amb plaquetes, plans i en cubetes.
Als nivells de curta duració com H o I, els fogars són majoritàriament plans i sense blocs i es localitzen en les depressions naturals. Per altra banda, als nivells amb ocupacions de més llarga durada, com el J, hi ha fogars associats i superposats, i alguns estan configurats per blocs o plaquetes.
Resultats antracològics En general, l'anàlisi antracològica mostra poca variabilitat, que és una característica que es repeteix en les diferents fases d'ocupació. Principalment s'hi documenten un 90 per cent de coníferes i més d'un 70 per cent de Pinus sp., segons la fase. Probablement, el 99 per cent dels fragments corresponen a Pinus tipus sylvestris/nigra i el percentatge corresponent a les coníferes és indeterminable. S'ha de considerar els processos post-deposicionals com un dels agents que afecten més l'estat actual dels carbons i, en conseqüència, la seva determinació. Els canvis quantitatius entre els diferents nivells respecte als fragments determinables i indeterminables, es deuen a l'estat de conservació i a les dimensions dels fragments.
L'única espècie que s'ha pogut definir segons els criteris anatòmics convencionals és Pinus uncinata que, segons les seves característiques, reflecteix les condicions de fred rigorós sota les quals creix aquesta espècie. Pinus sylvestris és l'espècie que mostra una major extensió durant l'últim període glacial, relacionant-lo amb les condicions fredes i seques que el caracteritzen. En latituds més baixes,Villaverde et all., 1999 per a un període fred del Plistocè superior interpreta que els pins que apareixen són Pinus nigra ssp. salzamannii; basant-se en les condicions climàtiques i les dades que procedeixen d'altres disciplines, ha pogut definir per a aquesta època un canvi d'altitud dels pisos de la vegetació.