El conjunt d'escultures de la Plaça de Catalunya fou creat entre 1927 i 1929 per a l'Exposició Internacional de Barcelona. És un dels més grans de la ciutat i esdevé un autèntic museu a l'aire lliure. Està catalogat com a bé d'interès documental (categoria D). La plaça de Catalunya és un dels centres neuràlgics de Barcelona, i es va començar a urbanitzar-se el 1902, tot i que el punt culminant de les obres fou entre 1927 i 1929, de cara a la celebració de l'Exposició Internacional. El 1927 s'organitzà un concurs públic per a decorar la plaça, al qual es va decidir la instal·lació de 28 escultures, d'autors com Eusebi Arnau, Joan Borrell, Enric Casanovas, Josep Clarà, Josep Dunyach, Jaume Duran, Pau Gargallo, Josep Llimona, Frederic Marès, Enric Monjo, Vicenç Navarro, Llucià Oslé, Miquel Oslé, Jaume Otero, Antoni Parera, Josep Tenas i Josep Viladomat.
Història i descripció miniatura|esquerra|La Plaça de Catalunya el 1927 miniatura|esquerra|Vista aèria de la plaça miniatura|esquerra|Font ornamental miniatura|esquerra|Plànol de la plaça amb la ubicació de les escultures
La Plaça de Catalunya no figurava al Pla Cerdà i li fou afegida per l'Ajuntament de Barcelona com a nexe d'unió entre la Ciutat Vella i el nou Eixample sorgit després de l'enderrocament de les muralles medievals. Des del 1860, s'hi van construir cases i llocs d'esbarjo com circs i teatres més o menys permanents. Per a l'Exposició Universal de 1888 s'hi van fer algunes tasques de jardineria i es va instal·lar un estany amb brollador al centre de la plaça. Entre finals del i començaments del es van anar expropiant els terrenys ocupats per diverses construccions, i el 1902 s'hi va fer la primera intervenció efectiva, en forma de camins i parterres, amb un traçat en forma d'aspa.
Des de llavors es van anar plantejant diversos projectes d'urbanització que no van arribar a bon port, el darrer dissenyat per Josep Puig i Cadafalch el 1915. Finalment, el 1923 es va organitzar un concurs de projectes entre professors de l'Escola d'Arquitectura, i el 17 de febrer del 1925 fou escollit l'elaborat per Francesc Nebot, director de l'Escola i tinent d'alcalde d'Obres Públiques, al davant d'un equip format per Pere Domènech i Roura, Enric Catà, Eugeni Pere Cendoya, Félix de Azúa i Antoni Darder. Les obres es van iniciar el 1926, i el gener de 1927, Nebot va dimitir com a director perquè el consistori va rebutjar la seva intenció de situar-hi a la part alta un templet amb columnata decorat amb escultures femenines. Fou substituït per Joaquim Llansó, ajudat per Josep Cabestany i Nicolau Maria Rubió i Tudurí.
Finalment, la plaça fou inaugurada per Alfons XIII el 2 de novembre de 1927 sense la decoració escultòrica. Per aquest motiu, es va convocar un concurs públic aquell mateia any, amb un jurat format per polítics i tècnics municipals i una representació de les principals entitats artístiques de la ciutat. S'hi van presentar 90 projectes, dels quals es van escollir els grups al·legòrics de la Saviesa i el Treball dels germans Oslé per a figurar enfront de les Rambles; tres al·legories de les províncies catalanes: Barcelona, de Marès; Girona, de Parera; i Lleida, de Borrell (la de Tarragona s'encarregà fora de concurs a Jaume Otero); 16 estàtues de pedra per al templet amb columnata dissenyat per Nebot, amb obres de Viladomat, Tarrach, Clarà, Llimona, Casanovas, Dunyach, Navarro, Arnau i Gargallo; i 12 estàtues i alts relleus per a les fornícules de la plaça, dels artistes Llimona, Navarro, Arnau, Tenas, Duran, Monjo, Gargallo, Alsina, Tarrach, Renart, Rebull i Soto. Malgrat tot, per la «notòria diferència d'estil amb la resta de la plaça» les obres dels cinc darrers van ser finalment rebutjades el març de 1928, i substituïdes per unes altres de Monjo, Marès, Otero, Parera i Borrell. Per altra banda, la no construcció del templet superior va provocar que al maig de 1929 vuit de les setze escultures previstes per a aquest espai finalment no es col·loquessin, mentre que la resta es van ubicar a una terrassa que va substituir el templet. En darrer lloc, es va aprovar la col·locació de La deessa de Clarà, un encàrrec fora del concurs.
Amb relació a aquest conjunt, alguns canvis realitzats sobre la marxa al projecte original van motivar la substitució de diverses peces i el seu trasllat a altres zones de la ciutat. Un dels motius principals fou l'anul·lació del templet projectat per Nebot, motiu pel qual algunes de les escultures confeccionades per a aquest element foren recol·locades en diferents indrets: quatre d'elles, executades per Eusebi Arnau, Josep Llimona, Enric Casanovas i Àngel Tarrach, van ser instal·lades al mur d'entrada del Palau Reial de Pedralbes; dues altres, de Josep Dunyach (Deessa) i Vicenç Navarro (La nit), foren col·locades al Parc de la Ciutadella; i dues més, Fertilitat, de Josep Clarà, i La veremadora, de Pau Gargallo, als Jardins de Miramar, a Montjuïc. Un altre dels motius de l'excedent d'obres fou la decisió que tots els grups escultòrics de la plaça fossin realitzats en bronze (excepte els de la terrassa superior, que ho foren en pedra), amb el resultat que algunes obres que ja havien sigut executades en pedra van haver de repetir-se, i les sobrants foren reubicades: es tracta de Lleida, de Manuel Fuxà, i Tarragona, de Jaume Otero, que van ser instal·lades a l'Avinguda Diagonal, enfront del Palau Reial de Pedralbes. En darrer lloc, l'obra titulada Marinada o Dansarina, d'Antoni Alsina, fou situada als Jardins de l'Umbracle, al Passeig de Santa Madrona de Montjuïc, en aquest cas per tractar-se d'un nu femení que no va ser vist amb bons ulls per la moral imperant al moment.
La plaça té forma de quadrilàter irregular, més ample per la seva part meridional que per la septentrional. Al costat de muntanya, on havia d'anar el templet dissenyat per Nebot, s'instal·là una terrassa situada a un nivell lleugerament superior al de la resta, on es van ubicar vuit estàtues escollides d'entre les setze previstes inicialment per a aquest indret, totes de pedra, situades sobre peanyes o sobre les baranes de la terrassa, quatre encarades cap a muntanya: Maternitat, de Navarro; Noia, de Dunyach; Pastor del flabiol, de Gargallo; i Navegació, d'Arnau, i quatre cap al mar: El forjador, de Llimona; Dona amb nen i flabiol, de Viladomat; Figura femenina, de Casanovas; i Joventut, de Clarà. També hi havia la font Nens cavalcant peixos de Marès, traslladada el 1961 a la cruïlla de la Gran Via i de la Rambla de Catalunya, mentre que el 1959 s'hi van instal·lar les fonts ornamentals dissenyades per Fernando Espiau Seoane.
La resta d'escultures, totes de bronze, es troben repartides al llarg d'una balustrada de forma oval situada a l'interior de la plaça, envoltada d'alzines i que circumda el mosaic central. Estan ubicades en peanyes o fornícules situades en uns alts pilars de columnes apariades, dels que n'hi ha dos entre cada grup emplaçat sobre pedestal. Aquests pilars tenen també uns relleus amb escuts de les capitals catalanes, obra d'Antoni Agramunt Marsal. Les obres són les següents, en el sentit de les agulles del rellotge des de la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i la Ronda de Sant Pere: Barcelona, de Marès; Montserrat, d'Arnau (costat de muntanya), al mateix pilar que Figura femenina, de Llimona (costat de mar); Hèrcules, de Parera (muntanya), emplaçat amb Dona amb àngel, de Navarro (mar); Tarragona, d'Otero; Font dels sis putti, d'Otero (encarada al Portal de l'Àngel); Lleida, de Borrell; Dona amb imatge de la Mare de Déu, de Monjo (costat de Besòs), al pilar que forma parella amb L'esperit popular, d'Otero (costat Llobregat); Pastor de l'àliga, de Gargallo (Besòs), ubicat amb Pomona, de Monjo (Llobregat); Saviesa, de Miquel Oslé; Treball, de Llucià Oslé; Emporion, de Marès (cara al mar), al revers del Pescador, de Tenas (cara a muntanya); Dona, de Borrell (mar), emparellat amb Montseny, de Duran (muntanya); i Girona, de Parera. En darrer lloc, a l'angle sud-est de la plaça, enfront de la Rambla, hi ha La deessa de Clarà (substituïda el 1982 per una còpia, ja que l'original fou instal·lat al vestíbul de la Casa de la Ciutat) dintre d'un estany, i al seu costat s'instal·là el 1991 el Monument a Francesc Macià de Subirachs. El 1993 van ser substituïdes per còpies la Joventut de Clarà i el Pastor del flabiol de Gargallo, a causa del seu estat de deteriorament.
Cal assenyalar que entre novembre i desembre de 1928 diverses associacions religioses i de pares de família van llançar una campanya moralitzant en contra de l'excés de nus al conjunt de la plaça, que fou contestada entre desembre de 1928 i gener de 1929 per diverses associacions artístiques, incloent-hi un grup de dames catòliques que opinaven «ridícul considerar el nu a l'art com a obra obscena». Tot i així, la campanya moralitzant va provocar la retirada de La deessa de Clarà per uns mesos, per bé que posteriorment va ser retornada al seu lloc. El seu principal èxit fou l'exili de la Marinada d'Antoni Alsina a un lloc apartat a la muntanya de Montjuïc (aquest escultor es va quedar sense obra a la plaça, ja que una altra de les inicialment aprovades, Els bous de l'abundància, havia estat descartada per raons estilístiques, i després d'un temps guardada en un magatzem, actualment es troba al Parc de l'Espanya Industrial). Per altra banda, algunes de les obres van ser mutilades, com la primera versió del grup Tarragona d'Otero, que presentava un nu femení integral que es va haver de cobrir amb un drapejat al pubis, mentre que un angelot nu que hi havia sobre un dofí fou eliminat.
El 1937 s'hi va col·locar un Monument al soldat desconegut, obra de Miquel Paredes, que fou retirat al cap de dos anys per les noves autoritats franquistes.
Llista d'escultures