La filosofia de l'educació és una disciplina relativament moderna (requereix aclariment) que estudia el fenomen educatiu i les teories sobre el mateix des d'una perspectiva racional, amb el desig d'oferir una explicació sobre l'educació humana. També, mostra una seqüència de reflexions o qüestionaments sobre l'educació des d'un punt de vista metafísic o d'alguna teoria del coneixement. Està enriquida per altres branques de la filosofia però alhora és necessari que tingui el seu propi valor autònom.Hierro, G. Reflexiones acerca de una filosofia de la educación. Retrieved from http://publicaciones.anuies.mx/pdfs/revista/Revista28_S1A4ES.pdfAltarejos, F. (1987). La naturaleza práctica de la filosofía de la educación
La filosofia de l'educació que és considerada des de la seva procedència com el coneixement més general i profund sobre l'educació, té el seu origen remot en el món antic, sobretot en autors com Plató i Aristòtil, que van parlar contínuament de l'educació humana i de la manera ideal en la que hauria de ser format el nen/a per entrar a formar part de la vida social. Suposa la consagració del relativisme filosòfic en una ciència que freqüentment recull diverses pedagogies, ja que estudia el ser o la naturalesa de l'educació.
A partir del Renaixement i en els inicis de l'Edat moderna es va produir un ampli desenvolupament de teories educatives. Lluís Vives, Erasme de Rotterdam, Comenius, Jean-Jacques Rousseau, John Locke, Immanuel Kant, Fröbel, i altres autors, van oferir diverses reflexions sobre l'educació de l'home i sobre el camí que el portaria al seu perfeccionament com a individu i com a membre de la societat.Rojas Linares, D. Filosofía de la educación. Retrieved from https://www.monografias.com/trabajos67/filosofia-educacion/filosofia-educacion.shtmlCampos, N. (2007, 3 de desembre). ¿Qué es la filosofía de la educación?.
Segons Piaget el filòsof realitza una anàlisi de la totalitat de manera sistemàtica, en ser persones racionals considera que cada individu elabora una raó de ser de les coses i una justificació de les seves accions amb la qual no es pot evitar filosofar. Això, succeeix en activitats humanes per antonomàsia com és la de l'educació, ja que es forma un tipus de persona i una sèrie de valors per tant, educar, és posar en joc una determinada filosofia.Quintana, J. (1982). Concepto de filosofia de la educación
El fi principal d'aquest concepte és la contemplació de l'autenticitat educativa i la millora d'aquesta. Hi ha educadors que menyspreen aquesta idea, ja que veuen l'educació només com un mètode pràctic i no troben que aquest saber els pugui orientar en la seva tasca educativa.Amilburu, M. (2014). Filosofía de la educación
Orígens i precursors Té el seu origen en el món antic principalment en autors com Plató i Aristòtil. Des de Sòcrates s'han anat formulat diversos pensaments sobre temes educatius, els quals es poden classificar en quatre grans idees: l'aristotèlica que inclou el pensament clàssic i les contribucions cristianes, el racionalisme post-cartesià, la filosofia empirista i l'idealisme. Molts autors creuen que l'iniciador de la filosofia de l'educació va ser John Dewey que considera que els plantejaments de l'educació es fan a través dels problemes que es manifesten en el fet d'educar.
En el món cristià i medieval sorgeixen autors com Climent d'Alexandria, Sant Agustí o Sant Tomàs d'Aquino que van amarar des de pensament filosòfics fins teològics. A partir del Renaixement i els inicis de l'Edat Moderna es van desenvolupar varies teories educatives, alguns dels referents van ser Luis Vives, Erasme de Rotterdam, Comenio, Jean-Jacques Rousseau, John Locke, Immanuel Kant, Fröbel, etc. Van aportar idees sobre l'educació de l'home i sobre el transcurs per arribar a ser un millor individu i membre de la societat.Peñalosa, C. (2013). Origen de la filosofía de la educación. Retrieved from https://prezi.com/otkja4xqrjyw/origen-de-la-filosofia-de-la-educacion/
El primer mètode utilitzat va ser la Maièutica que es basa en la construcció de conceptes. Els períodes base d'aquesta tècnica són: la ironia que s'utilitza a través d'una seqüència de preguntes al receptor per tal de confondre i caure en contradicció i crear consciència de la seva pròpia ignorància en aquella resposta. L'altre període seria que un cop acceptada aquesta ignorància, l'emissor fa descobrir al receptor la realitat d'aquelles respostes i conseqüentment l'indueix a raonar i a generar termes universals de la pròpia filosofia.Peña, J. (2010). Mayeutica. Retrieved from https://mentesalternas.com/2010/05/la-mayeutica.html
El segon mètode empleat va ser el Dialèctic. És l'art de la comunicació i la discussió per tal de trobar definicions, és un camí des del propi punt de vista fins a trobar realment la veritat i renunciant als sentits i conceptes corporals poder arribar a contemplar immediatament els pensaments.
Finalment, Aristòtil crea el sistema d'evolució, ja que considera que les coses estan en constant canvi, que el món està format per matèria i forma i en resultat potència i acte. L'actualització de la realitat es feta en virtut de les causes que són: la material, la formal, l'eficient i la final.Frader, J. (2015). Història de la filosofia. Retrieved from https://blocs.xtec.cat/histfilosofiaiesbaixmontseny/
Principals corrents i autors/es del món contemporani La filosofia de l'educació es va desenvolupar durant el segle XX. A la segona mitat d'aquest segle trobem diferents autors que li van donar una empremta particular. Entre ells cal destacar Richard Stanley Peters.Ibáñez, M. (1991). Richard Stanley Peters: Una revolución en la filosofía de la educación. Retrieved from http://dadun.unav.edu/bitstream/10171/36897/1/202.pdf Peter és conegut principalment pel seu treball en la filosofia de l'educació. No obstant això, els seus primers escrits tractaven sobre la psicologia, concretament amb una visió filosòfica dels problemes psicològics. Així, la seva investigació es va centrar en les àrees de motivació, emocions, personalitat, comportament social i la relació entra la raó i l'anhel. Es podria dir que el treball més important de Peters és Ètica i educació. Amb aquesta i les seves publicacions posteriors, va influir significativament en el desenvolupament de la filosofia de l'educació a Gran Bretanya i a tot el món. El resultat del seu examen va ser la influència del concepte d'educació en el sentit de la filosofia analítica, una eina central que és l'anàlisi de termes. Peters va explorar dos aspectes imprescindibles de la filosofia de l'educació: la normativa i la cognitiva.
Les principals corrents actuals en la filosofia de l'educació són: el realisme clàssic que consisteix en formar virtuts intel·lectuals i morals, s'ensenya ensenyant que és el que està bé i el que està malament i argumenta l'existència d'un món real independent del pensament i l'experiència. Un altre corrent és el teisme dualista que es basa en la demostració de les coses i ensenya matemàtiques i ciència. Seguidament, hi ha l'empirisme que no accepta els coneixements que no es fonamentin d'experiència, el coneixement humà no és il·limitat, és un nou terme de raó i realitat i s'aprèn millorant el raonament. La filosofia analítica que proporciona un raonament lògic, fa una anàlisi del llenguatge i actualment s'ha fusionat amb altres rames filosòfiques. L'existencialisme que desperta la responsabilitat personal, és més important la visió subjectiva que l'objectiva, les coses tenen conseqüències i estrès i la societat és antinatural i les religions i regles són arbitràries. El conductisme que selecciona experiències d'interès, nega l'existència "d'estats interns de la ment" i considera que l'únic camí d'aprenentatge és mitjançant l'associació d'estímul i resposta. I finalment, el cognitivisme que intenta reproduir el funcionament de la ment per tal de reconstruir la vida canviant els patrons, tot el coneixement ve de rebre informació i finalitza al conduir-la a certs resultats.
Sabers globalitzadors L'educació és una activitat complexa. Hi intervenen accions, idees, sentiments, persones, objectes, institucions i fins i tot bioquímica. Parlar sobre l'educació pot arribar a ser problemàtic amb la quantitat de variables que intervenen en el procés educatiu. L'educació, com va subratllar Durkheim, és l'acció exercida per les generacions adultes sobre les generacions dèbilment encara socialitzades; ho greu i dificultós resideix a haver de parlar d'aquesta complexa activitat, en comptes de limitar-se a assenyalar-la amb el dit.
La pràctica educant posseeix una dimensió irracional que no és possible eliminar. En aquesta pràctica podem diferenciar, l'ús tècnic, tecnològic i praxeològic de la raó, en la que es serveixen tant els progenitors com el professorat. De nou intervé la raó per fer-se amb la positivitat educacional procurant entendre-la i ordenar-la. Trobant dos orientacions principals: l'analítica i la sintètica. La primera consisteix en els sabers tecnològics i científics regionals i la segona en els sabers integradors generals en els quals trobem: la Pedagogia Fonamental, la Teoria de l'Educació i finalment la Filosofia de l'Educació.
La raó humana s'esforça per aconseguir visions màximament generals del seu entorn i circumstància. A la Metafísica, Aristòtil entén lo general com allò que correspon a diverses coses singulars; la '' educació-en-general '' te en compte totes les educacions individualitzades. Tant els sabers tecnològics i científics de l'educació com els sabers totalitzadors del fenomen educatiu comprenen lo múltiple des de lo genèric. La complexitat dels fenòmens educacionals fa tant difícil el seu estudi que ha sigut necessari recórrer a la creació de models. Els models que volen entendre lo educador a base d'una epistemologia integracionista i globalitzadora es veuen forçades a relacionar els aspectes biopsíquics amb els socioculturals a fi d'obtenir un coneixement integral de l'acte educant.
El sistema educador està estructurat per els subsistemes psicobiològics, sociohistòrics i axiofilosófics els quals es tenen en compte en els models de la Filosofia de l'Educació. El fer educatiu problematitza en dos dimensions: en la de com fer i en la de per a què fer. A l'educar intervenim -el com- a la conducta d'un individu per tal d'obtenir alguna cosa -el per a què-. Pedagogia i filosofia. A part hi ha la consideració explicativa sobre el què es fa. Teoria de l'Educació.
Les tres disciplines sintetitzadores son:
Teoria de l'Educació: teoria explicativa i global dels processos educatius en la mida en que aquests son aprenentatges de informacions, d'actituds i d'habilitats. Els models cibernètics resulten fart aclaridors a aquesta particular.
Pedagogia Fonamental: teoria pragmàtica i globalitzadora dels processos educatius, teoria que els fa manejables amb eficàcia. Teoria normativa de la conducta dels educands. A això Moore ho denomina Teoria de l'Educació.
Filosofia de l'Educació: saber globalitzar, comprensiu i crític, dels processos educatius, que facilita pressupostos antropològics, epistemològics i axiològics, amén de produir anàlisis crítics.
Delimitacions i definicions La filosofia va començar sent mitologia, cosmologia i especulació sobre el embalum del món. Hesíode i els presocràtics van estrenar un tipus de discurs que ha donat a dir-se ‘'filo-sofia o manera de caminar. El filòsof és un ignorant que nega de la seva ciència per a córrer inútil e insaciablement cap a el saber que omple. Les definicions donades per els diversos filosòfics sobre de què tracta filosofar constitueix el conjunt de perspectives des de les quals s'ha vist la filosofia. Cada moment històric accentua una o varies característiques del que s'entén com a discurs filosòfic.