El Partit Comunista de la Xina (PCX) () és el partit polític que governa la República Popular de la Xina. Té més de 95 milions de membres (2021) i és una de les organitzacions polítiques més grans del món.
Història Després de la seva fundació el 1921, el Partit Comunista de la Xina esdevingué una de les formacions polítiques més influents de la Xina. El 1949, l'exèrcit del partit, denominat Exèrcit Popular d'Alliberament, va derrotar el Partit Nacionalista Xinès o Guomindang (KMT) en la Guerra Civil Xinesa. El líder del PCX en aquell moment, Mao Zedong, va proclamar la nova República Popular, sota la direcció del Partit Comunista. L'etapa que Mao va ocupar el poder del Partit Comunista i de la República Popular va estar caracteritzada per intenses campanyes de reformes econòmiques i ideològiques com el Gran Salt Endavant o la Revolució Cultural. Després de la mort de Mao el 1976, el seu successor Hua Guofeng no assoliria mantenir el poder, que acabaria en mans de Deng Xiaoping, líder pragmàtic que alteraria la base ideològica del Partit permetent una sèrie de reformes institucionals i econòmiques que encoratjarien l'adopció de models econòmics de desenvolupament de tipus capitalista. Aquestes reformes s'intensificarien amb els successors de Deng Xiaoping, primer Jiang Zemin i després Hu Jintao. El 2012 Xi Jinping fou nomenat secretari general del Comitè Central del Partit Comunista Xinès.Xi Jinping, un 'príncep' del règim "Xina no exporta revolució, ni pobresa..", va dir a Mèxic, El País , 19/10/2010 Són freqüents les dues denominacions Partit Comunista de la Xina i Partit Comunista Xinès. Encara que ambdues són correctes com a traducció del nom xinès, les publicacions en castellà de la mateixa República Popular de la Xina utilitzen sempre la primera forma.
Abans de 1949 miniatura|Chen Duxiu, un dels fundadors i primer líder del Partit Comunista de la Xina La introducció de la ideologia comunista a la Xina va ser obra fonamentalment de dos homes: Chen Duxiu i Li Dazhao. Aquest últim havia fundat un grup d'estudi del marxisme a la Universitat de Pequín, on treballava com a bibliotecari. Precisament a la biblioteca de la Universitat de Pequín treballava també el futur capdavanter comunista Mao Zedong, encara que, segons sembla, Mao i Li mai no van arribar a tenir una relació personal. Les activitats polítiques de Li Dazhao van cridar l'atenció de Chen Duxiu, degà de la universitat i editor de la famosa revista reformista Nova Joventut. Chen va convidar Li a editar un número especial monogràfic de Nova Joventut sobre el marxisme, que finalment es publicà a la tardor de 1919. La publicació d'aquest número de Nova Joventut, en un moment que el moviment de reforma política i cultural conegut com a Moviment del Quatre de Maig estava en plena eclosió, va atreure molts lectors de la influent revista, inclòs el mateix Chen Duxiu, cap al marxisme. Li Dazhao va ser, d'aquesta manera, l'introductor del marxisme com ideologia a la Xina. En col·laboració amb Chen Duxiu, va començar a atreure joves interessats en el marxisme i el moviment va despertar l'atenció de la Unió Soviètica, que per mitjà de la Komintern intentava promoure el comunisme en el món.
Dos agents de la Komintern, el rus Grigori Voitinski i el xinès educat a Sibèria Yang Mingzhai, van ser enviats per Lenin a la Xina per contactar amb activistes marxistes. En arribar a Pequín el 1920, es van entrevistar amb Li Dazhao, qui els va recomanar que parlessin també amb Chen Duxiu, en aquell temps resident a Xangai. Voitinski i Yang van viatjar-hi, on van oferir a Chen el suport tant econòmic com logístic de la Unió Soviètica per fundar un partit comunista. miniatura|Edifici en el número 106 de l'Avinguda de Wangzhi, actualment número 76 de l'Avinguda de Xingye, on es va inaugurar el I Congrés Nacional del Partit Comunista de la Xina.
La fundació formal del Partit Comunista de la Xina es va produir en una reunió a Xangai l'1 de juliol de 1921. Chen Duxiu, que en aquell moment es trobava a Guangzhou, no va poder assistir-hi, però va ser nomenat secretari general del partit in absentia. Uns dies després, el 23 de juliol de 1921, s'inaugurava, també a Xangai, el I Congrés Nacional del Partit Comunista de la Xina, en el qual van participar dotze delegats, entre ells Mao Zedong, que van aprovar els estatuts del nou partit. En els seus primers anys, el PCX va estar sota la influència total de la Komintern, que transmetia les directrius decidides a Moscou.
Primers anys A causa de l'encara petit nombre de seguidors del partit i de l'absència a la Xina d'una classe urbana que pogués portar a terme una revolució a l'estil soviètic, la Komintern va instar Chen Duxiu a formar una aliança amb el partit nacionalista Guomindang de Sun Yat-sen el qual, tot i no ser comunista, compartia molts dels aspectes revolucionaris i organitzatius del leninisme. No obstant això, la col·laboració amb el Guomindang es va acabar després de la mort de Sun (1925), quan el sector més conservador d'aquest partit, liderat per Chiang Kai-shek, va passar a dominar el Guomindang i va trencar la col·laboració amb els comunistes. Des de la seva nova posició de poder a Nanjing, on havia establert la capital de la República de la Xina el 1927, Chiang Kai-shek va llançar una ofensiva contra els comunistes, al mateix temps que el senyor de la guerra Zhang Zuolin feia igual al nord.
Molts comunistes, fins i tot Li Dazhao, van ser executats. Chen Duxiu va ser blanc de crítiques per la seva suposada passivitat, i va intentar distanciar-se de la Komintern. No obstant això, el paper de la Komintern en l'organització i el finançament del partit era fonamental i Chen Duxiu va ser destituït dels seus càrrecs en una reunió d'emergència celebrada a Wuhan el 7 d'agost de 1927, en la qual, com que no va poder participar-hi, Chen no va tenir ocasió de defensar-se de les acusacions contra seu. Posteriorment, Chen Duxiu es convertiria en líder dels trotskistes xinesos mentre que el PCX entraria en una fase de crisi a causa de l'assetjament de l'exèrcit republicà del KMT. Durant aquesta època es van succeir diversos líders del partit nomenats per Moscou, com ara Zhang Xiangfa, Qu Qiubai o Li Lisan que no aconseguiren, malgrat tot, millorar la situació del Partit.
La Llarga Marxa
miniatura|Bitllet amb l'efígie de Lenin emès per la República Soviètica de la Xina. El jove dirigent Mao Zedong aconseguiria, no obstant això, establir una zona sota control del Partit Comunista en una àrea muntanyenca de les províncies de Jiangxi i de Fujian. Aquesta zona sota govern comunista seria coneguda com el soviet de Jiangxi, si bé el seu nom oficial va ser el de República Soviètica de la Xina, l'estat comunista que pretenia succeir la República de la Xina com a règim polític per a tot el país. El soviet de Jiangxi va portar a terme importants reformes socials i polítiques en la petita zona xinesa sota el seu control, entorn de la ciutat de Ruijin. La presència comunista en la zona va provocar la reacció del govern de la República de la Xina, que va decidir llançar una campanya militar contra el soviet de Jiangxi.
Sabent que l'atac de les forces nacionalistes, és a dir del govern del Kuomintang, era imminent, els líders comunistes van decidir abandonar el soviet de Jiangxi, emprenent un llarg viatge, de més d'un any de durada, que fou conegut com la Llarga Marxa i que passaria a constituir un dels grans fites històrics del Partit. A través d'un llarg periple per l'interior de la Xina, els membres del Partit Comunista van avançar per territoris difícils fugint de les tropes governamentals. La destinació del viatge era la zona muntanyenca de la província de Shaanxi al nord, on s'havia establert una altra zona sota control comunista, més allunyada de les regions controlades pel Govern de la República, dirigit per Chiang Kai-shek. La Llarga Marxa marcaria així mateix l'ascens al poder definitiu de Mao Zedong, en detriment dels líders prosoviétics com ara Bo Gu i Wang Ming, pertanyents a l'anomenat grup dels 28 bolxevics. L'esdeveniment que va precipitar la pujada al poder de Mao seria la Reunió de Zunyi, celebrada a la localitat de Zunyi, a la província de Guizhou, al començament de la Llarga Marxa. En aquesta reunió, Zhou Enlai, un dels principals líders comunistes, va protegir Mao i es va distanciar del grup de Wang Ming i Bo Gu, que veien com Mao s'erigiria en el nou líder indiscutible del Partit.
La invasió imperialista japonesa Al final de la Llarga Marxa, el Partit Comunista es trobava en una situació d'extrema debilitat. Després d'haver perdut les seves bases de poder al sud de la Xina, els seus militants, amb Mao ja com a màxim capdavanter, es trobaven aïllats al nord, i el govern, liderat per Chiang Kai-shek anava afermant el seu control sobre el país. No obstant això, la invasió japonesa de la Xina va provocar un canvi en la situació. Davant l'existència d'un enemic comú, Chiang Kai-shek es va veure obligat, després de l'Incident de Xi'an, a col·laborar amb el Partit Comunista. L'avenç dels japonesos en territori xinès va forçar la sortida del govern de la capital de Nanjing, ocupada pel Japó i a replegar-se a la ciutat interior de Chongqing. Durant la guerra contra Japó, els comunistes aconseguirien mantenir el seu control de la zona nord de l'interior de la Xina, entre les províncies de Gansu i Shanxi, i des de la seva capital establerta en la ciutat de Yan'an assolirien atreure molts nous militants del Partit. El 1945, el final de la Segona Guerra Mundial va significar la sortida de l'exèrcit japonès de la Xina. El Partit Comunista s'ensenyorí d'una extensa àrea del nord del país i s'apoderà de gran part del material bèl·lic abandonat pels japonesos en la seva retirada del nord-oest de la Xina. Això va posar al Partit Comunista en una situació de gran fortalesa per negociar amb el Guomindang l'establiment d'un govern d'unitat nacional.
La guerra civil xinesa Malgrat els intents de mediació dels Estats Units i de la Unió Soviètica, les postures enfrontades de Chiang Kai-shek i de Mao Zedong van fer impossible l'acord, i així es va reprendre l'enfrontament militar entre el Govern de Nanjing i l'Exèrcit Popular d'Alliberament del Partit Comunista. Mentre el Govern de Nanjing mantenia el control sobre els principals nuclis urbans del país, els comunistes van aconseguir el control del medi rural. A la fi de 1948, les ciutats del nord de la Xina s'havien convertit en illes de poder nacionalista immerses en un mitjà rural sota control comunista. La tàctica de Mao Zedong de controlar el camp havia estat un èxit. Al llarg de 1949, les grans ciutats van anar caient una a una sota control comunista, i el Govern de Nanjing va haver de replegar-se cap al sud, fins a acabar en l'illa de Taiwan, on es mantindria el règim polític de la República Popular de la Xina. La victòria dels comunistes en la Xina continental va dur a la fundació, l'1 d'octubre de 1949 de la nova República Popular de la Xina, sota la direcció de Mao i del Partit Comunista. Després de la fundació de la nova República Popular, Mao Zedong va cercar la col·laboració de la Unió Soviètica. Tot i que el lideratge de Mao havia distanciat al comunisme xinès del soviètic, Mao i els altres dirigents del Partit Comunista de la Xina eren conscients que la superpotència soviètica, per la seva ideologia comunista, havia de ser l'aliat natural de la nova Xina.
Després de 1949