La Guerra d'Independència del Brasil de 1822-1824, va ser lliurada entre el Brasil colonial i Portugal. Encara que el conflicte no va ser completament pacífic, va ser una guerra molt menys sagnant que la majoria de les guerres d'independència hispanoamericanes.
Començament del moviment independentista El Regne del Brasil era la seu de la cort de Joan VI de Portugal i el seu govern, després de fugir de l'exèrcit de Napoleó I durant les guerres napoleòniques el 1808. Després que la família reial va tornar a Lisboa el 1821, el govern portuguès, amb només una porció dels delegats brasilers presents, van votar per abolir el Regne del Brasil i les agències reials a Rio de Janeiro i a fer que totes les províncies se subordinin directament a la metròpoli, tal com estaven abans de 1815. Portugal va enviar tropes al Brasil i va posar a totes les unitats brasileres sota el comandament d'oficials portuguesos.
Mentrestant el 29 de setembre de 1821 es van emetre a Lisboa les noves lleis adoptades per les Corts del Regne de Portugal, abolint els tribunals de justícia creats durant la permanència del rei Joan VI de Portugal a Rio de Janeiro, restablien el monopoli comercial portuguès sobre els productes comprats o venuts per brasilers, i dividien el Regne del Brasil en províncies autònomes que serien regides, per separat, des de Lisboa. Una decisió final exigia que el príncep Pere de Bragança abandonés immediatament la regència del Brasil i s'embarqués al més aviat possible a Portugal. Per causa de la lentitud de les comunicacions, només el 9 de desembre de 1821 aquestes disposicions van ser conegudes a Rio de Janeiro, causant un fort descontentament popular a la ciutat.
El gener de 1822, la tensió entre les tropes portugueses i els lusitans-brasilers (brasilers nascuts a Portugal) es va tornar violenta quan el príncep regent brasiler Pere I del Brasil i IV de Portugal (fill de Joan VI) va acceptar les peticions dels pobles brasilers pregant-li refusar l'ordre portuguesa de tornar a Lisboa. Responent a la seva pressió i a l'argument que la seva partida definitiva a Portugal i el desmantellament del govern central provocaria moviments separatistes entre les províncies del Brasil, el príncep Pere va votar per quedar-se mitjançant un missatge fet públic el 9 de gener de 1822 que deia: «Se é para o bem de todos e felicidade geral da nação, estou pronto: Digam ao povo que fico. Agora só tenho a recomendar-vos união e tranquilidade» ('Si és per al bé de tots i felicitat general de la nació, estic a punt: digueu al poble que em quedo. Ara només he de recomanar-vos unió i tranquil·litat'). Aquesta data és recordada com el Dia do Fico.
Uns 2.000 pé de chumbo portuguesos ('peus de plom' era com anomenaven els brasilers a les tropes de la metròpoli), es van amotinar contra el príncep Pere abans de concentrar les seves forces en les casamates del Morro do Castelo, el qual va estar envoltat per prop de 10.000 brasilers armats, existint risc que comencés un combat entre ambdós bàndols dins de la ciutat de Rio de Janeiro.
miniatura|José Bonifácio de Andrada e Silva, el "patriarca de la independència" del Brasil.|esquerra|216x216px Pere va manar al comandant general portuguès que retirés els seus soldats, creuant la badia cap a Niterói, on esperarien transport cap a Portugal, a fi d'evitar una lluita de resultat incert. Pere va formar un nou govern encapçalat per José Bonifácio de Andrada e Silva, de São Paulo. Aquest exfuncionari reial i antic professor de ciències a la Universitat de Coimbra va ser crucial per al bon fi dels esdeveniments subseqüents i és considerat com una de les figures formatives del nacionalisme brasiler, sens dubte, sent investit dècades després com el Patriarca de la Independència i Heroi de la Pàtria.
L'atmosfera estava tan carregada de tensions entre brasilers i portuguesos a Rio de Janeiro que Pere va buscar assegurances d'asil en un vaixell britànic en cas de perdre la confrontació de gran importància; també va enviar a la seva família a un lloc segur fora de la ciutat. En els dies següents, el cap portuguès, general Jorge de Avilez Zuzarte de Sousa Tavares, va retardar l'embarcació esperant que arribessin els reforços esperats des d'Europa. No obstant això, als 1.200 homes de reforç que van arribar des de Portugal a Rio de Janeiro el 5 de març de 1822 no se'ls va permetre desembarcar, i se'ls va mantenir sota la mira dels canons situats en les fortificacions lleials a Pere. En canvi, se'ls van donar subministraments per al viatge de tornada a Portugal, on es van dirigir les tropes sense resistència. Aquest primer enfrontament havia estat guanyat pels brasilers sense vessament de sang.
Començament de la insurrecció violenta miniatura|Pere I (a la dreta) ordenant al cap portuguès Jorge Avilez retirar-se de Rio de Janeiro cap a Portugal, en fracassar l'intent de les tropes portugueses per controlar la ciutat. S'havia vessat sang a Recife, a la província de Pernambuco, quan la guarnició portuguesa havia estat forçada violentament a marxar el novembre de 1821, capítol conegut com la Convenció de Beberibe. Però l'explosió més gran de violència va ocórrer a Bahia quan el 19 de febrer de 1822, els bahians es van aixecar contra les forces portugueses guarnides a Salvador quan van intentar instal·lar com a governador al general Ignácio Luís Madeira de Melo, designat directament per les Corts de Portugal des de Lisboa, en contra de la voluntat del príncep Pere. No obstant això, l'endemà els brasilers revoltats no van poder fer-se amb la ciutat davant la major potència de foc dels portuguesos. Després de tres dies de combats de carrer, van haver de retirar-se fins al camp, on van començar les operacions guerrilleres, significant que la lluita al nord-est no seria sense pèrdua de vides i propietats. Salvador quedaria sota govern militar portuguès i rebutjaria tota obediència a Rio de Janeiro.
Per assegurar Minas Gerais i São Paulo, on no hi havia tropes portugueses però hi havia dubtes sobre l'adhesió als plans del príncep, Pere va engegar una populista gira per aquestes capitanies, oferint-les un major grau d'autonomia. Les tropes d'aquelles places estaven formades gairebé únicament per brasilers, la qual cosa va facilitar que ambdues províncies reconeguessin l'autoritat de Pere de Bragança i li proporcionessin soldats i recursos per a la inevitable guerra contra Portugal. Els pobles de Minas Gerais havien expressat amb anterioritat el seu suport a Pere en la decisió de romandre al Brasil, tret de la junta d'Ouro Preto, la capital provincial. Pere sabia que, si no rebia l'aval complet del poble mineiro, seria incapaç d'estendre la seva autoritat a altres províncies. Pere va viatjar a Minas Gerais a cavall el març de 1822 amb una reduïda escorta, sense cerimònia ni pompes, guanyant-se finalment el favor d'Ouro Preto.
De tornada a Rio de Janeiro el 13 de maig, la cambra municipal el nomena "defensor perpetu del Brasil" i després d'això va convocar una Assemblea Constituent per a l'any següent. Per aprofundir la seva base del suport, es va unir als francmaçons, que, liderats per José Bonifácio, estaven pressionant per un govern parlamentari i la independència. Més confiat, a principis d'agost, Pere va exhortar als diputats brasilers davant les Corts a Lisboa perquè tornessin, va decretar que les forces portugueses al Brasil havien de ser tractades com a enemigues, i va emetre un manifest a les "nacions amigues".
Proclamació de la Independència miniatura|Pere proclamant la independència del Brasil a la ribera del riu Ipiranga, per Pedro Américo. Buscant repetir el seu triomf a Minas Gerais, l'agost de 1822 Pere va cavalcar fins a São Paulo per assegurar-se el suport de la capitania. El 6 de setembre, el príncep i la seva escorta d'honor havien acampat a la rodalia del rierol Ipiranga, després de deixar la localitat de Santos. Allà, Pere va rebre missatges de la seva esposa, l'arxiduquesa Maria Leopoldina, i de José Bonifácio, comunicant-li que les Corts Portugueses consideraven "traidor" el seu govern i que Lisboa estava embarcant més tropes cap al Brasil, per assegurar per la força l'obediència dels brasilers al rei Joan VI. També se'l notificava de que el Consell d'Estat, presidit per Maria Leopoldina en funcions de regent, havia redactat un text rebutjant les ordres del govern portuguès i recomanant al príncep que declarés la independència del Brasil.
El matí següent, 7 de setembre de 1822, després de passar revista a les seves tropes, va arrencar la insígnia blava i blanca portuguesa del seu uniforme, va desenfundar la seva espasa, i va pronunciar: «Per la meva sang, el meu honor, el meu Déu; juro donar al Brasil la Llibertat. Independència o mort!». Aquesta data es commemora com el Dia de la Independència brasilera, donant a la proclamació el nom de Crit d'Ipiranga.
Contribució britànica i francesa El govern de Pere I va contractar a l'almirall Lord Thomas Cochrane, un dels més reeixits comandants navals britànics en les guerres napoleòniques i recentment comandant de les forces navals xilenes contra Espanya. El govern de Pere I també va contractar diversos oficials de Cochrane i al general francès Pierre ("Pedro") Labatut, qui havia lluitat a Colòmbia en suport de les tropes independentistes. Aquests homes liderarien la lluita per expulsar els portuguesos de Bahia, Maranhão i Pará, i forçar aquestes zones a reemplaçar el govern de Lisboa pel de Rio de Janeiro.
Els diners de la duana de l'actiu port de Rio de Janeiro i donacions privades van finançar al jove exèrcit brasiler i a la seva flota de vaixells nous. L'ús de mercenaris estrangers contractats pel Brasil va portar habilitats militars requerides pels encara inexperts soldats brasilers. El molt temut Cochrane va assegurar Maranhão amb un simple vaixell de guerra, malgrat l'intent de l'exèrcit portuguès de trastornar l'economia i la societat del nord-est del Brasil amb una campanya de terra cremada i amb promeses de llibertat per als esclaus que s'unissin a les tropes portugueses.
Cap a mitjans de 1823, les forces de Portugal oscil·laven entre 10.000 i 20.000 portuguesos, alguns dels quals eren veterans de les guerres napoleòniques; enfrontats a una força d'entre 12.000 i 14.000 brasilers, en la seva majoria unitats de milícia del Nord-est, encara que també amb contingents armats de Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo, llocs amb molt poca presència de tropes portugueses.
Combats al nord del Brasil border|miniatura|Bandera de l'Imperi del Brasil en proclamar-se la independència. La resistència de les tropes portugueses es va concentrar a les regions de Bahia, Pará i Maranhão —deixant São Paulo i Minas Gerais sota l'autoritat del príncep Pere— i tractant que almenys aquestes regions es mantinguessin obedients al règim de Lisboa, esperant així almenys fragmentar el Brasil i impedir la pèrdua de tota la colònia sud-americana o, en el millor dels casos, aferrar-se a controlar Bahia i des d'allà intentar la reconquesta de la resta dels territoris brasilers.