La Santa Església Basílica Catedral Metropolitana de San Salvador d'Oviedo és una catedral d'estil gòtic a la ciutat d'Oviedo (Principat d'Astúries, Espanya). És coneguda també com a Sancta Ovetensis, el que refereix a la qualitat i quantitat de les relíquies que conté.Al es difongué un adagio lloan les quatre catedrals espanyoles que es consideraven amb més grandesa, que diu: Sancta Ovetensis, pulchra Leonina, dives Toledana, fortis Salmantina.
Va començar a edificar-se a la fi del començant per la sala capitular i el claustre, i l'obra de construcció es va perllongar durant tres segles fins a la rematada de la torre a mitjan . Posteriorment s'afegiria una girola al a més de diverses capelles annexes a les naus laterals.
L'església és al lloc de l'anterior conjunt catedralici preromànic del , algun dels edificis del qual han sobreviscut. És per aquesta raó, unit al fet del temps que es tardà en cavar la construcció, que l'edifici actual conté estructures d'estil preromànic (Càmera Santa), romànic (voltes i apostolat de la Càmera Santa), renaixentista (rematada de la torre) i barroc (Girola, Capella del Rei Cast i altres capelles).
La Càmera Santa, del , està declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i alberga les joies més preuades de la catedral: les creus de la Victòria i dels Àngels, símbols d'Astúries i de la ciutat d'Oviedo respectivament, la Caixa de les Àgates i l'Arca Santa que conté un gran nombre de relíquies entre les quals es troba el Sant Sudari.
Història Basílica de Fruela I Fruela I, rei d'Astúries, va manar construir una basílica consagrada a Sant Salvador en el terreny on avui es troba l'actual catedral d'Oviedo. No se sap el moment exacte del començament de les obres si bé gràcies a una de les dues inscripcions fundacionals de la catedral d'Alfons II d'Astúries el Cast es pot testificar la fundació de l'església per part de Fruela I. Encara que aquestes inscripcions fundacionals van ser destruïdes a principis del , el text va ser recollit pel bisbe Pelayo en el Liber Testamentorum Ecclesiae Ovetensis o Llibre dels testaments.
Que es pot traduir com:
En 794, una incursió musulmana destrueix i saqueja la basílica de Fruela I. No es posseeix cap dada de la morfologia de l'edifici.
Conjunt d'Alfons el Cast miniatura|Església de Santullano, exemple del que va poder ser la basílica de San Salvador en temps d'Alfons II el Cast
El rei Alfons II el Cast, en traslladar la capital del Regne d'Astúries a Oviedo, va manar edificar un conjunt catedralici en els mateixos terrenys, aprofitant alguns espais de l'antiga església de Sant Salvador, conjunt que respon a l'esquema urbanístic de l'alta edat mitjana: una catedral doble, única en la seva concepció institucional, però concretada en dos edificis amb diferents usos, la residència del bisbe, dependències episcopals i un mur de defensa. D'aquesta manera, es començà a edificar en el mateix lloc un gran complex religiós-palatí constituït per un nou temple catedralici (Sant Salvador), l'església de Santa Maria, la de Sant Tirso i la Càmera Santa, al costat d'algunes residències palatines. http://www.arteguias.com/catedral/oviedo.htm
La Crònica Silense dona compte de la construcció durant trenta anys del complex eclesiàstic que incloïa a més l'Església de Sant Tirso confirmant l'existència d'un ambiciós projecte constructiu a llarg termini.
El conjunt d'esglésies El conjunt d'esglésies estava format per diversos edificis de culte dels quals hi ha algunes referències documentals, el monestir de Sant Vicent, el de Sant Joan Baptista i Sant Pelayo i, com a nucli principal, les basíliques de Sant Salvador i les esglésies de Santa María, que va estar en peus fins al , annexa a l'anterior com a espai cementerial, i Sant Tirso.
Sembla que Sant Salvador era l'església principal i molt possiblement «església pròpia» del rei, mentre que Santa María, estava dedicada a litúrgia funerària dedicada a Alfons II i, després, a tots els reis d'Astúries. De fet, els citats monestirs benedictins de Sant Vicent (masculí) i Sant Joan Baptista i Sant Pelayo (femenins) també participaven de la litúrgia funerària en Santa María, tal com es documenta fins al , quan aquesta autèntica ciutat santa es va descompondre després de la reconstrucció de Sant Vicent i el canvi d'ubicació de la seva església i la ulterior segregació de Sant Pelayo en una estricta clausura femenina, tancant-se les portes que comunicaven ambdues institucions amb el cementiri de Sant Salvador, centrat en la capella funerària règia.
No podem oblidar que en un principi la monarquia asturiana no era hereditària sinó electiva, la qual cosa ve a justificar l'interès d'un monarca a crear unes bases per a la instauració d'una continuïtat dinàstica, en l'estatus de monarca, donant-li una religió, la catòlica, amb una litúrgia pròpia i uns costums (concretes que li atorgaven autoritat i prestigi), i, un panteó «real».
La basílica de Sant Salvador va ser consagrada el 13 d'octubre de 821. Era un edifici de planta basilical amb tres naus més un transsepte. La capçalera presentaria triabsidal, és a dir, una capçalera triple, de forma rectangular amb coberta de fusta, i voltada amb maó. Es van disposar 12 altars dedicats als Apòstols. Les seves dimensions eren, aproximadament, de 40 m de longitud, 20 m d'ample i 25 m d'altura màxima, i en general, el seu aspecte era molt semblant al de San Julián de los Prados, també coneguda com a Santullano. La capçalera tripartida albergava un altar principal dedicat a Sant Salvador, advocación del temple, i els altres dotze dedicats als apòstols, van arribar a ser posteriorment vint-i-u, tenint molts d'ells una doble dedicatòria. L'església presentava decoració pictòrica, novament d'estil semblant a les existents en Santullano.
L'espai per a la residència del clergat i el futur palau episcopal miniatura|esquerra|Edificis preromànics pertanyents a les dependències episcopals situades al sud de San Salvador, ara embeguts en la caixa de l'escala d'accés a la Cambra Santa, del , i descoberts en les excavacions de 1998.
Al sud de Sant Salvador se situaven una sèrie de construccions de les quals avui dia queden restes al sud de la catedral i per sota de l'actual palau episcopal. Aprofitant la total destrucció del conjunt durant la guerra civil espanyola i com a part dels treballs de reconstrucció, es van realitzar entre 1942 i 1950 unes excavacions que permeteren els arqueòlegs José María Fernández Buelta i Víctor Hevia Granda determinar que les troballes corresponien al palau real d'Alfons II el Cast. No obstant això aquesta opinió és rebutjada actualment per altres historiadors de l'art, com César García de Castro Valdés i Eduardo Carrero Santamaría, que qüestionen l'original localització del palau, mentre que les restes veïnes a la catedral van haver de pertànyer al clergat que es va ocupar de Sant Salvador fins va ser promogut catedral, moment en què van haver de transformar-se a palau del Bisbe i altres dependències episcopals, al mateix temps que als voltants s'edificaven les cases i palaus de les dignitats capitulars que, en bona part, van perviure topogràficament fins a la contemporània obertura de l'actual Corrada del Bisbe. La Cambra Santa que avui és integrada en l'estructura gòtica de la catedral d'Oviedo al costat de la coneguda torre de Sant Miquel, és una capella palatina que tingué funció martirial, té el seu origen en l'època del regnat d'Alfons II el Cast, al començament del . http://www.oviedo.es/la-ciudad/catedral
Consta de dues parts principals: Un pis baix conegut com a «Cripta de Santa Leocadia» on reposen i es veneren les restes de la mateixa Santa Leocadia i de Sant Eulogi, que foren traslladats a terres asturs des de Còrdova per Alfons III pel prevere Dulcidio; i un pis principal molt reformat entre finals del i principi del , i que, patí greus desperfectes en 1934 amb motiu de la Revolució Asturiana, cosa que feu necessària la seua reconstrucció entre 1938 i 1942.
I un pis superior, el mateix tresor, conegut més tard com a Capella de San Miguel, va adquirir al , una vegada desenvolupat el culte a les relíquies i la peregrinació, la funció de reliquiari que conserva en l'actualitat. Se suposa que la construcció d'aquest edifici va tenir lloc cap al 884, en ple regnat d'Alfons III el Magne, conjuntament amb la Torre Vella que li servia de defensa i completava la fortificació del conjunt aixecat anteriorment.
El Tresor Catedralici conté la Creu dels Àngels, donació d'Alfons II i símbol d'Oviedo; la Creu de la Victòria, donació d'Alfons III (), símbol d'Astúries. La Caixa de les Àgates, donació de Fruela II (910) i finalment, l'Arca Santa que conté les relíquies de la cristiandat, entre elles el Sant Sudari (el qual es guarda actualment en un altre suport més idoni per al seu perfecte manteniment).
Reformes romàniques miniatura|Imatge exterior de la Càmera Santa. Gràcies a la diferent coloració de la pedra, es pot apreciar el recrecido dels murs que va ser necessari per construir la volta afegida al . A la fi del , la Torre Vella va completar la funció defensiva amb la de campanar, rebent per a això un cos romànic amb dues obertures per façana de mig punt rematat per una volta esquifada.
Més important és la reforma duta a terme en la Càmera Santa a la fi del . L'antiga coberta de fusta va ser desmuntada per construir a continuació una volta de canó que descansa a l'interior sobre columnes en les quals es va esculpir un Apostolat, obra mestra del romànic espanyol. En el mur oest es van incrustar els caps esculpits de Crist, Sant Joan i la Verge, pintant-se la resta de l'escena sobre el mateix mur. Les restes de pintura que quedaven en aquest mur van desaparèixer amb la voladura de la Càmera Santa durant la Revolució d'Astúries de 1934, per la qual cosa avui dia els caps semblen estar fora de context.
La Catedral gòtica La influència de l'arquitectura gòtica, que ja era palesa a Castella al començament del ,Como ejemplo, la Catedral de Burgos dio comienzo el 20 de julio de 1221 y la de Toledo el 14 de agosto o de noviembre de 1226 no va arribar a Astúries fins als anys finals d'aquest segle, quan va començar la renovació gòtica del conjunt catedralici, no per l'edifici principal, tal vegada per reverència cap a l'antiga basílica o per escassetat de recursos per afrontar una obra de tal envergadura, sinó per edificis annexos: la sala capitular i el claustre. S'hauria d'esperar gairebé un altre segle més per veure començada la catedral gòtica.
La sala capitular va ser construïda, mercès al patrocini del xantre de la catedral Pedro Esteban, mort el 1293 i enterrat a la mateixa sala, i al del degà i després bisbe Fernando Alfonso. No es coneixen ni l'arquitecte responsable del disseny i adreça de les obres de l'edifici, ni la data de començament d'aquestes.Ambos patrocinadores dejaron mandadas cuantiosas donaciones para las obras de la sala capitular. El primero de ellos, el chantre Pedro Esteban falleció en 1293 por lo que verosímilmente las obras se comenzaron a partir de ese año Se sap que el 1300 ja havien començat les obres i que al març de 1314 va tenir lloc la primera reunió del capítol catedralici a la nova sala.
Les obres van avançar amb un bon ritme a l'inici, en entrar al , s'alenteixen durant setanta anys fins que, en començar a treballar en el projecte Alonso de Palanzuela, es dona de nou un important impuls a l'edifici. Els inicis de la construcció del temple gòtic comencen el 1382 sota el mandat del bisbe Gutierre de Toledo. És triat primer arquitecte Juan de Badajoz el Vell si bé van treballar a més d'ell Juan de Candamo de les Taules i Pedro Bunyeres amb les obres de transformació del presbiteri en capella major.