Els semínoles negres són amerindis negres associats al poble seminola a Florida i Oklahoma. Són descendents d'africans lliures i alguns esclaus fugitius cimarrons i gullahs que escapaven de les plantacions costaneres d'arròs de Geòrgia i Carolina del Sud cap als erms de la Florida espanyola que ja es donava a la fi dels anys 1600. A principis de 1800, sovint formaven comunitats prop dels seminola. Històricament, els seminoles negres vivien en bandes; alguns foren esclaus d'alguns líders seminola, però van experimentar més llibertat que la societat blanca, incloent el dret de portar armes.
Avui, els descendents dels seminoles negres viuen comunitats rurals de la reserva de la Nació Seminola d'Oklahoma; dues bandes de lliberts tenen representació al Consell Genera lde la Nasció. Altres centres són Texas, Florida, a les Bahames i Mèxic del Nord. Des de la dècada de 1930, els lliberts seminoles han tingut problemes amb els cicles de l'exclusió de la Tribu Seminola d'Oklahoma.Mulroy (2004), p. 474-475 El 1990 la tribu va rebre la major part d'una sentència de 46 milions de dòlars en fideïcomís dels Estats Units per la confiscació de terres a la Florida en 1823, i els lliberts han treballat per rebre'n una part. El 2004 la Cort Suprema dels Estats Units va resoldre el que els lliberts seminoles no podia presentar una demanda sense la Nació Seminola d'Oklahoma, que es va negar a unir-se a ella en la reclamació. L'any 2000 la Nació Seminola va votar restringir la pertinença als que podien demostrar la descendència d'un indi seminola al Registres Dawes de principis del , que va excloure a uns 1.200 lliberts prèviament inclosos com a membres.
Història L'estratègia espanyola per defensar Florida estava basada, al principi, organitzant als indis indígenes en un sistema de missió que servien com a milícia per protegir la colònia d'incursions angleses pel nord. Però una combinació d'incursions per colones de Carolina del Sud i noves malalties europees a les quals els indis no estaven immunitzats va delmar la població natal de Florida. Després que els indis locals havien mort gairebé tots, les autoritats espanyoles van animar als indis renegats i esclaus fugitius de les colònies nord-americanes d'Anglaterra a immigrar al sud. Els espanyols esperaven que aquests enemics dels anglesos fossin una barrera eficaç en la retenció de l'expansió anglesa.
Ja a principis de 1689, els esclaus africans fugien de la Carolina del Sud a la Florida espanyola buscant la llibertat. Sota un edicte del Rei Carles II d'Espanya en 1693, els fugitius negres van rebre la llibertat a canvi de la defensa dels colons espanyols en Saint Augustine, Florida. Els espanyols van organitzar als voluntaris negres en una milícia; es van establir a Fort Mosé, fundat en 1738, i va ser la primera ciutat negra lliure legalment aprovada a Amèrica del Nord.Landers Black Society in Spanish Florida, p. 25, citing Royal Decree of Charles II.
No tots els esclaus que fugien cap al sud es van enrolar en el servei militar a Saint Augustine. És probable que molts esclaus fugitius van buscar refugi en àrees verges de Florida del Nord on el seu coneixement sobre agricultura tropical i resistència a les malalties tropicals els anava millor. La major part dels negres que van explorar Florida eren gent gullah que es va escapar de les plantacions d'arròs a Carolina del Sud (i Geòrgia posteriorment). Com a gullahs, la major part havien conservat la seva llengua, cultura i estructura social africanes. Aquests pioners gullah van construir els seus propis assentaments basats en l'agricultura de blat de moro i arròs. Eren aliats dels indis que escapaven a la Florida per aquell temps. Florida havia estat un refugi per a esclaus fugitius durant almenys setanta anys quan va arribar la Guerra de la independència dels Estats Units. A Florida desenvoluparen el crioll afroseminola, que parlaven amb la creixent tribu seminola.
Després de la derrota dels francesos a la Guerra dels Set Anys, en 1763 els britànics van ocupar la Florida, en un intercanvi de territori amb els espanyols per les antigues terres franceses a l'oest del Mississipi. L'àrea encara era considerada un santuari per als esclaus fugitius nord-americans, ja que era lleugerament poblada. Molts esclaus es van refugiar a prop de creixent assentaments d'amerindis.
Una nova onada de negres que buscaven llibertat va aconseguir la Florida durant la Revolució nord-americana (1775–83). Diversos milers d'esclaus americans van consentir lluitar al costat dels anglesos a canvi de la llibertat i van ser anomenats negres lleials. (Florida estava sota el control britànic durant tot el conflicte). Durant la Revolució, els indis seminola també es van aliar amb els anglesos, així va augmentar el contacte entre els africans i seminoles. Ambdues comunitats es van trobar una altra vegada sota el bàndol anglès contra els EUA durant la Guerra de 1812, afermant llaços i guanyant-se la ira de l'heroi de guerra americà, el general Andrew Jackson.Wright Creeks and Seminoles 85–91, Mulroy Freedom on the Border 11. According to Black Seminole oral traditions, Florida was also home to free black refugees who had escaped from early exploring parties or slave ships. See Bird "Were all Black Seminoles descendants of fugitive slaves?".
Quan els africans i seminoles van començar a relacionar-se, els amerindis també acabaven d'arribar a Florida. La seva comunitat va evolucionar durant el final del S. XVIII i a principis del XIX quan onades de creeks van deixar l'actual Geòrgia i Alabama. Quan el naturalista americà William Bartram els va visitar en 1773, els seminoles tenien el seu propi nom tribal, que derivava de "cimarrón", la paraula espanyola per a fugitiu, la qual cosa va comportar el punt de ruptura de la tribu dels creeks. "Cimarrón" era també l'origen de la paraula anglesa maroon, usada per descriure les comunitats d'esclau fugitives de Florida, el Carib i altres parts del Nou Món.Sturtevant "Creek into Seminole" 102–105; Wright, 106, Mahon History of the Second Seminole War 7; Simmons, Notices of East Florida, 54–55.
Espanya havia donat terra a alguns amerindis creeks. Amb el temps els creeks es van unir a altres grups romanents d'amerindis del sud-est dels Estats Units, comm els miccosukee i els apalachicola, i formaren comunitats. La seva comunitat ha evolucionat durant els últims anys del i principis del XIX en onades de creek que marxaren de Geòrgia i Alabama sota la pressió de la colonització blanca i de la Guerra Creek. Els seminoles es formaren així per un procés d'etnogènesi.
Cultura miniatura|Abraham, un líder semínola negre, dels gravats de N. Orr publicar en 1848 a The Origin, Progress, and Conclusion of the Florida War per John T. Sprague. La cultura seminola negra que va prendre forma després de 1800 era una mescla dinàmica d'africà, amerindi, espanyol i tradicions d'esclaus. En la tradició dels amerindis, els cimarrons negres vestien com els seminoles; menjaven koonti comprimit, una arrel local; i feien sofkee, una pasta creada triturant blat de moro amb un morter. L'arròs també formava part de la dieta dels seminoles negres traslladats a Oklahoma.
Inicialment vivien separats dels amerindis, però van desenvolupar la seva pròpia i única cultura afroamericana. Els seminoles negres es van inclinar cap a una forma de cristianisme sincrètic heretat de les seves vides en les plantacions. Certes pràctiques culturals, com el salt de l'escombra per celebrar el matrimoni, procedeix de les plantacions; altres costums, com els noms usats per a les ciutats dels negres, clarament es referien a Àfrica.Kashif, Annette. "Africanisms Upon the Land: A Study of African Influenced Placenames of the USA," In Places of Cultural Memory: African Reflections on the American Landscape, Washington, DC: National Park Service, 2001
La llengua va mostrar la cultura inequívoca dels seminolas Negres. El crioll afroseminola va estar fortament relacionat amb els gullah, el dialecte de les Illes del Mar al llarg de la costa de Geòrgia i Carolina. Com el gullah, l'afroseminola era una llengua criolla que va incorporar paraules d'espanyol, anglès i muskogi, així com llengües bantu i altres llengües africanes.Mulroy 20–22; Porter, Black Seminoles 6; Foster Negro-Indian Relations in the Southeast 51–59; Simmons 44; Hancock,The Texas Seminoles and Their Language.
Amb el temps, alguns seminoles i negres es van casar; però els historiadors i antropòlegs creuen que els seminoles negres tenien comunitats autònomes. Es van aliar amb el seminoles en temps de guerra. La societat seminola es va basar en un sistema de parentiu matrilineal, en què l'herència i ascendència passava per línia materna. Els nens pertanyien a clan de la mare. Mentre que els nens podrien integrar els costums d'ambdues cultures, el seminoles creien que pertanyen al grup de la mare més que el pare.
Els afroamericans tenien més d'un sistema patriarcal. Però, en virtut de l'adopció pel Sud del principi de partus sequitur ventrem, incorporat a la legislació l'esclavitud als estats, els fills de mares esclaves es consideraven nascut en l'esclavitud. Encara que la mare hagués escapat, els seus fills eren considerats legalment esclaus i fugitius, com ella. Com a resultat, els seminoles negres sempre es trobaven en risc pels caçadors d'esclaus.
Relacions africano-seminoles A principis del , els cimarrons (negres lliures i esclaus fugitius) i els seminoles tenien un contacte regular entre ells a Florida, on van desenvolupar un sistema de relacions úniques entre els amerindis dels Estats Units i negres. A canvi de pagar un tribut anual per bestiar i collites, els presos negres o els esclaus van trobar un santuari entre els seminoles. Aquests, per la seva banda, van adquirir a un aliat estratègic important en una regió escassament poblada. Al , els seminoles negres van ser anomenats "seminoles negres" pels seus enemics nord-americans blancs i estelusti (persoens negres), pels seus aliats indis.
Típicament, molts o la major part de membres de les comunitats seminoles negres no van ser identificats com a esclaus de caps indígenes individuals. Els seminoles negres no eren esclaus dels seminoles. Els seminoles negres vivien en les seves pròpies comunitats independents, escollien els seus propis caps i podien acumular riqueses en forma de bestiar i collites. El més important, és que portaven armes per a defensa pròpia. Els arxius de béns immobles de Florida mostren que els seminoles i seminoles negres van posseir grans quantitats de terra a Florida. En alguns casos, una part d'aquella terra de Florida encara està en mans de seminoles i descendents seminoles negres a Florida.
En condicions comparativament lliures, els seminoles negres van prosperar. El Tinent de l'Exèrcit estatunidenc George McCall va registrar les seves impressions d'una comunitat seminola negra en 1826: Trobem aquests negres en possessió de grans camps de les millors terres, produint grans collites de blat de moro, mongetes, melons, carabasses, i altres verdures suculentes. Vaig veure, mentre cavalcava al llarg de les fronteres dels estanys, cultius d'arròs fi; al poble els pessebres estaven plens de blat de moro, mentre les cases eren més grans i més còmodes que aquelles dels indis mateixos.
Un cens de 1822 va estimar que 800 negres vivien amb els seminoles, constituint amb diferència la comunitat cimarró més gran en la història estatunidenca. Els assentaments dels seminoles negres estaven en general molt militaritzats, la qual cosa no era normalment la condició de la major part dels esclaus del sud dels Estats Units. La naturalesa militar de la relació africano-seminola va conduir al General Edmund Pendleton Gaines, que va visitar diversos assentaments de seminoles negres en els anys 1820, va descriure als americans africans com a "vassalls i aliats" dels seminoles.