Els sacrificis humans en l'Amèrica precolombina va ser una pràctica religiosa que es realitzava en el context de certs cultes dels pobles indígenes d'Amèrica. 400px|miniatura|Sacrificis humans mostrats al Codex Magliabechiano. Està documentat tant pels còdexs com la iconografia precolombina en general. Encara que els casos més coneguts són els corresponents a l'àrea mesoamericana,Jornada.Unam.mx (article de La Jornada) la seva existència està provada també en l'incari i altres parts del continent. La pràctica del sacrifici humà en les religions indígenes va ser una qüestió condemnada pels europeus a la seva arribada a Amèrica en el . El corrent majoritari i més acceptat en la historiografia i l'arqueologia d'Amèrica no nega l'existència d'aquestes pràctiques. Encara que hi ha els qui suggereixen que aquesta pràctica és una llegenda d'origen etnocèntric europeu.Jacobs, James Q (2004). The Cannibalism Paradigm: Assessing Contact Period Ethnohistorical Discourse La veritat és que hi ha abundants evidències arqueològiques i històriques que la recolzen. – article de Michel Graulich Un punt d'acord entre ambdues postures és que el sacrifici humà ha de ser entès en el seu context històric i cultural, i no de manera sensacionalista, especialment pel fet que sacrificis humans va haver-hi en altres parts del món, no sols entre els pobles indígenes precolombins. – article de La Jornada
Els sacrificis en context
Els sacrificis humans han estat practicats en moltes cultures, especialment al món antic. Es matava a les víctimes ritualment d'una forma que pretenia apaivagar als déus. Els sacrificis van ser practicats en les religions celtes de l'edat del bronze i en els rituals relacionats amb l'adoració dels déus a Escandinàvia. Roma va realitzar sacrificis humans fins a 97 aC Per als habitants de l'antiga Cartago, el sacrifici d'infants era també una manera d'aplacar als seus déus. Excavacions al palau de Cnosos mostren que també els primers grecs sacrificaven. En l'Índia contemporània, el ritual anomenat sati, en què la vídua d'un difunt ha de llançar-se a la pira funerària, encara ocorre ocasionalment, especialment a les àrees rurals.In India, case links mysticism, murder: John Lancaster, Washington Post, 29 de novembre de 2003).
A Mesoamèrica Els historiadors coneixen millor el Postclàssic de l'altiplà que d'altres regions. La pràctica d'exposar els cranis dels sacrificats ja s'observa en Huamelulpan (Oaxaca) a principis de la nostra era; i en llocs de períodes posteriors com Copán, Hondures i Uxmal. Aquests tzompantli van aconseguir grans proporcions, majors fins i tot que les dels posteriors tzompantli de la gran capital asteca Tenochtitlán.
Sacrificis olmeca Els olmeca van ser la primera gran civilització mesoamericana. Encara que no hi ha evidència irrefutable del sacrifici d'infants en aquesta cultura, s'han trobat esquelets complets de nounats, així com fèmurs desmembrats i calaveres, en un jaciment olmeca en l'estat de Veracruz anomenat El Manatí. Aquests ossos han estat associats amb ofrenes sacrificials, particularment, uns busts de fusta. Encara no se sap com van morir els infants.Ortíz C., Ponciano; Rodríguez, María del Carmen (1999) "Olmec Ritual Behavior at El Manatí: A Sacred Space" en Social Patterns in Pre-Classic Mesoamerica, edición a cargo de Grove, D. C.; Joyce, R. A., Dumbarton Oaks Research Library and Collection, Washington, D.C., págs. 225-254. miniatura|El Señor de Las Limas Alguns investigadors també han associat el sacrifici d'infants amb el ritual olmeca que mostra a bebès laxos o flàccids, sent el més famós l'enorme pedra llaurada que es troba en l'Altar 5 de La Venta, o la figura del monument de Las Limas. Respostes definitives sobre aquest assumpte hauran d'esperar a ulteriors recerques.
Sacrificis teotihuacans A Teotihuacan, la gran metròpolis del Clàssic, el sacrifici per extracció del cor va ser una pràctica important, com s'observa en la pintura mural. Molt poc se sap de Teotihuacan. No es coneix el nom d'un sol rei i el mateix nom de Teotihuacan és una invenció mesoamericana posterior. Els ossos oposats en les Piràmide del Sol i de la Lluna fan suposar que es realitzaven sacrificis a Tláloc. – article sobre les troballes a la Pirámide de la Luna. En 2007 anàlisi de l'ADN van confirmar que les víctimes eren portades de pobles conquistats. L'antiga civilització de Teotihuacan va portar a víctimes humanes de sacrificis des de centenars de quilòmetres.
Sacrificis maies El sacrifici de presoners recreava el mite còsmic i va ser clau en la ideologia dels senyorius maies. Michael Coe explica el gran canvi produït pels nous estudis de la civilització maia, a partir del moment que van desxifrar els jeroglífics:
L'extracció del cor apareix en alguns quants casos de l'art maia. Els sacrificats gairebé sempre semblen nens. L'extracció de cors de nens es veu en la ceràmica pintada. Un altre cas conegut és el Deixant 11 de Piedras Negras a Guatemala, en què es veu la cavitat pectoral d'un nen sacrificat.
En el sacrifici d'adults, existeix una imatge pintada sobre un atuell en què es veu el sacrifici ritual d'un presoner lligat a un cadafal i un grotesc personatge que li treu les entranyes amb una llança, mentre els músics toquen tambors i trompetes —«una de les escenes més terribles de l'art maia». Als murs de Bonampak també hi ha terribles imatges de tortura ritual.
Una altra forma de sacrifici era llançar a la víctima a l'interior d'un cenote.
Sacrificis tolteca miniatura|Tzompantli associat al Temple Major, Còdex Ramírez. En 2007 els arqueòlegs van anunciar que havien analitzat les restes de dues dotzenes de nens, de cinc a quinze anys, trobats enterrats amb figuretes de Tláloc. Els nens, trobats prop de les velles ruïnes de Tula, la capital tolteca, havien estat decapitats. Les restes van ser datades de 950 a 1150 EC.
«Com explicar que existeixin 24 cossos reunits en un mateix espai? Doncs l'única forma és pensar que va haver-hi un sacrifici humà», va afirmar l'arqueòleg Luis Gamboa, responsable del rescat de les restes a Tula.Mónica Medel, "México descubre primer sacrificio de niños en cultura tolteca"
Sacrificis totonaca Els totonaques sovint sacrificaven nens per extreure'ls la sang, que era barrejada amb llavors per fer una pasta que era menjada entre els adults.González Torres, Yólotl, Animales y plantas en la cosmovisión mesoamericana, Plaza y Valdés Editores, 2006, pág. 51. L'Isla de Sacrificios, actualment a l'estat de Veracruz i descoberta per l'espanyol Juan de Grijalva, va rebre aquest nom a causa que s'hi van trobar cossos sacrificats d'indígenes durant una cerimònia d'ofrena als seus déus.
Sacrificis asteques (mexiques) A Xochimilco, al sud de la Ciutat de Mèxic es van trobar les restes d'un nen de tres a quatre anys els ossos dels quals presentaven una coloració taronja o groga translúcid; textures terses o vítries, i compactació del teixit esponjós, a més d'estrellament del crani. Atès que després de sacrificar-los els mexiques solien bullir algunes dels caps, els arqueòlegs van concloure que el crani va ser bullit i que es va estavellar a causa de l'ebullició de la massa encefàlica. S'han publicat fotografies del crani en revistes especialitzades.
A Tula, els tolteca associaven la pràctica de sacrificis humans a la veneració de Tezcatlipōca. En la mitologia mexicana, a partir de les reformes de Tlacaélel el sacrifici era el recurs humà per salvar l'univers de la seva destrucció, assegurant la supervivència del sol, i amb això la vida mateixa. Un cicle de 18.980 dies es repetia cada 52 anys, al final del qual el «Cinquè Sol» (Nahui Ollin) corria el risc d'extingir-se per sempre, i la terra de ser dominada per éssers de la nit. Un enemic havia de llavors ser sacrificat a la muntanya Huixachtépetl per fer brollar el foc nou, després de la qual cosa sang i cors humans havien de, periòdicament, nodrir al déu en els següents 52 anys. La pràctica servia també a una estratègia de dominació: garantir els privilegis de les classes dominants.
Per a interpretacions més modernes com la de Lloyd deMause, resulta significatiu que les víctimes anessin investides d'un profund significat cosmològic. Segons els psicohistoriadors el sacrifici era una forma inconscient de venjar els mètodes brutals de puericultura en l'Amèrica precolombina (a la vindicació sobre bocs expiatoris els psicòlegs denominen desplaçament).
Les cerimònies lligades a la Guerra Florida o Xochiyáoyotl també van ser formes sacrificals. Els presoners capturats podien ser guerrers enemics de poblacions limítrofes a Tenochtitlan.
Els sacrificats a Xipe Tótec eren escorxats després de morts. La seva pell era utilitzada pels sacerdots que, posant-la-hi damunt, personificaven al déu.
miniatura|esquerra|Còdex Tudela. Bernardino de Sahagún, autor de documents valuosos per a la reconstrucció de la història del Mèxic antic, explica que els sacrificadors s'extreien sang ells mateixos durant els cinc dies anteriors al ritu. En la vespra s'organitzava la solemne «dansa dels captius», on la víctima era forçada a ballar. Les persones condemnades a morir i llurs sacrificadors passaven la nit en blanc junts. Aquests tallaven a aquells una metxa de cabells per conservar-los com a trofeu i objecte màgic portador del «tleyotl» (foc interior de la víctima). A l'alba, el sacrificador portava a la víctima al temple. Abans de pujar, se li retirava part de la vestimenta per descobrir-li el pit i, tot seguit, els sacerdots la pujaven a la piràmide estroncada, on se l'atrapava de les extremitats i se li extirpava el cor.
Anualment s'acostumava a realitzar el sacrifici d'un músic, per la qual cosa s'havia de triar a un presoner jove per educar-lo en les arts musicals, principalment per tocar una espècie de flauta ceràmica. Era acuradament alimentat i ricament vestit com si es tractés de la divinitat Tezcatlipoca. Un mes abans del sacrifici estava casat amb quatre donzelles les quals l'acompanyaven fins al dia de la seva immolació quan era portat per una barca pel llac fins a arribar a una illa on hi havia un Teocalli, on l'abandonaven. El músic es dirigia al temple i pujava cada esglaó (trencant les flautes que havia tocat durant la seva consagració) i en arribar a la part superior era pres pels seus victimaris que ho subjectaven de les seves extremitats i un d'ells, que era el sacerdot, li obria el pit amb un ganivet d'obsidiana o sílex anomenat técpatl, li arrencava el cor i el decapitava. La seva sang era recollida cuauhxicalli, el seu cap clavat en un tzompantli, el seu cor era cremat com a ofrena als déus i la resta del seu cos era despenyat per l'escalinata del temple.Guillermo Orta Velázquez, Elementos de Cultura Musical, México, 1970.
A més de l'extracció del cor, hi havia altres formes de sacrifici que s'aplicaven en rigorosa conformitat al calendari asteca: decapitació, llençat des d'un temple, fletxat, tancat en coves, ofegat, cremat i «raiat» (lluita ritual).
Canibalisme El sacrifici i el canibalisme va iniciar a Mesoamèrica fa 2.500 anys o tal vegada abans. El Conqueridor Anònim ens diu que als presoners de guerra s qui els mexicans no canibalitzarien els esclavitzaven.
Bernal Díaz del Castillo diu que el tlatoani mateix compartia el canibalisme de la seva època. "Vaig sentir dir que li solien guisar carns de nois de poca edat" per Moctezuma, i en aquesta mateixa pàgina es llegeix que "el nostre capità li reprenia el sacrifici i menjar carn humana, que des de llavors va manar que no li guisessin aquell menjar".En el seu llibre Historia Verdadera de la Conquista de Nueva España (México: Porrúa, 2005), Bernal Díaz fa constants referències al canibalisme no sols entre els mexicans, sinó també entre els mesoamericans en general. Vegeu per exemple, les pàg. 74, 147-150, 176, 195, 579).
A Historia de Tlaxcala Diego Muñoz va escroure: "Ansí hi havia carnisseries públiques de carn humana, com si anessin de vaca i carner com en dia d'avui n'hi ha".