Edith Louisa Cavell (Swardeston, 4 de desembre de 1865 – Schaarbeek, 12 d'octubre de 1915) va ser una infermera britànica.
És famosa per salvar les vides de soldats d'ambdós bàndols, sense discriminació i en ajudar a uns 200 soldats aliats (presoners fugitius i aviadors abatuts) a escapar de l'ocupació alemanya de Bèlgica durant la Primera Guerra Mundial, per la qual cosa va ser arrestada. Duta posteriorment a un consell de guerra, fou declarada culpable de traïció i condemnada a mort. Tot i la pressió internacional de misericòrdia, va ser executada per un escamot d'afusellament alemany. La seva execució va rebre la condemna mundial i una àmplia cobertura de la premsa.
Ella és ben coneguda per la seva afirmació que «el patriotisme no és suficient». Les seves fortes creences anglicanes la van empènyer a ajudar a tots els que ho necessitaven, tant soldats alemanys com aliats. En una seva cita destacada va dir:
Actualment se la recorda el 12 d'octubre en l'església anglicana, encara que no sigui un dia festiu (en el sentit de festa religiosa).
Edith Cavell, que tenia 49 anys en el moment de la seva execució, va destacar com a pionera de la infermeria moderna a Bèlgica.
Joventut i estudis miniatura|esquerra|Cavell en un jardí a Brussel·les amb els seus dos gossos abans de l'esclat de la guerra Edith Cavell va néixer el 4 de desembre de 1865 a Swardeston, un poble a prop de Norwich (Regne Unit), on el seu pare va ser vicari durant 45 anys. Ella era la gran dels quatre fills del reverend Frederick i de Louisa Sofhia Cavell, i sempre li van ensenyar a compartir amb els menys afortunats, tot i els escassos ingressos de la seva família. Es va educar al Norwich High School for Grils.
El 1884, la jove Edith ingressa a la Laurel Court de Peterborough i va obtenir el seu diploma d'institutriu.
El 1890 es va traslladar a Brussel·les, on va treballar durant cinc anys com a dida de la família François.
El 1895, va tornar durant un any a Swardeston per a curar el seu pare malalt. El 30 d'agost va entrar al Royal London Hospital com un auxiliar d'infermeria sota la matrona Eva Luckes.
Entre 1903 i 1907 va treballar com a infermera en diversos hospitals d'Anglaterra, incloent la infermeria del St Leonard's Shoreditch (l'actual St Leonard's Hospital).
En 1907 va tornar a Brussel·les i Antoine Depage la va nomenar infermera cap de lÉcole Belge d'Infirmières Diplômées (o l'Institut Mèdic Berkendael), a Ixelles, Brussel·les.
El 10 d'octubre de 1907, Antoine Depage va establir una escola d'infermeria en quatre cases contigües, números 143-149 del carrer Franz Merjay d'Ixelles. Ell va confiar la direcció general a Edith Cavell i l'administració de les finances de la seva esposa Marie; aquesta escola es va traslladar el 1914 a la ubicació actual de la clínica Edith Cavell.Histoire de la clinique Edith Cavell L'escola comptava amb cinquanta habitacions per a estudiants internats, que estaven unides a un institut mèdic-quirúrgic amb dues sales d'operacions, capaç d'hospitalitzar fins a vint pacients.
El 1910, «Miss Cavell» va veure que la professió d'infermeria ja havia guanyat prou punts de suport a Bèlgica com per a justificar la publicació d'una revista professional i, per tant, va posar en marxa la revista d'infermeria «L'infirmière». Un any més tard, Clavell era formadora d'infermeres en tres hospitals, 24 escoles i 13 escoles bressol a Bèlgica.
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, l'escola d'infermeria i l'institut mèdic són assumits per la Creu Roja Belga (on Antoine Depage era president). Edith Cavell, que estava visitant la seva mare a Norwich, va rebre la notícia de la invasió de Bèlgica per l'Imperi Alemany, i tornà a Brussel·les el 3 d'agost de 1914. Amb les alumnes i Miss Wilkins (una altra infermera anglesa), va tractar els soldats ferits de l'exèrcit alemany i dels exèrcits dels Aliats.
La resistència i la seva detenció
El novembre de 1914, després de l'ocupació alemanya de Brussel·les, Cavell va començar a protegir soldats britànics i ajudar-los a fugir fora de la Bèlgica ocupada, cap als Països Baixos neutrals. També va amagar dels alemanys a soldats britànics i francesos ferits, així com els civils belgues i francesos en edat militar, i els va proveir documentació falsa amb l'ajut de la princesa Marie de Croÿ al seu castell de Bellignies, prop de Mons. La contrasenya per a la xarxa era «Yorc», un anagrama de «Croÿ», el nom de la princesa Marie de Croÿ, que va participar en la xarxa.
A partir d'aquell moment es van dur a terme diversos ajuts des de les cases de Cavell, de Louis Séverin i d'altres en Brussel·les; on els seus amfitrions proporcionaven als fugitius diners per arribar a la frontera holandesa i guies obtinguts a través de Philippe Baucq (un arquitecte d'uns trenta anys). Això va col·locar Cavell en situació de violació de la llei militar alemanya. Les autoritats alemanyes van veure cada vegada més sospitoses les accions de la infermera, que es van veure agreujades per la seva franquesa.
El juny de 1915, dos homes arriben a l'institut mèdic com a soldats francesos que fugien. Un d'ells és Georges Gaston Quien, i l'altre és un agent alemany infiltrat que deia ser un aviador. Les detencions dels membres de la xarxa es van iniciar el 31 de juliol amb Philippe Baucq i Louise Thuliez. El 5 d'agost van ser detingudes Edith Cavell, la comtessa Jeanne de Belleville i la princesa Marie de Croÿ. Louise de Bettignies va ser detinguda el 20 d'octubre de 1915. Entre els col·laboradors havien molts patriotes, com el farmacèutic Louis Severin, l'advocat Albert Libiez, els cafeters Pansaers i Rasquin, o l'hosteler, cabareter i maçó François Van Dievoet, i el jove Edmond-Charles Lefebvre qui va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats.
Tots van ser tancats a la presó de Sant-Gilles fins a principis d'octubre; Clavell va passar les dues últimes setmanes en confinament solitari. Va fer tres declaracions a la policia alemanya (els dies 8, 18 i 22 d'agost), admetent que havia estat fonamental en el trasllat d'uns 60 soldats britànics i 15 soldats francesos, així com a prop de 100 civils francesos i belgues en edat militar cap a la frontera i que va amagar a la majoria d'ells a casa seva.
El judici i la seva execució Cavell no va ser detinguda per espionatge, com molta gent creu, sinó per «traïció», tot i no tenir la nacionalitat alemanya. Es creu que va ser reclutada pel Servei Secret d'Intel·ligència britànic (SIS) i apartada de les seves funcions d'espionatge per tal d'ajudar a escapar els soldats aliats, encara que això no és àmpliament acceptat.
Mentre estava detinguda, Cavell va ser interrogada en francès, però les actes de les sessions es van escriure en alemany; fet que va donar a l'interrogador la possibilitat de malinterpretar les seves respostes. Tot i que podia haver estat tergiversada, Clavell no va fer cap intent de defensar-se. Se li va proporcionar un defensor aprovat pel governador militar alemany; un defensor anterior, que va ser triat per l'assistenta de Cavell, Elizabeth Wilkins, va ser finalment rebutjat pel governador.
Els detinguts de la xarxa van ser jutjats durant el 7 i 8 d'octubre de 1915; l'advocat Sadi Kirslchen, de Brussel·les, va defensar Cavell.
En el seu consell de guerra va ser processada per ajudar soldats britànics i francesos, a més dels joves belgues, a travessar la frontera i, finalment, entrar a la Gran Bretanya. Ella va admetre la seva culpabilitat quan va signar una declaració el dia abans del judici. Cavell va declarar que els soldats que havia ajudat a escapar li ho agraïen escrivint-la quan es trobaven segurs a la Gran Bretanya. Aquesta admissió va confirmar que Cavell havia ajudat els soldats a fugir cap la frontera holandesa, però també va establir que ella els va ajudar a escapar cap a un país en guerra amb Alemanya.
El baró von der Lancken és conegut per haver declarat que Cavell havia de ser perdonada a causa de la seva completa honestedat i perquè ella havia ajudat a salvar moltes vides d'alemanys, així com d'aliats. No obstant això, el general von Sauberzweig, governador militar de Brussel·les, va ordenar que «pels interessos de l'Estat» l'aplicació de la pena de mort contra Baucq i Cavell havia de ser immediata, negant a les autoritats superiors l'oportunitat de considerar la clemència.
La pena, d'acord amb la llei militar alemanya, era la mort. El paràgraf 58 del Codi Militar Alemany diu sobre els culpables:
El cas esmentat en el paràgraf 90 abans esmentat consisteix en «la conducta dels soldats cap a l'enemic», encara que això no va ser tradicionalment castigat amb la mort. A més, les sancions d'acord amb el paràgraf 160 del Codi Militar Alemany, en cas de guerra, s'apliquen als estrangers, així com als alemanys. Mentre que el Primer Conveni de Ginebra garantia la protecció ordinària al personal mèdic, aquesta protecció es perdia quan s'utilitzava com a cobertura per a qualsevol acció bel·ligerant. Aquesta pèrdua s'expressa en l'article 7 de la versió 1906 de la Convenció, que era la versió vigent en el moment. Les autoritats alemanyes es van veure justificades simplement en base de la llei alemanya i dels interessos de l'Estat alemany.
De les 27 persones jutjades, 5 van ser condemnades a mort l'11 d'octubre de 1915 a les 17.00 h: Cavell, Baucq, Louise Thuliez, Severin i la comtessa Jeanne de Belleville. Dels cinc condemnats a mort, només van ser executats Cavell i Baucq; els altres tres se'ls va commutar la pena.
El govern britànic no podia fer res per ajudar-la. Sir Horace Rowland, de l'Oficina d'Afers Exteriors va dir:
Lord Robert Cecil, subsecretari d'Afers Exteriors, aconsellava que:
Els Estats Units d'Amèrica, però, encara no s'havia unit a la guerra i estava en condicions d'aplicar pressió diplomàtica. Hugh S. Gibson, primer secretari de la legació dels Estats Units a Brussel·les, va deixar clar al govern alemany que l'execució de Cavell danyaria encara més la reputació ja danyada d'Alemanya. Més tard, va escriure:
La nit abans de la seva execució, ella va dir al reverend Stirling Gahan, el capellà anglicà a qui se li havia permès veure-la i donar-li l'Eucaristia:
Aquestes paraules estan inscrites en la seva estàtua a Saint Martin's Place, prop de Trafalgar Square, a Londres.
miniatura|George Bellows, La mort d'Edith Cavell, 1918, Princeton University Art Museum Des del seu llit, malalt, Brand Whitlock, el ministre dels Estats Units d'Amèrica a Bèlgica, va escriure una nota personal sobre Cavell a Moritz von Bissing, el governador general de Bèlgica. Hugh Gibson; Maitre G. de Leval, l'assessor jurídic de la legació dels Estats Units; i Rodrigo Saavedra y Vinent, segon Marquès de Villalobar, el ministre espanyol, van formar una delegació a la mitjanit per a recórrer a la misericòrdia o almenys per ajornar de la pena. Malgrat aquests esforços, el baró von der Lancken va procedir a l'execució.
Setze homes, formant dos escamots d'execució, van dur a terme la sentència pronunciada sobre ella i, junt amb quatre homes belgues, va ser afusellada al camp de tir Tir national, a Schaerbeek, a les 7.00 h del 12 octubre de 1915.
Hi ha informacions contradictòries dels detalls de l'execució de Cavell: Edith Cavell es va negar que li embenessin els ulls i es va desmaiar en veure les armes de l'escamot d'afusellament davant d'ella. Ella caigué a terra i l'oficial al comandament de l'escamot li disparà un tret al cap amb el seu revòlver. en el guió de la pel·lícula «Nurse Edith Cavell» (1939), Reginald Berkeley va escriure que un soldat de l'escamot, anomenat Rammler, es va negar a disparar i va ser abatut per l'oficial de l'escamot quan va finalitzar l'execució d'Edith Cavell.