Larquebisbat de Siena-Colle di Val d'Elsa-Montalcino (italià: Arquebisbat de Siena-Colle di Val d'Elsa-Montalcino; llatí: Archidioecesis Senensis-Collensis-Ilcinensis) és una seu metropolitana de l'Església catòlica, que pertany a la regió eclesiàstica Toscana. En el 2010 tenia 178.098 batejats d'un total de 185.751 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe Antonio Buoncristiani.
Els patrons són sant Sant Ansà, la Mare de Déu dels Socors i San Marcial
Territori miniatura|esquerra|Mapa de la diòcesi L'arxidiòcesi s'estén en part de la província de Siena i de la de Grosseto, amb els municipis de Arcidosso, Asciano, Buonconvento, Castel del Piano, Castellina in Chianti, Castelnuovo Berardenga, Castiglione d'Orcia, Cinigiano, Civitella Paganico, Chiusdino, Colle Val d'Elsa, Montalcino, Monteriggioni, Monteroni d'Arbia, Monticiano, Murlo, Poggibonsi, San Gimignano, San Quirico d'Orcia, Seggiano, Siena i Sovicille. S'estén de nord a sud, principalment per la riba de l'Ombrone, amb els afluents Arbia, Merse, Lanzo, Gretano; i és travessada per la via Cassia i la via Grossetana.
La seu arxiepiscopal es troba a la ciutat de Siena, on està la catedral de Santa Maria Assumpta. A Colle di Val d'Elsa es troba la cocatedral de Sants Albert i Marcial; i a Montalcino hi ha la cocatedral de Sant Salvador.
El territori està dividit en 178 parròquies.
La província eclesiàstica de Siena-Colle di Val d'Elsa-Montalcino comprèn quatre diòcesis sufragànies:
el bisbat de Grosseto, el bisbat de Massa Marittima-Piombino, el bisbat de Montepulciano-Chiusi-Pienza, el bisbat de Pitigliano-Sovana-Orbetello.
Història La seu de Siena Segons la tradició, el cristianisme va ser portat a Siena a principis del a través del jove romà Ansano Anici, un màrtir de la fe al Àrbia al 303 i va esdevenir el patró principal de la diòcesi. Al estan documentades un monestir i una església dedicades a Ansano .
La història de la diòcesi durant els primers segles està embolicada en la foscor. Lucifero va ser el primer bisbe de Siena al 306. Després de Lucifero, sembla que un bisbe de Siena anomenat Floriano va participar el 313 en el sínode de Roma. Després Floriano recorda Eusebio, que va participar en el sínode romà del 465; Mauro, és el primer bisbe del qual apareixen referències explícites a la historiografia, participà en el Concili del Laterà del 649, que va acabar en un compromís amb el bisbe d'Arezzo sobre la possessió contrastada de divuit esglésies ubicades al territori de Siena; Vitaliano, que al sínode romà de 680 va signar la famosa carta a l'emperador d'Orient. El compromís de les esglésies en disputa no es va respectar i es van succeir diverses disputes amb resultats alterns, fins i tot degenerant en violència, pel que fa a la translació del cos de Sant Ansano a Siena (1107); durant fins al , deixant un rastre d'animositat entre les dues diòcesis. Mentrestant, es fundà a poca distància de Siena el monestir benedictí de Sant Eugeni (730) i uns anys més tard a les fronteres de la província va ser fundada l'abadia de Sant Salvador. L'autoritat del bisbe, al costat dels ja eminents gastalds llombards, es va enfortir amb els comptes francs.
Amb la ruptura de l'Imperi Carolingi el bisbe era l'única autoritat indiscutible. El comte imperial va tornar a Siena només amb Otó I, però durà poc. El bisbe exercia el seu poder amb un consell de nobles cònsols i cridant a la gent davant de l'església per aprovar les propostes. Pel que fa a la vida eclesiàstica, des del principi del el Capítol de la Catedral estava vinculat a la vida comuna amb la seva Schola, de la que s'han transmès els noms d'alguns mestres i priores scholae. Va formar-ne part, encara que per poc temps, el savi Bru de Segni. Els canonges de Siena Siena van fundar l'hospital de Santa Maria della Scala per als pelegrins malalts i abandonats, confiant la seva cura a una congregació de laics, els frares de l'Hospital, però subjecte a l'aprovació del rector i la vigilància de l'administració. Fins al final del , el Capítol tenia el dret de triar al bisbe. A Siena es va triar el papa Nicolau II (1058), contra l'intrús Benet X, un senyal que recolzava el nou moviment de reforma.
L'església de Siena havia obtingut (vers el 1055) prerrogatives quasi sobirnes sobre un gran territori entre l'Arbia i el Merse, que formaria el feu del bisbat, que va durar, entre conflictes i consensos, fins a Pietro Leopoldo (1786). Els senyors feudals, però, van aprofitar el desordre originat a partir de la lluita política i religiosa entre el papat i l'Imperi (quan el papa Gregori VII es va enfrontar a Enric IV regia l'església sienesa Ridolfo, 1072-1084) per ampliar els seus dominis. Però ara el moviment per a la unificació de la vida comunal estava en marxa; i sota la guia del bisbe i dels cònsols es limitava el poder dels grans. Va seguir les donacions al bisbe i a la Mare de Déu, el bisbe i el poble, a la Verge de la Ciutat. Per als senyors feudals es va imposar una estada a la ciutat.
La nova lluita entre el papa Alexandre III i Frederic Barbarroja va com a bisbe de Siena l'actiu i gelós Ranieri (1129-1167) a qui es deu el valuós calendari-obituari de l'església senesca (vers el 1140). Comptant amb els cònsols, pressionats pel vicari imperial, amb alguns clergues empresonats, el bisbe va excomunicar als cònsols i va posar l'interdetto sobre la ciutat i els suburbis. El clergat es van mantenir lleial al papa, però el bisbe es va veure obligat a fugir sense retorn (va morir en 1170).
En aquest temps va tenir lloc la dedicació de la nova catedral. La Siena gibelina va rebre el reconeixement de les ciutats lliures imperials (1186); alliberà l'elecció dels cònsols (que la ciutat elegia per diverses dècades), encunyar moneda, etc.; reconeixement que es va completar amb la creació de l'Alcaldia (1199). El moviment d'unificació comunal va patir per una sèrie de guerres constants entre Siena i Florència, guerra en què ni el Buono (1189-1215) i Buonfiglio (1216-1252), ni la predicació de la pau dels nous ordes dels dominics, franciscans i dels Servents de Maria van aplacar, fins que Siena va aconseguir erradicar els rivals güelfs (1260) i van dominar la Toscana durant una dècada, després d'haver donat una constitució civil (1262). Els grans comerciants i banquers güelfs van prendre el control del govern que van celebrar amb la saviesa i l'energia i sense cap mena de xoc significatiu per a un llarg període (1292-1355).
El llegat del beat Andrea Gallerani (vers 1200-1251), fundador de la Casa de la Misericòrdia (vers 1240) es va ampliar amb la Compagnia dei Disciplinati sota les voltes de l'Hospital (1295), que van continuar al llarg de l'antiga caritat sota el nom de Società di Esecutori di pie disposizioni; san Bernardo Tolomei (1272-1348) fundà el 1319, la Congregació dels Olivetans; sorgiren les cartoixes de Maggiano i Pontignano; l'Ajuntament, no satisfets amb tenir una gran catedral, va dissenyar una de més gran, amb el Bisbe Donusdeus (1313-1351) beneint (1339) la primera pedra de la gran catedral que mai no es va acabar. Siena estava plena d'esglésies, convents i hospitals embellits amb notables obres d'art. Tres anys després de la pesta de 1348, el mateix bisbe Donusdeus va beneficiar, amb el seu testament (1351), 20 parròquies, 34 monestirs, 2 abadies i 13 hospitals. miniatura|La façana incompleta de la nova Catedral, també anomenada Facciatone Sacsejada per les passions polítiques ruïnoses, caiguts els Nove, la gent es van consumir en lluites internes i externes contínues que van portar a la República a la ruïna (1555) amb la incorporació al Gran Ducat dels Medici. Durant aquests dos segles, la Universitat de Siena va ser elevat per Carles IV (1357) a Estudi general, amb l'autoritat del bisbe de conferir graus; va sorgir l'obra del beat Giovanni Colombini amb els seus Jesuats; va sorgir santa Caterina. Eren coneguts mercè dels savis Ilicetanis i de sant Bernardí amb la seva observança.
Siena acollir Gregori XII, mecenes de l'Estudi que va concedir la càtedra de teologia; i a continuació, Eugeni IV, Gabriele Condulmer, exbisbe de Siena (1408).
A Siena va tenir lloc l'inconclús concili ecumènic de 1423.
Per a la història de l'església de Siena va ser determinant l'episcopat d'Enea Silvio Piccolomini (1450-1458), que va elevar al tron papal amb el nom de Pius II, va elevar la seu de Siena al rang d'arxidiòcesi i seu metropolitana el 23 d'abril de 1459 amb la butlla Triumphans Pastor. La Butlla preveia també que l'arxidiòcesi de Siena rebés com a sufragànies les diòcesis de Chiusi, Grosseto i Sovana-Pitigliano, fins llavors, com Siena, pertanyent a la província eclesiàstica de Roma, i la diòcesi de Massa Marittima, anteriorment sufragània de Pisa.Cappelletti, op. cit., p. 365.
Arquebisbes distingits van ser Francesco Todeschini Piccolomini (1460-1501), més tard elegit papa amb el nom de Pius III; Francesco Bandini Piccolomini, defensor del catolicisme contra el protestantisme (1529-1588), tot i els casos esporàdics de deserció, entre els quals hi ha l'apostasia de Bernardino Ochino.
El Concili de Trento també va provocar Siena en una sèrie d'iniciatives dirigides especialment pels caputxins i els jesuïtes, que es van instal·lar a Siena, respectivament, el 1536 i el 1555. Assenyalen els episcopats del savi arquebisbe Ascanio Piccolomini (1588-1597); del cardenal Francesco Maria Tarugi (1597-1607), que va celebrar un sínode provincial (1599).
El papa Pau V, la família del qual era originària de Siena, va voler investir en el pal·li arquebisbal, un cosí seu homònim, Camillo Borghesi.
Important van ser també les successives Conferències Episcopals del cardenal Metel Bichi (1612-1614), fundador del seminari; Ascanio Piccolomini II (1628-1671). El seminari, enfortit per la munificència d'Alexandre VII (1660), va assenyalar als joves d'arreu de la Toscana gairebé en competència amb el Collegio Tolomei dirigit pels jesuïtes; i després de la supressió d'aquests (1774) els escolapis se'n van fer càrrec.
Les controvèrsies del jansenisme amb prou feines van arribar a la diòcesi. Però quan Pietro Leopoldo pretengué implementar les seves reformes religioses, l'arquebisbe Tiberio Borghesi, després de la supressió granducal de les companyies laiques i de la reordenació de les parròquies de la ciutat (1783-1786), defensà fortament els drets de la doctrina i de la disciplina eclesiàstica. Convidat de Siena va ser Pius VI a l'exili el febrer-maig del 1798.
Els ordes religiosos suprimits pels francesos (1808-1809) van tornar després de la Restauració. Durant el període del Risorgimento va ser arquebisbe el florentí Giuseppe Mancini (1824-1855), un home de gran cultura i de la caritat pastoral. El Seminari-Col·legi continuà la formació de joves clergues i laics, fins a inicis del , quan es va produir la separació del Seminari del Col·legi. A través de l'obra de l'arquebisbe Prospero Scaccia el seminari obtingué el dret de conferir graus en Teologia (1914-1931). La Universitat de Siena havia suprimit la facultat de teologia el 1860.
Durant els anys dramàtics de la Segona Guerra Mundial, l'arxidiòcesi va ser governada pel brescià Mario Toccabelli (1935-1961), el que va contribuir no poc, a través de contactes amb les forces bel·ligerants, per salvar Siena des del flagell dels bombardejos i la destrucció. El 18 de juny de 1944 va renovar solemnement l'acte de donació de la Ciutat a la Verge. El 1954 el Seminari Arxiepiscopal Senesc va ser erigida pel papa Pius XII en el Pontifici Seminari Regional.