miniatura|Caricatura sobre la relació del carlisme amb el clergat de la revista satírica La Flaca, de 1870, amb el trilema carlista «Déu, Pàtria i Rei». La història de lanticlericalisme a Espanya sol dividir-se en dos grans períodes. D'una banda, l'anomenat “anticlericalisme cristià” —o "anticlericalisme creient", com el va anomenar Julio Caro Baroja, pioner en el seu estudi—, tan antic com l'Església mateixa, que es caracteritza per les seves crítiques a vicis i abusos concrets del clergat o al seu excessiu nombre i poder, però que no qüestiona el paper dominant de l'Església en la societat ni la seva influència en l'Estat. Per l'altre, l'“anticlericalisme contemporani” —o "anticlericalisme no creient" com l'anomenà Caro Baroja— que sorgeix en el amb la Il·lustració i que qüestiona des d'una òptica racionalista la societat sacralitzada de l'Antic Règim i el poder de l'Església catòlica, en considerar-los obstacles per al progrés en Espanya i al món.
Segons Julio Caro Baroja,
En l'anticlericalisme contemporani —o "no creient"— els camps clerical i anticlerical, encara barrejats durant la Il·lustració, es delimiten clarament a partir de les revolucions liberals, quan l'Església es converteix en un dels defensors de l'“antic règim”. A Espanya aquest moment es produeix durant el Trienni Liberal i sobretot en els anys 30 amb motiu de la primera guerra carlina i les desamortitzacions. No és per tant casual que sigui llavors quan tenen lloc la primeres manifestacions de violència anticlerical —en 1822-1823, 1834 i 1835— que responen a la violència clerical. Després, la ràpida disminució del nombre de frares com a resultat de la desamortització de Mendizábal hauria apaivagat l'anticlericalisme, que no ressorgirà fins a la restauració borbònica (1875-1931) a conseqüència de la reaparició dels ordes religiosos, especialment en el camp de l'ensenyament, gràcies al suport que els va proporcionar el govern de Cánovas del Castillo, precisament en un moment en què a l'altre costat dels Pirineus, la Tercera República Francesa procedeix a la completa separació de l'Església i l'Estat i a la instauració de l'Estat laic. Així, “els liberals espanyols veuen el país en situació d'ignominiós ‘retard’ respecte de França i tendeixen a obsessionar-se amb el factor clerical com a causa dels nostres mals”, una visió que s'accentua després del desastre del 98. És llavors quan reneix l'anticlericalisme que té el seu esclat violent en la Setmana Tràgica de Barcelona. “S'arriba, així, a la Segona República, amb consciència que la reducció del pes polític de l'Església és un dels més greus problemes que el país, en el seu esforç renovador, ha de plantejar-se prioritàriament. Això significa separació de l'Església i l'Estat, creació d'un àmbit legislatiu secularizado per a la vida social i realització d'una ambiciosa política educativa que permeti acabar amb el monopoli eclesiàstic de l'ensenyament inferior”.
L'anticlericalisme cristià (1200-1750) L'edat mitjana Les primeres crítiques medievals al clergat es van dirigir contra el cap mateix de l'Església, el papa, i el cercle depravat i corrupte que l'envolta a Roma, un tret específic de l'anticlericalisme cristià i comú en tot l'Occident europeu, com ho demostra el conte del Decameró de Bocaccio en el qual es narra la història d'un jueu que viatja a Roma i que quan torna a París es converteix al cristianisme "en considerar que, donada la maldat dels clergues, i la vida depravada que porten, des del papa i els cardenals, l'expansió del Cristianisme havia d'atribuir-se al mateix Esperit Sant". miniatura|Foli 3r del manuscrit T (Toledo) del Libro de buen amor del conservat en la Biblioteca Nacional d'Espanya, Vitr. 6/1. Un objectiu central de les crítiques és l'avarícia del clergat i la denúncia de la simonia —l'especulació material amb els assumptes espirituals—, que començava a Roma i s'estenia pertot arreu. En el Regne de Castella va destacar l'Arxipreste d'Hita que en un cèlebre fragment del Libro de buen amor deia:
També es poden trobar crítiques a la gasiveria del clergat en l'anònim Libro de Alexandre o en el Rimado de Palacio del Canceller Pérez de Ayala, qui en una de les seves estrofes s'ocupa del papa:
miniatura|page=49|Pàgina d'una edició de 1922 de la Disputa de l'Ase. Als estats de la Corona d'Aragó destaca la Disputa de l'Ase escrita en català pel mallorquí Anselm Turmeda en 1417 en la qual es descriuen una sèrie de costums dels frares contràries als els valoris que se'ls suposava als membres del clergat regular: la mandra, l'enveja, l'avarícia, la golafreria, etc. L'obra seria posada en l'Índex de llibres prohibits per la Inquisició al segle següent.
Al , de la crítica generalitzada del segle anterior —encara que aquesta encara es manté en obres com Triumphos de locura d'Hernán López de Yanguas en la que fa una crítica feroç dels comportaments de frares i monges— es passa a la crítica, de vegades satírica, de determinats membres del clergat. És el que van fer els castellans Fernando del Pulgar en les seves Crónicas de los reyes de Castilla o Fernán Pérez de Guzmán en les seves Generaciones y semblanzas. Així retrata aquest últim a l'arquebisbe Pedro Fredes, del que diu:
El segle XVI: Renaixement i Contrareforma La crítica satírica al clergat continua en el Renaixement amb Bartolomé Torres Naharro en la seva obra Propadalia, impresa a Nàpols en 1517, en la seva comèdia Tinellaria i en Soldadesca, en les quals no només llança els seus dards contra els cardenals i prelats sinó també contra els frares. Que sigui un clergue l'autor de la crítica no és gens infreqüent en aquesta època. Així, per exemple, un frare de Burgos criticava cap a 1520 la vida en els monestirs en una carta que va copiar íntegra Fra Prudencio de Sandoval en la seva Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V i en la qual entre altres coses deia:
Possiblement l'obra més representativa de la sàtira anticlerical sigui el Lazarillo de Tormes en el qual apareixen personatges com el "clergue de Maqueda, prototip d'avarícia, del butller, mirall de farsants, deixant d'explicar per alguns respectes el que al mateix li va ocórrer servint a un frare... Les aventures acaben amb el matrimoni de Lázaro amb la criada de l'arxipreste de San Salvador i una vida plàcida i plena de complaences envers el mateix arxipreste, tant de la dona com del marit, al que no espanten les murmuracions". En la segona part del "Lazarillo", signada per H. de Lluna, apareixien el costum dels clergues de Toledo d'aparellar-se amb dones conegudes amb el nom de "mules del diable" o els horrors que cometien els servidors de la Inquisició i com satisfeien les seves passions.
Amb la Contrareforma tridentina el principal valedor del qual és Felip II d'Espanya, la crítica anticlerical se suavitza per pressió de la Inquisició que considera que la crítica generalitzada als eclesiàstics és "llenguatge d'heretges", de la mateixa forma que determinats comportaments i costums "medievals" dels clergues se suprimeixen o es regulen. Quant al secular l'objectiu de la Contrareforma és el que anomena Caro Baroja "deslaificar": "prohibir-li que porti tufs, bigotis, colls, espases, armes que el fan semblant a qualsevol seglar; que ball a les festes, que camini abarraganat, que es dediqui a activitats profanes, comercials i d'una altra índole; que cometi usura, que celebri amb excés i dispendi les misses noves, que no guardi compostura en els batejos, noces i mortuoris; que accepti com a legítims ritus que fan olor de Paganisme, que mantingui als seus fills prop d'ell..." No obstant això aquesta reforma no arriba al clergat regular que segueix pul·lulant "els frares de cort medieval... El frare conegut segueix sent el mendicant que passeja per mercats i placetes, o el que assisteix a convits, anant-hi ràpid, o el que pronuncia sermons a tort i dret", comportaments que són denunciats per teòlegs, com Melchor Cano, per predicadors com Alonso de Cabrera o Pedro de Valderrama o per escriptors místics com Pedro Malón de Chaide.
Així a nivell popular els frares i els predicadores són protagonistes d'acudits i anècdotes que són recollits en petites obres com a "Floresta" de Melchor de Santa Cruz, apareguda per primera vegada en 1574, o com els Diálogos del afable entretenimento de Gaspar Lucas de Hidalgo, que va ser publicada a Madrid en 1606 i que va ser prohibida per la Inquisició dotze anys després. Un dels acudits que recollia aquesta obra era el que s'atribuïa a cert predicador que en un del seus sermons va dir:
El i la primera meitat del Els escriptors Segle d'Or van tenir molt cuidat en les seves crítiques a l'Església i al clergat, encara que de vegades van aconseguir lliscar sàtires agudes. Miguel de Cervantes, segons Julio Caro Baroja, "va escriure sempre amb suavitat en descriure tipus d'eclesiàstics" però en la segona part de El Quixot va retratar de forma "seca, real i vulgar" al capellà dels ducs:
Lope de Vega en la seva correspondència privada mostra una gran antipatia pels frares. "Però els seus arguments són els populars. Unes vegades insisteix sobre la luxúria dels frares ["A la fe, Senyor, ells fan fills i uns altres els crien"], unes altres sobre l'avarícia ["tenen més tretes i maneres de viure que mercaders de mohatres"], unes altres sobre com resulten de perillosos com a enemics. Quevedo, per la seva banda va anar considerat "ateista" (ateu) pels seus contemporanis entre altres raons pel ridículs que descrivia als dimonis, la qual cosa donava entendre que no hi creia. No obstant això, segons Julio Caro Baroja, "aquell home que ha deixat fama que no es mossegava la llengua pel que fa a l'Església era un incondicional o tenia una prudència exquisida".
La crítica més aguda al clergat apareix en alguns narradors com Jerónimo de Alcalá en El donat parlador, en la qual al·ludeix a la seva avarícia, autors de comèdies com Juan de Matos Fragoso o poetes satírics com Villamediana que es refereix així al Patriarca Diego de Guzmán, capellà i almoiner de Felip III:
En la novel·la Guzmán de Alfarache de Mateo Alemán es culpa de les conductes poc edificants dels frares als pares "traïdors" que obliguen als seus fills a ordenar-se "per no tenir hisenda per deixar-li o per altres causes mundanes i vanes". El resultat és que "es van després pel món perduts apòstates, deshonrant la seva religió, afrontat el seu hàbit, posant perill en la seva vida, i ficant en l'infern l'ànima". Cal tenir present que, segons Caro Baroja, "a mesura que va ser passant el , els defectes del clergat regular van anar fent-se més patents a ulls de propis i estranys", i d'aquí l'enorme popularitat que va aconseguir en l'època, i als dos segles següents, la comèdia El diablo predicador de Luis Belmonte Bermúdez. "La comèdia té com a tema central l'obligació imposada a Luzbel temporalment, d'ajudar en hàbit de frare a uns franciscans als quals havia fet la vida impossible, de manera que, en poc temps, es van veure pròspers i rics, amb diversos convents fets pel mateix dimoni. Els actes d'aquest no eren menys celebrats pels admiradors de l'obra que les dites del graciós d'ella, que és fra Antolín, model de llecs goluts i grollers, al que el diable predicador porta pel carrer de l'amargor, sotmetent-lo a un puritanisme veritablement diabòlic". L'obra va ser prohibida per la Inquisició a principis del .
La disputa entre els ordes religiosos i la nova Companyia de Jesús ens ha deixat testimoniatges de l'"odi intern dins del clergat, amb repercussions incalculables", segons Car Baroja. Aquest mateix autor cita la col·lecció de cartes que va rebre el jesuïta Rafael Pereyra entre 1634 i 1648 —que van ser publicades dos segles més tard— en les quals els seus corresponsals, també jesuïtes, relaten les faltes, vicis i fins i tot crims comesos per membres del clergat regular.