miniatura|Aeroport internacional d'Entebbe, lloc on es va dur a terme l'operació LOperació Entebbe fou una missió de rescat d'ostatges duta a terme per les Forces de Defensa d'Israel (FDI) a l'aeroport d'Entebbe a Uganda el 4 juliol 1976. Una setmana abans, el 27 de juny, una aeronau d'Air France amb 248 passatgers va ser segrestada per terroristes palestins i simpatitzants, i prengué rumb a Entebbe, prop de Kampala, la capital d'Uganda. Poc després de l'aterratge tots els passatgers no jueus van ser alliberats.
Les accions de les FDI es van basar en la informació subministrada per l'agència d'intel·ligència israeliana, el Mossad. L'operació es va planejar a conseqüència del segrest per part de l'organització militant Cèl·lules Revolucionàries (Revolutionäre Zellen) i el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, al costat de l'amenaça dels segrestadors de matar els ostatges si no es complien les seves exigències d'alliberament de presos. El pla també incloïa preparació contra una eventual resistència armada per part de les tropes ugandeses.
L'operació de rescat es va executar a la nit, quan van ser transportats per via aèria 100 comandos d'elit israelians a més de 2.500 km de distància fins a Uganda. L'operació, que va ser planejada durant una setmana, va trigar 53 minuts i es van rescatar 103 ostatges. Cinc comandos israelians van resultar ferits i un altre, el comandant de la unitat d'assalt, tinent coronel Yonatan Netanyahu, va morir durant l'operació. Tots els segrestadors, tres ostatges i quaranta-cinc soldats ugandesos van morir i onze MiG-17 de fabricació soviètica van ser destruïts en terra. Un quart ostatge va ser assassinat per integrants de l'exèrcit ugandès en un hospital pròxim.Middle Eastern terrorism, Mark Ensalaco p. 101 University of Pennsylvania Press, 2007"Body of Amin Victim Is Flown Back to Israel". New York Times. 4 de juny del 1979, dilluns, p. A3.
El rescat, anomenat Operació Tro, de vegades és anomenat Operació Yonatan en honor del líder de la unitat d'assalt mort, Yonatan Netanyahu, qui era el germà gran de Binyamín Netanyahu, primer ministre de 1996 a 1999 i des de 2009. Com a resultat de l'operació els militars nord-americans van implementar equips de rescat altament entrenats inspirats en l'operació Entebbe. L'intent més notable d'imitar-ho fou l'operació Urpa d'Àguila, un rescat fallit de cinquanta-tres funcionaris retinguts a Teheran durant la crisi dels ostatges a l'Iran.Dershowitz, Alan M. Preemption: A Knife that Cuts both Ways, W. W. Norton (2006) p. 91Houghton, David Patrick. U.S. Foreign Policy and the Iran Hostage Crisis, Cambridge Univ. Press (2001) p. 86-87
Segrest El 27 de juny de 1976, el vol 139 de Air France, 1 Airbus A300 (Airbus A300B4-203), procedent de Tel-Aviv, Israel, que transportava 248 passatgers i 12 tripulants, es va enlairar d'Atenes amb rumb a París.Les diverses fonts situen el nombre de passatgers entre 228 i 248; la xifra més alta utilitzada és la del The New York Times. Poc després de les 12:30 pm, l'avió va ser segrestat per dos palestins del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina-Operacions Externes (FPLP-OE) i dos alemanys de les Cèl·lules Revolucionàries alemanyes, Wilfried Böse i Brigitte Kuhlmann. Els segrestadors van desviar l'avió cap a Bengasi, Líbia. Allà hi va romandre durant set hores per proveir-se de combustible. En aquest lapse de temps, una ostatge va ser alliberada, després de fer veure que tenia un avortament. L'aeronau va abandonar Bengasi i a les 3:15 pm del dia 28, més de 24 hores després de la desviació, va arribar a l'aeroport d'Entebbe a Uganda.
A Entebbe, als quatre segrestadors se'ls en van unir com a mínim quatre més, amb el suport de les forces pro-palestines del president d'Uganda, Idi Amin. El grup va exigir l'alliberament de quaranta palestins detinguts a Israel i tretze d'empresonats a Kenya, França, Suïssa i Alemanya Occidental. Van amenaçar que si les seves demandes no es feien efectives, començarien a matar ostatges l'1 de juliol següent. Els segrestadors van dividir els segrestats en dos grups: ciutadans israelians i altres, o jueus i gentils.David Tinnin, Like Father, Time (revista), 8 d'agost de 1977. A review of Hitler's children per Julian Becker, Page 2 Els van mantenir durant una setmana a la sala de trànsit de l'Aeroport d'Entebbe. Alguns ostatges van ser alliberats, però 105 passatgers israelians i jueus no israelians van romandre captius. Els segrestadors persistien amb l'amenaça d'assassinar, si l'estat d'Israel no accedia a les seves exigències.
Després de conèixer que els terroristes alliberarien la tripulació i els passatgers no jueus i els obligarien a embarcar-se en un altre avió d'Air France que havia arribat a Entebbe amb aquest propòsit, el comandant del vol 139, Michel Bacos, va advertir als segrestadors que tots els passatgers, inclosos els que encara no s'havien alliberat, eren sota la seva responsabilitat i no els deixaria enrere. Tota la tripulació el va sostenir en la seva decisió. Una monja francesa també es va negar a anar-se'n, i va insistir a ocupar el lloc d'un dels que encara eren presoners. No obstant això els soldats ugandesos la van obligar a pujar a l'avió que havia arribat per endur-se els presoners alliberats. Després d'aquesta operació vuitanta-cinc israelians i jueus van romandre retinguts, més altres vint persones, la majoria tripulants de l'avió.
Planificació de l'operació La setmana anterior al rescat, Israel va provar la via diplomàtica per obtenir l'alliberament dels ostatges. Moltes fonts indiquen que el gabinet israelià era preparat per alliberar els ostatges palestins si una operació militar fracassava o era impossible de dur a terme.
Un oficial retirat de les Forces de Defensa d'Israel, Baruch «Burka» Bar-Lev, conegut d'Idi Amin per molts anys i amb el qual es considerava tenia una estreta relació personal, per sol·licitud del govern va intentar trucar moltes vegades amb Amin, a la recerca de l'alliberament dels ostatges. Tanmateix no va reeixir."Vindication for the Israelis." Time Magazine. 26 de juliol del 1976]"War of Words over a Tense Border." Time Magazine. 26 de juliol de 1976. El govern d'Israel també va realitzar un acostament al govern nord-americà per dirigir un missatge al llavors president egipci, Ànwar el-Sadat, on li demanava que sol·licités d'Amin l'alliberament dels segrestats.
L'1 de juliol, data en què es complia el termini donat pels segrestadors,Grimes, Paul. "Rescuing the Entebbe Hostages." New York Times. divendres, 30 de juliol del 1976. (The Weekend, p. 51) el govern d'Israel es va oferir a negociar amb ells amb la condició d'estendre el termini fins al 4 de juliol. Amin va demanar ampliar el termini fins al 4 de juliol. Això significava que ell podria emprendre un viatge diplomàtic a Port Louis, Maurici, per tal de lliurar oficialment la presidència de l'Organització per a la Unitat Africana a Seewoosagur Ramgoolam.Lipkin-Shakhak, Tali. "The Forgotten Hero of Entebbe" Maariv. 16 de juny del 2006. Aquesta pròrroga en el termini per als ostatges acabaria sent crucial, en proveir el temps suficient a les forces israelianes per tal d'arribar a Entebbe.
El 3 de juliol, el gabinet d'Israel va aprovar la missió de rescat, sota el comandament del major general Yekutiel Adam amb Maten Vilnai com a segon al comandament.Matan Vilnai: Deputy Minister of Defense. Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel. El brigadier general Dan Shomron va ser triat per comandar l'operació en terra.
Intents de solució diplomàtica A mesura que la crisi d'ostatges progressava, es va intentar unes vegades de negociar per alliberar els segrestats. D'acord amb documents diplomàtics desclassificats, el govern egipci de Sadat intentà negociar amb l'OAP i el govern d'Uganda i un emissari especial, Hanni a Hassan, va ser enviat per negociar a Uganda.Herman Eilts (ambaixador dels EUA a Egipte) al Secretari d'Estat, 6 de juliol de 1976Herman Eilts (ambaixador dels EUA a Egipte) al Secretari d'Estats, 9 de juliol de 1976 No obstant això, qualsevol negociació es va fer innecessària quan es va donar inici a l'operació de rescat.
Preparatius del rescat El servei d'intel·ligència israelià Mossad va realitzar un esquema de la ubicació dels ostatges, el nombre de militants i els integrants de l'exèrcit ugandès involucrats, a partir dels detalls brindats pels ostatges alliberats a París. Mentre es preparava el rescat, l'Exèrcit d'Israel va consultar amb la companyia, també israeliana, implicada en la construcció de l'edifici en les dècades de 1960 i 1970. Mentre es planejava l'operació militar es va construir una rèplica parcial de la terminal aeroportuària amb l'ajut de civils que havien participat en la construcció.
Segons una entrevista del 5 de juliol de 2006 de l'Associated Press amb un organitzador del rescat, Moshe Betser, integrants del Mossad van entrevistar exhaustivament els ostatges alliberats."Israel marks 30th anniversary of Entebbe." Associated Press a USA Today. 5 de juliol de 2006. Un d'ells, un jueu d'origen francès, havia estat erròniament alliberat al costat dels altres passatgers no jueus. Betser va dir que aquest home tenia entrenament militar i «una memòria fenomenal», que li va permetre donar informació sobre el nombre i tipus d'armes dels segrestadors, entre altres detalls útils.
Forces involucrades Els efectius israelians que van ser desplaçats per a l'operació en terra sumaven aproximadament cent persones i es van organitzar de la següent manera: El comando terrestre i equip de control: Aquest petit grup estava conformat pel comandant general de l'operació en terra, brigadier general Shomron i el personal de comunicacions i suport.
L'equip d'assalt La unitat d'assalt integrada per 29 comandos liderada pel tinent coronel Netanyahu; aquesta força estava composta per integrants de la unitat d'elit Sayeret Matkal i estava encarregada de realitzar l'assalt a la terminal i rescatar els ostatges. El major Betser va liderar una de les dues parts de l'equip i Maten Vilnai va dirigir l'altra.
L'equip de reforç Havia d'assegurar l'àrea i prevenir que alguna força hostil interferís amb els avions C-130 Hercules i la missió de rescat i de destruir l'esquadró de MiG-17 en terra, per prevenir qualsevol intercepció per part de la Força Aèria d'Uganda. També era carregat de la protecció i assistència en l'abordatge dels ostatges alliberats cap als transports i l'assistència en la recàrrega de combustible dels transports aeris a terra.
El rescat miniatura|Foto aèria de la ciutat de Entebbe i l'aeroport Internacional d'Entebbe durant una posta de sol.
Ruta d'atac L'equip de rescat va emprendre la seva ruta per la península del Sinaí sobre Xarm el-Xeikh seguint la trajectòria sobre la franja internacional de vol del mar Roig en direcció sud-est, volant a una alçada inferior a 30 m per evitar la detecció per part de l'exèrcit d'Egipte, Sudan i Aràbia Saudita. A prop de l'extrem sud del mar Roig els C-130 van posar rumb al sud passant sobre Djibouti. Des d'allà, van arribar a un punt al nord-est de la ciutat de Nairobi a Kenya, després de passar probablement a través de Somàlia i l'Ogaden d'Etiòpia. Després van prendre rumb a l'occident, passant a través de la Gran Vall del Rift i el llac Victòria.
Dos Boeing 707 seguien els avions de càrrega. El primer transportava personal i dispositius mèdics i va aterrar a l'Aeroport Internacional Jomo Kenyatta a Nairobi a Kenya. El comandant de l'operació, general Yekutiel Adam, anava a bord del segon avió, el qual va sobrevolar l'aeroport d'Entebbe durant el rescat.