El Castell Sforza (en italià: Castello Sforzesco; en llombard: Castell Sforzesch) és un castell que està al barri vell de Milà, Itàlia, i que actualment alberga uns museus d'art de diverses temàtiques. La construcció original en el lloc va començar en el pels Visconti. El 1450, Francesco Sforza va començar a reconstruir-lo, i encara va ser més modificat per generacions posteriors.
Constituït per un gran parc a nord de l'edifici, el parc Sempione, té una planta quadrada, amb el costat d'uns 200 metres i quatre torres angulars. En el curs de la seva història ha patit diverses temptatives de destrucció i s'ha reconstruït en diverses ocasions.
Història La família Visconti miniatura|esquerra|Escut dels Visconti al Castell La construcció original va ser una iniciativa, el 1358, de la família Visconti, segons els desigs de Galeàs II Visconti. Aquest castell era conegut com a Castell de la Porta Giova (o Porta Zubia), pel nom d'una antiga porta propera d'entrada a la ciutat. La construcció va concloure quasi una dècada més tard quan es va convertir en un castell de planta quadrada amb 200 metres de costat, quatre torres a les cantonades i murs de 7 metres de gruix.
Galeàs II Visconti va morir el 1378 estant el seu fill Joan Galeàs Visconti que el va succeir en el tron i aviat es va demostrar ambiciós i sanguinari. El seu entusiasme de patrocini va portar a la creació de valuoses obres arquitectòniques com la Certosa di Pavia, la Catedral de Milà i l'ampliació de la fortalesa de Porta Giovia. El castell va ser la residència principal de la família Visconti i va ser destruït per l'efímera República Ambrosiana Dorada que els va enderrocar el 1447.
La família Sforza miniatura|Escut dels Sforza al Castell El 1450, Francesc I Sforza, una vegada que va vèncer els republicans, va començar la reconstrucció del castell per convertir-ho en la seva residència. L'any 1452 va contractar l'escultor i arquitecte Filarete per dissenyar i decorar la torre central que continua coneguda com a Torre de Filarete. Després de la mort de Francesco, la construcció va ser continuada pel seu fill Galeàs Maria, sota la direcció de l'arquitecte Benedetto Ferrini. La decoració va ser executada per pintors locals. Durant la regència de Bonna de Savoia, el 1476, es va construir la torre amb el seu nom.
El 1494 Ludovico Sforza es va convertir en Duc de Milà i va trucar nombrosos artistes per decorar el castell. Leonardo da Vinci va fer frescs en diverses cambres, en col·laboració amb Bernardino Zenale i Bernardino Butinone i Donato Bramante va pintar frescs a la Sala del Tresor; (italiano) la «Sala della Balla» va ser decorada amb accions de la vida de Francesco Sforza. Al voltant de 1498, Leonardo da Vinci va treballar en el sostre de la «Sala delle Asse», pintant decoracions amb motius vegetals. Als anys següents, tanmateix, el castell va ser fet malbé per atacs de tropes italianes, franceses i alemanyes. Es va agregar un bastió, conegut com a tenaglia, potser dissenyat per Cesare Cesarino. En el període de Ludovic el Moro des de 1494 fins a 1499, el Castell es va tornar en una de les corts més luxoses de l'època amb la presència d'aquests importants artistes.
Dominis dels francesos, espanyols i austríacs miniatura|El castell al segle XVI Després de la victòria francesa a la batalla de Marignano el 1515, el derrotat Maximilià Sforza, els seus mercenaris suïssos i el cardenal bisbe de Sió es van retirar al castell. Tanmateix, el rei Francesc I de França va continuar a Milà i els seus soldats van col·locar mines sota els fonaments del castell, amb la qual cosa els defensors es van retre. El 1521 la Torre del Filarete va explotar durant un període en el qual va ser utilitzada com a dipòsit d'armes. Quan Francesc II Sforza va reprendre breument al poder a Milà, va tenir la fortalesa restaurada, ampliada i parcialment adaptada com a residència per a la seva esposa, Cristina de Dinamarca.
Sota la dominació espanyola, el castell es va convertir en una ciutadella i la seu del governador Antonio de Leyva es va traslladar al Palau Reial (1535). La seva guarnició, dirigida pels espanyols va canviar de 1.000 a 3.000 homes. El 1550 es van iniciar els treballs per adaptar el castell a una fortificació més moderna realitzant-lo com un hexàgon -originàriament era un pentàgon- en forma traça italiana -d'estrella-, després de l'addició de 12 bastions. Les fortificacions externes van assolir 3 quilòmetres de longitud i van cobrir una superfície de 25,9 hectàrees. El castell va romandre en ús com una fortalesa també després que els espanyols van ser substituïts pels austríacs sota el mandat del general Eugeni de Savoia.
Dominació napoleònica i el «Foro Bonaparte» miniatura|Proyecte de Antolini (costat cap a Milà) miniatura|Proyecte de Antolini (costat de la Porta Sempione)
La major part de les fortificacions exteriors van ser demolides durant el període de la dominació napoleònica a Milà sota la República Cisalpina. Per decret del 23 de juny de 1800 Napoleó va ordenar, de fet, la demolició total, va ser realitzada a partir de 1801 en la totalitat dels bastions espanyols i només part de les torres laterals.
El projecte per al nou «Foro Buonaparte» realitzat per Giovanni Antonio Antolini el 1801, va preveure que, prop del nucli supervivent del Castell Sforzesco, seu del govern republicà, es construís una imponent columnata dòrica, l'arquitectura implicava la construcció d'una gran plaça circular de 520 metres de diàmetre, en el centre de la qual s'hauria de trobar el Castell Sforzesco i al voltant els edificis de serveis públics, com ara l'ajuntament, els banys, el museu, la duana, la borsa de valors, el panteó i una sala d'actes pública. A causa dels alts costs i el caràcter revolucionari de la proposta per al Foro, el projecte mai no es va realitzar, a més a més Napoleó va considerar que era una obra massa ambiciosa per a una ciutat de la mida de Milà. La idea de la creació del Foro Bonaparte no es va abandonar per complet i un nou projecte li va ser confiat a Luigi Canonica que ho va modificar completament i va dissenyar una zona en particular per a residències privades i un pati d'armes.
Després de Napoleó miniatura|esquerra|Façana interna, obra de Luca Beltrami El 1815 Milà junt amb el Regne Llombardovènet van ser annexionats a l'Imperi d'Àustria sota el domini dels austríacs i sota el comandament del general Heinrich Johann Bellegarde. El castell enriquit amb patis, passatges, masmorres i fossats es va fer tristament cèlebre durant la revolta dels milanesos de 1848, coneguda com a Cinque giornate di Milano (Cinc dies de Milà), el general Joseph Radetzky va donar ordre de bombardejar la ciutat amb els seus propis canons. Durant els tràgics esdeveniments de les guerres per la unificació italiana, els austríacs es van retirar per un temps i els milanesos van aprofitar l'oportunitat per desmantellar part de les defenses del castell. Quan l'any 1859 Milà estava a les mans de la Casa de Saboia i el 1861 forma part del Regne d'Itàlia la població va envair el castell, robant i saquejant en senyal de venjança.
Uns vint anys més tard el castell va ser objecte de debat perquè molts milanesos van proposar derrocar-ho per oblidar els segles de jou militar i sobretot per poder construir un barri residencial. Tanmateix va prevaldre la cultura històrica i l'arquitecte Luca Beltrani va dissenyar una restauració massiva, quasi una reconstrucció, que va tenir per objecte tornar al castell a l'arquitectura dels temps dels Sforza. La restauració es va acabar el 1905, quan es va inaugurar la Torre de Filarete,reconstruïda sobre la base de dibuixos del i dedicada al rei Humbert I d'Itàlia, que havia estat assassinat uns anys abans. miniatura|El castell l'any 1958
Segle XX Durant el , el castell va ser danyat i restaurat després de la Segona Guerra Mundial; als anys noranta va ser construïda a la plaça del castell una gran font d'inspiració en una instal·lada prèviament al mateix lloc i que va ser desmuntada als anys seixanta, durant les obres per a la construcció de la primera línia de metro i no va ser refeta després del final de l'obra.
Canvis recents Es va acabar l'última renovació de patis i passadissos l'any 2005.
Van ser aprovats per la ciutat de Milà l'any 2009 dos projectes per a la reestructuració del Castell Sforzesco, que seran completats el 2015. El projecte implica l'ús de quasi 9 milions d'euros, amb la renovació de les façanes de la Corte Ducale, el Cortile della Rocchetta, la Cortina Sud, el cobriment de la Corte Ducale. La reestructuració actuarà de forma conservadora, seran estucades les parets deteriorades del castell, integrades les parts que falten i cobertes amb materials que garanteixin la seva protecció; el projecte de renovació preveu la recuperació de les pintures murals cobertes de guix durant molts anys. La segona operació, que suposa una inversió d'1.109.600 d'euros, consta de la restauració d'espais externs i la reparació de les teulades.
Descripció miniatura|Pintura de Bernardo Bellotto, Castello Sforzesco di Milano, (1750), miniatura|Vista del Castell Sforzesco. Façana posterior. Destruïts, com s'ha dit, al , els murs exteriors de la fortificació, anomenats "Ghirlanda", el que avui es veu del castell és la part més antiga de l'edifici pertanyent al . Aquesta estructura té una planta quadrada dos-cents metres de longitud per costat. Les quatre cantonades estan formades per torres, cadascuna orientada cap a un punt cardinal. Les torres sud i est, que emmarquen la façana principal -cap a la catedral de Milà-, tenen una forma cilíndrica, mentre que les altres dues, que emmarquen la façana posterior al parc, són conegudes com la Falconiera al nord i la Castellana cap a l'oest. Tot el perímetre continua envoltat per l'antic fossat, ara ja sense aigua.
La façana que es projecta cap al centre de la ciutat va ser construïda a mitjan , durant la reconstrucció ordenada pel duc Francesco. D'aquest període conserven el seu aspecte original les dues torres circulars laterals, cobertes amb pedres tallades de carreus en forma de diamant. Aquestes torres van ser utilitzades durant segles com a presons, i des de finals del com a cisternes de l'aqüeducte. Encara es conserven restes dels calabossos on van estar tancats els patriotes durant el Risorgimento. Els merlets medievals són el resultat de la restauració del segle XIX; de fet havien estat abatuts per poder col·locar els grans canons i artilleria que van ser hissats a la part superior de les torres i enfront de l'amenaça de la ciutat, en el temps en el qual el castell va albergar la guarnició austríaca, com es pot veure en pintures de l'època.
Torre de Filarete miniatura|La Torre de Filarete La torre central, la més alta del castell, que és on es troba l'entrada principal, es diu Torre de Filarete, porta el nom de l'arquitecte toscà a qui el duc Francesc I li va fer l'encàrrec de dissenyar-la. Va ser destruïda per una explosió a començaments del , i reconstruïda en els primers anys del segle XX al mateix lloc que ocupava l'original. La reconstrucció va ser confiada a l'arquitecte Luca Beltrami, i es va realitzar a partir de representacions antigues que es van trobar fent de fons d'una pintura de la Mare de Déu amb l'Infant de l'escola de Leonardo, ara conservat a l'interior del castell, -Madonna Lia del pintor Francesco Napoletano- i d'un antic fresc present a la Cascina Pozzobonelli (Milà), així com en els exemples d'edificis contemporanis com la torre del Castell Sforzesco de Vigevano de Donato Bramante. De fet es repeteixen els elements de l'estructura d'aquest últim, malgrat estar construït amb diferents proporcions que li donen més solidesa.