El mètode comparatiu en lingüística, és una tècnica per estudiar el desenvolupament de les llengües realitzant una comparació característica per característica de dues o més llengües amb descendència comuna d'un avantpassat compartit i després extrapolant cap enrere per inferir les propietats d'aquest avantpassat. El mètode comparatiu es pot contrastar amb el mètode de reconstrucció interna en què el desenvolupament intern d'una sola llengua s'infereix mitjançant l'anàlisi de les característiques d'aquesta llengua.. Normalment, tots dos mètodes s'utilitzen conjuntament per reconstruir les fases prehistòriques de les llengües; omplir buits en el registre històric d'una llengua; descobrir el desenvolupament dels sistemes fonològics, morfològics i altres sistemes lingüístics i confirmar o refutar les hipòtesis de relacions entre llengües.
El mètode comparatiu es va desenvolupar durant el . Les contribucions clau van ser fetes pels estudiosos danesos Rasmus Rask i Karl Verner i l'estudiós alemany Jacob Grimm. El primer lingüista que va oferir formes reconstruïdes a partir d'una protollengua va ser August Schleicher, en el seu Compendium der vergleichenden Grammatik der indogermanischen Sprachen, publicat per primer cop el 1861.. Aquí teniu l'explicació de Schleicher de per què va oferir formes reconstruïdes:
Terminologia En aquest context, el mot relacionat té un significat específic: dues llengües estan relacionades genèticament si descendeixen de la mateixa protollengua. Així, doncs, per exemple, el català i el francès provenen tots dos del llatí. Per tant, es considera que el francès i el català pertanyen a la mateixa família de llengües: les llengües romàniques.
Descendència, al seu torn, es defineix en termes de transmissió a través de les generacions: els infants aprenen una llengua de la generació dels pares i aleshores reben la influència dels de la seva mateixa generació, i així contínuament (quan i per què es produeixen els canvis és una qüestió difícil, encara no resolta). Una cadena contínua de parlants a través dels segles uneix el llatí vulgar amb tots els seus descendents moderns.
Però les llengües poden tenir diferents graus de relació. L'anglès, per exemple, està relacionat tant amb l'alemany com amb el rus, però té una relació més estreta amb el primer que no amb el segon. La causa d'això és que encara que aquestes tres llengües tenen un avantpassat comú, el protoindoeuropeu, però, a més, l'anglès i l'alemany també comparteixen com a antecessor comú més recent una de les llengües filles del protoindoeuropeu: el protogermànic, mentre que el rus no. Aleshores, l'anglès i l'alemany pertanyen a un subgrup diferent de la família de llengües indoeuropees, les llengües germàniques, que el rus (que pertany al subgrup eslau). La divisió de les llengües relacionades en subgrups pel mètode comparatiu s'aconsegueix trobant llengües amb un gran nombre dinnovacions lingüístiques en comú envers la llengua mare; que dues llengües comparteixin molts elements conservats de la llengua mare no és una prova suficient perquè formin un subgrup.
Aquesta definició de relació implica que, àdhuc, el fet que dues llengües siguin molt semblants en el vocabulari no significa que estiguin molt relacionades. Com a conseqüència d'un intens préstec durant anys de l'àrab al persa, el persa modern ha rebut una part més important del seu lèxic de l'àrab que no del seu antecessor directe, el protoindoiranià. Però d'acord amb la definició acabada de donar, el persa es considera descendent del protoindoiranià i no de l'àrab.
El mètode comparatiu, doncs, és un mètode que demostra la relació interlingüística en el sentit que acabam de donar-li, i també un mètode per a reconstruir els protofonemes d'una família de llengües i per descobrir els canvis fonològics que s'han produït en les llengües d'una família
Origen i desenvolupament El primer intent sistemàtic de demostrar la relació entre dues llengües sobre les bases de la semblança de la gramàtica i el lèxic és la que feu l'hongarès János Sajnovics el 1770, quan provà de demostrar la relació entre el sami i l'hongarès (estudi que després amplià a tota la família lingüística finoúgrica el 1799 el seu compatriota Samuel Gyarmathi), però l'origen de la lingüística històrica moderna en conjunt sovint es fa recular fins a sir William Jones, un filòleg anglès que va viure a l'Índia, que el 1782 feu la seva famosa observació:
"La llengua sànscrita, sigui quina sigui la seva antiguitat, té una estructura admirable; més perfecta que la del grec, més completa que la del llatí, i més exquisidament refinada que cap altra, tot i que té una gran afinitat amb totes dues, tant en les arrels dels verbs com en les formes de la gramàtica, que possiblement s'hauria pogut produir per accident; és tan forta realment, que cap filòleg no les podria examinar a totes tres sense creure que sorgiren d'una única font comuna que tal volta ja no existeix. Hi ha una raó semblant, però no tan forta, per suposar que tant el gòtic com el cèltic, per bé que barrejats amb un idioma molt diferent, tingueren el mateix origen que el sànscrit; i el persa antic es podria afegir a la mateixa família." (Jones 1786).
La intuïció de Jones consistí en la concepció de la idea d'una protollengua, i a conseqüència d'això, del tipus de model de desenvolupament lingüístic de l'"arbre genealògic" (una protollengua dividida en diverses llengües filles, algunes de les quals dividides un altre cop en noves llengües), en el qual es basa el mètode comparatiu.
El mètode comparatiu mateix es desenvolupa amb els intents de reconstruir la protollengua sobre la qual Jones havia fet la seva hipòtesi, coneguda com a protoindoeuropeu (PIE). El primer intent d'analitzar les relacions entre les llengües indoeuropees el feu el lingüista alemany Franz Bopp el 1816. Encara que no va provar de fer-ne una reconstrucció, intentà demostrar que el grec, el llatí i el sànscrit estaven relacionats fent veure sistemàticament que compartien una estructura i un lèxic comuns.
Fou el savi alemany Friedrich Schlegel que, el 1808, establí que, per demostrar les relacions entre les diferents llengües, s'havien d'emprar les formes més antigues que fos possible; aleshores, el 1818, el filòleg danès Rasmus Christian Rask desenvolupà el principi dels canvis fonètics regulars per a explicar les seves observacions sobre les semblances entre paraules separades en les llengües germàniques i els seus cognats en grec i en llatí. Fou un altre alemany, Jacob Grimm - més conegut pels seus contes - que en la Deutsche Grammatik (publicada en 1719-37 en quatre volums) emprà per primer cop quelcom de semblant al mètode comparatiu modern provant de mostrar el desenvolupament de les llengües germàniques a partir d'un origen comú, el primer estudi sistemàtic del canvi lingüístic diacrònic.
Tant Rask com Grimm foren incapaços d'explicar les aparents excepcions de les lleis fonètiques que havien descobert. Encara que el lingüista alemany Hermann Grassmann explicà una d'aquestes anomalies amb la publicació de la seva llei fonètica el 1862, fou el 1875 que un erudit danès, Karl Verner, feu un gran descobriment quan formulà la llei de Verner, i que fou la primera llei fonètica que usà proves comparatives per mostrar que un canvi fonològic en un fonema podia dependre d'altres factors dins la mateixa paraula, com ara els fonemes veïns i la posició de l'accent: en altres paraules, el modern concepte de contexts condicionadors.
Un grup de joves acadèmics alemanys de la Universitat de Leipzig, coneguts com els Junggrammatiker (correntment anomenats neogramàtics) a la darreria del feren uns descobriments semblants, que els portaren a la conclusió que tots els canvis fonètics eren regulars. Dos d'ells, Karl Brugmann i Hermann Oshtoff, el 1878, van concloure la famosa afirmació que "les lleis fonètiques no tenen excepcions". Aquesta idea revolucionària és fonamental en el mètode comparatiu modern, atès que aquest mètode suposa les correspondències regulars entre sons en les llengües relacionades, i en conseqüència els canvis fonètiques regulars a partir de la protollengua. Fou aquesta hipòtesi neogramàtica que portà a l'aplicació del mètode comparatiu a la reconstrucció del PIE i al fet que l'indoeuropeu esdevingués aleshores, amb molta diferència, la família de llengües més ben estudiada. Els lingüistes que estudiaven unes altres famílies aviat feren el mateix, i el mètode comparatiu ràpidament esdevingué el mètode establert per a desvetllar les relacions lingüístiques.
Aplicació No hi ha un conjunt fix de passos a seguir en l'aplicació del mètode comparatiu, però alguns passos són suggerits per Lyle Campbell i Terry Crowley, que són tots dos autors de textos introductoris a la lingüística històrica. Aquest resum abreujat es basa en els seus conceptes sobre com procedir.
Formació de llistes de cognats Aquest pas implica fer llistes de paraules que probablement siguin afins entre les llengües que es comparen. Si hi ha una coincidència recurrent entre l'estructura fonètica de paraules bàsiques amb significats similars, probablement es pot establir un parentiu genètic.. Per exemple, els lingüistes que miren la família polinèsia podrien presentar una llista semblant a la següent (la seva llista real seria molt més llarga):This table is modified from and using sources such as for Tongan, and for Hawaiian.
Idioma u dos tres quatre cinc home mar tabú pop canoa entrar Tongalès Samoà Māori Rarotongà Hawaià Rapanui
Els préstecs o els cognats falsos poden distorsionar o enfosquir les dades correctes.. Per exemple, el tabú anglès ([tæbu]) és com les sis formes polinesies a causa d'un préstec de Tongan a l'anglès, no per una similitud genètica. Aquest problema normalment es pot superar utilitzant vocabulari bàsic, com ara termes de parentiu, nombres, parts del cos i pronoms.. No obstant això, fins i tot el vocabulari bàsic es pot agafar en préstec. El finès, per exemple, va agafar en préstec la paraula "mare", äiti, del protogermànic *aiþį̄ (comparar amb el gòtic aiþei).. L'anglès va agafar en préstec els pronoms "ells", "ells" i "els seus" del nòrdic. El tailandès i altres llengües d'Àsia oriental van agafar en préstec els seus números del xinès. Un cas extrem el representa Pirahã, una llengua murana d'Amèrica del Sud, que s'ha afirmat de manera controvertida haver manllevat tots els seus pronoms de Nheengatu.; ."Superficially, however, the Piraha pronouns don't look much like the Tupi–Guarani pronouns; so this proposal will not be convincing without some additional information about the phonology of Piraha that shows how the phonetic realizations of the Tupi–Guarani forms align with the Piraha phonemic system." "Pronoun borrowing" Sarah G. Thomason & Daniel L. Everett University of Michigan & University of Manchester
Establiment de conjunts de correspondències El següent pas consisteix a determinar les correspondències sonores regulars que mostren les llistes de possibles cognats. Per exemple, a les dades de la polinèsia anterior, és evident que les paraules que contenen t en la majoria de les llengües enumerades tenen cognats en hawaià amb k a la mateixa posició. Això és visible en diversos conjunts afins: les paraules glossades com a "un", "tres", "home" i "tabú" mostren la relació. La situació s'anomena "correspondència regular" entre k en hawaià i t en les altres llengües polinèsies. De la mateixa manera, es pot observar una correspondència regular entre el hawaià i el rapanui h, el tongà i el samoà f, el maori ɸ i el rarotongan ʔ.