El Teatre-Museu Dalí de Figueres, inaugurat el 1974, forma part del «triangle dalinià» empordanès junt amb el Castell de Púbol i la Casa-Museu Salvador Dalí de Portlligat, tots gestionats per la Fundació Gala-Salvador Dalí. És considerat com l'objecte surrealista més gros del món.
Història i descripció L'antic teatre municipal L'edifici del Museu Dalí era l'antic Teatre Principal, construït entre 1848 i 1850 per l'arquitecte Josep Roca i Bros. i catalogat com a bé cultural d'interès local, Era un edifici neoclàssic finançat per les classes altes de la ciutat, en el marc de l'estratègia de legitimació pública que va dur a terme la burgesia vuitcentista, a través, principalment, de la remodelació d'institucions culturals i artístiques. És va construir en paral·lel, ideològicament parlant, a l'Eixample barceloní d'Ildefons Cerdà o a la Ringstraße de Viena.
El nou teatre havia de substituir una sala més petita, feta de fusta, que havia quedat obsoleta. La gran demanda cultural a la ciutat de Figueres demanava un espai més gran, tot i que les dimensions del nou Municipal eren desproporcionades per a una ciutat de 10.000 habitants. L'activitat hi era constant, i el teatre va esdevenir aviat l'aparador social més cobejat de la vila. Vuit anys després de la inauguració va fundar-se el Liceo Figuerense, associació a la qual l'ajuntament va concedir l'explotació de la sala durant tres anys, a canvi d'algunes millores estructurals. Els socis del Liceo, tots establerts en les capes més altes de la societat —industrials, metges i advocats— eren els encarregats de contractar la companyia que s'ocuparia de l'escena durant la temporada. Aquest fet demostra que, encara a final del , subsistien moltes formes de mecenatge pròpies de l'Antic Règim.
A partir de la dècada del 1860, la premsa escrita va començar a deixar testimoni de la majoria d'obres representades al teatre. El repertori estava format, principalment, per peces de teatre declamat; drames històricoromàntics i comèdies d'actualitat, que s'alternaven amb obres reciclades del Siglo de Oro espanyol. El teatre neoclàssic va tenir una vida relativament curta. El 1939, al final de la Guerra Civil, va caure finalment en desús i va ser abandonat; després que un destacament de l'Exèrcit Nacional l'utilitzés com a caserna durant uns dies, un incendi va calcinar les instal·lacions. Només en va quedar la façana i les parets foranes.
Construcció de l'actual Teatre-Museu El 8 de novembre del 1960, Dalí i Gala van signar un llegat conjunt de totes les seves pintures, dibuixos i altres creacions artístiques al Museo del Prado, i els seus béns i immobles al departament de Belles Arts del Ministeri d'Educació d'Espanya. El maig del 1961, quan els Dalí havien tornat del seu viatge anual a París i Nova York, l'alcalde de Figueres Ramon Guardiola i Rovira va anar a veure'ls en persona a Portlligat per convèncer l'artista d'habilitar una sala al Museu de l'Empordà dedicada a la seva figura i obra.
El 1954, Dalí havia presentat una Mostra di quadri, disegni ed oreficerie a la Sala de les Cariàtides del Palau Reial de Milà, propietat del seu amic el comte Theo Rossi di Montelera, que havia estat bombardejat el 1943, durant la Segona Guerra Mundial. Dalí havia començat a pensar en les parets cremades del Teatre Municipal de la seva Figueres natal com a possible espai on exposar la seva obra. Per aquesta raó, quan el fotògraf i amic comú Melitó Casals, Meli, el va anar a visitar per a fer-li la mateixa proposta que Guardiola, el mestre li va contestar que no volia una sala al Museu de l'Empordà, sinó tot un museu per a ell. I no tan sols això, sinó que ja havia decidit l'emplaçament: les ruïnes del Teatre Principal.
La tria de l'enrunat Teatre Principal va ser molt inspirada des de tots els punts de vista. Tal com va comentar Dalí a Guardiola, aquell espai era el més adequat per tres raons: «la primera, perquè sóc un pintor eminentment teatral; la segona, perquè el Teatre es troba al davant de l'església on vaig ésser batejat; i la tercera, perquè precisament fou en la sala del vestíbul del Teatre on vaig exposar la meva primera mostra de pintura». Efectivament, és ben sabut que Dalí era un showman excèntric, també és cert que va ser batejat a l'església de Sant Pere de Figueres, davant del Teatre Principal, i que hi havia exposat el 1918 amb els pintors Bonaterra i Montoriol, i sol el 1919.
El 12 d'agost del 1961, Figueres va retre un homenatge a l'artista, amb nombrosos actes, com una corrida de toros i altres celebracions en honor de l'artista (espetec de focs d'artifici, desfilada de gegants i colles folklòriques, etc.). Dalí va fer una cerimoniosa entrada a la plaça amb el seu Cadillac descapotable, i va donar-hi la volta sota els aplaudiments del públic. Al vespre, després del descobriment d'una placa a la façana de la seva casa natal, al carrer de Monturiol, i d'una multitudinària recepció a l'ajuntament (on va rebre la Fulla de Figuera de Plata de la ciutat), va arribar el moment culminant del dia: enmig de les ruïnes carbonitzades del Teatre Principal, Dalí va anunciar la creació del seu Museu. Era un emplaçament predestinat, va aclarir als assistents, perquè hi havia fet la seva primera exposició. Però no se n'havia de canviar res, perquè cada centímetre d'aquelles parets tan brutes era una autèntica pintura abstracta. Seria l'únic museu surrealista del món. I no contindria cap original. Dalí hi instal·laria grans fotografies de totes les seves obres, tapades amb plàstic per a protegir-les contra els elements externs. Els visitants no en quedarien decebuts: les fotografies de pintures serien millors que les pintures mateixes. Els interessats en l'obra de Dalí haurien de venir a Figueres, perquè seria l'únic l'únic lloc del món on es podria contemplar tota la seva producció.
Malgrat els somriures i aplaudiments, Guardiola i els regidors de l'Ajuntament es devien demanar en quina una s'havien ficat. Un museu sense teulada, sense cap obra original i, com a peces exposades, centenars de fotografies de les pintures i els dibuixos de Dalí No tenia precisament l'aire d'haver de ser cap gran atracció turística ni cap centre d'estudis dalinians. Va ser també aquesta l'opinió que hi va haver a Madrid, i, per molt que el pintor hagués donat a entendre als mitjans de comunicació que el departament de Belles Arts del Ministeri de Cultura de Madrid participaria en el projecte, no hi va haver cap representació oficial per part d'aquest cos. Dalí va comprendre ben aviat que l'edifici s'hauria de reconstruir completament i no es podria deixar exposat a la pluja i la tramuntana com d'entrada havia pensat, i que, si es volia obtenir ajuda oficial per al Museu, hauria de contenir un volum substancial d'obra original.
Entrebancs polítics, la Cúpula de Piñero i els inicis de la construcció miniatura|Maniquís i cúpula configuren l'espai extern del museu Després d'aquella jornada històrica per a la ciutat de Figueres hi va haver un parèntesi durant el qual van córrer rumors que el Museu no es podria construir per falta de finançament. El departament de Belles Arts del Ministeri de Cultura de Madrid no es pronunciava i els mesos passaven sense que s'iniciessin les obres del tan desitjat Teatre-Museu. Gràcies, però, a la tossuderia d'uns pocs entusiastes, amb Guardiola al capdavant, i emparant-se en una antiga llei franquista (concretament la de l'obligació de l'estat a reparar les zones afectades per la guerra civil per part del Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, tot i que aquest organisme ja feia temps que era dissolt i a més l'edifici del teatre no l'havia fet malbé una acció bèl·lica, sinó el descuit d'uns mercenaris franquistes que hi van calar foc per accident), finalment el Ministeri de l'Habitatge de Madrid es va fer subsidiari de les omissions i de l'abandonament històric. Però encara haurien de passar uns quants anys abans no es comencessin les obres.
El 1964 Dalí va declarar a la revista Time que el Museu començaria amb la instal·lació d'una cúpula reticular de Richard Buckminster Fuller sobre l'escenari de l'antic teatre (és a dir, es començaria el Museu pel sostre). Malgrat l'entusiasme de Dalí amb la idea que fos l'arquitecte nord-americà que dissenyés la cúpula per al seu Museu, no es va poder fer per una qüestió pressupostària.
El 29 de gener del 1968, una proposta municipal, acordava que l'antic teatre es reconvertís en Museu Dalí. A més, l'any següent, s'encarregà a l'arquitecte murcià Emilio Pérez Piñero la construcció de la cúpula geodèsica que tant anhelava Dalí. Pérez Piñero era, en aquell moment, l'únic arquitecte a Espanya que fes aquesta mena d'estructures. Aquest tracte no hauria estat possible sense les gestions del catedràtic de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid, i col·laborador de la Direcció General d'Arquitectura, Antonio Cámara Niño, el qual es desplaçà fins a Figueres per conèixer l'edifici i posar-se d'acord amb els arquitectes Ros de Ramis i Bonaterra.
Finalment, el 13 d'octubre del 1970, es va preinaugurar el Teatre-Museu i Dalí hi va mostrar públicament la tela central del sostre del Palau del Vent i en va exposar l'esbós complet. La rehabilitació de l'edifici va ser dirigida pels arquitectes Joaquim de Ros i de Ramis i el figuerenc Alexandre Bonaterra Matas. Durant els mesos d'agost i setembre del 1973, l'exposició Dalí, su arte en joyas en benefici de la Sociedad Española de Amigos de la Infancia, es pot considerar un preludi de la inauguració oficial del Teatre-Museu. Va tenir un ample ressò mediàtic.
La inauguració de l'edifici inacabat En aquella època (abril del 1974), Dalí tenia molt present el seu Teatre-Museu de Figueres, i des Canes va telefonar a Ramon Guardiola per donar-li instruccions. El 2 de maig, quan va arribar a Figueres i va donar una de les seves possessions més preuades, La panera del pa, Guardiola (que ja no era alcalde però continuava estretament relacionat amb el projecte) va saber que la batalla era guanyada. Feia tretze anys que havia assumit la responsabilitat de fer realit el somni de Dalí. Li havia calgut submergir-se en munts i més munts de paperassa, i hi havia hagut contratemps constants; però els seus esforços sobrehumans eren a punt de recompensats. Ara només calia donar els últims tocs als estatus de la Fundació i enllestir la composició de la junta.
El 20 de maig del 1974, Dalí, que acabava de complir 70 anys, va anar amb cotxe a Madrid amb Guardiola i Gonçal Serraclara, on va tenir entrevistes amb Franco, el príncep Joan Carles i altres autoritats, totes amb la intenció de garantir que el museu s'inaugurés aquell setembre tal com era previst. Aquell mateix mes, a més, Dalí i Gala havien frimat uns testaments conjunts radicalment nous segons els quals tot el seu patrimoni artístic havia d'anar a parar no al Prado, com el 1960, sinó, sota els auspicis del Patrimonio Nacional, al Teatre-Museu de Figueres.
Finalment, el 28 de setembre del 1974, va tenir lloc la inauguració oficial del museu, tot i no estar acabat encara del tot. En ocasió de l'esdeveniment, Figueres era plena a vessar, amb una pròdiga presència de hippies vestits de colors cridaners. Hi havia càmeres de televisió pertot arreu. Pels carrers van actuar majorettes, dansaires, músics i un elefant, i ni tan sols la tramuntanada que bufava va aconseguir desanimar la gentada que esperava veure com Dalí i la seva musa arribava amb el seu Cadillac descapotable. Després de la cerimònia oficial a l'ajuntament, on el ministre d'Habitatge va lliurar l'edifici a l'Ajuntament i van concedir a Dalí la Medalla d'Or de Figueres, la parella va recórrer a peu els pocs metres que els separaven del Teatre-Museu, on més d'un miler de convidats començava a impacientar-se perquè tot anava tard.