Salvatore Sciarrino (Palerm, 4 d'abril de 1947) és un compositor italià de música acadèmica contemporània. El seu treball és avantguardista i és conegut per l'ús de sonoritats aïllades, tècniques d'instrumentació esteses, silencis freqüents i per l'ús de la cita irònica o per la confrontació amb música anterior.
Biografia Sciarrino, ha tingut una formació majoritàriament autodidacta, formant-se amb l'estudi d'obres clàssiques i modernes. Ha rebut orientació per part d' Antony Titone i Turi Belfiore, amb qui va realitzar un curs en 1964. Va començar a compondre en 1959. La primera audició d'una de les seves obres va ser en 1962, durant la «Setmana de la Nova Música» de Palerm. Sciarrino considera que les obres que va compondre entre 1959 i 1965 pertanyen al seu període de formació. Va començar a ser reconegut a finals dels seixanta per obres com la Sonata per due pianoforti (1966) i la Berceuse per orchestra (1967-68).
En 1969 va deixar la seva ciutat natal i es va traslladar a Roma per seguir un curs amb Franco Evangelisti sobre música electrònica en la «Accademia de S. Cecilia». En 1977 se'n va anar a viure a Milà i, finalment, el 1983, a Città di Castello, on actualment resideix, i on dirigeix seminaris musicals com "Corsi Internazionali", tenint molts alumnes i entre ells la seva compatriota Lucia Ronchetti. En 1978 va ser nomenat Director Artístic del Teatre Comunale de Bolonya, lloc que ocuparia fins al 1980.
Sciarrino ha realitzat la tasca de l'ensenyament en diferents llocs, sent professor del conservatori des de 1974 i impartint classes en el «Conservatori Giuseppe Verdi» de Milà (1977-82), en el Conservatori "Cherubini" de Florència i en el conservatori de Perusa. En 1996 es va retirar de la seva activitat oficial com a docent. També ha exercit un important paper com a teòric i divulgador, sent algunes de les seves obres escrites «Li figuri della musica da Beethoven a oggi» (Ricordi, 1998) i «Carte dona suono scritti 1981-2001» (CIDIM - Novecento, 2001).
Entre els premis rebuts per Sciarrino destaquen el Premi de Composició Musical Príncep Pierre de Mònaco (2003) de la «Fundació Príncep Pierre de Mònaco» per l'òpera Macbeth (millor novetat de 2002), el «Premi Internazionale Feltrinelli» (2003) i el Premi Fundació BBVA Fronteres del Coneixement 2011 en la categoria de Música Contemporània.
El compositor contemporani Boris Porena ha dedicat a Salvatore Sciarrino una sonata per a violí i piano (CBP VIIb:16 al catàleg de Patrizia Conti), 20 d'abril de 1990.L'utopia possibile: vita musica e filosofia di Boris Porena, por Giorgio de Martino, Zecchini editori, Varese 2003, página 331
La seva música Ja que començà precoçment, el seu catàleg comprèn un nombre molt important d'obres, essent així un compositor molt prolífic. Ha escrit especialment per a música de cambra, incloent-hi moltes obres per a instruments de vent i cinc sonates per a piano. Ha compost diverses òperes i treballs teatrals, com Amore i Psiche (1972-73), Aspern (1978), Lohengrin (1982-84), Perseo ed Andromeda (1990-91), Luci mie traditrici (1996-98) i Macbeth (2001-02).
En 2002 va ser estrenat amb èxit en la Cité de la musique de París el seu Lohengrin —que amb prou feines té a veure amb el de Wagner. L'any 2003, més de 150 saxofonistes van participar a París, en el Musée d'Orsay, en la interpretació d'una de les seves obres: La bocca il piede il suono (esdeveniment gravat per a la cadena de televisió francesa France 3).
Estrenada al maig de 2006 en Schwetzingen, la seva òpera Dona gelo a gelo («D'un hivern a un altre») —suite de cent escenes curtes extretes del diari de Izumi Shikibu, poetisa cortesana japonesa que va viure abans del segle X— va ser presentada al maig-juny de 2007 en l'Òpera de París (Palais Garnier), sota la direcció musical de Tito Cecchereni, amb una posada en escena de la coreògrafa nord-americana Trisha Brown.
El seu llenguatge és extremadament repetitiu, amb una utilització intensa (fins i tot al límit del virtuosisme) de tècniques instrumentals alternatives a les convencionals, en un context essencialment matèric. És de destacar l'ús freqüent de cites d'obres pertanyents al passat (des d'autors clàssics com Ravel o Mendelssohn fins a cançons dels Beatles o d'altres autors de música lleugera).
Sciarrino s'interessa particularment per la transcripció, i especialment pel quartet de saxofons. Sciarrino prefereix la paraula elaboració més que la de transcripció, atès que reelabora el material original per actualitzar-ho.Desde 1969, Sciarrino intitula alguna de sus obras Elaborazioni para instrumentos y voz.
Alguns quartets de saxofons com Xasax o Lost Clouds insereixen de vegades les seves elaboracions, concebudes a partir d'obres de Bach, Carlo Gesualdo, Domenico Scarlatti o Mozart, al programa dels seus concerts.
El músic italià Stefano Scodanibbio considera a Salvatore Sciarrino com un creador «fonamental», una autèntica «referència» per al període contemporani.
Catàleg d'obres