Antínous o Antínou (del grec antic Ἀντίνοος) (Bitínium-Claudòpolis, Bitínia, 27 de novembre entre el 110 i el 115 - riu Nil, prop de Besa, 30 d'octubre del 130) va ser un jove d'origen humil, favorit, amant i estimat per l'emperador romà Hadrià. Després de la seva mort prematura abans del seu vintè aniversari, Antinous va ser divinitzat per ordre d'Hadrià, sent adorat tant a l'Orient grec i l'Occident llatí, de vegades com un déu (: theós) i de vegades només com un heroi (: hḗrōs).
Se sap poc de la vida d'Antínous, si bé es cert que va néixer a Claudiopolis (actual Bolu, Turquia), a la província romana de Bitinia i Pont., prop d'una ciutat anomenada Mantineion, una localitat rural: Probablement va ser presentat a Hadrià l'any 123, abans de ser portat a Itàlia per rebre una educació superior. Cap al 128 ja s'havia convertit en el favorit d'Hadrià, acompanyant-lo a fer una gira per l'Imperi Romà com a part del seguici personal. Antínous va acompanyar Hadrià durant l'assistència als misteris d'Eleusis a Atenes, i estava amb ell quan va matar el lleó de Marous a Líbia. A l'octubre de 130, formant part d'una flotilla que recorria el Nil, Antínous va morir enmig de circumstàncies estranyes. S'han presentat diversos suggeriments sobre com va morir, que van des d'un ofegament accidental fins a un sacrifici humà o suïcidi intencionat.
Després de la seva mort, Hadrià va divinitzar Antínous i va fundar un culte organitzat dedicat a la seva divinitat que es va estendre per tot l'Imperi. Hadrià va fundar la ciutat d'Antinòupolis prop del lloc de la mort d'Antínous, que es va convertir en un centre de culte d'Osiris-Antinous. Hadrià també va fundar jocs en commemoració d'Antínous que van tenir lloc tant a Antinòpolis com a Atenes. Antínous es va convertir en un símbol dels somnis d'Hadrià sobre el panhel·lenisme. El culte d'Antínous va resultar ser un dels cultes de major durada i popularitat pel que fa als humans divinitzats de l'imperi romà, i es van fundar nous esdeveniments en el seu honor molt després de la mort d'Hadrià.
Antínous transcendeix la cultura contemporània occidental convertint-se en un símbol de l'homosexualitat masculina, amb la seva aparició en l'obra d'escriptors com Oscar Wilde i Fernando Pessoa o Marguerite Yourcenar o artistes com Rufus Wainwright.
Biografia La investigadora d'estudis clàssics Caroline Vout va assenyalar que la majoria dels textos que tracten sobre la biografia d'Antínous només tractaven d'ell breument i tenien una data post-adriànica, comentant així que "reconstruir una biografia detallada és impossible". L'historiador Thorsten Opper va assenyalar que "gairebé no se sap res de la vida d'Antínous, i el fet que les nostres fonts siguin més detallades com més tard són no inspira confiança". El biògraf d'Antinous, Royston Lambert, es va fer ressò d'aquesta visió, comentant que la informació sobre ell estava "sempre contaminada per la distància, de vegades per prejudicis i per les maneres alarmants i estranyes en què ens han estat transmeses les fonts principals".
Naixement i edat L'any del naixement d'Antínous no està registrat, encara que s'estima que probablement va ser entre el 110 i el 112 d.C. Les primeres fonts registren que el seu aniversari va ser al novembre, i encara que no se sap la data exacta, Lambert afirma que probablement va ser el 27 de novembre. Donada la ubicació del seu naixement i el seu aspecte físic, és probable que part de la seva ascendència no fos grega.
Molts historiadors del Renaixement en endavant van afirmar que Antínous havia estat un esclau, tot i que segueix sent poc probable, ja que hauria resultat molt controvertit divinitzar un antic esclau en la societat romana. No hi ha cap evidència fiable que confirmi els antecedents familiars d'Antínous, si bé Lambert creu que el més probable és que la seva família hagués tingut orígens rurals o propietaris de petites empreses, sense distingir-se socialment dels sectors més pobres de la societat. El mateix autor també considera probable que Antínous hagués rebut una educació bàsica quan era nen, ensenyat-lo a llegir i escriure.
La imatge comuna d'Antínous és d'un adolescent efeb que tindria 18 o 19 anys."Ephebic". Merriam-Webster. Accessed 25 March 2022. RRR Smith suggereix que les estàtues d'Antínous el presenten a l'edat de la seva mort, i que probablement fos al voltant dels tretze a catorze anys,Antinous: boy made god Ashmolean Museum, University of Oxford, 2018. p. #### si bé les seves estàtues no el presenten com un noi d'aquesta edat que hauria de ser representat amb el pèl púbic complet.
La major part de les escultures el presenten com a prepúber "sense pèl púbic i amb un teixit de l'engonal suau acuradament representat", la qual cosa està en consonància amb la representació de l'estàtua d'Antínous de Delfos, descoberta en una cambra adjacent al temple d'Apol·lo. Cal tenir en compte que la major part dels artistes que van representar la figura d'Antínous no el van veure mai en vida i que es basaven en esbossos, alhora que pels gustos del moment es podria pensar que aquests cabells no eren atractius en una escultura que podria estar pintada. Aquesta reavaluació de l'edat d'Antínous posaria en dubte l'exactitud de la reconstrucció de la seva vida amb Hadrià.
Nom Existeixen diverses opcions que expliquen potencialment l'origen del nom "Antínous". En primer lloc és possible que rebés el nom del personatge d'un dels pretendents de Penèlope al poema èpic d'Homer, l'Odissea. Una altra possibilitat és que se li donés l'equivalent masculí dAntinoë, una dona que va ser una de les figures fundadores de Mantinea, ciutat que probablement va tenir relacions estretes amb Bitínia.
Relació amb Hadrià miniatura|Busts del Museu Britànic amb l'Hadrià (esquerra) i Antínous (dreta), tots dos part de la col·lecció de Charles Townley.|327x327px|esquerra
L'emperador Hadrià va passar molt de temps durant el seu regnat recorrent el seu Imperi, i va arribar a Claudiòpolis el juny de 123, any en què probablement Antínous se li va presentar. Tenint en compte la personalitat d'Hadrià, Lambert suggereix que seria probable que Antínous hagués estat seleccionat per ser enviat a Itàlia, on hagués estat escolaritzat al pedagogium imperial del turó Celi. Mentrestant, Hadrià havia continuat recorrent l'Imperi, i tornaria a Itàlia el setembre de 125, quan es va instal·lar a la vil·la Adriana a Tivoli. Va ser en algun moment durant els tres anys següents que Antínous es va convertir en el seu favorit personal, ja que quan va marxar a Grècia tres anys més tard, va portar a Antínous amb ell al seu seguici personal.
Lambert descriu Antínous com l'única persona que semblaria haver connectat més profundament amb Hadrià al llarg del final de la vida d'aquest últim. El matrimoni d'Hadrià amb Sabina havia estat infeliç, i no hi ha proves fiables que hagués expressat una atracció sexual per les dones, en contrast amb proves inicials fiables que se sentia atret sexualment pels nois joves. Durant segles, les relacions sexuals entre un home i un noi havien estat socialment acceptables entre les classes nobles i ciutadanes de Grècia, amb un erastes de major edat, l'"amant", d'entre 20 i 40 anys, que mantenia una relació sexual i prenia un paper clau en l'educació d'un eromenos, o "estimat", d'entre 12 i 18 anys, No hi ha cap evidència històrica per confirmar a quina edat Antínous es va convertir en el favorit d'Hadrià. Tot i que la pederastia no era pròpia de la cultura romana, la bisexualitat va ser acceptada socialment en alguns dels esglaons superiors de la societat romana a principis del .
Se sap que Hadrià valorava la intel·ligència i aptituds d'Antinous, i que compartien l'afició per la caça, la qual cosa era vista com una pràctica viril en la cultura romana. Hadrià va escriure tant una autobiografia com una poesia eròtica sobre els seus fills preferits; per tant, és probable que escrigués sobre Antínous. Les primeres fonts són explícites que la relació entre Hadrià i Antínous era sexual. Però mentre van mantenir la seva relació, no hi ha proves que Antínous hagués utilitzat mai la seva influència sobre Hadrià per a beneficis personals o polítics.
El març de 127, Hadrià va viatjar per la zona dels sabins d'Itàlia, Picè i Campània, probablement acompanyat d'Antínous. Del 127 al 129 l'emperador va patir una malaltia que els metges no van poder explicar. L'abril del 128 va col·locar la primera pedra del Temple de Venus i Roma a la capital romana, durant un ritual on podria haver estat acompanyat per Antínous. A partir d'aquí, Hadrià va fer una gira pel nord d'Àfrica, durant la qual va gaudir de la companyia d'Antínous. A finals de l'any 128 Hadrià i Antínous van desembarcar a Corint, continuant cap a Atenes, on van romandre fins al maig de 129, acompanyats per Sabina, els germans Caeserii i Pedani Fusc el Jove. Allí, el setembre de 128 que van assistir a les celebracions anuals dels Misteris d'Eleusis, on Hadrià va ser iniciat en la posició d'''epoptes al Telestèrion, i es considera que Antínous també es va iniciar en aquell moment, tot i que sense proves.
miniatura|El tondo de l'esquerra representa la caça del lleó d'Hadrià, acompanyat d'Antínous, a l'Arc de Constantí a Roma.|301x301px
Des d'allà es van dirigir cap a Àsia Menor, establint-se a Antioquia el juny de 129, on hi van romandre durant un any, visitant Síria, Aràbia i Judea. A partir d'aquí, Hadrià es va fer cada cop més crític amb la cultura jueva, que temia la seva oposició a la romanització, afavorint polítiques que prohibien la circumcisió i la construcció d'un temple de Zeus-Júpiter al Mont del Temple del Segon Temple Jueu. Des d'allà es van dirigir cap a Egipte. En arribar a Alexandria, l'agost de 130, van visitar el sarcòfag d'Alexandre el Gran. Encara que acollits amb elogis i cerimonials públics, alguns dels nomenaments i decisions d'Hadrià van fer enfadar l'elit social hel·lènica de la ciutat, que va començar a xafardejar sobre les seves activitats sexuals, incloses les d'Antínous.
Poc després, i probablement el setembre de 130, Hadrià i Antínous van viatjar cap a l'oest fins a Líbia, on havien sentit parlar d'un lleó a Marousi que causava problemes a la població local. Van caçar el lleó, i encara que els esdeveniments exactes no estan clars, està confirmat que Hadrià va salvar la vida d'Antínous durant el seu enfrontament amb la bèstia, abans que fos morta. Hadrià va donar a conèixer àmpliament l'esdeveniment, distribuint medallons de bronze, i fent que els historiadors escrivissin sobre el fet. Es va encarregar a Pàncrates quen' escrigués un poema i es va crear un tondo que representava l'acció i que més tard es col·locaria a l'Arc de Constantí. En aquest tondo quedava clar que Antinous ja no era un jove, havent-se tornat més musculós i pelut i, per tant, és probable que la seva relació amb Hadrià estigués conseqüentment evolucionant.
La controvèrsia al voltant de la relació entre Hadrià i Antínous es deu a la manca d'evidències existents sobre on es trobava Antínous durant els anys 123-130 dC. Lambert exposa la manca de fonts fiables per determinar la veritable naturalesa dels dos personatges. La primera menció d'Antínous és de Pàncrates i el seu poema de la caça del lleó de l'any 130 d.C. L'evidència contundent disponible és l'obelisc de Pincià. Al costat oest del relleu hi ha una frase mutilada que diu “va créixer per ser un jove bonic”. Això suggeriria que Antínous ja era un efeb i que es va establir a casa seva a Bitínia quan va conèixer Hadrià. Molts investigadors creuen amb l'evidència circumstancial que la relació d'Hadrià i Antínous va durar aproximadament tres anys des de l'any 127 aC fins a l'octubre de 130 dC, quan Antínous es va ofegar al Nil. La conclusió és que hi ha poca documentació sobre la relació real d'Hadrià i Antínous.
Mort miniatura|Estàtua d'Antinoo (Delfos), marbre de Paros policrom, realitzada durant el regnat d'Hadrià (r. 117–138 dC)