miniatura|upright=1.3|La cocatedral de San Pietro Apostolo a Feltre miniatura|upright=1.3|El claustre de la basílica santuari de Santi Vittore e Corona a Feltre miniatura|upright=1.3|El campanar de la basílica de Santi Filippo e Giacomo a Cortina d'Ampezzo El bisbat de Belluno-Feltre (italià: Diocesi di Belluno-Feltre; llatí: Dioecesis Bellunensis-Feltrensis) és una seu de l'Església catòlica, sufragània del Patriarcat de Venècia, que pertany a la regió eclesiàstica Triveneto. El 2012 tenia 187.300 batejats d'un total de 187.385 habitants. Actualment està regida pel bisbe Giuseppe Andrich.
Territori La diòcesi s'estén quasi totalment dins dels límits de la província de Belluno, a excepció dels municipis de Sappada (arquebisbat d'Udine), Lentiai, Mel, Trichiana (bisbat de Vittorio Veneto), Alano di Piave, Arsiè, Fonzaso i d'una bona part del municipi de Quero VasAl 1943 la part de Carpen va ser retirada de la parròquia de Quero (diòcesi de Pàdua) i unida a la parròquia de Sanzan (bisbat de Feltre). (bisbat de Pàdua).
La seu episcopal és la ciutat de Belluno, on es troba la basílica catedral de Sant Martí. A Feltre es troba la San Pietro Apostolo i la basílica santuari de Sants Víctor i Corona.
El territori està dividit en 158 parròquies, agrupades en 11 foranies i 2 decanats; les foranies i els decanats estan, alhora, agrupades en 4 zones pastorals.
Història La diòcesi actual és el fruit de la plena unione de les diòcesis de Belluno i Feltre, ja unides aeque principaliter des de 1818, establerta per la Congregació per als Bisbes, el 30 de setembre de 1986 amb el decret Instantibus votis.
Diòcesi de Belluno Els orígens de la diòcesi de Belluno són incerts, encara que el catàleg episcopal diocesà, que data dels segles i , demostren un origen antic, fins al .
En primer bisbe documentat és Felice, el nom del qual, gravat en un sarcòfag atribuït al , va ser descobert el 1762 a l'església de Valdenere, a la localitats de Bolago i Barp, al municipi de Sedico. El sarcòfag - després va perdre una altra vegada – tenia la inscripció "Felix ep(iscopu)s." Va ser el responsable de la primera construcció de la catedral de la diòcesi, dedicada a l'antiarrià sant Martí de Tours; segons la tradició el bisbe, perseguit pels longobards, que va morir a l'exili.
No hi ha testimonis del bisbe Giovanni, que hauria estat perseguit pels romans d'Orient per la seva oposició a la condemna dels Tres Capítols. A la fi del , la història dona testimoni de la presència del bisbe Lorenzo entre els participants als concilis del Patriarcat d'Aquilea de 589/590 i del 591,Lanzoni, op. cit. , p. 907. en els quals es va rebutjar la condemna dels Tres Capítols decretada al Concili de Constantinoble (553).
Amb el final del domini longobard (776) Belluno va esdevenir seu d'un comtat carolingi, que més tard va ser col·legiat a la Marca de Friül. A partir dels segles i prengué forma i es consolidà el poder temporal dels bisbes bellunesos, amb l'adquisició de terres i la submissió de feus i territoris fins a la plana del Vèneto; aquest poder temporal es va reconèixer al bisbe Ezemano, amb un diploma imperial emès el 1031 per l'emperador Conrad II,Diploma Omnibus nostris fidelibus publicat a Cappelletti, op. cit., p. 115-116. que va ser seguit per la concessió de l'immunitas per part d'Otó I.
La primera prova documental de l'existència d'un capítol de canonges data de finals del .
A partir de la segona meitat del , les seus de Belluno i Feltre van ser objecte d'incursions militars constants pel municipi de Treviso. Per defensar-se millor, el papa va decretar que al capdavant de les dues ciutats episcopals hi hagués el mateix bisbe sense deixar de ser les dues diòcesis independents. La unió aeque principaliter va tenir lloc en els últims anys del . Aquesta unió va durar fins al , quan els bellunesos, gelosos de la seva autonomia, amb el suport del cardenal Nicola Cusano, obtingué del papa Pius II el final de la unió, decidida el 1460, però en pràctica només fins al 1462, després de la mort del bisbe Francesco de Lignamine.
A principis del la diòcesi va haver de lidiar amb una situació desagradable, creada en nomenar dos bisbes a la vegada, Antonio Barozzi del govern de la Sereníssima i Giambattista Casali per la Santa Seu. El primer va rebre l'interdicte i l'excomunió, que va tenir conseqüències pràctiques en la vida dels fidels (per exemple, la impossibilitat de rebre els sagraments o per rebre l'enterrament extrema); mentre que el segon, bisbe legítim, se li va impedir prendre possessió del càrrec. La situació es va resoldre amb el nomenament en 1536 del bisbe i cardenal Gasparo Contarini.
Entre els bisbes d'aquest període van destacar en particular: Pietro Barozzi (1471-1487), que els historiadors compten entre els grans reformadors de l'època pretridentina, Gasparo Contarini (1536-1542) i Giulio Contarini (1542-1575), qui es va oposar a l'avenç de les idees evangèliques a la diòcesi i Alvise Lollino (1596-1625), un erudit, un home de la cultura i fi humanista.
Durant els segles i , de conformitat amb les disposicions del Concili de Trento, els bisbes de Belluno van realitzar repetidament visites pastorals per la diòcesi, els sínodes diocesans es convocaren periòdicament, i s'instituí i qualificà progressivament el seminari.
El bisbe Sebastiano Alcaini va haver de fer front a la tempesta napoleònica, que va implicar el tancament dels convents, l'expoli de les esglésies i la dispersió del patrimoni litúrgic. A la seva mort el 1803, seguiren de setze anys de seu vacant.
El 1816 es temia la supressió de la seu de Belluno i la seva unió a la de Feltre: el capítol bellunès es resistí amb fermesa. No obstant això, l'1 de maig de 1818, com a part de la reorganització de l'eclesiàstica del Veneto requerida per la butlla De salute Dominici gregis, la diòcesi de Belluno i Feltre van ser novament unides aeque principaliter: en tant que es conservaven les estructures de govern i tenien la mateixa dignitat; el bisbe havia de residir sis mesos en una diòcesi i sis en l'altra.
El 30 d'abril de 1846 les parròquies dels districtes de Pieve i d'Auronzo es van separar de la diòcesi d'Udine i s'agregaren a la diòcesi de Belluno amb la butlla Universalis Ecclesiae regimen del papa Gregori XVI.
El 6 de juliol de 1964, en el context de la reorganització dels límits diocesans de Bressanone i Trento establerts per la butlla Quo aptius del papa Pau VI, es van agregar a la diòcesi de Belluno dels deganats de Cortina d'Ampezzo i Pieve di Livinallongo, abans pertanyents a la diòcesi Bressanone.
El 26 d'agost de 1978 va ser un dia d'alegria especial per a la diòcesi de Belluno, perquè un dels seus fills, Albino Luciani, natural d'Agordo, va ser elevat al tron papal amb el nom de Joan Pau I.
Diòcesi de Feltre
Encara que la tradició reconeix com a protobisbe a Prosdòcim l'evangelitzador de Feltre, Fonteio és el primer bisbe de Feltre de la qual tenim proves històriques: va participar en el sínode de Grado el 579 i, segons Pau el Diaca, en el Sínode de Marano del 590 com a "bisbe de la Santa Església Feltrina. "
Al , l'emperador Otó I va concedir al bisbe pro tempore de Feltre, antic senyor feudal de l'Imperi Carolingi, amplis poders i el títol de comte; al Conrad II el va investir amb el títol de príncep.
Caigut en batalla contra els trevisans, el bisbe de Belluno Gerardo de 'Taccoli el 1197, el papa Celestí III va promoure la unió, aeque principaliter, la diòcesi de Belluno a la diòcesi de Feltre, per la qual ambdós llocs van poder enfrontar millor l'enemic comú: el primer bisbe de les diòcesis unides va ser Drudo da Camino, ja bisbe de Feltre.
El 1462, en morir el bisbe Francesco de Lignamine, la diòcesi de Belluno tornà a tenir el seu propi bisbe, car el papa Pius II havia decretat el 1460, a petició de Belluno, la secessió de la diòcesi de Feltre.
El 1593 el bisbe Giacomo Rovellio, aplicant amb convicció els cànons tridentins, fundà a Feltre el primer seminari diocesà.
Entre els segles i , la diòcesi es caracteritza per una fisonomia territorial molt particular pel que fa a tres entitats estatals diferents. Dins de les fronteres de la República de Venècia, on es trobava la seu del bisbe, tenia jurisdicció sobre les parròquies del Feltrino amb l'exclusió de les esglésies parroquials d'Arsiè i Fonzaso, subjectes a la diòcesi de Pàdua, i Sospirolo i San Gregorio, dependents de Belluno. La Valsugana, amb les jurisdiccions de Caldonazzo (infeudada als Trapp), Pergine i Levico, eren part del bisbat de Trento. Finalment, les jurisdiccions de Telvana, Castellalto, Ivano i Primiero (aquest darrer feu de Welsperg) constituïen un enclavament del comtat del Tirol.
El 1786, sota la pressió de l'emperador Josep II, les parròquies feltrines situades a Feltre Valsugana (Levico, Borgo Valsugana, Strigno, Grigno, Masi di Novaledo, Telve, Pieve Tesino, Roncegno, Torcegno, Castelnuovo, Pergine, Calceranica, Vigolo Vattaro, Lavarone) i al Primiero (Primiero con Canal San Bovo) van ser desmembrades de la diòcesi de Feltre i agregades a la diòcesi de Trento: la mesura reduí la "Santa Església Feltrina" a una dimensió exíguamida petita
L'1 de maig de 1818, el papa Pius VII, amb la butlla De salute Dominici gregis, va preveure de nou la unió aeque principaliter amb la diòcesi de Belluno, tant per la mida petita. Alhora, la parròquia de Primolano es va incorporar a la diòcesi de Pàdua.
El 7 de novembre de 1847 el bisbe Antonio Gava va inaugurar les noves instal·lacions del seminari.
Cronologia episcopal Bisbes de Belluno Felice † () Giovanni I? † (564 ?)Sobre la figura d'aquest presumpte bisbe bel·lunès, no hi ha acord entre els historiadors: per a Gams i Cappeleti hauria mort vers el 564; per a Lazoni, que dubta de la seva existència, s'hauria exiliat al 564. Lorenzo † (inicis de 589/590 - finals de 591)Tra Lorenzo e Odelberto I, le cronotassi tradizionali inseriscono i vescovi Alboino, Arimberto, Alteprando, Lotario, Rinaldo, Valfranco e Airoldo. Secondo Cappelletti e Coletti questi vescovi «voglionsi nominare piuttosto ad empiere i larghi vuoti, di quello che a continuare con sicurezza la serie» (Cappelletti, op. cit., p. 110). Odelberto I † (citat all'827) Aimone † (inicis del 877 - finals de 923) Giovanni II † (inicis de 963 - finals de 998) Ludovico † (inicis de 1015 - finals de 1021) Ernefredo? †Citat a la cronologia tradicional, segons la qual hauria mort vers el 1026, però no està documentat a cap font històrica. Alboino o Alboniano † (citat el 1027) Odelberto II? †Citat a les cronologies tradicionals, on és indicat al 1029 i al 1030. Ezemanno † (citat el 1031) Mario o Marino † (inicis de 1048 - finals de 1049) Volfrano (o Vualfranco, o Lanfranco, o Vulfarido) † (inicis de 1057 - finals de 1075) Reginaldo † (inicis de 1080 - finals de 1081) Rainaldo † (citat el 1116)Segonds Gerhard Schwartz, Reginaldo i Rainaldo serien el mateix bisbe; cfr. op. cit., p. 45. Ottone I † (1118 - 1130) Alteprando † (? - 1139 deposat) (antibisbe) Bonifacio † (1139 - 1156) Ottone II † (1156 - desembre de 1183 mort) Gerardo de Taccoli † (1184 - vers 1197 mort) Sede unita a Feltre (1197-1462) Lodovico Donà † (2 d'abril de 1462 - 9 de gener de 1465 nomenat bisbe de Bèrgam) Mosè Buffarello † (9 de gener de 1465 - finals de 26 de març de 1471 mort) Pietro Barozzi † (4 de setembre de 1471 - 14 de març de 1487 nomenat bisbe de Pàdua) Bernardo de' Rossi † (4 d'abril de 1487 - 16 d'agost de 1499 nomenat bisbe de Treviso) Bartolomeo Trevisan † (26 d'agost de 1499 - 4 de setembre de 1509 mort) Galeso Nichesola † (19 de setembre de 1509 - 2 d'agost de 1527 mort) Giambattista Casali † (18 de setembre de 1527 - 21 d'octubre de 1536 mort) Antonio Barozzi † (1527 - 1537 deposat) (antibisbe) Gasparo Contarini † (23 d'octubre de 1536 - 24 d'agost de 1542 mort) Giulio Contarini † (11 de setembre de 1542 - 9 d'agost de 1575 mort) Giovanni Battista Valier † (9 d'agost de 1575 - 1596 dimití)