miniatura|La catedral pel costat de piazza Duomo. miniatura|La basílica de Sants Fèlix i Fortunat, reconstruïda sobre la primitiva església de finals del . miniatura|L'església de la Santa Corona feta construir al 1260 pel bisbe Bartolomeo di Breganze. miniatura|El santuari de Monte Berico, santuari dedicat a la Mare de Déu, patrona de la diòcesi. miniatura|El palau episcopal. miniatura|El seminario episcopal, construït durant la primera meïtat del . miniatura|El seminari menor.
El bisbat de Vicenza (italià: Diocesi di Vicenza; llatí: Dioecesis Vicentina) és una seu de l'Església catòlica, sufragània del Patriarcat de Venècia, que pertany a la regió eclesiàstica Triveneto. El 2010 tenia 790.848 batejats d'un total de 855.608 habitants. Actualment està regida pel bisbe Beniamino Pizziol.
Territori La diòcesi bèrica comprèn gran part de la província de Vicenza, amb l'exclusió de l'altiplà d'Asiago, d'alguns municipis als seus vessants, una part del territori entre les localitats de Thiene i Marostica (que formen part del bisbat de Pàdua) i del municipi de Mussolente (ja de la diòcesi de Belluno, des del 1818 al bisbat de Treviso).
Pel seu costat la diòcesi de Vicenza comprèn alguns municipis de la província de Pàdua: (Campodoro, Carmignano di Brenta, Cittadella, Fontaniva, Gazzo Paduano, Grantorto, Piazzola sul Brenta, San Giorgio in Bosco i San Pietro in Gu) i alguns municipis de la província de Verona (Arcole, Cologna Veneta, Montecchia di Crosara, Costalunga i Brognoligo – part de Monteforte d'Alpone, Pressana – llevat de la part de Caselle, Roncà, Roveredo di Guà, San Bonifacio, San Giovanni Ilarione, Veronella i Zimella).
La seu episcopal és la ciutat de Vicenza, on es troba la catedral de Santa Maria Annunciata
El territori està dividit en 354 parròquies, agrupades en 22 arxiprestats.
Arxiprestats Le parròquies estan reagrupades en els següents arxiprestats: Arxiprestat Urbà - seu a Vicenza, amb 41 parròquies Arxiprestat d'Arsiero - seu a Arsiero, amb 13 parròquies Arxiprestat de Bassano - seu a Bassano del Grappa, amb 14 parròquies Arxiprestat de Camisano - seu a Camisano Vicentino, amb 17 parròquies Arxiprestat de Castelnovo - seu a Castelnovo di Isola Vicentina, 12 parròquies Arxiprestat de Cologna - seu a Cologna Veneta (VR), 13 parròquies Arxiprestat de Dueville - seu a Dueville, 10 parròquies Arxiprestat de Fontaniva - seu a Fontaniva (PD), 6 parròquies Arxiprestat de Lonigo - seu a Lonigo, 20 parròquies Arxiprestat de Malo - seu a Malo, 11 parròquies Arxiprestat de Marostica - seu a Marostica, 15 parròquies Arxiprestat de Montecchia - seu a Montecchia di Crosara (VR), 10 parròquies Arxiprestat de Montecchio - seu a Montecchio Maggiore, 17 parròquies Arxiprestat de Noventa - seu a Noventa Vicentina, 14 parròquies Arxiprestat de San Bonifacio - seu a San Bonifacio (VR), 10 parròquies Arxiprestat de Sandrigo - seu a Sandrigo, 13 parròquies Arxiprestat de Schio - seu a Schio, 22 parròquies Arxiprestat de Piazzola - seu a Piazzola sul Brenta (PD), 10 parròquies Arxiprestat de Riviera Berica - seu a Barbarano Vicentino, 16 parròquies Arxiprestat de Rosà - seu a Rosà, 10 parròquies Arxiprestat de Valchiampo - seu a Chiampo, 22 parròquies Arxiprestat de Valdagno - seu a Valdagno, 28 parròquies
Missions diocesanes La diòcesi de Vicenza està present amb missioners propis fidei donum als següents països: Brasil (des del 1966), actualment a l'arquebisbat de Goiânia i als bisbats de Luziânia i Roraima; Camerun (des del 1973), actualment al bisbat de Maroua-Mokolo; Equador (des del 1999), actualment a l'arquebisbat de Quito; L'Església de Vicenza ha activat la missió triveneta a Tailàndia, el 1997. Els missioners operen a la bisbat de Chiang Mai.
Història Edat antiga i medieval La presència d'una comunitat cristiana florent a Vicenza i la construcció simultània de dues esglésies a finals del , una fora de les muralles - on ara s'aixeca la basílica dels Sants Fèlix i Fortunat - i dins de la ciutat – l'actual catedral de Santa Maria de l'Anunciació - es demostra per importants troballes arqueològiques desenterrats en els dos llocs.
Això ha portat a alguns historiadors localsMantese, 1952 p. 45. M. Mirabella Roberti, in , ritiene che san Felice fosse già sede vescovile fin dalla prima costruzione. a creure que ja en aquell moment o en el començament del segle següent aquesta comunitat es va organitzar en diòcesi. D'altres, però, amb l'argument que cap document escrit que s'ha detectat la presència d'un bisbe a Vicenza abans del 590 - la data en què es refereix Pau el Diaca per registrar la presència d'Oronzio el sínode de Marano Lagunare,Pau el Diaca, Historia Langobardorum, III, 26 mentre que mai no parla de bisbes de Vicenza en els documents dels sínodes anteriors - creuen que la diòcesi es va formar només després de la creació del Ducat llombard. Fins a aquest moment la comunitat de Vicenza es referia al bisbe de Pàdua, que va romandre durant uns 35 anys més sota el domini romà d'Orient.
Igual que altres bisbes de l'Àustria Llombarda, també Oronzio i els seus successors es van adherir al cisma tricapitolí fins al Sínode de Pavia del 698, convocats pel rei catòlic Cunipert, on els bisbes catòlics catòlics i els tricapitolins recomposaren "l'esperit de Calcedònia" el seu doctrinari comunió i jeràrquica. Des del , la seu del bisbe va ser sempre a la catedral de Santa Maria Annunciata.
Durant el regne longobard, l'abast de la diòcesi va ser fonamentalment idèntica a la del ducat de Vicenza, inclosos els territoris de la diòcesi de Pàdua es van quedar el 569 fora de la sobirania romana d'Orient, situat a l'àrea esquerra del riu Brenta (actualment Cittadella, Piazzola, Limena, Selvazzano, Teolo i Lozzo) i una part del baix veronès (actual Sant Bonifaci, Arcole, Veronella, Cologna Veneta i Pressana).
Posteriorment, l'extensió i els límits de la diòcesi es van esbossar quant els emperadors atribuïen als bisbes jurisdiccions i drets senyorials. Va patir nombroses modificacions, fins i tot abans de l'any 1000. Amb l'establiment de l'Imperi Carolingi la diòcesi de Pàdua va recuperar una part dels territoris a costa de localitats veïnes. El 917 l'emperador Berenguer vaig mudar de Vicenza a Pàdua tota la regió prealpina entre l'Astico i el Brenta i per sota de la premuntanya entre Thiene i Marostica. Per compensar aquestes mutilacions, posteriorment va ser assignat a Vicenza l'àrea de Bassano, part de la suprimida diòcesi d'Asolo. Tot i noves modificacions territorials es van produir en l'àmbit civil durant els segles que van seguir, aquesta estructura en termes d'eclesiàstic es va mantenir fins a principis del .
A la segona meitat del , es va ocupar la càtedra de Vicenza el beat Giovanni Cacciafronte, assassinat pels seus vassalls; al va governar la diòcesi el beat dominic Bartolomeo de Breganze, que va fer construir l'església de la Santa Corona per custodiar la relíquia d'una espina de la corona de Crist.
Fins al , la catedral va ser l'única parròquia de la ciutat, però en aquest segle el privilegi d'administrar els sagraments ser compartit amb altres esglésies urbanes, que havien sorgit cap al amb funcions de capelles. Inicialment només se celebrava l'Eucaristia, però no hi havia baptismes. Un paper en la descentralització de les funcions eren també les parròquies confiades als ordes religiosos, menys lligades al poder episcopal.
Època moderna i contemporània A la primera meitat del , després de dues aparicions marianes es va construir el Santuari de Monte Berico: la Madonna di Muntanya Bérico és la santa patrona de la ciutat i de la diòcesi de Vicenza.
El 30 d'agost de 1464 el bisbe de Vicenza Pietro Barbo va ser triat papa amb el nom de Pau II.
A la primera meitat del , la diòcesi va ser dirigida per diversos administradors apostòlics.
El seminari diocesà es va instituir el 1566, durant l'episcopat de Mateu Priuli.
El 6 de juliol de 1751 el Patriarcat d'Aquilea va ser suprimit i Vicenza va esdevenir part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi d'Udine.
El període de la Restauració (1 de maig de 1818) es publicà la butlla De salute Dominici gregis del papa Pius VII amb la qual les diòcesis del Triveneto es van sotmetre a una important reorganització. Vicenza va perdre el vicariat de Ciutadella (excepte les parròquies de Paviola, San Giorgio in Bosco, San Giorgio in Brenta, Lobia i Santa Croce Bigolina) i la parròquia de Selvazzano que va passar a Pàdua; per contra, d'aquesta última adquirí els vicariats de Marostica i Breganze. Al mateix temps, Udine va ser relegada a una simple diòcesi i Vicenza va esdevenir una diòcesi sufragània del Patriarcat de Venècia
Entre finals del i principis del la diòcesi va tenir la presència de diversos exemples de santedat: un bisbe, Sant Giovanni Antonio Farina, i diverses religioses: santa Giuseppina Bakhita, santa Maria Bertilla Boscardin, la beata Eurosia Fabris Barban i la servent de Déu Giovanna Meneghini.
Els dies 7 i 8 de setembre de 1991, en la festa de la patrona, Vicenza va donar la benvinguda al papa Joan Pau II durant la seva visita pastoral. És la primera vegada que un papa visitava la terra bèrica.
El 8 de novembre 2005, per primera vegada, és proclamat un beat a la Catedral de Vicenza ; la servent de Déu Eurosia Fabris.
Episcopologi Oronzio † (inicis de 589 - finals de 591) Attaldo † (citat el 616) Andrea I † (citat el 680) Pietro † (vers 700/725) Feliciano † (vers 809) Reginaldo † (citat el 813)Segons Germano Gualdo (op. cit., p. 7, nota 18) els bisbes anteriors Attaldo, Andrea I, Pietro e Feliciano són publicats a les cronologies tradicionals, però sense fonaments històrics: d'Attaldo no hi ha notícia; Andrea hauria participat al sínode romà del 680, però a les actes d'aquell sínode no apareix cap bisbe vicentí; Pietro s'infereix d'una inscripció falsa; Feliciano és del tot desconegut. Igual passa amb Reginaldo, que segons el mateix autor, és dubtós, car el document que el menciona és fals. Andrea II † (citat el 820) Franco † (citat el 827) Stefano †D'aquest bisbe, segons Gualdo i Mantese, manca tota notícia. Aicardo † (inicis del'880 - finals de 881) Vitale † (inicis de 901 - finals de 915/924) Giraldo (Ambrogio ?) † (citat el 956)Mantese, 1952| p. 270-71. El bisbe Giraldo és citat a un document fals (Gualdo, op. cit., p. 10, nota 24). Els historiadors donen diverses dates per a aquest document: 961, 966 o 967. Rodolfo † (inicis de 967 - finals de 977 o 983)Mantese, 1952| pp.271-76, dona com a data la del 983; Gualdo la del 977 (Gualdo, op. cit., p. 11, nota 26). Lamberto † (985 ? - 997)Così Mantese, 1952| pp.276-77. Gualdo dona com a data extrema la que el bisbe Lamberto està documentat el 995 i el 996. Girolamo † (vers 998/1000 - vers 1013 deposat)Mantese, 1954| pp.17-38 Tedaldo (o Teobaldo) † (inicis de 5 de maig de 1013 - finals de 1027)Mantese, 1954| p.39 Astolfo † (inicis de 1028/1031 - finals de 1050)Mantese, 1954| pp.43-45 Liudigerio † (inicis de 1060/1061 - vers 1072/1073 mort)Mantese, 1954| pp.46-52 Didalo o Didaldo † (citat el 25 de juny de 1080) Ezzelino † (inicis de 20 de juliol de 1081 - finals de 1104) Torengo † (inicis de 1108/1112 - finals de 1117) Enrico † (inicis de 1123 - finals de 1131) Lotario † (inicis de 1134 - finals de 1154) Umberto I † (inicis de 1158 - finals de 1161 ?) Ariberto † (inicis de 1164 – finals de 1177 o 1179 mort) Beat Giovanni de Surdis Cacciafronte, O.S.B. † (11 d'agost de 1179 - 16 de març de 1184 mort) Pistore, O.E.S.A. † (9 d'octubre de 1184 - inicis de desembre de 1202 mort) Uberto II † (inicis de 1204 - 1212 deposat) Nicolò Maltraversi † (8 d'abril de 1212 - 1219 renuncià) (administrador apostòlic) Zilberto o Gilberto † (3 de juny de 1219 - 1227 mort) Giacomo † (1227 - ?) Manfredo dei Pii † (1233 - 30 d'agost de 1255 mort) Beat Bartolomeo da Breganze, O.P. † (18 de desembre de 1255 - de novembre de 1270 mort)Mantese, 1954| pp.277-288