El Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) va ser una guerrilla d'extrema esquerra xilena fundada en 1965. Sota el suport de Cuba, tenia per objecte instal·lar mitjançant una revolució un estat marxista a Xile. Es va distingir pel seu actuar directe i paramilitar des de 1967 i la seva posterior resistència a dictadura militar. En el seu zenit en 1973, va comptar amb 10.000 membres.
El MIR ha manifestat el seu rebuig al terrorisme com una forma de lluita militar o política,Marcello Ferrada de Noli, "Nelson Gutierrez. In memoriam. Notas sobre la Historia del MIR". [English Summary]. Stockholm, 2008. The author put forward a rationale for this condemnation, which would to be based in both ideological and strategic factors. The author also quotes a MIR official document of the epoch "El MIR a los Estudiantes, Obreros y Soldados. Declaración Pública of 16-06-1971" in which MIR confirmed anew to have "categorically" condemned assassinations as the one carried out by the VOP (referring to Edmundo Perez Zujovic fall): "Hemos sido categóricos en condenar las acciones de la VOP, pues éstos han utilizado el atentado personal como método, hoy en Chile" (Pages 14-15) malgrat descartar la "via pacífica" en el seu manifest polític.
Va néixer amb la intenció de ser "l'avantguarda marxista-leninista de la classe obrera i de les capes oprimides de Xile" i la finalitat del "derrocament del sistema capitalista i el seu reemplaçament per un govern d'obrers i camperols". D'acord amb la II Declaració de Principis del MIR de 1998, -que ratifica i complementa la primera-: «El MIR lluita per una societat socialista que prepari les condicions de la societat sense classes i sense estat: la societat comunista».
Des de 1986 fins a començaments dels anys noranta sofreix un procés de divisions internes, per les diferents formes d'analitzar la realitat xilena cap a la fi de la dictadura militar, que van portar lentament a un fort debilitament de l'organització.
Després de les diverses divisions i partida de militants a altres partits durant els anys 1990, és representat principalment pels dirigents Demetrio Hernández i Mónica Quilodrán. http://mir-chile.cl/organizacion.htm
Orígens (1965-1970) miniatura|Miguel Enríquez Es va formar el 15 d'agost de 1965, a partir d'un grup de dirigents estudiantils de la Universitat de Concepción l'origen de la qual es troba en el Movimiento Socialista Revolucionario (una fracció en la Joventut Socialista de Concepción, activa en el Nucli Espartaco i en la FEC – Federació d'Estudiants de Concepción) i algunes organitzacions marxistes. Al seu I Congrés fundacional, celebrat a Santiago,El congrés es va realitzar en els locals del Sindicat dels treballadors del calçat, per aquell temps una agrupació d'ideologia anarcosindicalista delegats del grup Vanguardia Revolucionaria Marxista-Rebelde (organització en la qual van militar breument els joves marginats del PS i on es trobava Miguel Enríquez, el seu germà Marco Antonio, Bautista van Schouwen i Marcello Ferrada de Noli, cap del nucli Espartaco que acollia a la fracció dels jovenes socialistes), del Partit Socialista Popular, el Partit Radical de Xile, el Partit Obrer Revolucionari, anarquistes del grup Libertario, alguns militants de les Joventuts Comunistes crítics a les polítiques del seu partit encapçalats per Luciano Cruz, un sector del Partit Socialista Revolucionari i dirigents sindicals agrupats entorn del líder sindical Clotario Blest i a l'historiador trotskista militant del PER, Luis Vitale, van decidir donar forma a la nova organització. Al congrés de fundació van ser aprovats tres documents, en aquest ordre: 1) La Tesi Insurreccional, 2) Declaració de Principis, i 3) Programa.
El primer document aprovat al congrés de fundació és conegut com a Tesi Insurrecional, sent el seu títol "La Conquesta del Poder per la Via Insurreccional". Els autors de la Tesi Insurreccional van ser Miguel Enríquez, Marco Antonio Enríquez i Marcello Ferrada de Noli.Pedro Alfonso Valdés Navarro (2008) "Elementos teóricos en la formación y desarrollo del MIR durante el periodo 1965-1970". Universidad de Valparaíso, Chile. Tesis de grado. Pages 1-121 Jose Leonel Calderón López (2009) "La política del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) durante los dos primeros años de la Dictadura militar". University of Santiago. Tesis de grado. Pages 1-292
La Declaració de Principis del MIR aprovada en el Congrés Constituent de 1965 expressa a l'inici:
I en el seu article VII:
Al seu II Congrés (1967), els militants de definició trotskista es van apartar, en guanyar posicions el grup d'estudiants provinents de la Vanguardia Revolucionaria Marxista-Rebelde: Miguel Enríquez, Luciano Cruz i Bautista van Schouwen. El 1968, s'integraren el GRAMA (Grupo Avanzada Marxista de Concepción) i les FAR (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Santiago).
En 1969 Luis Vitale, membre fundador del partit en fou expulsat junt a la resta dels seus membres trotskistes.
Govern de Salvador Allende i dictadura militar (1970-1990) En arribar al poder la Unidad Popular i Salvador Allende el 1970, la direcció del partit va determinar suspendre qualsevol tipus d'acció armada, al mateix temps que defineix una postura crítica davant el govern i de suport a la mobilització i organització social. A més el MIR va cessar de ser perseguit, deixant la clandestinitat que va tenir cap a finals del govern de Frei Montalva, iniciant una ràpida inserció política en diferents sectors socials, amb els anomenats "Frentes Intermedios de Masas": el Frente de Campesinos Revolucionarios (FCR), el Movimiento Universitario d'Izquierda (MUI), el Frente de Trabajadores Revolucionarios (FTR), el Frente de Pobladores Revolucionarios (FPR) i el Frente d'Estudiantes Revolucionarios (FER).
Entre 1970 a 1973, el MIR es converteix en un partit de masses, amb influència a nivell nacional i en disputa d'hegemonia política de l'esquerra xilena amb el qual l'organització cridava "el reformisme", és a dir els sectors que donaren suport a mantenir el procés polític de la Unitat Popular per un llit legal i institucional. Aquesta disputa la donarà principalment contra el Partit Comunista en els diferents fronts socials. En aquest sentit, per exemple, el MIR competeix pel rectorat de la Universitat de Xile, amb la candidatura d'Andrés Pascal Allende com a rector. Així també el partit es llança a les eleccions per la directiva de la CUT aconseguint un 2%. D'altra banda, aconsegueix una importància significativa a nivell de la pagesia -a les zones de Cautín, Chillán- amb les celebres "corridas de cerco". A més el MIR s'insereix notablement en campaments i poblacions marginals, sent un referent de l'organització el Campament "Nueva Habana".
Malgrat les diferències amb Salvador Allende col·loca la seva incipient estructura militar a la disposició de la seva seguretat. Al moment del cop d'estat, que va portar al poder a Augusto Pinochet el 1973, el grup polític va ser proscrit i reprimit intensament: centenars dels seus dirigents i militants van sofrir la tortura, mort o desaparició forçada, i fins al dia d'avui molts d'ells romanen en qualitat de detinguts desapareguts. De fet, Miguel Enríquez, el seu Secretari General i màxim dirigent al moment del Cop Militar, mor en un combat amb les forces de seguretat de la Dictadura Militar el 5 d'octubre de 1974. En la direcció del Moviment, ho va succeir Andrés Pascal Allende.
Durant la dictadura militar, l'organització va realitzar múltiples esforços amb l'objectiu declarat de produir la derrota política i militar d'aquesta, organitzant accions de caràcter armada i d'organització i mobilització social. Des de l'exterior muntarà l'Operació Retorno (1977-1979), en la qual diversos quadres del MIR tornen al país a fer tasques de conducció política, operacions militars, de propaganda. Entre aquestes es troben el robatori de la bandera de la Independència (1980),La història del robatori de la bandera va inspirar un capítol de la Sèrie de Televisió Nacional de Xile "Los Archivos del Cardenal". Pascal Allende va concedir recentment una entrevista per a recerca periodística sobre el cas en http://www.casosvicaria.udp.cl/donde-estuvo-la-bandera-robada/ l'assassinat de l'Intendent de Santiago Brigadier Carol Urzúa (1983).
Durant la dictadura, la seva major presència la va tenir en el moviment poblacional, per mitjà de l'Organización de Pobladores (ODEPO). Al mateix temps que desenvolupo una important participació en la reconstrucció del moviment estudiantil universitari i secundari opositor, amb la creació de la Unión Nacional de Estudiantes Democráticos, i posteriorment la Juventud Rebelde Miguel Enríquez. ls seus militants van participar, a més, del moviment de defensa de persones que sofrien la violació dels seus drets humans, impulsant la creació del Comité de Defensa de los Derechos del Pueblo (CODEPU, 1980); no obstant això, la seva inserció en el moviment sindical va ser menor. També va participar de la creació del Movimiento Democrático Popular (1983-1987), que reunia a les organitzacions antidictatoriales d'esquerra.
Per a finals de la dècada de 1970 i inici de la dècada de 1980, el MIR tenia prop de 3.000 membres i simpatitzants.Political Terrorism: A New Guide to Actors, Authors, Concepts, Data Bases, Theories, & Literature, Alex Peter Schmid & Albert J. Jongman, edición de 2005 (original de 1988), por Transaction Publishers, p. 522. Un dels moments més dramàtics de la història del MIR es va viure després de l'intent d'organitzar una columna guerrillera en els sectors rurals, amb un grup de guerriller infiltrats a la zona de Neltume i Nahuelbuta en (1981), http://www.lahaine.org/index.php?blog=3&p=19442 situada a la zona centro-sud del país, el que va ser detectat i aniquilat per la Dictadura.
Divisió del MIR (1987-1997) A partir de l'any 1987, l'organització va sofrir una sèrie de divisions internes, sorgides a conseqüència del debat sobre les formes de lluita a implementar contra la dictadura. Es van conformar inicialment tres fraccions, una que declarava privilegiar les formes armades de lluita liderada per Hernán Aguiló, qui havia estat dirigent del Frente de Trabajadores Revolucionarios, front polític del MIR entre els treballadors durant la Unitat Popular. Una altra per Nelson Gutiérrez i pel jove dirigent Jecar Neghme Cristi que seria denominada com a "MIR polític" pel seu rebuig a continuar el desenvolupament de formes de lluita militars al moment polític que vivia el país. I finalment l'encapçalada per Andrés Pascal Allende el denominat corrent "històric" que proposava continuar l'acció política, combinant formes de lluita de masses amb accions armades.
Els sectors encapçalats per Aguiló i Pascal van ser sucumbint víctimes dels cops policials rebuts i com a resultat de les labors de seguretat empreses per la dictadura militar del General Pinochet, desapareixent finalment atomitzats en petits grups autònoms, l'última expressió dels quals va ser el denominat "MIR EGP-PL" (MIR Ejército Guerrillero de los Pobres Patria Libre), que impulsà accions armades durant l'inici del període de l'anomenada transició política, encara que molts dels seus membres van acabar empresonats, l'estructura manté una presència menor, més aviat propagandista, fins al present.