L'edat mitjana és el moment fundador d'Andorra. El país esdevé un coprincipat gràcies a circumstàncies històriques que no foren programades. És en aquesta època que s'atorga a Carlemany la fundació d'Andorra. Però aquesta suposada fundació no és verídica. Està fonamentada en una Carta de poblament que investigacions contemporànies han dilucidat i qualificat com a falsa.
El document sobre el qual se sosté la jurisdicció andorrana és el pariatge de 1288. Es tracta d'un contracte feudal que en el cas andorrà estableix dos senyors posteriorment designats com a prínceps i, per tant, coprínceps que exerceixen com a caps d'Estat. En un context d'interessos patrimonials diverses cases comtals es disputen el territori.
Les disputes coincideixen amb guerres a escala més global. La cruïlla de tots els interessos interns com externs porten el territori nacional actual andorrà ha esdevenir un coprincipat. Per bé que el coprincipat fou la base sobre la qual es construí l'Estat andorrà modern i sobirà, els pariatges no són la data amb què Andorra obté la independència.
Són en qualsevol cas una data clau en atorgar-hi una situació geopolítica que propicia una gran autonomia a voltes interpretada com a independència pels andorrans mateixos.
L'edat mitjana és el període d'Andorra més estudiat però no el més ben estudiat. La segona meitat del medieval no ha estat molt explorar i encara existeixen buits en aquest aspecte. L'accés d'Andorra com a Estat independent l'any 1993 és el que ha multiplicat l'estudi d'un període concret. La història andorrana suscita molt interès en tot allò que concerneix la signatura del Pariatge, ja que és la basa sobre la qual Andorra es forma com a Estat independent l'any 1993.
Tot i així, l'interès per Andorra no és recent. Existeixen documents del que miren ja d'escriure un compendi d'història d'Andorra. El veu com apareixen múltiples i dispars aventurers que tot interessant-se en el país acaben redactant biografia sobre la història i els costums dels andorrans. Però les recerques científiques i amb caràcter ja seriós apareixen a la dècada del 1980.
Historiografia andorrana L'edat mitjana és la de la formació d'Andorra, la de la fixació de les bases institucionals que van permetre la seva supervivència com a entitat política diferenciada fins avui.
De llarg, l'edat mitja ha estat la més transitada per la historiografia andorrana, des que els historiadors que van treballar a cavall entre el i el XX van posar les bases per a l'estudi de la complexa trama de relacions feudals que van desembocar en els Pariatges. És el cas de les monografies de Charles Baudon de Mony i de Joaquim Miret i Sans, amb alguns il·lustres precedents, que van posar els fonaments a l'estudi de les cases de Castellbò i de Foix, amb un treball d'arxiu exhaustiu del qual han begut tots els seus successors.
Prioners:
Pierre de Marca, Marca Hispanica sive Limes hispanicus, hoc est, geographica & historica descriptio Cataloniæ, Ruscinonis, & circumjacentium populorum, París, François Muguet, 1688. Pierre de Marca, Histoire de Bearn, contenant l'origine des rois de Navarre, des ducs de Gascogne, marquis de Gothie, princes de Bearn, comtes de Carcassone, de Foix & de Bigorre, avec diverses observations géographiques & historiques, concernant principalement les dits païs, París, Veuve J. Camusat, 1640 Henri Castillon, Histoire du comté de Foix, depuis les temps anciens jusqu’à nos jours, Tolosa, Cazaux, 1852, [Marsella, Lafitte Reprints, 1978]. Charles Baudon de Mony, «Origines historiques de la question d'Andorre», Bibliotheque de l'École de Chartres, xlvi (1885), p. 95-107. Charles Baudon de Mony, «La vallée d'Andorre et les évêques d'Urgell au moyen âge. Réponse à J. A. Brutails», Revue des Pyrénées et de la France méridionale (juliol-agost 1892). Charles Baudon de Mony, Relations politiques des comtes de Foix avec la Catalogne, 2 vols., París, Alphonse Picard et fils, 1893. Félix Pasquier, «L'Andorre et la charte des libertés concédées par Charlemagne», Revue des Pyrénées et de la France méridionale, Tom vi (1894), p. 319-321. Félix Pasquier, «Charte fausse de l'organisation de l'Andorre sous Charlemagne», Bulletin Historique et Philologique, (1897), p. 765-770, Joaquim Miret i Sans, Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbò, Barcelona, La Catalana, 1900. Joaquim Miret i Sans, Noves i documents inèdits sobre la família senyorial de Caboet i la qüestió d'Andorra, Barcelona, Impremta de la Casa de Caritat, 1918. Jean-Auguste Brutails, «Au sujet de l'Andorre», Bulletin Hispanique, vol xxi, (1918), p. 185-192.F Félix Pasquier, «La question d'Andorre au xiiième siècle et au xivème siècle d'après l'acte constitutif de 1278», Mémoires de L'Académie des Sciences, Inscriptions et Belles Arts de Toulouse, vii (1919), p. 373-401. Ferran Valls i Taberner, Privilegis i ordinacions de les Valls Pirinenques, iii, Vall d'Andorra, Barcelona, 1920 [Saragossa-Málaga, 1990]. R Robert Anthony, «Recherches sur la situation politique de l'Andorre au xvè siecle», Mélanges Iorga, París, Librairie Universitaire J, Gamber, 1933, p. 41-64
La segona generació de medievalistes van ampliar el camp d'estudi. Sense perdre de vista les singularitats de la creació de l'edifici institucional andorrà, es van iniciar els treballs sobre la societat medieval, sobretot aprofitant els esforços de dom Cebrià Baraut, que va posar a l'abast dels historiadors el corpus documental essencial per a l'estudi de l'edat mitja andorrana –i, naturalment dels veïns amb qui interactuaven les Valls. És el cas de l'Esteve Albert, a més de,
Cebrià Baraut, Cartulari de la vall d'Andorra - segles ix-xiii, i, Andorra, Govern d'Andorra, 1988. Cebrià Baraut, Cartulari de la vall d'Andorra - segles ix-xiii, ii, Andorra, Govern d'Andorra, 1990. Ignasi J. Baiges, Mariona Fages, Diplomatari de la vall d'Andorra - segle xiv, i (iii), Andorra, Govern d'Andorra, 1993.
El ventall d'interessos dels historiadors s'ha anat eixamplant, amb una llacuna evident: l'Andorra post-pariatge i la baixa edat mitja. Paradoxalment, en aquesta època la documentació disponible és molt més extensa, tot i que, en la seva gran part, roman inèdita.
Fonts primàries (bàsiques):
El Pariatge de 1278 El Pariatge de 1288 El Reconeixement del Consell de la Terra de 1419
Les ocupacions germàniques miniatura|Andorra esdevé visigoda un cop instal·lats francs i visigots.De les ocupacions bàrbares, dos pobles germànics destaquen a la història d'Andorra:
Visigots Francs
Nota: parlem avui dia de bàrbares perquè fou així que Roma qualificà les tribus germàniques que feren caure Roma. Aquest qualificatiu és etnocèntric i per això convé posar el mot en cursiva. De fet, els romans donaren noms a les diferents tribus germàniques segons ells creien que es comportaven. D'ací surten els noms d'alamans, francs, àvars, entre d'altres.
L'Andorra visigoda
La presència dels visigots a Andorra no està provada o atestada per proves concloents. Malgrat això des del que s'explica que els visigots passaren per Andorra. No hi ha rastres concloents que ens permetin arribar a aquesta afirmació. L'única font de què disposen els historiadors són els esdeveniments que tingueren lloc durant les ocupacions germàniques a la Seu d'Urgell.
Semblaria que fou en aquesta època que es constituí la seu episcopal de la Seu d'Urgell i, per tant, hom pot especular sobre si arrel d'aquesta construcció inicial, alguns visigots aprofitaren l'avinentesa per a desplaçar-se i establir-se a Andorra. No debades, hom pot especular però no afirmar.
Les cartografies normalment indiquen que el regne visigot d'Hispània s'estengué fins a Narbona. Si prenem aquesta referència, es pot llavors plantejar la hipòtesi que efectivament els visigots ocuparen Andorra.
Basant-se en tot això, alguns autors pensen que Andorra degué cristianitzar-se en aquesta època. La consagració de la Seu d'Urgell per part de la jerarquia catòlica ha produït un document en el qual s'hi veuen escrites les sis parròquies inicials d'Andorra. El document ha sigut objecte de diversos estudis i finalment s'ha conclòs que és fals. Per tant, segueix havent-hi més incerteses que certeses. Encara que es pugui confirmar que els visigots anaren fins a Narbona, no es pot afirmar que passaren per Andorra i, com a molt, es poden plantejar hipòtesis.L'any 332 els visigots celebraren un tractat amb els romans que perdurà uns 35 anys, data en què el bisbe i cap dels gots Úlfila traduí la Bíblia al gòtic i promogué la conversió dels gots a l'arrianisme, una confessió oriental del cristianisme que a Occident va ser declarada heretgia l'any 325. De forma general les tribus germàniques havien estat influenciades per les missions cristianes mentre Roma encara es mantenia dempeus. Arrel d'això, moltes tribus germàniques es convertiren a l'arrianisme. Per motius territorials, durant la invasió, algunes tribus trien convertir-se directament al catolicisme per així aconseguir el suport de l'Església catòlica i poder portar a terme les polítiques expansionistes.El Manual Digest cita una ocupació de 200 anys per part dels visigots, però no és certa o és inverificable.
L'Andorra franca miniatura|Conjunt Medieval de les Bons, anomenat comunament Torre dels Moros on suposadament la reina favorita del rei sarraí s'hi banyava.La presència dels francs a Andorra és l'única atestada i la més permanent. Abans de parlar-ne, però, cal fer una aturada pel califat de Còrdova.
L'arribada dels musulmans a la península ibèrica comportà un regirament del mode de vida de les societats que vivien a la península. La incorporació de l'Islam a terres ibèriques es va fer dintre d'un marc força obert malgrat que això comportà la caiguda del Regne Visigot de Toledo.
Alguns resistents decidiren marxar cap al nord de la península, lloc on el poder musulmà mai aconseguí posar peu. Així, alguns visigots es traslladaren a la serralada dels Pirineus. En aquest període ja és força més assegurat afirmar que hi havia presència visigòtica a Andorra. De fet, no només degué haver-hi presència visigòtica, sinó també àrab.