Leica és una casa alemanya dedicada a la fabricació d'instruments òptics d'alta precisió. El nom és la contracció de les paraules Leitz i càmera. El productor original de les càmeres, Ernst Leitz GmbH, compta amb tres empreses: Leica Camera AG, Leica Geosystems AG i Leica Microsystems GmbH, que fabriquen càmeres, equips geosurvey i microscopis, respectivament. Leica Microsystems GmbH és la propietària de la marca Leica i proporciona llicències a Leica Camera AG i a Leica Geosystems AG.
Història de la fàbrica De l'any 1907 a la dècada del 1950, es van construir els edificis que formaven part de la fàbrica de l'empresa Leica al carrer Ernst Leitz de Wetzlar i hi va romandre fins a l'any 1986, quan es va traslladar la fàbrica a la ciutat de Solms. La fàbrica de Wetzlar estava situada al costat oposat a l'edifici administratiu de 1957 i formen una arquitectura urbana especial; està aigües amunt del pendent de Kalsmunt i forma una graduació estructuralment atractiva des dels gratacels a les ruïnes del castell de Kalsmunt.
Ja en les últimes dècades del , Ernst Leitz i les seves instal·lacions de producció s'havien traslladat als vessants de Kalsmunt. En els primers anys, els edificis residencials i els tallers sobre el Laufdorfer Weg encara eren suficients.
Va ser al canvi de segle, quan la producció de dispositius òptics es va expandir tant que va originar els primers gratacels a la ciutat de Wetzlar. La part més antiga d'aquesta filera d'edificis de gran alçada està avui amagada per un nou edifici a la Schützenstraße. Els primers plans de l'arquitecte Jean Schmidt el 1907 mostren un edifici de maó sobre una base de pedra, que estava cobert per un sostre inclinat de mansarda i una teulada de pissarra. Tanmateix, el mateix any, es va decidir utilitzar la nova construcció d'esquelets de formigó i un disseny de façana més senzill. L'edifici de quatre plantes es divideix en sis grups de finestres, cadascun dels quals té tres finestres. Els patrons de paret estreta i els parapets lleugerament encastats resumeixen els tres pisos més baixos. El quart pis se separa visualment de la part inferior de l'edifici per una cornisa molt llunyana. A banda i banda de l'edifici central hi havia un "avant-corps" que tenia sostres alts. El pis de la mansarda es va anar expandint a mesura que també augmentava la producció i el nombre de treballadors. Només uns pocs anys després, Leitz va construir un edifici de gran alçada. Després de la planificació de Jean Schmidt, el contractista Robert Schneider va construir un edifici de quatre plantes el 1911.
L'edifici del soterrani era de formigó armat amb escales de maó. De nou, el pla original, que proporcionava una estructura horitzontal de l'edifici a través de la cornucòpia, va ser abandonat a favor d'un disseny de façana més senzill. A l'edifici de deu eixos, similar al gratacels més antic, els nivells inferiors estan agrupats per pilastres. L'espai entre els dos gratacels (els quals originalment, se'ls havia proporcionat d'edificis posteriors) havia de ser tancat per un altre edifici a principis dels anys trenta. Una vegada més, va ser Jean Schmidt, que va elaborar els plans per a un primer gratacel de set pisos. Els dibuixos de façanes encara existents mostren les columnes amb arcs de la planta baixa i que es troben encaixades entre una llarga banda de finestres de pilastres excessives. El disseny general mostra una barreja d'elements molt gràfics i restes de formes modernistes corbes que recorden els edificis de Joseph Maria Olbrich a Mathildenhöhe de Darmstadt.
El 1936, l'arquitecte va presentar un pla completament revisat. El pla ara estava format per vuit pisos per a la producció de la Leica. L'edifici va ser construït amb una construcció de formigó modelada a partir de les sales de producció d'Opel a Rüsselsheim, Zeiss a Jena i Wernerwerk a Berlín. Es podia accedir a totes les plantes mitjançant dues escales.
El govern de la ciutat i del districte finalment va aprovar una construcció de vuit plantes amb una loggia com a novè pis, que posteriorment es va tancar. A causa del paisatge urbà que caracteritzava la grandària de l'edifici, la planificació del govern del districte va ser rebutjada inicialment a causa d'un disseny exterior senzill i insatisfactori. Tot i així, l'edifici es va construir l'any 1938 entre els dos gratacels més antics. Al 1950, a l'oest del gratacel de 1911, es va afegir un gratacel de nou a deu pisos de construcció similar.
Les càmeres Leica Els primers prototips de Leica van ser desenvolupats per l'empresa Ernst Leitz durant els primers anys del , però el màrqueting no va començar fins a mitjan anys vint. Les Leica eren innovadores, orientant el marc de la imatge cap als costats de la pel·lícula de 35 mm enfront de la tradició cinematogràfica de tota la tira cinematogràfica. Les càmeres eren compactes amb lents col·lapsibles, per fer senderisme i anar en bicicleta. La funció de telèmetre es va afegir amb la Leica II durant el 1932, i aquest any es van posar al mercat càmeres de visor i visor amb lents intercanviables. El 1933, la Leica III va oferir controls d'obturador a velocitat lenta i una ràpida velocitat de l'obturador de 1/1000 s, i diverses iteracions de la sèrie III (a, b, c, d, f, i g) es van convertir en els models insígnia i els més venuts a finals de la dècada de 1950. Es van oferir altres iteracions dels models I i II, però no es van vendre bé.
Abans de la Segona Guerra Mundial, les Leica i les càmeres Contax de Zeiss Ikon (les quals eren la competència) es consideraven les millors càmeres de 35 mm, però després de la Segona Guerra Mundial les empreses tenien la competència de les còpies soviètiques i japoneses. Durant la dècada de 1950, la qualitat i la innovació japoneses, juntament amb preus baixos, van arrasar la indústria de les càmeres europees. Leica es va convertir en un tipus de càmera cara comprada majoritàriament per fotògrafs professionals o seriosos. No obstant això, l'aparició de la tecnologia de la càmera rèflex va deixar a Leica com a principal producte d'un segment de mercat decreixent. Leica ha mantingut un notable nom comercial al segle XXI.
Història Abans de la Segona Guerra Mundial Els primers prototips de la Leica amb pel·lícula de 35 mm van ser construïts per Oskar Barnack a Ernst Leitz Optische Werke, Wetzlar, el 1913, un model anomenat Ur. Destinada a ser una càmera compacta per a la fotografia de paisatge, especialment durant els camins de muntanya, la Leica va ser la primera càmera pràctica de 35 mm que va utilitzar el cinema estàndard de 35 mm. La Leica transporta la pel·lícula horitzontalment, estenent la mida del marc a 24×36 mm amb una relació d'aspecte 2:3, en lloc dels 18x24 mm de càmeres de cinema que transporten la pel·lícula verticalment. La reducció del format de la pel·lícula fotogràfica fins als 35 mil·límetres i l'evolució dels objectius van fer possible l'aparició de càmeres cada cop més petites i manejables.
La Leica va tenir diversos models, i el 1923 Barnack va convèncer el seu cap, Ernst Leitz II, per fer una sèrie de pre-producció de 31 càmeres per a la fàbrica i per a fotògrafs exteriors per provar. Tot i que els prototips van rebre una recepció mixta, Ernst Leitz va decidir produir la càmera el 1924. Va ser un èxit immediat quan es va presentar a la Fira de Primavera de Leipzig de 1925 com Leica I (per a la càmera Leitz). L'obturador del pla focal té un rang de 1/20 a 1/500 segons, a més d'una posició Z per Zeit (temps).
Barnack va concebre la Leica com una petita càmera que produïa un petit negatiu. Per fer grans fotos per ampliació (el concepte "petit negatiu, gran imatge"), cal que la càmera tingui lents d'alta qualitat que puguin generar negatius ben definits. Barnack va provar un Zeiss Tessar en la seva primera càmera de prototip, però a causa que el Tessar va ser dissenyat per al format cinematogràfic de 18×24 mm, va cobrir inadequadament els negatius de 24×36 mm de Leica. Barnack va recórrer a un lector Leitz Mikro-Summar 1:4,5/42 mm per al prototip, però per aconseguir la resolució necessària per a una ampliació satisfactòria, el format de 24x36 mm necessitava una lent dissenyada especialment per a això. La primera lent de Leica era un disseny de 50 mm f/3.5 basat en el "Cooke triplet" de 1893, adaptat per Max Berek a Leitz. La lent té cinc elements en tres grups -el tercer grup sent tres elements cimentats- inicialment anomenat Leitz Anastigmat. A diferència d'altres trigèmins, el Leitz Anastigmat té el diafragma entre el primer i el segon elements. Quan la Leica va ser venuda per primera vegada, aquesta lent es va canviar al nom d'ELMAX, per E Leitz i MAX Berek. El 1925, els laboratoris Leitz havien produït vidres amb propietats òptiques millorades, i el professor Berek va dissenyar una versió millorada de l'ELMAX anomenada ELMAR que tenia quatre elements en tres grups. El tercer grup es va simplificar a dos elements cimentats, que era més fàcil i més econòmic.Die Leica. 1933 No. 6. "Was ist eigentlich "Elmar"? El professor Berek tenia dos gossos, Hektor i Rex. El primer d'ells, Hektor, va donar el seu nom a una sèrie de lents de Leica, i el nom del segon va aparèixer en el SummaREX.Leica - The First Sixty Years. Gianni Rogliatti. Hove Collectors Books, 1985. ISBN No. 1-874707-02-2
El 1930 es va produir la Leica I Schraubgewinde, amb un sistema de lents intercambiable basat en un cargol de 39 mm de diàmetre, sovint anomenat "Leica Thread Mount" o LTM. A més de la lent normal de 50 mm, un angle de 35 mm d'amplada i una lent de teleobjectiu de 135 mm estaven disponibles inicialment. Durant mitjans de la dècada de 1930, es va dissenyar un mític objectiu de focus suau, el Thambar 90 mm f/2.2, i va fer poques vendes entre 1935 i 1949, no més de 3000 unitats. Ara és un element poc habitual del col·leccionista.
La Leica II es va produir per primera vegada el 1932, amb un separador de rang integrat unit al mecanisme de focus. Aquest model té un visor separat (que mostra una imatge reduïda) i un visor de distàncies. El 1932, la brida al pla de filmació es va estandarditzar a 28,8 mm, primer implementada al model Leica C i al Leica Standard el proper any.Leica Collectors Guide, Dennis Delaney, Hove Collectors Books, Hove 1992,
La Leica III va afegir velocitats d'obturador lentes fins a 1 segon, i el model IIIa va afegir la velocitat d'obturació de 1/1000. El IIIa és l'últim model realitzat abans de la mort de Barnack i, per tant, l'últim model pel qual era totalment responsable. Leitz va continuar refinant el disseny original fins a 1957. La versió final, lIIIg, inclou un gran visor amb diversos framelines. Tots aquests models tenen una combinació funcional de dials circulars i finestres quadrades.
Les primeres càmeres Leica porten les inicials DRP, que significa Deutsches Reichspatent, el nom de les patents alemanyes abans de maig de 1945. Aquesta és probablement una referència a la patent alemanya N° 384071 "Rollfilmkamera" atorgada a Ernst Leitz, Optische Werke a Wetzlar, el 3 de novembre 1923. miniatura|Leica I (1927), vídeo La companyia sempre havia tingut polítiques laborals progressives que fomentaven la retenció de treballadors qualificats, molts d'ells jueus. Ernst Leitz II, que va començar a gestionar l'empresa el 1920, va respondre a l'elecció de Hitler el 1933, ajudant els jueus a abandonar Alemanya "assignant" centenars (fins i tot si no eren empleats) a oficines de vendes a l'estranger on se'ls ajudava a trobar feina. L'esforç es va intensificar després de "la nit dels vidres trencats o Kristallnacht" el 1938, fins que es van tancar les fronteres al setembre de 1939. L'extensió del que es coneixia com a "Tren de la llibertat de Leica" només es va fer públic després de la seva mort, molt després de la guerra.
Després de la Segona Guerra Mundial