El porc formiguer o oricterop (Orycteropus afer) és una espècie de mamífer de mida mitjana i l'únic membre vivent del gènere Orycteropus, la família dels oricteropòdids i fins i tot l'ordre dels tubulidentats. Aquest animal solitari i nocturn es pot trobar a bona part dels dos terços meridionals d'Àfrica, on viu en sabanes, herbassars i zones boscoses. Evita els medis rocosos. Es nodreix de tèrmits i formigues. Igual que els formiguers gegants i els pangolins, ha desenvolupat adaptacions notables al seu mode d'alimentació. Ensuma els insectes amb el seu llarg musell i els treu del niu amb les seves urpes afilades amb forma de pala. Una multitud d'ocells, rèptils, insectes i altres mamífers aprofiten els caus abandonats pel porc formiguer.
És un fòssil vivent que conserva tot un seguit de caràcters primitius de fa entre 30 i 60 milions d'anys. L'aspecte del porc formiguer sembla combinar orelles de conill, un musell de porc i una cua de cangur.
Tot i que la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) considera que les poblacions de porc formiguer són més o menys estables, resulta difícil avaluar-ho amb gran precisió. Podria ser que estiguessin en declivi a causa de l'augment de la presència humana i consegüent urbanització, la destrucció i conversió del seu hàbitat en camps de conreu o la caça de subsistència.
Etimologia Malgrat el seu nom, la relació del porc formiguer amb els porcs autèntics és molt distant. Quan els primers colonitzadors holandesos arribaren a Sud-àfrica a finals del i veieren l'animal per primera vegada, trobaren que s'assemblava a un porc domesticat i li donaren el nom daardvark, que significa ‘porc terrestre’. El nom ha anat evolucionant tant en neerlandès com en afrikaans, en què actualment és aardvarken i erdvark, respectivament. Aquesta relació semàntica amb els porcs s'ha transmès a altres llengües com ara el català, el francès o el castellà.
El primer component del seu nom taxonòmic, Orycteropus, és un terme llatí derivat dels mots grecs όρυκτήρ, ‘excavador’, i πούς, ‘peu’, amb el significat complet de ‘peu excavador’. Aquest nom científic li fou donat pel seu costum d'excavar caus a la terra. Algunes llengües han adoptat una forma derivada per referir-se al porc formiguer. No és clar si el nom genèric fou encunyat per É. Geoffroy Saint-Hilaire el 1791 o Cuvier el 1798, però l'espècie ja havia estat descrita el 1766 per Pallas amb el nom de Myrmecophaga afra.Afer també és un terme llatí, que significa ‘africà’ i es refereix a l'origen geogràfic del porc formiguer.
Descripció L'oricterop s'assembla vagament a un porc, amb el cos robust i l'esquena arquejada. Aquest animal digitígrad té potes anteriors curtes però fortes. Les posteriors tenen cinc dits cadascuna, però les anteriors manquen de pòl·lex. Els dits presenten ungles grans amb forma de pala aplanada, a mig camí entre urpes i peülles. En total, un porc formiguer pesa entre 40 i 65 kg, amb una llargada mitjana d'entre 1 i 1,3 metres, tot i que pot assolir una llargada de 2,2 metres si es compta la cua, que pot mesurar fins a 70 centímetres. Les femelles són una mica més petites que els mascles.
Posseeix una pell dura amb un escàs pèl eriçonat. Aquest pèl és més fosc a les potes i té un color més clar al cos, tot i que sovint s'embruta amb terra. El cap i la cua, en canvi, són blanquinosos. Té orelles grans que serveixen un sentit de l'oïda ben desenvolupat juntament amb un timpà gran. La cua és molt gruixuda a la base, però es va tornant més prima cap a l'extrem. El cap és allargat i reposa sobre un coll petit i gruixut. Els ulls estan envoltats per una sèrie de pèls que tenen una funció sensorial, són petits i incapaços de percebre els colors, cosa que no representa un problema per l'oricterop gràcies als seus hàbits nocturns. Tanmateix, la seva vista deficient s'evidencia pel fet que quan corre sovint topa amb arbres i altres obstacles.Nowak, pàg. 1.049. A la punta del musell hi ha un disc on es troben els narius. Té una boca petita i tubular, amb una llengua prima i llarga, igual que altres espècies que s'alimenten de formigues i tèrmits. També té estructures elaborades que li permeten tenir un olfacte ben desenvolupat, com ara un òrgan vomeronasal primitiu i una cambra olfactiva gran.
Un dels caràcters més distintius dels tubulidentats és l'estructura dental, que dona nom a l'ordre. En lloc de tenir una cavitat pulpar, les dents presenten una aglomeració de tubs prims, rectes i paral·lels fets de vasodentina (un tipus modificat de dentina) amb canals pulpars individuals compactats amb cement. Les dents manquen d'esmalt, de manera que es desgasten i regeneren constantment, i no tenen arrel. Els porcs formiguers neixen amb incisives i canines normals al davant de la mandíbula, que més tard cauen sense ser substituïdes. Els adults només tenen molars i premolars al darrere de la mandíbula. La fórmula dentària és: A causa de la dieta dels porcs formiguers, la mandíbula només està dotada de músculs febles.
No es coneix l'esperança de vida mitjana dels oricterops en llibertat, tot i que en captivitat viuen prop de 25 anys. Es coneix el cas d'un porc formiguer anomenat Kikuyu que morí al Zoo i Aquari de Point Defiance als 30 anys.
Comportament miniatura|esquerra|Porc formiguer en repòs Els porcs formiguers són animals principalment nocturns que a vegades surten del niu durant el dia per desplaçar-se o prendre el sol a l'entrada del seu cau. Excaven el cau flexionant i estenent les potes anteriors repetidament i utilitzant els quatre dits per treure terra. Creen una xarxa de llars provisionals al seu territori i un cau principal que utilitzen per reproduir-se. El cau principal pot ser profund i extens, amb diverses entrades estretes i una llargada de fins a 13 metres, mentre que els caus menys importants poden ser tan petits que amb prou feines hi entra el cap de l'animal. De totes maneres, els caus solen ser austers i l'única «comoditat» és un llit de terra solta. L'oricterop canvia periòdicament la configuració del cau principal i de tant en tant es muda per crear-ne un altre. Això resulta útil per animals més petits com el licaó, que aprofiten els caus abandonats per refugiar-se, com s'explica més avall. Els porcs formiguers són solitaris i només comparteixen el mateix cau entre una mare i les seves cries, tot i que a les zones amb una alta densitat de població hi poden viure diferents oricterops sense compartir el mateix cau.
Una vegada ja no els necessita, l'oricterop abandona els caus. Posteriorment són reutilitzats per una gran varietat d'animals, des de mosques tse-tse fins a facoquers, que hi entren per reposar-se, amagar-se de predadors o fugir d'incendis forestals. Per aquest motiu, el porc formiguer és considerat una espècie clau. (en anglès). L'oricterop també reaprofita els nius d'altres animals, com per exemple termiters inactius.
Dieta miniatura|esquerra|Un porc formiguer menja al Zoo de Londres. L'oricterop és un animal mirmecòfag, és a dir, s'alimenta gairebé exclusivament de formigues i tèrmits (majoritàriament del gènere Macrotermes). Com que els tèrmits són menys actius a l'estació calorosa, el porc formiguer menja més formigues en aquesta estació i més tèrmits a l'estació humida. Com que no troba prou aliment atacant únicament els termiters, busca colònies de tèrmits desplaçant-se en massa per sota terra mitjançant l'oïda i l'olfacte. Aquest consum d'insectes per part del porc formiguer té efectes beneficiosos per l'agricultura: s'ha observat que els tèrmits han destruït fins al 60% dels conreus a les regions en què s'han exterminat els porcs formiguers i altres animals insectívors.
En èpoques dures, l'oricterop pot complementar la seva dieta amb petits animals com ratolins, larves d'escarabat, llagostes, saltamartins, fongs, i llavors de meló. El porc formiguer necessita beure aigua amb una certa freqüència, car no és capaç de tolerar condicions extremament àrides. Per això, un altre complement notable és el cogombre dels porcs formiguers, un fruit que l'oricterop es menja per consumir-ne l'aigua i que s'escampa amb els fems de l'animal. En captivitat, el porc formiguer menja escarabats de la farina, arròs bullit, carn, ous i llet amb una mica de glúcids.
El porc formiguer surt del cau cap a mitja tarda o poc després de la posta de sol per buscar menjar al seu territori, que pot abastar fins a 10-30 km. L'animal va movent el llarg nas d'una banda a l'altra per detectar l'olor del seu aliment. Quan descobreix una concentració de formigues o tèrmits, n'excava el niu amb les seves potents potes anteriors, mantenint les llargues orelles erectes per sentir possibles predadors. Tot i que es mou bastant lentament, és capaç d'excavar molt ràpidament. Igual que el pangolí, les seves urpes li permeten penetrar l'escorça extremament dura dels nius de formigues i tèrmits,L'escorça dels termiters és tan dura que no es pot obrir ni amb un pic. mentre que els narius romanen tancats per evitar que hi entri pols. Una vegada ha vençut les defenses externes dels insectes, la seva dura pell el protegeix de les picades de les formigues i els tèrmits mentre ingereix una enorme quantitat d'insectes amb la seva llengua llarga i enganxifosa, de fins a 30 cm de llargada. La llengua agafa els insectes, que són capturats per crestes situades al paladar quan la llengua surt de nou. Alguns exemplars d'oricterop mengen fins a 50.000 insectes en una nit.
Reproducció miniatura|esquerra|Una mare amb la seva cria. Els mascles només s'acosten a les femelles per copular durant la temporada d'aparellament. Això, juntament amb el fet que cobreixen distàncies més grans que les femelles, fa pensar que són animals polígams. Durant l'estre, les femelles experimenten una tumefacció vaginal que pot anar acompanyada d'un flux.
Durant la gestació, l'abdomen de la femella s'engrandeix, igual que les mamelles, que poden començar a secretar llet un mes abans del part. No es coneix res de les primeres fases de l'embaràs, però se sap que després de set mesos sol néixer una única cria (tot i que també en poden néixer dues). En llibertat, s'han observat naixements en un període que comença al mes de maig i que pot durar fins entre el juny i el novembre segons la zona geogràfica, mentre que els exemplars en captivitat donen a llum a qualsevol moment de l'any (especialment al febrer, el març i el juny). El nounat pesa uns 2 kg i mesura aproximadament 55 cm. Neix ben desenvolupat, calb i sense dents però amb les urpes ben desenvolupades, i és capaç de sortir del cau per acompanyar la seva mare després de només dues setmanes. El pèl comença a sortir després de cinc o sis setmanes. A les catorze setmanes, les cries ja mengen tèrmits i el deslletament es produeix dues setmanes després. Amb sis mesos, els oricterops ja són capaços d'excavar els seus propis caus, tot i que sovint romanen amb la mare fins a la pròxima temporada d'aparellament. Assoleixen la maduresa sexual vers l'edat de sis mesos i en acabar el seu primer any de vida ja tenen la mida d'un adult.
Distribució Per a més informació sobre la distribució de cada subespècie, vegeu la secció corresponent. El porc formiguer viu a l'Àfrica subsahariana, tret del Namib. Pintures de l'antic Egipte suggereixen que en el passat podria haver arribat fins al Mediterrani. Una minoria d'egiptòlegs creuen que el cap del déu egipci Seth, que pertany a un animal no identificat, és en realitat el d'un porc formiguer. Altres teories més esteses diuen que el cap de Seth era el d'un ase o d'alguna espècie de cànid. Fonts poc fiables de l'època colonial britànica relaten que es caçava porcs formiguers, el que avui en dia és l'Iraq, suggerint que les poblacions del nord del Sàhara haurien sobreviscut fins a temps més recents.Dr Adolf Meyer (1926) Brehms Tierleben (en alemany).) Dues espècies properes, Orycteropus depereti i Orycteropus gaudryi, visqueren a Europa durant el Pliocè, molt abans de l'arribada dels humans.