Giuliano della Rovere (Albisola Superiore, 5 de desembre de 1443 – Roma, 21 de febrer de 1513) va ser cap de l'Església Catòlica i governant dels Estats Pontificis des de 1503 fins a la seva mort el 1513 sota el nom de Juli II - Papa Giulio II , Iulius II . Rebent els sobrenoms de el papa guerrer o el Temible Papa, va triar el seu nom papal no en honor del papa Juli I, sinó en imitació de Juli Cèsar. Un dels papes més poderosos i influents, Juli II va ser una figura central de l'Alt Renaixement i va deixar un important llegat cultural i polític. The term 'terrible' was first applied by Julius himself to Michaelangelo, and only later to the Pope by others: Com a resultat de les seves polítiques durant les guerres italianes, els Estats Pontificis van romandre independents i centralitzats, i l'oficina del papat va continuar sent crucial, diplomàticament i políticament, durant la totalitat del a Itàlia i Europa.
El 1506, Juli II va establir els Museus Vaticans i va iniciar la reconstrucció de la basílica de Sant Pere. El mateix any va organitzar els famosos guàrdies suïssos per a la seva protecció personal i va dirigir una reeixida campanya a Romagna contra els senyors locals. Els interessos de Juli II es trobaven també en el Nou Món en ratificar el Tractat de Tordesillas, establint els primers bisbats a les Amèriques i començant la catolicització d'Amèrica Llatina. El 1508 va encarregar les pintures de les estances vaticanes a Rafael Sanzio i de la Capella Sixtina a Michelangelo.
Juli II va ser descrit per Maquiavel en les seves obres com un príncep ideal. El papa Juli II va permetre a les persones que buscaven indulgències donar diners a l'Església que es destinarien a la construcció de la basílica de Sant Pere.Indulgences (which remit the temporal effects of sins that have already been forgiven) involve the person receiving the indulgence doing some sort of good work, like donating to a charitable cause. En el seu L'exclusió de Juli del Cel, l'estudiós Erasme de Rotterdam va descriure un papa Juli II en la vida del més enllà planejant assaltar el cel quan se li nega l'entrada.
Visió general de les polítiques italianes del seu regnat miniatura|esquerra|Bust de Juli II Juli II es va convertir en papa en el context de les guerres italianes, un període en què les principals potències europees van lluitar per la primacia a la península italiana. Lluís XII de França controlava el ducat de Milà, anteriorment ocupat pels Sforza, i la influència francesa havia substituït la dels Mèdici a la República de Florència. El Regne de Nàpols estava sota domini català, i la família Borja de València era una facció política important als Estats Pontificis després del regnat d'Alexandre VI. L'arxiduc d'Àustria Maximilià I va ser hostil a França i Venècia, i va desitjar baixar a Itàlia per obtenir la coronació papal com a emperador romanogermànic . La capitulació del conclave anterior a la seva elecció va incloure diversos termes, com ara l'obertura d'un concili ecumènic i l'organització d'una croada contra els turcs otomans. Un cop coronat, Juli II va proclamar el seu objectiu de centralitzar els Estats Pontificis (en gran part un mosaic de comunes i signories) i "alliberar Itàlia dels bàrbars".Above all, the notion of Julius II for barbarian hostilty seems to have been a genuine inspiration...the Pope's desired derived...from the Pope's harbouring an ancient grudge against them, or because over the years his suspicion grew into hate, or because he desired 'the glory of being the man who liberated Italy from the barbarians'
En els seus primers anys com a papa, Juli II va apartar els Borja del poder i els va exiliar a València. Cèsar Borgia, duc de Romagna, va compartir la mateixa sort i va perdre les seves possessions.
miniatura|esquerra|Xilografia de Hans Burgkmair Es va unir a una lliga anti-veneciana formada a Cambrai entre França, Aragó i Àustria, amb l'objectiu de capturar la costa de Romagna de la República Veneciana. Un cop assolit aquest objectiu, va formar una "Lliga Santa" antifrancesa amb Venècia després de la derrota d'aquesta a la batalla d'Agnadello. El seu principal objectiu era ara de nou "expulsar els bàrbars" (Fuori i Barbari!). Juli II va portar al catòlic Ferran II d'Aragó a l'aliança, declarant Nàpols feu papal i prometent una investidura formal. Després d'haver declarat anteriorment que les eleccions imperials eren suficients perquè Maximilià es designés com a emperador romanogermànic, més tard va obtenir el suport dels Habsburg també contra França. Juli II va dirigir personalment les forces armades papals en el victoriós setge de Mirandola i, malgrat les derrotes posteriors i les grans pèrdues a la batalla de Ravenna, finalment va obligar les tropes franceses de Lluís XII a retirar-se darrere dels Alps després de l'arribada de mercenaris suïssos del Sacre Imperi Romanogermànic.
Al Congrés de Màntua del 1512, Juli II va ordenar la restauració del poder de les famílies italianes en el buit del domini francès: els suïssos imperials dirigits per Massimiliano Sforza van restablir el domini dels Sforza a Milà i un exèrcit espanyol dirigit per Giovanni de Medici va restaurar el domini dels Medici. a Florència. El Regne de Nàpols va ser reconegut com un feu papal. Els venecians van recuperar els seus territoris perduts contra França i els Estats Pontificis es van annexionar Parma i Mòdena. El moviment conciliarista promogut per monarques estrangers va ser esclafat i Juli II va afirmar l'ultramontanisme al V Concili del Laterà. Això es presenta sovint a la historiografia tradicional com el moment en què la Itàlia renaixentista es va apropar a la unificació després del final de la Lliga Itàlica del . Tanmateix, Juli II estava molt lluny de la possibilitat de formar un únic regne italià, si aquest era el seu objectiu, ja que els exèrcits estrangers participaven en gran manera en les seves guerres i els francesos preparaven noves campanyes contra els suïssos per Milà. Nàpols, encara que es reconegués com un feu papal, encara estava sota la corona aragonesa i, de fet, Juli II planejava acabar amb la presència espanyola al sud. No obstant això, al final del seu pontificat, es va assolir l'objectiu papal de convertir l'Església en la principal força de les guerres italianes. Al Carnaval romà del 1513, Juli II es va presentar com el "alliberador d'Itàlia".Roma, Romae, Marina Formica, Editori Laterza, 2019, p.53
Julius va planejar demanar una croada contra l'Imperi Otomà per recuperar Constantinoble, però va morir abans de fer anuncis oficials. El seu successor, el papa Lleó X, juntament amb l'emperador Maximilià, restabliria l'Statu quo ante bellum a Itàlia ratificant els tractats de Brussel·les i Noyon el 1516; França va recuperar el control de Milà després de la victòria de Francesc I a la batalla de Marignano, i Aragó va ser reconeguda com a governant directa de Nàpols.
Primers anys Giuliano della Rovere Albisola va néixer a prop de Savona, a la República de Gènova. Era de la casa della Rovere, una família noble però empobrida, fill de Raffaelo della Rovere i de Theodora Manerola, una dama d' ascendència grega. Va tenir tres germans: Bartolomeo, un frare franciscà que va passar a ser bisbe de Ferrara (1474–1494); Leonardo; i Giovanni, prefecte de la ciutat de Roma (1475-1501). i príncep de Sorea i Senigallia. També tenia una germana, Lucina (després mare del cardenal Sisto Gara della Rovere). Giuliano va ser educat pel seu oncle, el P. Francesco della Rovere, OFM, entre els franciscans, que el va portar sota el seu càrrec especial. Més tard fou enviat per aquest mateix oncle (que en aquell moment s'havia convertit en ministre general dels franciscans (1464–1469)) al convent franciscà de Perusa, on podia estudiar ciències a la Universitat.As the Belford-Clarke edition of the unauthorized Americanized [version of] Encyclopædia Britannica (1890) states, "He does not appear to have joined the order of St. Francis, but to have remained one of the secular clergy until his elevation in 1471 to be bishop of Carpentras [in France], shortly after his uncle succeeded to the papal chair."
Della Rovere, de jove, mostrava trets de ser aspre, groller i amb un mal llenguatge. A finals de la dècada de 1490, va conèixer més de prop el cardenal de 'Medici i el seu cosí Giulio de' Medici, que tots dos esdevindrien després papa (és a dir, Lleó X i Climent VII, respectivament). Les dues dinasties es van convertir en aliats incòmodes en el context de la política papal. Ambdues cases desitjaven posar fi a l'ocupació de les terres italianes pels exèrcits de França. Semblava menys entusiasmat per la teologia; més aviat, argumenta Paul Strathern, els seus herois imaginats eren caps militars com Frederic Colonna.
Cardenalat esquerra|321px|miniatura|Giulliano Giulliano della Rovere, com a cardenal (esquerra), amb el seu oncle i patró Francesco della Rovere, el papa Sixt IV (dreta) Després que el seu oncle fos elegit papa Sixt IV el 10 d'agost de 1471, Giuliano va ser nomenat bisbe de Carpentras al Comtat Venaissí el 16 d'octubre de 1471. En un acte de manifest nepotisme va ser immediatament elevat al cardenalat el 16 de desembre de 1471, i li va assignar la mateixa església titular que la que tenia anteriorment el seu oncle, San Pietro in Vincoli. Culpable de simonia i pluralisme en sèrie, va ocupar diversos càrrecs alhora: a més de l'arquebisbat d'Avinyó va ocupar no menys de vuit bisbats, inclosa Lausana de 1472 i Coutances (1476–1477). Entre 1472 i 1483 va ser abat del monestir de MontserratEl Cardenal Giuliano della Rovere, abat comandatari de Montserrat
El 1474 Giuliano va dirigir un exèrcit a Todi, Spoleto i Città di Castello com a legat papal. Va tornar a Roma al maig en companyia del duc Federigo d'Urbino, que va prometre a la seva filla en matrimoni amb el germà de Giuliano, Giovanni, que posteriorment va ser nomenat senyor de Senigallia i de Mondovì. El 22 de desembre de 1475, el papa Sixte IV va crear la nova arxidiòcesi d'Avinyó, assignant-li com a diòcesis sufraganes les seus de Vaison, Cavaillon i Carpentras. Va nomenar Giuliano com a primer arquebisbe. Giuliano va mantenir l'arxidiòcesi fins a la seva posterior elecció al papat. El 1476 es va afegir l'oficina de Legat i va marxar de Roma cap a França al febrer. El 22 d'agost de 1476 fundà el Collegium de Ruvere a Avinyó. Va tornar a Roma el 4 d'octubre de.Denis de Sainte-Marthe, Gallia Christiana I (Paris 1715), p. 829.
El 1479, el cardenal Giuliano va complir el seu mandat d'un any com a camarlenc del Col·legi de Cardenals. En aquest càrrec era el responsable de cobrar tots els ingressos deguts als cardenals com a grup (des de visites ad limina, per exemple) i del desemborsament adequat de les accions adequades als cardenals que estaven en servei a la cúria romana.
Giuliano va ser nomenat novament Legat Papal a França el 28 d'abril de 1480 i va deixar Roma el 9 de juny. Com a legat, la seva missió era triple: fer la pau entre el rei Lluís XI i l'emperador Maximilià d'Àustria; recaptar fons per a una guerra contra els turcs otomans; i negociar l'alliberament del cardenal Jean Balue i del bisbe Guillaume d'Harancourt (als que Lluís havia fet empresonar onze anys acusats de traïció). Va arribar a París al setembre i, finalment, el 20 de desembre de 1480, Lluís va donar l'ordre de lliurar Balue a l'arxipreste de Loudun, que el Legat havia rebut l'encàrrec de rebre'l en nom del papa. Va tornar a Roma el 3 de febrer de 1482. Poc després es va rebre la suma de 300.000 escuts d'or dels francesos en una subvenció de la guerra.