La trirrem (també trireme o trirem, del llatí trirēmis, literalment 'de tres rems') o triere (del grec , triḗrēs) era una nau de guerra inventada probablement al . El seu nom deriva de les tres fileres de remers que hi havia a cada costat del vaixell. En el desenvolupament de l'art naval a l'edat antiga, la invenció de la trirrem, atribuïda tradicionalment als corintis, té una importància equivalent a la que, a principis del , es va operar amb la creació de l'anomenat «vaixell monocalibre» o «cuirassat». No és que s'apliqués a la tècnica de construcció naval un invent revolucionari, ni que tinguessin lloc canvis significatius en la manera de combatre de les flotes en el Mediterrani, sinó que es pot dir que amb la trirrem la tècnica naval va assolir un dels seus moments culminants. La construcció i el manteniment de les forces navals a l'Atenes clàssica, amb l'objectiu de mantenir la supremacia naval i d'aquesta manera obtenir el control de la navegació al mar Egeu, va implicar la creació d'un enorme mecanisme financer i logístic.
Les trirrems estaven dotades d'un esperó per envestir les naus enemigues, que s'enfonsava a la fusta de la base i les enfonsava. Aquest abordatge es complementava amb l'atac frontal dels guerrers que viatjaven a bord de la nau. Bussejadors podien aturar les trirrems amb estaques enfonsades o creant vies d'aigua però el més comú era el combat directe entre diverses embarcacions. Les trirrems van ser usades pels grecs i posteriorment van ser adaptades a l'estil de guerra romà. 369px|miniatura|Una trirrem grega 369px|miniatura|Reconstrucció de trirrems gregues. Quan els enginyers navals van voler incrementar la potència i la rapidesa del vaixell proveït d'un únic banc de remers, van idear repartir-los en dos, els de el nivell inferior remarien a través d'obertures laterals en la carena, els de el nivell superior per sobre de la regala. Per afegir un tercer nivell de bancs faltava lloc dins del buc, i augmentant les seves dimensions s'obtindria un vaixell molt més profund, molt més pesat i molt més lent, per la qual cosa perdria els avantatges esperats del tercer nivell de remers. Entre 550 i 525 a. C. es va trobar la solució: es va afegir una plataforma exterior (parexeiresía: «dispositiu auxiliar per als rems»), projectada lateralment més enllà de la obra morta. S'aconseguia així lloc per a un tercer banc de remers sense modificar profundament la línia general del buc.
La construcció i manteniment de les forces navals a l'Atenes clàssica, amb l'objectiu de conservar la supremacia naval i d'aquesta manera obtenir el control de la navegació en el mar Egeu, va implicar la creació d'un enorme estructura financer i logística. Gran part de la vida econòmica i social a Atenes era dirigida al manteniment de la escuadra, que al seu moment d'apogeu va tenir fins a unes tres-cents naus.
La trirrem va aparèixer en un context en el qual a poc a poc la tàctica del combat naval havia evolucionat, passant de la lluita a l'abordatge a l'ús de l'esperó. Aquest canvi és significatiu al moment en què, per combatre amb l'esperó, el factor clau no és l'ensinistrament dels hoplites per al combat cos a cos, sinó l'habilitat de maniobrar i la velocitat per buscar una posició favorable en la manera d'envestir i inutilitzar les naus enemigues. L'arma per excel·lència de les trirrems a la Grècia clàssica era, doncs, l'esperó o també anomenat rostrum, i aquella marina que més i millor va perfeccionar l'ensinistrament dels tripulants i les característiques de les naus va ser la que va obtenir el domini del mar.
Discussió sobre els orígens esquerra|miniatura|300px|Fragment d'un baix relleu que representa una trirrem atenenca amb 9 remers. (Baix relleu Lenormant).
És probable que els primers vaixells de guerra de tres nivells s'originessin a Fenícia: en un fragment d'un relleu del segle VIII aC trobat a Nínive, la capital assíria, i que representa les flotes de Tir i Sidó, s'han identificat bucs la interpretació dels quals és que representen a vaixells de guerra de dos i tres nivells, equipats amb esperons. Així mateix l'erudit del , Clement d'Alexandria, basant-se en treballs anteriors, de manera explícita atribueix la invenció de la trirrem (trikrotos naus, «vaixell de tres nivells») als sidonis.Clement d'Alexandria, Stromata I.16.36
Plini el Vell i Diodor de Sicília escriuen que la trirrem va ser «inventada» a Corint.Diodor de Sicília, Biblioteca històrica, XIV.42.3 Tucídides diu que els corintis, al , van ser els primers a ocupar-se de les construccions navals amb tècniques molt semblants a les del segle V aC, època en què va escriure l'historiador atenenc. Segons ell, l'armador corinti Aminocles hauria inventat la trirrem, construint cap a l'any 704 aC, quatre pels samis.Tucídides Història de la Guerra del Peloponès I.13.3 L'historiador espanyol Juan José Torres Esbarranch coincideix en aquesta data en la seva traducció d'aquest passatge de la Història de la Guerra del Peloponnès, en el qual Tucídides afegeix que la invenció va ser «tres-cents anys abans del final de la nostra guerra». S'inclina per aquest any, considerant que l'historiador atenenc es refereix a la guerra del Peloponnès íntegrament (fins al 404 aC) i no al final de la Guerra arquidàmica (421 aC).Torres Esbarranch, Juan José, Historia de la Guerra del Peloponeso, Llibres I-II, Editorial Gredos: Madrid, (1990), p. 147, nota 96.
La data de 704 aC, considerada excessivament alta, s'ha discutit per investigadors moderns de la marina en l'Antiguitat, que sostenen una data propera a la de Tucídides, però rebaixant-la uns cinquanta anys. Fa la hipòtesi que al es va haver de fer el pas de la birrem a la trirrem, l'ús del qual es va propagar lentament aproximadament a partir del 650 aC.John S. Morrison & R. T. Williams, Greek Oared Ships 900-322 BC., Cambridge, 1968, pàg. 158-159; Lionel Casson, Ships and Seamanship in the Ancient World; Princeton, 1971, (reed. 1986), p. 81; A. B. Lloyd, «Were Necho's triremes Phoenician?», The Journal of Hellenic Studies, 95 (1975), pàg. 45-61; J. S. Morrison, «The first triremes», The Mariner's Mirror 65 (1979), pàg. 56-63; J. S. Morrison & J. F. Cates, The Athenian Trireme, The history and reconstruction of an ancient Greek warship, Cambridge, 1986, pàg. 36-45 Altres autors tenen les seves reserves sobre aquest tema.J. A. Davison, «The first Greek Triremes», The Classical Quaterly 41 (1947), pàg. 18-24<; C. G. Starr, «Thucydides on sea power», Mnemosyne, s. 4.31, 1978, pàg. 343-350
Segons J. Taillardat aquesta data del 704 aC no està fundada més que en el testimoniatge de Tucídides, que en aquest mateix passatge objecta les informacions vagues que té de la tradició a propòsit dels orígens de la trirrem. Tucídides diu saber de bona font, que la primera batalla naval coneguda, disputada entre els corcirencs i els corintis, es va produir uns dos-cents anys abans de la data indicada per Tucídides, és a dir cap a l'any 664 aC, calculada a partir del 404 aCTorres Esbarranch, Juan José, Historia de la Guerra del Peloponeso, Llibres I-II, Editorial Gredos: Madrid, (1990), p. 145, nota 94 La fragilitat d'aquest testimoniatge va ser estudiada per J. A. Davison en 1947, qui va arribar a les següents conclusions: en les flotes gregues, la trirrem va aparèixer per primera vegada a la Jònia, cap a mitjan , com a ràpid. Va ser Hipònax el primer autor grec que esmenta la trirrem,Hiponacte, fr. 28 Masson =45 Diehl, citat per Herman T. Wallinga en Ships and Sea Power Before the Great Persian War: The Ancestry of the Ancient Trireme, p. 103 i Polícrates de Samos el primer governant a adoptar la trirrem. Al començament de la seva tirania disposava de 100 pentecòntersHeròdot, Històries III.39.3 i entorn de 526-525 aC —set anys després— el gruix de la seva flota estava constituït per trirrems.Heròdot, op. cit. III.44.2 Els crítics consideren que l'esment de trirrems quan Heròdot ha al·ludit a pentecònters en parlar del potencial naval de Polícrates és un error, doncs en els passatges III.41.2 i III.124.2, sempre s'al·ludeix a pentecònters, no a trirrems. En el mateix sentit, cf. Tucídides op. cit. I.14. Herman T. Wallinga va més enllà en dir que Heròdot utilitza la paraula grega τριήρης (triere) com a terme genèric per a «nau destinada a la navegació marítima» (sea-going vessel, en l'original). Carlos Schrader emfatitza que Heròdot ho feia «possiblement de manera intencionada».
No obstant això, el pentecònter, tenia una estructura que no era gaire adequat per realitzar llargues travessies.Jean Rougé, La marine dans l'antiquité, Vendóme, 1975, p. 92 Donat l'exagerat del nombre de trirrems, cabria la possibilitat que haguessin estat capturats a fenicis o en regions relacionades comercialment amb Fenícia, si s'admet l'origen fenici de la trirrem, com fa Lucien Basch.Lucien Basch, «Trières grecques, phéniciennes et égypttiennes», The Journal of Hellenic Studies, 97, 1977, pàg. 1-10
La creença grega sobre l'origen grec de la trirrem és comprensible pel fet que en aquest moment els corintis, aprofitant la situació avantatjosa de la seva polis (ciutat) que controlava la totalitat de l'Istme que uneix el Peloponnès amb la resta de Grècia, expandient el seu domini comercial gràcies, entre altres raons, a la seva flota.
La controvèrsia sobre l'anterioritat de les trirrems gregues sobre els fenicis ha oposat a dos investigadors. D'acord amb la cronologia de Tucídides, l'anàlisi de A. B. LLoyd dona la precedència a la grega.A. B. LLoyd, «Were Necho's triremes Phoenician?», The Journal of Hellenic Studies, 95 (1975), pàg. 45-61 Per Lucien Basch la invenció seria fenícia, i aquesta hauria servit de model a l'egípcia. Mantenen una posició intermèdia E. Van't Dack i H. Hauben, els qui afirmen que la trirrem va ser una invenció grega i que el faraó Necó II no la va construir en la forma original, ja que els seus enginyers navals eren fenicis.
Desenvolupament La difusió d'aquest tipus de nau que va reemplaçar als pentecostes, va ser un procés bastant lent, ja que es tractava no de naus especialment difícils o cares de construir, per comparació, sinó perquè requerien una inversió en recursos humans (i per tant financers) que van trigar a estar disponibles. Inicialment va ser adoptat en els arsenals de Tir i Sidó, a la desembocadura del Nil, a Corint i fins a Siracusa. A la batalla naval de Lade (estiu de 494 aC) la flota grega solament constava de trirrems.Heròdot, op. cit III.39.3
L'obstacle que suposa l'absència de representacions en la ceràmica grega de l'època se salvaria amb la consideració que la trirrem no havia substituït al pentecoster com a principal vaixell de guerra, fet que es va ser produint posteriorment fins a arribar al segle V aC, que la trirrem es va convertir en la nau fonamental de les armades gregues. L'autor grec Poliè fa esment exprés a la trirrem com a vaixell de guerra constitutiu de la flota de Geló, qui en 480 aC va fer rendició de comptes davant l'assemblea de Siracusa de les despeses ocasionades en la guerra contra el cartaginès Hamílcar, entre els quals es trobaven «els generats per les trirrems».Poliè, Estratagemes I.27.1, que es confon amb Himilcó I. Diodor Sícul (XI.20-22) i Heròdot (VII.165) coincideixen que el cartaginès al que es va enfrontar Geló era Hamílcar Durant les guerres mèdiques del segle V aC, la nau de guerra per excel·lència era ja la trirrem, no solament en el bàndol grec, sinó també per part dels perses.
L'hegemonia de la trirrem en les esquadres del Mediterrani abasta els segles V i IV aC, fins que van ser superades per les galeres de gran grandària de l'època hel·lenística (vegeu la temptació del gigantisme). No obstant això, la trirrem es va seguir utilitzant fins a ben entrada la nostra era, com a nau d'exploració o d'escorta, si bé més pesat i orientat al combat d'abordatge.
A Atenes miniatura|MAC-BCN Trirrem atenesa. s.V aC. Fusta. escala 1ː55. Autorː P.Ribé lang=ca|369px|miniatura|Dominació atenesa (en groc) sobre el mar Egeu en 431 aC