La literatura de consum, popular o de masses és aquella que està lligada al consum. Neix al com a producte de les societats industrialitzades i és consumida per gran part de la població.
Introducció Ens referim a literatura de consum a tot allò (article, còmic, novel·la...) imprès on apareixen diferents històries amb l'objectiu de divertir i entretenir a un públic popular. Aquestes històries tenen personatges amb característiques similars entre si, amb un temps i espai.
Fa referència a una classe de texts dins de la novel·la caracteritzats per la seva acceptació general pel gran públic, constituint una forma barata i estesa d'entreteniment. A més d'entreteniment, la novel·la popular és tot un referent per a la gran majoria de lectors i conforma uns valors que es graven en l'inconscient col·lectiu en forma de pautes de comportament.
Com a gènere, aquesta nomenclatura engloba la vasta producció literària que es dona al i bona part del segle XX principalment a França, Espanya, Mèxic i altres països d'Amèrica.
A diferència de les obres amb alt valor estètic, les novel·les de consum es basen en les regles del mercat, és per això que els seus personatges estan tan estereotipats i es produeixen d'aquesta manera. Aquesta literatura implica un interès econòmic, que fa que l'autor perdi validesa en construir-se com un objecte de consum. L'estructura es basa en temàtiques acumulades i es concentra el material temàtic. Sol ser menyspreada per grups culturals dominants. miniatura|Venda ambulant de llibres.
Joan Fuster afirma que "no hi ha literatura que no sigui de consum, si bé es mira: algú escriu perquè algú ho llegeixi, i llegir és consumir en qualsevol context", és a dir, que tots els llibres es poden considerar de literatura de consum, ja que qui escriu un llibre ho fa amb la intenció que algú ho llegeixi, per tant ho consumeixi.
Per aquest motiu, designa la literatura de consum com una literatura majoritària i, per tant, la que llegeix una gran part de la gent.
"Les multituds llegeixen, encara que no sempre «literatura» potent", tothom pot llegir però no una literatura d'alta dificultat lèxica o expressiva perquè l'avorriria, així que necessita llibres més lleugers i fàcils de llegir. Fuster defensa la necessitat de consum.
Fuster també ens expressa l'opinió dels crítics sobre aquest tipus de literatura. La denominen "infraliteratura", ja que per a ells és una literatura inferior, més fàcil de comprendre i menys important, però que igualment les masses consumeixen.
Evolució narrativa A partir del , en el Renaixement, s'experimenta la distinció dels gèneres literaris, els quals es divideixen en subgèneres, existeixen excepcions que no segueixen els caràcters genèrics indicats, sinó que hi ha una barreja, com la Celestina que hi ha una barreja entre el tràgic i el còmic.
Aristòtil va ser el primer teòric que va classificar la poesia segons el contingut i la forma. Horaci va dir que els gèneres eres diferents i que s'han de mantenir separats segons combini el contingut amb la forma corresponent. miniatura|Quadre on hi apareix retratat el filòsof Aristòtil. L'origen del gènere narratiu es va donar principalment en les primeres epopeies durant la literatura de l'Antiga Grècia, on podíem trobar narracions de veritables aventures èpiques creades per Homer, com són la Ilíada i l'Odissea, on podíem trobar un heroi en aquest cas Odisseu que es destacava per les seves accions heroiques en el seu intent de tornar a Ítaca per retrobar-se amb la seva esposa estimada. Però, com que no existeix cap mètode per transmetre totes aquestes històries en format de llibres, eren els bards o aedes que mitjançant la narració d'aquestes històries la transmetien a moltes persones amb la finalitat de preservar aquesta cultura literària tan àmplia que podem trobar en la Literatura de l'Antiga Grècia.
Les narracions medievals
Els grans narradors de l'Edat Mitjana eren els joglars, que recitaven històries sobre cavallers i herois famosos de temes molt variats, els cantars de gesta. En podem destacar: El poema del Mío Cid.
També en van destacar els romanços, narracions en vers que tractaven de diferents temes: guerres, llegendes, històries d'amor...
Al marge de les narracions dels joglars, tenim la recopilació de contes populars. Aquests contes populars tenen el seu origen en un text narratiu més ample, com seria un llibre.
Com seria per exemple El Conde Lucanor.
La narració dels segles i
Es coneixen com els Segles d'Or de la literatura espanyola, pels alts cims que assoleixen els seus autors i obres.
A mitjans del , sorgeix la novel·la picaresca. Aquest tipus de narració té forma autobiogràfica: el protagonista, narrador personatge, explica les aventuras de la seva vida.
Exemple: Lazarillo de Tormes.
A principi del , es publica una obra mestra de la literatura universal: Don Quijote de la Mancha, una paròdia sobre els llibres de cavalleria.
En aquest sentit apareixen també gèneres nous o evolucionats a favor d'aquest liberalisme; com la novel·la bizantina (procedent de les literatures grega i romana d'Orient) la qual es conrea a la fi del i principis del , són narracions realistes que es converteixen en gèneres en què tot té cabuda; en ells apareixen reflexions morals, narració, teatre, generant un efecte anticlàssic.
La narració en els segles i
En el existeix un tipus tradicional de narració anomenada faula. La faula és un relat amb intenció didàctica, on els seus personatges són animals. Són personificats per l'autor i representen diferents costums, qualitats o defectes dels éssers humans. Solen estar escrites en vers i acaben amb ensenyament.
Un dels fabulistes més conegut va ser Félix María Samaniego.
Al es recupera de nou la concepció clàssica del gènere literari des del punt de vista del classicisme; d'aquí que es digui Neoclassicisme. La novetat neoclàssica és que recupera la distinció de forma rigorosa i estableix una teoria jeràrquica dels gèneres literaris. Distingeixen els gèneres majors (tragèdia i èpica) i els gèneres menors (comèdia i subgèneres com sainets, cançons, lírica tradicional), el que implica una avaluació de les obres literàries. A més, s'insisteix molt que els gèneres literaris són immutables, eterns i que la fi de la literatura és la d'ensenyar, per al que es necessiten regles, sorgint així les acadèmies per evitar l'hibridisme del Barroc.
Des de la segona meitat del i durant la part del , es desenvolupa un corrent conegut com a Romanticisme. En aquesta època van destacar les llegendes, on destaca Gustavo Adolfo Bécquer.
La narració a partir del segle XX
Des de principis del , el gènere narratiu experimenta grans canvis: els autors busquen nove formes de novel·la:
S'experimenta amb l'estructura donant freqüents salts temporals.
S'introdueixen elements fantàstics procedents del món dels somnis.
Se substitueixen freqüentment els diàlegs pels monòlegs.
La novel·la barreja diferents tipus d'elements: crònica, diari, conte, etc.
Un dels grans novel·listes del segle XX és el colombià Gabriel García Márquez.
Convencions i comercialització de la narrativa. El model narratiu compta també amb altres condicionants derivats de les característiques indispensables del gènere en el qual s'expressa, la narrativa curta, a les quals s'afegeixen, també, les exigències de la forma de comercialització i dels mecanismes de consum mitjançant els quals arriba als lectors. Així doncs, funció, gènere, comercialització i consum acaben determinant l'estil i la forma d'aquesta narrativa que tendeix, inevitablement, a la simplificació i a la síntesi.
Al principi del seu desenvolupament, la literatura agrupava a tots els escrits amb algun valor artístic. S'associava a la condició del lletrat o savi, pel qual comprenia tant a les obres les quals el seu objectiu era únicament artístic, com els escrits filosòfics, històrics,etc. El que estava escrit era el que perdurava, el que només mereixia ser recordat se li concedia l'honor de ser escrit.
Aquest fet va contribuir a la diferenciació entre la llengua literària i la vulgar. La literatura escrita es va convertir en un privilegi i en un distintiu de la classe dominant.
Gèneres Eròtic Definició: En l'àmbit literari l'erotisme apareix freqüentment vinculat a la problemàtica social de la pornografia, sent difícil la distinció entre un i l'altre, feta sempre en funció de criteris subjectius i d'imperatius socioculturals.
Exemples:
Mostres de la literatura eròtica són, dins de la seva diversitat, el bíblic Cantar de los cantares, el Kama-sutra indi, la famosa obra Lacarne como tapiz de oración a la Xina antiga i els noms clàssics de Anacreonte i Safo, a Grècia, i de Catul,Ovidi (Ars amandi), Apulei i Petroni(Satyricon). Títols destacables a l'Edat Mitjana van ser Il Decamerone,de Boccaccio, TheCaterbury Tales, de Chaucer i el Libro de buen amor,de l'Arcipestre de Hita, i entre els del Renaixement senyalem alguns espanyols-La celestina, de Rojas, La lozana andaluza, de F. Delicado, l'obra anònima La carajicomedia-,junt amb noms com els del francès Rabelais i l'italià Aretino.
Referències en diferents països:
Particular menció mereix la literatura eròtica francesa del s. XVIII, en la que van destacar títols com Les liaisons dangereuses, de Choderlos de Laclos, algunes obres de Diderot i, sobretot, les que va firmar el famós marques de Sade, com són Justin ou les malheurs de la vertu, La nouvelle Justine i Les 120 journées de Sodome, entre altres; en els segles següents cal citar els noms de Baudelaire i de Verlaine (autor, amb A.Rimbaud, de la col·lecció de sonets Stupra) en el s.XX els de Rachilde, Colette, G. Apollinaire, P.Régan, autora de Histoire d'O, J.Genet, M.Duras i, més recentment, R. Peyrefitte i Y. Navarre.
En la primera meitat del s.XX va sorgir a Espanya un grup d'escriptors cultivadors d'una narrativa específicament eròtica: F. Trigo, P. Mata, E. Zamacois, A. Retana, J. Belda.
Menció especial mereixen els autors que van donar brill a l'erotisme en la literatura anglosaxona del s.XX, com el britànic D. H. Lawrence, autor de Lady Chatterley's Lover i els estadounidens H.Miller, N. Mailer, W. Burroughs, Ch. Bukowski i T.Southern.
Ciència-ficció Definició i datació:
Gènere literari basat en ingredients extraordinaris però racionalitzables per la imaginació centrada en el desenvolupament de les possibilitats científiques i tècniques.
El gènere s'anà establint a la segona guerra a la meitat del s.XIX amb JULES VERNE, H.G.Wells, i al s.XX amb Edgar Rice Burroughs i Abraham Merritt.
Influència:
La ciència-ficció està molt estesa, però se li dona més importància als EUA i a l'URSS.
Va tenir les primeres manifestacions en diverses revistes com Thrill Books (desapareguda el 1920), i Weird Tales (1923-1953 amb col·laboracions de H. P. Lovecraft i Ray Bradbury).
Fets: miniatura|Llibre de ciència-ficció (Science Fiction, volum 2) -El 1926 Hugo Gernsback consolida la fundació de la revista Amazing Histories i Wonder Stories adreçada a aquest gènere.
-La ciència-ficció adquireix popularitat després de la Segona Guerra Mundial.
-Als anys 60 els mitjans de comunicació centren el seu interès en la ciència-ficció.
-Als còmics aquesta temàtica s'ha utilitzat repetidament fins a fer-se típica.
A Catalunya
La ciència-ficció es va desenvolupar amb dificultat, només als inicis. Així certs precedents de dubtosa filiació com Homes Artificials (1912) de Frederic Pujulà i Valles i L'illa del Gran Experiment (1927) d'Onofre Parés únicament han estat seguits, ja més clarament definides per les novel·les d'Antoni Rivera (Els Homes Peixos, 1954) i, de Manuel de Pedrolo (Mecanoscrit del Segon Origen, 1974).
Cyberpunk Definició:
S'aplica aquest nom a l'alternativa sorgida l'any 1980 inspirada a partir de la ciència-ficció. És quan agafa més importància sobretot als cercles acadèmics que va ser objecte d'estudi del post modernisme.
Trama general: