miniatura| Marrans. Cerimònia secreta a Espanya en l'època de la Inquisició . Pintura d'història de l'artista rus-jueu Moshe Maimon,Moses Maimon a "Electronic Jewish Encyclopedia". 1893.
Marrà o el seu equivalent en castellà, marrano, és un terme que fa referència als jueus conversos dels regnes cristians de la península Ibèrica que "judaïtzaven", és a dir, que seguien observant clandestinament els seus costums i la seva anterior religió. El criptojudaisme dels marrans va ser justificat pels rabins amb l'argument que els jueus podien fingir convertir-se a una altra religió (i fins i tot havien de fer-ho) si creien en perill la seva vida i estaven exempts de complir aquelles pràctiques del culte que poguessin delatar-los -només se'ls exigia en última instància que mantinguessin la fe en les seves consciències-.
Especialment entre els segles XV i XVII, el mot marrà es va utilitzar de forma extensiva i pejorativa per designar a tots els jueus conversos i als seus descendents, la qual cosa portava implícita la insinuació de cristianisme fingit.
En l'època contemporània, el terme marrà ha estat incorporat per la historiografia internacional i al patrimoni d'altres idiomes diferents del català, el castellà i el portuguès, com ara l'anglès, el francès o l'alemany.
L'investigador Israël Salvator Revah va definir al marrà com un catòlic sense fe i un jueu sense saber, encara que un jueu per voluntat.Citado en Oswaldo Henríquez Watson, Elsie, Haga, 2008, , pg. 216.
Etimologia i apel·latius relacionats Segons alguns autors, el terme marrà deriva de l'àrab مُحَرّمٌ muḥarram, ('cosa prohibida'), expressió usada per a designar, entre moltes altres coses, el porc, la carn del qual està prohibida per a jueus i musulmans. La paraula es va utilitzar primer en el romànic peninsular per designar aquest animal (documentat des 965). Per designar, de manera feridora, als cristians nous està documentada en castellà des de començaments del ,Joan Corominas: Breve diccionario etimológico de la lengua castellana. Madrid, Gredos, 1987. segurament perquè aquests conversos s'abstenien de menjar carn de porc. En 1691, per exemple, Francisco de Torrejoncillo en el seu libel antisemita Centinela contra judíos: puesta en la torre de la iglesia de Dios con el trabajo, escrivia una descripció del terme:
El Diccionari català-valencià-balear afirma que l'etimologia de la paraula marrà provindria probablement d'un radical ibèric "marr-" amb una variant "mard".
Tot i que al principi el terme s'emprava tant per als conversos procedents del judaisme com de l'islam, amb el temps a aquests últims se'ls va denominar moriscoso i la veu «marrà» va quedar per designar únicament els jueus conversos. Ara bé, cal evitar confusions de significat causades pels "falsos amics", si bé marrano en castellà significa porc, en català marrà és el mascle de l'ovella, pel que el sentit pejoratiu d'associació amb el porc potser caldria cercar-lo a "xueta"
El terme «marrà» està estretament relacionat amb altres apel·latius:
Cristians nous
Els convertits del judaisme al cristianisme i els seus descendents (encara que haguessin passat diverses generacions o aquesta condició només fos la d'un avantpassat entre molts "cristians vells") eren anomenats "conversos" o "cristians nous "; en portuguès cristãos novos. Aquest terme era igualment aplicat als conversos procedents de l'islam (més específicament anomenats moriscos) i tenia caràcter discriminatori, encara que actualment sembli menys insultant que el terme «marrà».
Judaïtzants Els jueus conversos que "judaïtzaven", és a dir, que practicaven secretament la Llei jueva o, almenys, una reconstrucció dels ritus i creences del judaisme (el que, en els estudis socioreligiosos actuals s'anomena criptojudaisme -literalment "judaisme secret" -), eren anomenats "judaïtzants", i són els que més pròpiament s'identifiquen amb els conceptes de "marrà" i "marranisme". Sobre què significava "judaïtzar" i les pràctiques dels judaïtzants existeix abundant documentació en els processos de la Inquisició espanyola, encara que de vegades és difícil separar quins testimonis corresponen a fets reals i quins són acusacions calumnioses producte de la imaginació i l'antisemitisme.
Sefardites
Els descendents dels membres de la comunitat hispanojueva que van mantenir la seva fe i van haver d'exiliar-se el 1492 a conseqüència de l'edicte d'expulsió dels Reis Catòlics, es van dispersar pel nord d'Europa i el Mediterrani ; i reben la denominació de "sefardites" (literalment "espanyols" - Sepharad és "Espanya" -). Eren, per tant, jueus, i no cristians. Amb posterioritat, alguns marrans que van sortir d'Espanya o Portugal es van reintegrar a la pràctica oberta del judaisme en el si d'aquestes comunitats, de vegades amb el recel dels que s'havien mantingut fidels a la seva religió.
Katalanim
Els katalanim / katalani eren els jueus originaris de la corona catalanoaragonesa, i de llengua judeocatalana,Pons, Marc, La diáspora judeocatalana: ¿sefardíes o katalanim? eSefarad. 2021. https://esefarad.com/?p=108306 exiliats en dues diàspores. Atès que les comunitats sefardites eren poblacionalment més grans que les katalanim, tot i conservar particularitats, amb el pas dels segles, aquestes darreres s'anaren diluint en les primeres, pel que al conjunt s'acabà anomenant sefardites.
Xuetes
A Mallorca, la comunitat jueva conversa local va tenir una peculiaríssima trajectòria històrica, i se'ls va identificar amb la denominació de "xuetes".
Anussim
Els jueus sefardites prefereixen utilitzar la paraula hebrea anussim, (אֲנוּסִים, "forçats"), o bé Benei anussim (בְּנֵי אֲנוּסִים, "fills d'anussim"), terme legal rabínic que s'aplica als conversos obligats a deixar el judaisme contra la seva voluntat. El terme té un caràcter general i no identifica l'origen geogràfic.
Les conversions Des dels assalts als calls de 1391, i a causa del creixent antijudaisme imperant en els regnes cristians peninsulars durant el , van tenir lloc nombroses conversions de jueus, moltes de les quals eren forçoses o tenien l'única finalitat d'evitar les persecucions. Les conversions van augmentar significativament en produir-se l'expulsió dels jueus d'Espanya el 1492.
La comunitat jueva conversa, relativament poderosa, va ser objecte dels recels dels cristians vells, que van aconseguir mesures de discriminació legal (estatuts de neteja de sang) que tenen el seu antecedent en la "Sentència-Estatut" aprovada durant la revolta anticonversa de Toledo de 1449 dirigida per Pedro Sarmiento. Des del 1478 l'ortodòxia religiosa dels conversos va ser objecte sovint de processos per part de la Inquisició espanyola, i més tard també a Portugal.
Classificació dels marrans Des d'una perspectiva religiosa jueva, s'identifiquen tres categories per als marrans i els seus descendents, segons els diferents graus en què van mantenir l'obligació de mantenir externament la manera de vida cristià mentre privadament mantenien diferents graus de pervivència del judaisme. En aquesta classificació, per tant, no s'inclouen els conversos que van assumir la seva nova condició (des del seu inici o al llarg de les generacions) i practicaven sincerament el cristianisme, tot i que genèricament o fins i tot concreta se'ls acusés en fals de judaïtzar i se'ls anomenés "marrans".
Indiferents o oportunistes Són els que, sense cap afecte pel judaisme i indiferents a la religió en general (el que posteriorment es va denominar llibertí), van rebre amb la conversió la possibilitat de canviar la seva condició oprimida per les excel·lents oportunitats que se'ls obrien com a cristians. No tenien cap problema a simular ser cristians, ja que els resultava profitós; i feien mofa dels jueus i el judaisme. Alguns poetes es poden associar a aquesta categoria: Pero Ferrús, Juan de Valladolid, Rodrigo Cota i Juan de España (de Toledo, també conegut com « El Viejo », a qui es considerava un connotat talmudista) i fra Diego de València Aquests dos últims empraven paraules en hebreu en els seus pasquins per burlar-se del poble jueu. Òbviament, si no practicaven ja el judaisme no són estrictament marrans; no obstant això, alguns d'ells van ser acusats de judaïtzar en secret, i fins i tot de tornar obertament al judaisme quan els va ser convenient (Juan de Valladolid en la seva estada al Marroc).
Conversos externament Són els que, després del baptisme, mantenen externament pràctiques cristianes i limiten les pràctiques jueves, encara que a vegades vagin en secret la sinagoga. A Aragó: els Zaporta de Montsó (emparentats per matrimoni amb la casa reial aragonesa), els Sánchez, fills d'Alazar Iússuf de Saragossa (emparentats amb els de la CaballeriaO de la Cavalleria. De la Cavallería i Los Gutiérrez, un linaje de judío-conversos. Del Reino de León a la Villa de Almagro, con los Caballeros de Calatrava, siglos XIV y XV a bisabuelos.com. Yehuda ben Leví de la Caballería (Pensamiento judío a GER. i els SantàngelLluís de Santàngel), Els Espe (molt rics), els Paternoy (veïns de -¿ Berdún? -), els Clemente (fills de Moses Chamoro), els Vilanova de Calataiud, els Coscón, els Bruno, els Cartiglia o Cartigliano, els Brondo i altres.
Conversos només formalment, per força major Els cristians nous que, quan van tenir oportunitat de sortir d'Espanya van afirmar la seva condició religiosa de jueus, mentre van estar a Espanya van conservar les pràctiques judaiques. Altres (probablement la majoria), no van sortir mai. No portaven voluntàriament als seus fills a batejar, ja a veure obligats, quant tornaven a casa els rentaven a les zones on els havia tocat l'aigua del baptisme. Mantenien les pràctiques gastronòmiques jueves, celebraven la Pasqua jueva i portaven l'oli a la sinagoga. Pretenent que el pa amb llevat no li agradava, un porc menjava pa sense llevat tot l'any, per poder consumir durant la Pasqua sense aixecar sospites. A les festes en què havien de fer sonar el xofar, els marrans sortien de la ciutat per no ser escoltats. Era freqüent denunciar marrans per dessagnar animals a casa seguint el ritual jueu, o per circumcidar als seus fills.
A Sevilla, un inquisidor mostrar gràficament al corregidor el estès d'aquesta condició: si desitgeu adonar-vos de la quantitat de marrans, ... pugem a dalt d'aquesta torre. ... Per més fred que sigui el temps, no veureu cap fum elevar-se de les habitacions, ja que és dissabte. I, durant aquest dia, no es permet als jueus tocar el foc per encendre .L'anècdota és referida de manera similar molt freqüentment en la bibliografia (Lev Poliakov, Historia del antisemitismo: de Mahoma a los marranos, pg. 203, Fernand Braudel, El Méditerranéo y el mundo méditerranéo en la época de Felipe II, pg. 207) però no se sol indicar la font, que sembla una crònica jueva (Judaica: Números 109-120, 1942, pg. 92)
Els marrans després de l'expulsió de 1492 L'edicte de Granada de 31 de març de 1492, pel qual s'obligava a sortir d'Espanya els jueus que no optessin per la conversió, no afectà els marrans (més aviat va augmentar el seu nombre). La coincidència l'any amb altres fets històrics fonamentals per a la història d'Espanya (la conquesta de Granada, al gener, i el primer viatge de Colom - va partir el 3 d'agost-) és mostra de la determinació dels Reis Catòlics en aconseguir el que Luis Suárez Fernández ha anomenat màxim religiós.
Jueus expulsats a Portugal miniatura|Gravat alemany sobre la massacre de Lisboa de 1506. Els jueus que van sortir cap a Portugal van ser obligats, el 1493, a separar-se dels seus fills. Per ordre de Joan II de Portugal, set-cents d'aquests van ser deportats a l'Illa de São Tomé, i vuit mesos més tard van ser convertits en esclaus. Manuel I de Portugal (rei des de 1495) els va alliberar, però entre desembre de 1496 i 1497, pressionat pels Reis Catòlics, va seguir emetent decrets d'expulsió que afectaven tots els jueus que no volguessin convertir-se.