miniatura|Un cavaller amb el seu cavall. Quadre de Víktor Vasnetsov, El cavaller a la cruïlla de camins (1878) L'accepció més pura pel mot cavaller és persona que munta a cavall, que és de gran riquesa en semàntica. Va passar de significar el fet de muntar a un cavall a expressar una condició social molt diferent -la de noble que havia rebut l'orde de cavalleria-, que anà canviant durant les diferents etapes històriques. En llatí es deia «caballus -i» dels cavalls que eren especialment de feina, però empraven el terme «equus -i» per a la resta dels cavalls, especialment per als que s'utilitzaven en la guerra, d'aquí que s'anomenés ordo equester la classe social dels cavallers romans. «Caballus» venia també del grec «kaballes -ou», amb el significat igualment de cavall de treball.
Orígens de la cavalleria medieval miniatura|Nomenament d'un cavaller o bescollada. The Accolade, d'Edmund Blair Leighton (1901) miniatura|Torneig medieval del Còdex Manesse, representant el tumult Des de l'antiguitat la cavalleria pesant era coneguda com a catafracta, els quals estaven involucrats en les diferents guerres, principalment pel poble de l'Iran, amb els seus braços i el seu paper en el combat similars als dels cavallers medievals. No obstant això, un catafracta no tenia una posició fixa polític o funció social que no sigui la seva funció militar.
Els sàrmates irànics van ser probablement els creador dels cavallers armats de l'Europa medieval. La cavalleria com es coneix a Europa es caracteritza per la combinació de dos elements entrellaçats similars a la relació contemporània de client-proveïdor, el feudalisme com a vassall i el servei com un guerrer a cavall quan ho sol·licités el senyor pel jurament de fidelitat. Ambdós, van sorgir sota el regnat de l'emperador franc Carlemany, del qual la cavalleria de l'edat mitjana es pot veure que hagués tingut la seva gènesi.
Algunes porcions dels exèrcits dels pobles germànics que ocuparen l'Europa des del segle tercer EC, sempre havia estat muntats, i alguns exèrcits, com els dels ostrogots, eren compostos en la seva majoria cavalleria. No obstant això, foren els francs els que van arribar a dominar Europa occidental i central després de la caiguda de Roma, i en general, enviaven exèrcits compostos de grans masses d'infanteria, amb una elit d'infanteria, la companyonia, que sovint es muntava a cavall en la batalla en comptes de marxar a peu. Muntar a cavall en la batalla tenia dos avantatges fonamentals: reducció de la fatiga, sobretot quan els soldats d'elit vestien armadura (com era cada vegada més comú en els segles després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident); i el fet que donava més mobilitat als soldats per reaccionar davant les incursions dels enemics de l'Imperi Romà d'Occident, particularment les invasions musulmanes que van abastar Europa en el 711. Així va ser que els exèrcits del rei dels francs i senyor de la guerra Carles Martell, els que van derrotar la invasió àrab omeia a la batalla de Tours en el 732, encara que eren en gran part exèrcits d'infanteria, les elits mutaven a cavall per la batalla, però es desmuntaven per lluitar, proporcionant un nucli dur de l'impost de les partides de la guerra d'infanteria.
Cavallers segons etapes històriques Cavaller de l'antiga Roma. Cavaller cobert (noblesa catalana). Cavaller de qualsevol dels ordes de cavalleria. Persona que té un comportament lloable: "vós sou tot un cavaller". Cavaller errant o de ventura, dels llibres de cavalleries, que cerca casos extraordinaris. Cavaller a plaça. Cavaller com a obra de defensa en una torre d'un castell. Cavaller en substitució del mot 'senyor': ha vingut un cavaller.
També s'empra aquest terme per a referir-se a la peça dels escacs que avui dia s'acostuma a representar amb un cavall, sovint recolzant-se sobre les potes darreres. Això és perquè a la tradició d'aquest joc (que ha patit moltes variants i versions abans d'arribar a l'actual) les peces representaven guerrers, i en lloc del cavall actual acostumava a usar-se la figura d'un guerrer assegut sobre un animal de muntura.
Cavallers en el feudalisme Quan els normands, dirigits per Guillem el Conqueridor envaeixen Anglaterra (1066), es necessitaven molts i preparats homes per protegir les terres, i els homes joves feien juraments de fidelitat per proporcionar el seu servei militar per protegir un senyor o noble. Progressivament es van convertir en guerrers a cavall de l'Europa medieval que servien el rei o un altre senyor feudal com retribució habitual per la tinència d'una parcel·la de terres, encara que també per diners, com tropa mercenària. A tots els països que acostumen a concedir el títol de cavaller, constitueix una honor atorgada pel monarca tant a homes com a dones, en reconeixement d'un notori mèrit personal, i mitjançant l'acord d'un orde de cavalleria. El títol sir o dame s'avantposa al nom, rere el qual col·loquen les inicials de l'orde de cavalleria. Durant la cerimònia l'aspirant acostumava a prestar jurament de ser valent, lleial i cortès, així com protegir els indefensos. Després del , el títol de cavaller s'atorgà als civils en recompensa pels serveis públics.
El naixement de la cavalleria parteix de tres factors fonamentals: l'herència romana, el valors germànics i la influència eclesial. El cavaller era generalment un home noble, que havent servit al patge i escuder, després l'ascendien amb cerimònia els seus superiors al rang de cavaller, que juraven morir per la fe cristiana, pel seu senyor i per la seva terra. Si es declarava una guerra, hi anaven amb les seves cotes de malla, llances i espases. Arran de la lluita contra els infidels, es creia que es podia arribar a ser sant servint amb les armes. Això va dur a la sacralització de la cerimònia d'armar cavaller i a la creació d'un cristianisme de guerra, del qual en sorgiran els templers.
Al segle XIII la cavalleria forma a Occident, un cos fort ben delimitat i que s'estableix veritablement al centre de l'edifici social. Efectivament el llenguatge de les actes jurídiques tracta la cavalleria com un grup coherent, compact, al voltant d'un llinatge familiar i hereditari, un cos annexat als esglaons superiors de la noblesa i que, per consegüent, s'identifica completament a l'aristocràcia laica. A mesura que evoluciona la cavalleria s'articula com una milícia d'elit.
La cavalleria no estava ben valorada per l'església cristiana, però quan esdevé oficial, i terratinent principal en l'Imperi de la cristiandatcerca defensores ecclesiae unes forces ofensives pròpies que salvaguardessin un patrimoni extens i a l'abast de la rapinya. Tot i que la coexistència amb l'església va ser pacífica i es va introduir dins l'estament cristià amb un model essencialment cristià, la cavalleria sovint agredia la moral cristiana amb exemples d'arrogància i d'orgull motiu de ser objecte de crítiques acerades. El final de molts cavallers era ingressar a monestirs, ad socurrendum per alleugerir el feix de pecats comesos. De nou la ficció literària se'n fa ressò. L'església farà esforços per fer sentir la seva influència entre els cavallers i dotar-los d'una ètica. En aquest sentit destacar la importància que tindrà el romanç i la novel·la de cavalleries per a difondre un codi ètic, una deontologia corporativa.
Ideologia cavalleresca Es consolida la idea d'un cavaller arquetípic que trobem a la literatura cavalleresca escrita en llengua vulgar. Aquest cavaller respon a uns ideals que no tenen per què encaixar amb la realitat de l'època. Són el cas d'Artús, Lancelot o Tristany.Cerdà, Jordi: Qüestions preliminars. Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya És un cavaller idealitzat del qual la realitat va beure per tal d'inspirar-se i per donar una raó d'existir a la figura del cavaller real que trobem en l'edat mitjana, concretament a partir dels segles i . La literatura cavalleresca i, per tant, el cavaller arquetípic, confereixen un codi deontològic i un origen quasi mític al cavaller de carn i ossos. Tal com ens explica Jean Flori en el seu llibre "Caballeros y caballería en la Edad Media", el cavaller arquetípic de la literatura és un model a seguir que ajuda a crear la ideologia cavalleresca.Flori, Jean (2001): Caballeros y caballería en la Edad Media. Barcelona, Paidós
Cal remarcar que el concepte de cavaller i de cavalleria, que no és sempre de fàcil definició, apareix al mateix temps que les literatures romàniques. El cavaller s'expressava en llengua vulgar i els escriptors, en la majoria de casos membres actius de la cort o antics cavallers, també escrivien les seves obres en aquesta llengua. Era una literatura feta per cavallers i dirigida als cavallers.Flori, Jean (2001): Caballeros y caballería en la Edad Media. Barcelona, Paidós
Per altra banda, encara que el cavaller de les novel·les guardi relació amb el cavaller de la vida real i que molts cops existeixi entre aquests una corrent de retroalimentació, podem trobar clares diferències entre uns i altres:Cerdà, Jordi: Qüestions preliminars. Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya
La figura del cavaller solitari. Aquesta figura és àmpliament conreada en la literatura però poc pràctica. Un cavaller solitari estava condemnant a mort. Calia la força del grup per tal de garantir la seva seguretat.
El motor de l'honor. És cert que en la cavalleria l'honor formava part del corpus ideològic. Però en la literatura aquest és l'únic motor de l'heroi. En canvi, en la vida real, era habitual que els cavallers busquessin un enriquiment material. Val a dir que disposar de tot el material, inclòs el cavall, clarament necessari per esdevenir cavaller, era extremadament costós.
L'amor. En el dia a dia, era habitual la pràctica de la violació entès com un dret del cavaller i, en última instància, de l'home. És la literatura cavalleresca la que introdueix la idea de l'amor noble. Per tant, en aquest cas, el cavaller arquetípic aconsegueix influenciar al cavaller real i modifica el seu comportament.
El perdó a la vida. Aquesta pràctica és molt habitual en el cavaller novel·lesc però difícil de mantenir en el cavaller real. Un cop més, veiem com la literatura intenta donar un codi de comportament a la realitat, tot i que de vegades no ho aconsegueix. Una de les innovacions guerreres fou l'adopció d'un nou mètode de combat que posava l'èmfasi a la càrrega amb llança en posició horitzontal, una revolució cultural exclusiva dels cavallers. Al voltant d'aquesta forma de combatre es va generar una ètica, un codi i una ideologia que distingia els cavallers dels altres lluitadors: els guerrers no busquen matar, sinó vèncer, no ataquen mai en grup un cavaller sol, un cavaller ferit o un cavaller d'esquena quan fuig. La valentia en combat era vista com un valor suprem, una virtut d'ordre sagrat i místic. Tots aquesta renovació dels valors va donar pas a una humanització de la guerra.
Però tal com ens adverteix Maurice Keen en el llibre “La caballería”, no ens podem basar en el model literari de cavaller per buscar la definició històrica. Keen insisteix en el fet que, fora de la literatura, la cavalleria era una disfressa.Keen, Maurice (1986): La caballería. Barcelona, Ariel
Així és com el cavaller de ficció arriba a influenciar directament la realitat. Al ens trobem amb veritables imitacions de les escenes narrades en les novel·les confonent, encara més, ficció i realitat.
Tota aquesta ideologia rendeix culte a un passat remot en el que la cavalleria era perfecte, a una edat daurada representada idealitzada al cicle artúric, que convertia el present en un pàl·lid reflex d'aquell ideal, bastit per la literatura, que exaltava una ètica guerrera i un sentit de l'honor que convivia amb la brutalitat pròpia de totes les guerres.
El cavaller fora de la ficció literària miniatura|Sant Jordi matant el drac i salvant la seva princesa. Heroïcitat i amor idealitzat alt=autor de Don Quixot de la Manxa|miniatura|Retrat de Miguel de Cervantes