miniatura|El capital La història del comunisme està summament unida al pensament que el filòsof alemany Karl Marx va delinear en el . Aquest va veure el comunisme com l'estat original, l'estat de caçador recol·lector, quan el gènere humà va sorgir. Per a Marx, només després que la humanitat era capaç de produir en excés, la propietat privada es desenvolupa de manera massiva i permanent. No obstant això a Occident el comunisme era una idea d'una societat basada en la propietat comuna, idea que es remunta fins i tot a l'antiguitat clàssica. La seva forma moderna com un moviment polític de masses va sorgir a Europa amb el moviment dels treballadors durant la Revolució industrial en el .
Al , l'ascens del comunisme com una idea política va ser expressada per Karl Marx, que va desenvolupar el marxisme, i Friedrich Engels, que desenvolupà la concepció moderna de comunisme com el resultat d'una revolucionària lluita de classes entre el proletariat i la burgesia.
La primera vegada en què un Partit Comunista va aconseguir el poder fou en la Revolució russa de 1917. El marxisme leninisme va sorgir com la bandera principal del comunisme en la política mundial. Posteriorment van sorgir altres corrents comunistes com el maoisme, que accentua el paper de la classe camperola com a agents de revolució. El comunisme s'ha desenvolupat organitzativament al llarg de la història per mitjà de diversos moviments polítics. Aquest desenvolupament s'ha dut a terme amb la formació de les Internacionals Comunistes.
De l'antiguitat al segle XVIII: el precomunisme Tal com s'entén el terme "comunisme", és una doctrina o conjunt de doctrines materialistes pròpies de l'època moderna. No obstant això, seguint la concepció naturalista sobre el comunisme de Marx, s'ha volgut veure en diversos períodes i societats un apunt d'aquest comunisme essencial quan es descriuen grups humans que practicaven formes de redistribució de la riquesa, propietat col·lectiva o mandat popular. Aquests principis d'organització social, no obstant això, han tingut orígens i formulacions diversos, fins i tot irreconciliables amb el marxisme en la seva base teòrica.
El comunisme de Plató Una de les primeres descripcions del “protocomunisme” es troba en un diàleg de La República de Plató. El que es va dir comunisme platònic suposa, si no la supressió, almenys la limitació dràstica de la família amb l'educació col·lectiva dels nens, així com la submissió de la propietat privada a la propietat de la ciutat. L'error de Plató, segons Aristòtil, és voler unificar en excés la ciutat, suprimint tot el que separa els individus per acabar en una unió de fusió, com el que desitgen els amants en el discurs d'Aristòfanes. Això seria desconèixer que l'amistat es funda sobre una irreductible alteritat. Plató pensa teòricament el comunisme essencialment per a la classe dirigent, amb la finalitat d'eliminar la corrupció acostumada en el govern.
Comunisme cristià Els primers cristians practiquen la postura de comunitat de béns, una cosa que ni recomana ni condemna el Nou Testament. Tertulià la recomana, però sant Agustí la condemna per ser discordant amb el dogma (el pecat original la va fer impossible) i sant Tomàs d'Aquino per ser discordant amb la raó (l'individu propietari és més responsable i administra millor). La comunitat és l'eix central del cristianisme, per la qual cosa tots els creients cristians tenen com a objectiu la constitució de la comunitat de persones i també de béns, encara que potser amb un to menys materialista, més humà que el comunisme de Marx.Cita: "Tots els creients són units i posen en comú tot el que tenen. Venen les seves propietats i els seus objectes valuosos, compartint tots ells els seus diners, i cadascun rep el que és necessari per a ell. Cada dia, d'un sol cor, es reuneixen escrupolosament en el temple. Comparteixen el pa a les seves cases, mengen el seu aliment amb alegria i amb un cor simple". Fets dels Apòstols.
“I cadascun rep el que és necessari per a ell” es destaca, ja que Marx proposa en efecte que una societat comunista sigui una societat el principi fonamental de la qual passarà “de cadascú segons les seves capacitats” a “cadascú segons les seves necessitats”.
Una diferència important entre les proposicions cristianes i les marxistes consisteix en el fonament idealista i religiós individual de les virtuts practicades pels membres de la societat. On el marxisme proposa un nou disseny del sistema socioeconòmic per produir canvis en l'ètica social en el camí a la societat comunista ideal, el cristianisme posa com a inici la conversió individual a uns ideals que produeixen, com a conseqüència, una societat justa. l'Església catòlica deixa escrita des de mitjan la seva doctrina social com a resposta a l'auge de les idees socialistes, reconeixent en això un model social implícit en els ensenyaments cristians.
Alguns cristians catòlics s'associaran amb el marxisme, per exemple amb la teologia de l'alliberament, pensament que en gran part és acceptat per l'Església catòlica, encara que condemna aspectes del seu origen marxista.Libertatis Nuntius: Instrucció sobre alguns aspectes de la teologia de l'alliberament.
Diversos corrents espirituals sorgits durant la Reforma protestant van trobar gran part del seu suport en les bases camperoles, i donaren lloc a revoltes antinobiliàries com la guerra dels camperols alemanys. L'anabaptisme troba gran suport en les classes humils i proposa una nova societat més justa i menys classista, basant-se en ensenyaments bíblics.
En el , el polític, filòsof i escriptor anglès Thomas More va idear una societat basada en la propietat comuna i els valors cristians en el seu tractat Utopia, els líders de la qual l'administren amb l'ús de la raó.
Altres "comunismes" anteriors a Marx Crítics de la idea de propietat privada foren alguns filòsofs il·lustrats del , tals com Jean Jacques Rousseau. Convertit al calvinisme, Rousseau copsà la influència del moviment jansenista dins de l'Església catòlica. El moviment jansenista l'originaren bisbes catòlics més ortodoxos, que van tractar de reformar l'Església en el segle XVII per detenir la secularització i el protestantisme. Un dels objectius jansenistes principals era la democratització per detenir la creixent corrupció aristocràtica a la part alta de la jerarquia de l'Església.Daniel Roche, La France des Lumières (Paris 1993). "Socialistes utòpics" com Robert Owen també de vegades foren considerats com a comunistes.
Maximilien Robespierre i el seu regnat de terror, apuntat a l'exterminació de la noblesa i dels conservadors, fou tremendament admirat entre els comunistes. Robespierre va ser en el seu moment un gran admirador de Rousseau.
Les Cocteleres del van practicar el comunalisme com una espècie de comunisme religiós.
Alguns creuen que algunes societats primerenques semblants a la comunista també van existir fora d'Europa, amb un exemple notable en l'Imperi Inca, la base organitzativa del qual, l'ayllu, consistia en la propietat comunal i distribució ponderada de l'ús de la terra. Els corrents indigenistes, influïts pel pensament marxista, veuen un protocomunisme en aquesta societat i en altres formes d'organització tribal precolombines. Algunes tribus d'Amèrica del Nord i del Sud continuen amb aquest sistema avui dia.
Karl Marx va veure el comunisme com l'estat original de la humanitat del qual aquesta sorgí, per la societat clàssica, i després el feudalisme, fins a l'estat corrent del capitalisme. Ell proposà que el següent pas de l'evolució social seria inevitablement una tornada al comunisme. Quan la Revolució industrial avançà, els socialistes crítics van culpar el capitalisme de crear una classe de treballadors urbans pobres de fàbrica que treballen en condicions inhumanes per contribuir exclusivament a augmentar la bretxa existent, fent els rics més rics i els pobres encara més pobres.
Marx, Engels i el Manifest Comunista miniatura|Karl Marx, el pare del comunisme modern Encara que Marx tractés moltíssims temes, la seva àmplia fama deriva de la seva anàlisi d'història en termes de lluita de classes, resumida en la famosa introducció al Manifest Comunista:
El Manifest Comunista, també conegut com el Manifest del Partit Comunista, publicat el 21 de febrer de 1848 és un dels tractats polítics més influents en la història del món. Comissionat per la Lliga Comunista i escrit per Karl Marx i Friedrich Engels, presentà els objectius de la Lliga i el programa. El Manifest aconsellà un curs d'acció per a una revolució proletària disposada a enderrocar el capitalisme i, eventualment, construir una societat sense classes. La introducció del text començava amb una crida a les armes:
El programa descrit en el Manifest és l'anomenat socialisme o comunisme. La política incloïa l'abolició de la hisenda i el dret a l'herència, l'impost sobre ingressos progressius, i la nacionalització dels mitjans de producció i el transport. Aquesta política, que seria posada en pràctica per un govern revolucionari (la dictadura del proletariat), seria (com creien els autors) un precursor de la societat apàtrida i sense classes. El terme "comunisme" també és usat per a referir-se a les creences i les pràctiques del Partit Comunista, inclòs el de la Unió Soviètica, que es va diferenciar considerablement del concepte d'Engels i Marx.
És el concepte de la transició del socialisme al comunisme allò que molts crítics del Manifest, en particular durant i després de l'era soviètica, han apuntat. Anarquistes, liberals i conservadors es van preguntar com una organització com l'estat revolucionari podria autodesintegrar-se. Tant els acords tradicionals de l'atracció del poder polític com les teories més recents del comportament de l'organització suggereixen en canvi que un grup assentat en el poder polític tendirà a conservar el seu privilegi abans que permetre autodesintegrar-se, fins i tot si es donen aquell privilegi en nom de la revolució i de l'establiment de la igualtat:
Les famoses últimes línies del Manifest Comunista són al seu torn una crida a generar les condicions per crear una nova societat sobre la base dels qui no tenen res a perdre: Els treballadors del món.
La Primera Internacional
La Primera Internacional (AIT) fou la primera organització que reuní els sindicats i els partits associats a la classe treballadora. Es fundà a Londres durant una reunió entre treballadors duta a terme a Saint Martin's Hall. El primer congrés es dugué a terme el 1866 a Ginebra. El 1872 la seu es trasllada de Londres a Nova York. En el seu moment la Internacional arribà a incloure 1,2 milions membres arreu del món, tot i que la seva gaseta oficial tenia una tirada de 8 milions.
A l'Associació Internacional dels treballadors s'evidenciaren els conflictes ideològics entre l'anarquisme i el marxisme.
L'AIT no s'ha de confondre amb l'Associació Internacional dels Treballadors fundada els anys 1922 i 1923 per anarquistes i anarcosindicalistes.
La Segona Internacional
Després de diversos fracassos per refundar la Primera Internacional, es fundà el 1889 la Segona Internacional (SI), que agrupà diversos partits socialistes i laboristes. La SI és part de la història del comunisme únicament en referència als seus grups interiors que després formaren la Tercera Internacional a causa del seu caràcter eminentment socialdemòcrata. La SI es dissolgué el 1916 després de l'inici de la Primera Guerra Mundial. La Segona Internacional assentaria les bases del que seria la socialdemocràcia actual.
La Tercera Internacional miniatura|La falç i el martell, símbols del comunisme adoptats pels partits marxistes leninistes a partir de la Tercera Internacional, tal com apareixien en la bandera de la Unió Soviètica