miniatura|Charles Edward Ives (1874 - 1954) La Sonata núm. 2, Concord, Mass., 1840-60 per a piano de Charles Ives és una de les obres més representatives i conegudes del compositor americà. Coneguda amb el sobrenom de “Concord Sonata”, és considerada de gran valor artístic i històric dins de la música americana del s. XX. L'obra consta de quatre moviments, cadascun dels quals està inspirat en els escrits d'importants pensadors del “Trascendentalisme” [n1] que a mitjans s.XIX van fer coneguda la ciutat de Concord, Massachusetts (Estats Units) d'on eren originaris. Els quatre moviments s'anomenen: Emerson (sobre Ralph Waldo Emerson) Hawthorne (sobre Nathaniel Hawthorne) The Alcotts (sobre Bronson Alcott i Louisa May Alcott) Thoreau (sobre Henry David Thoreau) La connexió amb els trascendentalistes de Concord, van fer que l'obra adquirís una aura i un catxet importants, especialment per a aquells oients que encara no acabaven d'entendre la complexitat de la música del compositor americà.
Ives va publicar l'obra l'any 1920, juntament amb un llibret en què va escriure la seva revisió programàtica [n2] de la peça. Aquests “assaigs preliminars els va escriure el compositor per aquells que no podien suportar la seva música”. En aquests escrits, Ives va explicar els seus objectius en l'obra, l'únic treball pel qual es va sentir motivat per ‘explicar’ i distribuir. Aquesta va ser l'única vegada que l'autor va publicar una obra seva de manera autònoma fent-se càrrec ell mateix de les despeses d'impressió.
Les crítiques rebudes a partir de la seva primera publicació van ser força negatives. Compositors i crítics reconeguts coincidien en remarcar que es tractava d'una obra “intocable, amateur” i d'una modernitat excessiva i injustificada.
Dues dècades més tard, però, l'any 1939, el pianista John Kirkpatrick – després d'un acurat treball i estudi de la peça en el qual va participar el mateix Ives – va estrenar l'obra en públic al Town Hall de Nova York. D'aquella interpretació, Lawrence Gilman – un crític de primera línia de la coneguda revista New York Herald Tribune – va escriure que es tractava de “la millor música composta per un americà”. La llegenda de Charles Ives començava.
Història Antecedents musicals i familiars Charles Edward Ives neix a la ciutat de Quinnipiak, Connecticut, el 20 d'octubre del 1874. Tot i pertànyer a una família amb una llarga tradició d'advocats, homes de negocis i banquers, el pare de Charles Ives, George Ives (1845-1894) ja va estudiar música i va dedicar gran part de la seva vida a fer experiments i invents sonors. La influència del pare va ser reconeguda pel mateix Ives en alguns escrits i notes de diaris publicades:“Tocava melodies amb quarts de to i intentava que la família les cantés. Però recordo que va deixar de fer-ho, excepte com a forma de càstig, tot i que havien començat a agradar-nos algunes de les melodies que s'atenien a l'escala habitual, però amb la introducció de quarts de to. Després de treballar durant un temps, va arribar a la convicció que calia aprendre alguns acords de quarts de to abans que les melodies tinguessin cert sentit i fossin naturals a l'oïda, i per tant, per a la veu".Henry i Sideny Cowell, afirmen que “ no és exagerat afirmar que el fill va escriure la música del seu pare.
La infància de Charles Ives va transcórrer entre l'ambient purità d'una família molt religiosa pertanyent a la secta congregacionista, i l'entorn bulliciós de la banda de música que dirigia el seu pare. De caràcter tímid, després de la seva època escolar, Charles Ives va ingressar a la Universitat Yale on va començar els seus estudis de composició l'any 1984. Pocs dies després va morir el seu pare, fet que va significar un cop dur pel compositor, que va haver de buscar entre els professors algú que substituís la funció de company i mestre que havia trobat en el seu progenitor.
Va ser alumne durant quatre cursos del llavors cèlebre compositor Horatio Parker, que ensenyava els immutables principis de la música alemanya. Amb el propòsit de dedicar-se professionalment a l'exercici de la composició musical, Ives va acatar sense indiferència la disciplina del professor. En les seves memòries escriu: “Parker, al començar el primer any, em va demanar que no portés més coses com aquelles a la classe [fent referència a un parell de fugues que havia escrit amb el tema de quatre tonalitats diferents]; vaig seguir amb bastanta regularitat el treball a la classe, provant ocasionalment coses noves pel meu compte”.
L'estètica musical que llavors es pretenia propagar des de l'academicisme responia a la situació social i migratòria que vivia el país. Entre el 1840 i el 1900, van arribar als Estats Units milions d'immigrants – alemanys, escandinaus, italians, i europeus de l'est – atrets pel seu creixement continu i la seva expansió industrialitzadora. Aquells nouvinguts arribaven amb la ideologia i el sentiment del romanticisme triomfant a Europa, de manera que als Estats Units va començar un intent per acomodar-se als cultismes de la música europea centrada en les normes dels compositors alemanys més venerats. Els joves compositors, doncs, estudiaven amb els “mestres” alemanys emigrats als Estats Units, abandonant els motius i usos de la tradició autòctona per les regles “científiques” importades.
Va ser a principis del s.XIX, amb l'aparició de la nova classe social burgesa que tenia la necessitat de diferenciar-se de la classe productora, quan apareix l'oportunitat de trencar amb el criteri purità que s'havia imposat en la música. Mentre a Europa el Romanticisme, la industrialització i la lluita de classes construïa l'esperit de l'època moderna, a Nord-amèrica l'expansió per riques terres i la industrialització sense límits dibuixava un escenari social i cultural totalment diferent.
La situació de les arts i la cultura en general era un problema secundari als Estats Units. Només en la literatura es podien trobar escriptors que semblaven emprar un llenguatge que, malgrat no acabar de sortir de l'estètica romàntica europea, ja feia referència a una experiència autòctona. Entre els escriptors més coneguts es podien trobar noms com el d'Edgar Allan Poe, Walt Whitman, Herman Melville o Nathaniel Hawthorne. Aquest món literari era, com més tard també ho seria la música d'Ives, un reflex d'un dels focus intel·lectuals més importants del s. XIX, El Trascendentalisme [n1]. Aquest moviment intel·lectual va néixer a la petita ciutat de Concord, a l'estat de Massachusetts, i aquest va ser precisament el centre del món al voltant del qual es va moure la vida intel·lectual de Charles Ives.
Composició La Concord Sonata va ser la primera obra que va oferir Ives al públic després de les seves últimes cinc peces curtes publicades el 1896 i 1897, durant la seva època a la Universitat Yale. Després de la seva època universitària, van començar els anys més actius a nivell compositiu, tot i que eren ben poques les vegades que músics professionals interpretaven les seves peces. En el moment que va publicar la Concord Sonata, l'any 1921, Ives era virtualment desconegut.
El procés de composició de l'obra va ser llarg, en acord a la forma en què Ives treballava. Tal com el mateix compositor cita en les seves memòries, “Hawthorne” (2n moviment) el va acabar el 12 d'octubre de 1911, “The Alcotts” (3r moviment) el 1913, i “Thoreau” (4t moviment) el 1915. El primer moviment, “Emerson”, el va acabar durant l'estiu del 1912, i el 1915 va fer una revisió a “The Alcotts”. De fet, algunes de les dates són una mica confuses fins i tot en les pròpies dades trobades a les Memòries del compositor. El que si que és segur, és que van ser diversos els treballs i obres prèvies destacades – la majoria finalment abandonades – que van acabar formant part de la Concord Sonata després del 1911.
Entre elles hi havia la Alcott Overture (1904) amb un tema i diversos passatges que després Ives va utilitzar per a la sonata. També part d'un treball que data del 1902 va ser reciclat per a la part central de “The Alcotts”, així com dos passatges d'un quartet de corda que havia fet el 1905 i que va passar a formar part, més tard, de l'últim moviment,“Thoreau”.
L'any 1907, Ives havia començat un concert de piano, “Emerson” Concerto, que va convertir-se en part de l'obertura del primer moviment de la sonata. A més a més, part de la música de la “Emerson” Overture va ser aparentment abandonada per convertir-se en una obra independent, Study No.2 i Study No.9 (més tard coneguts amb el nom de The Anti-Abolitionist Riots, 1911). El mateix va passar amb part del treball del primer moviment, que va desembocar en les conegudes Four Transcriptions from “Emerson” (1926). El 1910, el material de “Hawthorne”, per la seva banda, va ser utilitzat com a punt de partida per al segon moviment de la Quarta Simfonia del compositor.
Amb tot, no va ser fins a l'any 1921 que Charles Ives va enviar l'obra sencera, sense previ avís, juntament amb una còpia del seu assaig (Essays Before a Sonata) als subscriptors de la revista Musical Courier, a més a més d'altres músics.
Pel que fa al procés compositiu, és ben sabut que Ives feia sempre nombroses revisions de les seves obres, retornant fins i tot a les primeres versions d'aquestes. En aquest sentit, durant els anys 20, Elliott Carter va tenir la impressió que hi havia hagut alguns canvis en el nivell de dissonància de molts treballs, tenint en compte que també els gustos del compositor canviaven. Fins i tot el mateix Kirkpatrick, gran coneixedor de la peça, dubtava sobre alguna de les dates que Ives citava en les seves memòries. És aquest, doncs, un tema que ha portat força cua a nivell musicològic, tot i que les dates que figuren en aquest article són les que el compositor va referenciar.
Rebuda de l'obra Les primeres crítiques a l'obra van arribar el gener del 1921, com a resposta a la primera publicació que es va fer a la revista Musical Courier. El sarcasme va ser el centre de les crítiques, dient que ningú podria reaccionar a la música que Ives presentava, ja que “ningú més [a part del mateix compositor, potser] serà mai capaç de tocar la música per nosaltres, ja que la nomenclatura musical de Charles és quelcom completament personal”. La revista Musical America, per la seva banda, va considerar l'obra “sense cap dubte, la conglomeració més alarmant de notes sense sentit que mai hàgim vist gravades en un paper blanc”.
Edwin J. Stringham, escriptor a la revista Rocky Mountain News, de Denver, va considerar que Ives “sobrepassava” “en cacofonia” la “música estranya” escrita per Igor Stravinsky, Arnold Schönberg, Leo Ornstein o Alfredo Casella. “Per a quina altra raó voldria un compositor que ha tingut l'oportunitat i avantatge d'una formació musical excepcional, escriure una música com aquesta?”, “el salt de Bach a la Concord és d'una diferència massa gran com per ser real – o com a mínim seriós – ”. La gran majoria de les crítiques, doncs, van coincidir en remarcar la dificultat de l'obra pel que feia al seu llenguatge musical dissonant, la impossibilitat de ser tocada, o la mancança de professionalitat.
La crítica més detallada, però, va arribar de Henry Bellamann, un exitós escriptor de novel·les i degà de Belles Arts a la Universitat de noies de Chicora (Columbia, Carolina del Sud). Bellamann va reconèixer en el treball d'Ives “ una peça feta amb sinceritat”. Per a la seva crítica, Bellamann va incorporar material biogràfic addicional – gràcies també a la correspondència que va intercanviar amb el compositor –, així com altra informació relativa a allò que Ives pretenia aconseguir en la seva obra. Amb tot, va concloure que la Concord Sonata “rebel·lava la música com ningú ho havia fet mai abans – un estil gran, dur i original sense derivacions recognoscibles de Debussy, Strauss o Stravinsky”. Aquelles afirmacions van començar a canviar la visió de Charles Ives com a compositor a Amèrica.