miniatura|Mapa de l'Imperi Romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd) La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476 i la seva posterior dissolució el 480. Ròmul Augústul és tradicionalment considerat l'últim emperador romà d'Occident, fou deposat el 476 pel capitost germànic Odoacre, tot i que el seu predecessor, Juli Nepot, deposat el 475, continuà reclamant el títol i fou reconegut com a emperador de iure per l'emperador d'Orient Zenó fins al seu assassinat el 480 amb el suport de l'Imperi Romà d'Orient. Malgrat que el poder real es trobava en mans d'Odoacre, formalment governava Itàlia en nom i representació de Nepot, ficció que Odoacre respectà fins a la mort de Nepot per no despertar la ira de l'emperador romà d'Orient, .

Antecedents Crisi del segle III

L'Imperi va patir múltiples crisis greus durant el . Des de mitjan , l'expansió militar romana s'havia acabat i amb això la font principal d'obtenció d'esclaus i font d'ingressos dels impostos dels perdedors i dels botins de guerra. L'emperador Còmmode es va esforçar a pal·liar-la amb mesures com la devaluació de la moneda. Finalment, s'imposà la dinastia severa amb Septimi Sever suportat per l'exèrcit. El succeí el seu fill Caracal·la, que signà el 212 l'Edicte de Caracal·la, un dels documents amb més transcendència de la història de Roma i possiblement de l'antiguitat, ja que principalment estenia el dret de ciutadania romana a totes les persones lliures de l'imperi. La dinastia severa va intentar en va reduir les despeses de l'exèrcit i augmentà la pressió fiscal. L'últim Sever morí assassinat per les legions del Rin. El control de la dinastia sobre l'imperi es va veure interromput pels regnats conjunts de Macrí i el seu fill Diadumenià. Les dones de la dinastia, incloses Júlia Domna, la mare de Caracalla i Geta, i les seves nebodes Júlia Soemias i Júlia Mamaea, les mares respectivament d'Elagabal i Severus Alexandre, i la seva pròpia mare, Júlia Maesa, van ser totes poderoses augustes i instrumentals per assegurar el seu posicions imperials dels fills. Encara que Septimi Sever va restablir la pau després de la convulsió de finals del segle II, la dinastia es va veure pertorbada per les relacions familiars altament inestables i la constant agitació política, en especial, la discòrdia entre Caracalla i Geta i la tensió entre Elagàbal i Alexandre Sever s'afegeixen a l'agitació.

miniatura|Invasió gòtica 249-251 L'anarquia militar va assolar l'Imperi Romà entre el 235 i el 270, en la qual regnaren una multitud d'emperadors sense poder i s'intensificaren les invasions bàrbares (gots, alamans, francs), i els primers intents de desmembrament de l'imperi. A l'altra punta de l'imperi, els sassànides reemplaçaren els parts a l'Orient en la seva hostilitat amb Roma,Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc, en vuit llibres, vol.IV i va infligir tres aclaparadores derrotes als exèrcits de camp romans i va romandre una amenaça potent durant segles. En 238 van regnar sis emperadors en el conegut com Any dels sis emperadors. Gordià I i el seu fill i coemperador Gordià II es van revoltar contra el tirà Maximí i foren fàcilment derrotats a Cartago pel procurador de Numídia Capel·lià, Gordià II va morir i altres nobles van fugir.Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc, en vuit llibres VII,9:3 El senat va decidir continuar la lluita contra Maximí, que estava a Germània, i proclamà coemperadors a Balbí i Pupiè, però, per raons de legitimitat dinàstica i de pressió popular, aviat es van veure obligats a afegir un cèsar associat, el jove de tretze anys Gordià III. Tres emperadors tenien el títol d'emperador, encara que a la pràctica el govern a Roma l'exercia Balbí, mentre que Pupiè va marxar amb un exèrcit a enfrontar-se a Maximí, el qual fou derrotat a Aquileia.Història AugustaXVI.3-7 Tres mesos després, Balbí i Pupiè foren assassinats a mans de la guàrdia pretoriana (maig de l'any 238), i Gordià III fou proclamat únic august amb el suport de les tropes (entre el maig i l'agost del 238, dada que varia segons els textos). Llavors va ser reconegut com a únic emperadorSext Aureli Víctor De Caesaribus XXVII.6 i en el seu honor es van celebrar jocs: representacions de teatre i exhibicions gimnàstiques.Zòsim, Història Nova, I, 16.1Eutropi, Breviarium ab Urbe condita, IX, 2 Altres desastres van ser les repetides guerres civils, les invasions dels bàrbars i una mortalitat massiva provocada per la pesta de Cebrià. Durant el segle III tervings i greutungs van efectuar incursions contra l'Imperi, destacant la guerra gòtica del 250 i 251 contra Mèsia i Tràcia en la qual va morir l'emperador Deci en la batalla d'Abritus.

L'Imperi va sobreviure a la Crisi del segle III dirigint la seva economia a la defensa a canvi d'establir el Dominat, un estat més centralitzat i burocràtic. Gal·liè va posar en marxa diverses reformes a l'exèrcit per fer front als perills més urgents retirant els senadors del comandament de les legions, que va confiar als cavallers, generalment eren homes experimentats. La forma tradicional de combatre no s'adaptava bé a la forma de lluitar dels gots i, en conseqüència també va canviar la forma de combatre, donant un lloc preeminent a la cavalleria aconseguint un exèrcit més movible i ràpid de desplaçar. La pesta de Cebrià estava causant molts morts a tot Europa i Gal·liè es va veure obligat a reclutar mercenaris bàrbars com a vexillatio, un cos a banda de la tropa habitual, i al seu cap va situar un magister equitum. L'increment en la despesa militar i les guerres civils causades per una la successió inestable, van provocar un augment dels impostos en detriment de la indústria.

miniatura|Divisió de l'imperi al 271 dC L'any 268, l'imperi s'havia dividit en tres estats competidors: l'Imperi de les Gàl·lies a les Gàl·lies, Hispània i Britànnia, l'Imperi de Palmira a les províncies romanes de Síria-Palestina, Egipte i zones del sud-est de l'Àsia Menor; i, entre ells dos, l'Imperi Romà centrat a Itàlia. Durant els vuit anys següents, el desordre s'accentuà amb els trenta tirans, emperadors nomenats a les províncies que regnaven alhora. L'any 271, Roma va abandonar la província de Dàcia al nord del Danubi deixant-la als gots. La frontera entre el Rin i el Danubi va patir amenaces efectives per grans grups de bàrbars que havien desenvolupat una agricultura millorada i augmentat les seves poblacions.

Aurelià, el primer que es va qualificar de dominus et deus (senyor i déu) reflectint la relació de submissió dels habitants de l'imperi als seus sobirans, va reunificar l'imperi el 274, i a partir del 284 Dioclecià i els seus successors el van reorganitzar introduint un nou sistema fiscal (capitatio-iugatio) i va reorganitzar l'exèrcit dividint-lo en comitatenses com a exèrcit de camp mòbil i limitanei com a tropes frontereres. Finalment la crisi es va superar i l'imperi va entrar a l'antiguitat tardana. En resposta a les pressions militars simultànies a les diferents fronteres i a les constants usurpacions de generals ambiciosos, Dioclecià creia que l'imperi era massa gran per ser governat per un sol emperador, i va intentar resoldre aquest problema introduint la tetrarquia, un nou sistema polític i d'administratiu mitjançant el qual un August i un Cèsar a orient i un August i un Cèsar a occident es repartien el poder polític, administratiu i territorial amb el nomenament de successors en comptes de la successió dinàstica per evitar les usurpacions, però aquest sistema de tetrarquia es va trencar en una generació i el principi hereditari es va restablir amb resultats generalment desafortunats. A partir de llavors, la guerra civil va tornar a ser el principal mètode per establir nous règims imperials. Les reformes de Dioclecià van canviar fonamentalment l'estructura del govern imperial i ajudaren a estabilitzar l'imperi econòmicament i militarment, capacitant-lo per romandre essencialment intacte durant uns altres cent anys i l'imperi va entrar a l'antiguitat tardana.

Decadència al Cap al , Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d'Hispània fins a Mesopotàmia. Tanmateix, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços. Alguns símptomes d'aquesta decadència eren la corrupció dels alts càrrecs de l'administració, la passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions, el retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans, la decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves vil·les d'esbarjo, la crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals, i un greu descens demogràfic. L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament.

miniatura|L'imperi de Constantí el Gran miniatura|Detall de l'Arc de Galeri, erigit a Tessalònica per commemorar el triomf amb els perses. El 296 Dioclecià marxava a Egipte per deposar l'usurpador Luci Domici Domicià i Galeri va avançar per Armènia i derrotant els perses, i pel tractat de Nisibis els regnes d'Armènia i Ibèria del Caucas van quedar sota influència romana i altres territoris es van recuperar o adquirir. El 303 començava la Persecució de Dioclecià, la més severa als cristians en la història romana. Dioclecià va ordenar la destrucció de la nova església de Nicomèdia, va condemnar les seves escriptures a les flames i va fer confiscar els seus tresors. En els mesos següents, les esglésies i les escriptures van ser destruïdes, els cristians van ser privats de rangs oficials i els sacerdots van ser empresonats.

Constantí I el Gran, que va haver de fer front a 20 anys de conflicte fins assumir el poder absolut i reunificar l'imperi en 324, el primer que governaria en solitari des de Marc Aureli Car el 282.Eutropi, Breviarum ab Urbe condita X, 6, 1Sext Aureli Víctor De Caesaribus, XLI, 8-9 a més d'aconseguir importants victòries sobre els francs, alamans, visigots i sàrmates, recuperat la major part de la província de Dacia que Aurelià s'havia vist forçat a abandonar en 271. És el primer emperador romà que va permetre el lliure culte als cristians. Poc després de la batalla del Pont Milvi de 312, Constantí va lliurar al papa Silvestre I un palau romà que havia estat propietat de Dioclecià i anteriorment de la família patrícia dels Plaucis Laterans, amb l'encàrrec de construir una basílica de culte cristià. L'Edicte de Milà, promulgat per Constantí i Licini el 313, va despenalitzar la pràctica del cristianisme i es van tornar les propietats de l'Església. El triomf del cristianisme, que va ser convertit en religió oficial per l'emperador Teodosi I el Gran el 380 amb l'Edicte de Tessalònica, consolidava encara més aquesta unitat. La riquesa de l'església va augmentar de manera espectacular amb immensos recursos públics i privats destinats a la construcció eclesiàstica i al sosteniment de la vida religiosa.