miniatura|Carles II d'Anglaterra La literatura de la Restauració és el nom amb el qual es coneix la literatura escrita en anglès durant el període conegut com la Restauració anglesa (1660-1689), corresponent als últims anys del regnat de la casa dels Estuard a Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda. El terme fa referència a una sèrie d'obres, amb un estil relativament homogeni, que se centren en la celebració o rebuig cap a la restaurada cort de Carles II. Engloba obres totalment oposades en alguns casos: "El paradís perdut" de John Milton al costat de "Sodoma" de John Wilmot o la comèdia de William Wycherley “The Country Wife” al costat de l'austeritat de "El progrés del peregrí" de John Bunyan.

Aquesta època, de gran efervescència cultural, va ser també la de la creació de la Royal Society, dels experiments i mediacions de Robert Boyle i la dels atacs del bisbe Jeremy Collier contra el teatre. La premsa escrita començava a generalitzar-se, mentre que l'assaig i la crònica es convertien en formes literàries en expansió al mateix temps que l'economia borsària feia la seua aparició.

Els límits cronològics d'aquest període no són més que una convenció i varien de forma significativa segons el gènere literari del qual es tracte. El teatre de la Restauració, per exemple, conserva una influència dominant fins al 1700, mentre que la poesia declina a partir del 1666 amb la publicació del poema "Annus Mirabilis" de John Dryden. La crisi de la prosa es va produir a partir de 1688 després de les tensions creades per la Revolució Gloriosa i per l'augment de la importància del periodisme i dels diaris. De manera més general, el terme "restauració" s'utilitza per a designar la literatura escrita durant el regnat de Carles II, els texts del qual són odes que celebren el retorn d'una aristocràcia regenerada, texts escatològics inspirats per la desesperació de la comunitat puritana o texts en anglés simple destinats a donar suport a l'expansió creixent de l'imperi comercial anglés arreu del món.

miniatura|Aphra Behn

Context històric miniatura|Oliver Cromwell Durant l'Interregne anglés i el domini d'Oliver Cromwell, va prevaldre la literatura d'inspiració puritana, que va estar acompanyada per una censura intermitent que va afectar, per exemple, la polèmica obra Areopagitica de John Milton el 1644. Encara que alguns dels ministres puritans de Cromwell van escriure poesia, cap de les obres es va publicar. Això explica que molts poetes esperen a la Restauració per a publicar les seues obres, escrites durant l'interregne. No obstant això, la ruptura oficial del protectorat de Cromwell amb el món de les lletres, mitjançant la censura i el model moralista radical, va provocar una bretxa en la tradició literària anglesa. Abans de la primera revolució anglesa dominaven els versos refinats i la poesia metafísica d'autors com John Donne, George Herbert o Richard Lovelace. El teatre conservava el gust per l'estil isabelí i shakespearià i s'havien començat a escriure més obres amb contingut polític. L'arribada de l'interregne va posar fre, o com a mínim censura, a aquestes línies d'influència, i va permetre un inici innovador per a les obres de la restauració.

Els últims anys de l'interregne van ser especialment turbulents, igual que ho va ser, més tard, la decadència de la restauració. A aquells que no acceptaven l'exili se'ls "suggeria" un canvi de creences religioses. A cada credo li correspon una activitat literària diferent en poesia i prosa, ja que els teatres es van tancar durant aquest període. En morir Cromwell, el seu fill, Richard Cromwell, semblava destinat a convertir-se en el nou Lord Protector; tant els polítics com altres figures públiques van mostrar el seu descontentament o la seua aprovació cap al nou règim. La literatura impresa va estar dominada per les odes en poesia i els escrits religiosos en prosa. Malgrat els esforços del poder, la difusió de tractats religiosos no es va afeblir i va arribar a convertir-se en una autèntica indústria. Personatges com George Fox, fundador de la Societat Religiosa dels Amics van ser empresonats per les autoritats cromwellianes, encara que van seguir publicant des de la clandestinitat.

Durant l'interregne, les forces lleials al difunt Carles I van partir a l'exili i es van emportar amb elles el futur Carles II, que aleshores tenia 20 anys. A l'estranger, els partidaris del rei van iniciar un seguit d'activitats per a aconseguir suports polítics i econòmics amb vista a un possible retorn a Anglaterra. Algunes dames de la causa realista es van instal·lar a convents francesos o de les Províncies Unides dels Països Baixos per a oferir un refugi segur a tots els aliats que es trobaven de pas o als pobres. Els homes es van confinar també en aquests dos països seguint la cort a l'exili, primer a La Haia i després a París. Així doncs, la noblesa fidel a Carles II va residir durant més d'una dècada en els principals centres culturals i literaris d'Europa. La França absolutista i l'Països Baixos del segle XVII tenien molt poc en comú; les influències rebudes pels cortesans a l'exili i pels realistes a la recerca de suports van ser molt diverses. Carles va assistir a nombroses representacions teatrals a França i va desenvolupar un gust especial per les obres escrites en espanyol. Per la seua part, els aristòcrates instal·lats a les Províncies Unides van aprendre les virtuts dels intercanvis comercials i van poder estudiar les obres racionalistes que circulaven per aquest tolerant país. Por exemple, John Bramhall, un entusiasta teòleg anglicà, es va unir en l'exili a exaltats debats amb el materialista Thomas Hobbes i es va demostrar que, en la pràctica, era tolerant cap als cultes reformats, cosa que pareixia, en teoria, impossible. Finalment, els cortesans van estar exposats a la litúrgia elaborada per l'Església Catòlica així com, en menor mesura, a la poesia italiana.

Restauració i primeres reaccions Quan Carles II va arribar al tron el 1660, les ganes de renovació en tots els gèneres literaris es van combinar amb el sentiment que, a partir d'aquell moment, Anglaterra participaria de la vida literària europea com mai havia fet abans. Un dels primers gestos de Carles va ser el de reobrir els teatres i concedir permisos i patents reials als propietaris de les sales. Les dues autoritzacions principals van ser per a William Davenant i Thomas Killigrew. En aquesta època, el teatre formava part de la política pública, així com de les decisions reials, per la qual cosa es va obligar a aquests dos homes a produir un determinat nombre d'obres antigues; a Davenant se li va encarregar específicament que s'encarregara d'obres moralistes i edificants. També es va instaurar el premi honorífic de "poeta llorejat" (Poet Laureate): remunerat amb un barril de conyac, el premi requeria del seu beneficiari la composició d'odes d'aniversari. miniatura|Retrat de Samuel Pepys Carles II s'enorgulleix del seu esperit i de les seves maneres mundanes. També tenia la reputació de ser un femellenc. Per això, la poesia llibertina i de temàtica sexual comptava amb el benefici de la cort. Carles i el duc de York (el futur Jaume II d'Anglaterra), van ser grans protectors de les matemàtiques i de la filosofia, fet que va afavorir un cert escepticisme científic entre l'aristocràcia. Va ser, en aquest context, en el qual Carles II va fundar la Royal Society; aquesta prestigiosa institució va atreure nombrosos cortesans, com el cèlebre cronista Samuel Pepys i va enviar, a canvi, molts dels seus eminents membres fins a la cort. Carles i la seua cort, instruïts amb duresa durant el seu exili, van practicar una política de tolerància cap a la dissidència política i les doctrines religioses. Encara que era anglicà, Carles desitjava en secret convertir-se al catolicisme poc abans de la seua mort, i el duc de York presentava les mateixes tendències criptocatòliques. Tot i que la Test Act va estar en vigor durant tot el regnat de Carles, el rei va ser poc propens a empresonar o perseguir els puritans. Es va limitar a descartar dels càrrecs oficials i empleats públics i els va privar també de tota representació parlamentària. Açò va provocar que es pogués desenvolupar una literatura dissident durant el seu regnat, tant en ciència política com en economia.

Amb el retorn de la monarquia, els autors es van dividir en dos moviments. D'una banda, els que intentaven reanimar l'esperit de la literatura anglesa que floria durant el regnat de Jaume I com si no hagués passat res; d'altra banda, el creixent interés per la novetat va portar a nombrosos escriptors a acostar-se al model literari francès, especialment a la sàtira i a la paròdia. Aquesta revolució es va fer especialment evident per la introducció d'una certa dosi d'escepticisme inquisidor en els texts i per la creixent influència del classicisme entre els autors i les crítiques.

Una literatura al voltant d'un rei La restauració anglesa és un període històric atípic, ja que la seua activitat cultural va estar delimitada per un esdeveniment polític singular: el retorn de la monarquia dels Stuard. Es tracta d'una època en la qual la presència i la personalitat del rei van influir fins a tal punt en la vida literària que quasi es pot afirmar que la literatura de l'època és un reflex de la cort. Paradoxalment, els adversaris a la Restauració, com els puritans, els republicans i els demòcrates, van escriure també a remolc de la personalitat de Carles II. Des d'un punt de vista analític, la Restauració cobreix un període en el qual el rei i els seus costums van exercir un impacte determinat sobre la resta de la societat. Aquest efecte es perllonga més enllà de la mort del monarca, tot i que en alguns gèneres literaris va començar a extingir-se abans que el mateix rei Carles.

Poesia La Restauració va ser una època daurada per a la poesia. A més de ser el gènere literari més popular de l'època, va ser també el més significatiu, ja que els poemes tractaven sovint temes polítics i reflectien fidelment el seu temps. Es tractava d'una època dominada per la figura del rei, no per la d'un geni. Al llarg del període, la poesia es va desenvolupar en diverses formes que anaven des de les epopeies a la poesia històrica.

L'epopeia anglesa Ja abans de la introducció de la crítica neoclàssica que caracteritza la Restauració, els poetes anglesos havien pres consciència que el seu país no tenia una autèntica epopeia nacional. La Reina de les fades d'Edmund Spenser va tenir una certa notorietat a la fi del segle XVI però no es podia considerar una autèntica epopeia nacional com podien ser: a França, la Cançó de Rotllan; a Espanya, el Cantar de Mio Cid , o fins i tot lEneida a Itàlia. Van ser molts els poetes que van intentar acabar amb aquesta mancança literària. miniatura|William Davenant propietari del primer teatre reobert a la Restauració William Davenant va ser el primer poeta de la Restauració a abordar el gènere de l'epopeia. La seua obra Gondibert, que arriba a les dimensions èpiques, va ser altament apreciada per Thomas Hobbes. L'obra es presenta en forma de balada, i tant els altres poetes com les crítiques van condemnar aquesta decisió en jutjar-la com a poc apropiada per descriure actes heroics. Els pròlegs escrits per a Gondibert demostren les dificultats i incerteses per a trobar una estructura èpica formal i donen indicacions precioses sobre com es veien els escriptors d'aquest primer període en relació amb la literatura clàssica.

Encara que s'ha estudiat fora del context de la Restauració, El Paradís perdut de John Milton va ser publicat durant aquesta època. Milton, igual que Davenant, desitjava oferir a Anglaterra una epopeia i va escriure la seua obra en versos blancs. El paradís perdut rebutja, però, l'excepcionalisme anglés i pretén explicar tota la història de la humanitat donant un valor més destacat al cristianisme que a qualsevol pertinença nacional.