En filosofia, el racionalisme és un corrent de pensament, una actitud filosòfica que considera que l'única manera veritable de conèixer, comprendre o interpretar la realitat és per mitjà de la raó, ja que els sentits són insuficients i fins i tot poden ser enganyosos.
L'ideal d'aquesta doctrina era convertir la filosofia en una ciència exacta com les matemàtiques. Defensa l'innatisme i el coneixement a priori i l'evidència com a criteri únic del coneixement veritable. S'oposa a l'empirisme i a la creença cega en l'autoritat. En alguns epígons de l'escolàstica va ser un terme pejoratiu per referir-se a aquells pensadors que pretenien -inútilment- arribar a la veritat només amb la raó.
El racionalisme ha aparegut de diferents maneres des de les primeres etapes de la filosofia occidental. Va ser René Descartes qui el proposà, altres racionalistes destacats han estat Baruch Spinoza, Gottfried Wilhelm Leibniz, Blaise Pascal, Nicolas Malebranche o William Godwin.Ramon Alcoberro i Pericay, «El Racionalisme. Característiques generals» , 2014 Immanuel Kant, del seu costat, va temptar integrar en el seu pensament les opcions contraposades del racionalisme i de l'empirisme.
En un debat filosòfic important durant la Il·lustració,John Locke (1690), An Essay Concerning Human Understanding racionalisme (de vegades aquí equiparat amb innatisme) s'oposava a l'empirisme. D'una banda, els racionalistes van emfatitzar que el coneixement és principalment innat i que l'intel·lecte, la facultat interna de la ment humana, pot, per tant, captar o derivar directament les veritats lògiques; d'altra banda, els empiristes van emfatitzar que el coneixement no és principalment innat i s'obté millor mitjançant una observació acurada del món físic fora de la ment, és a dir, a través d'experiències sensorials. Els racionalistes van afirmar que existeixen certs principis en lògica, matemàtiques, ètica i metafísica que són tan fonamentalment certs que negar-los fa caure en contradicció. Els racionalistes tenien una confiança tan alta en la raó que la prova empírica i l'evidència física es consideraven innecessàries per determinar certes veritatsen altres paraules, "hi ha maneres significatives en què els nostres conceptes i coneixements s'adquireixen independentment de l'experiència dels sentits".Stanford Encyclopedia of Philosophy, "Rationalism vs. Empiricism" First published August 19, 2004; substantive revision March 31, 2013 cited on May 20, 2013.
Diferents graus d'èmfasi en aquest mètode o teoria porten a una sèrie de punts de vista racionalistes, des de la posició moderada "que la raó té preferència sobre altres maneres d'adquirir coneixement" fins a la posició més extrema que la raó és "l'únic camí cap al coneixement".Audi, Robert, The Cambridge Dictionary of Philosophy, Cambridge University Press, Cambridge, UK, 1995. 2nd edition, 1999, p. 771. Donada una comprensió premoderna de la raó, el racionalisme és idèntic a la filosofia, la vida d'investigació socràtica o la clara zetètica (escèptic) interpretació de l'autoritat (oberta a la causa subjacent o essencial de les coses tal com apareixen al nostre sentit de certesa). En les últimes dècades, Leo Strauss va intentar reviure el "Racionalisme polític clàssic" com una disciplina que entén la tasca del raonament, no com a fonamental, sinó com a maièutic.
Antecedents
El racionalismecom a apel·lació a la raó humana com a forma d'obtenir coneixementté una història filosòfica que data de l'antiguitat. La naturalesa analítica de gran part de la investigació filosòfica, la consciència de dominis de coneixement aparentment a priori com ara les matemàtiques, combinat amb l'èmfasi en l'obtenció de coneixement mitjançant l'ús de facultats racionals. (rebutjant habitualment, per exemple, la revelació directa) han fet que els temes racionalistes siguin molt freqüents a la història de la filosofia.
Des de la Il·lustració, el racionalisme s'acostuma a associar amb la introducció de mètodes matemàtics a la filosofia tal com es veu a les obres de Descartes, Leibniz i Spinoza.Bourke, Vernon J., "Rationalism," p. 263 in Runes (1962). Això s'anomena comunament racionalisme continental, perquè era predominant a les escoles continentals d'Europa, mentre que a Gran Bretanya l'empirisme dominat.
Fins i tot llavors, la distinció entre racionalistes i empiristes es va establir en un període posterior i no hauria estat reconeguda pels filòsofs implicats. A més, la distinció entre les dues filosofies no és tan clara com es suggereix de vegades; per exemple, Descartes i Locke tenen opinions similars sobre la naturalesa de les idees humanes.
Els defensors d'algunes varietats de racionalisme argumenten que, començant pels principis bàsics fonamentals, com els axiomes de la geometria, es podria deductivament derivar la resta de tots els coneixements possibles. Els filòsofs notables que tenien aquesta visió amb més claredat van ser Baruch Spinoza i Gottfried Leibniz, els intents dels quals d'enfrontar-se als problemes epistemològics i metafísics plantejats per Descartes van portar a un desenvolupament de l'enfocament fonamental del racionalisme. Tant Spinoza com Leibniz van afirmar que, "en principi", tot el coneixement, inclòs el coneixement científic, es podia obtenir només mitjançant l'ús de la raó, tot i que tots dos van observar que això no era possible "a la pràctica" per als éssers humans excepte en àrees específiques com ara matemàtiques. D'altra banda, Leibniz va admetre en el seu llibre Monadologia que "tots som mers empírics en tres quartes parts de les nostres accions".
Ús polític A la política, el racionalisme, des de la Il·lustració, històricament va emfatitzar una "política de la raó" centrada en l'elecció racional, la deontologia, l'utilitarisme, laïcisme i irreligióOakeshott, Michael,"Rationalism in Politics," The Cambridge Journal 1947, vol. 1 . Retrieved 2013-01-13.l'antiteisme d'aquest últim aspecte es va suavitzar més tard amb l'adopció de mètodes de raonament pluralistes practicables independentment de la ideologia religiosa o irreligiosa.Boyd, Richard, "The Value of Civility?," Urban Studies Journal, May 2006, vol. 43 (no. 5–6), p. 863–878 . Retrieved 2013-01-13.FactCheck.org Mission Statement, January 2020 . Retrieved 2020-01-01. En aquest sentit, el filòsof John CottinghamCottingham, John. 1984. Rationalism. Paladi/Granada. va observar com el racionalisme, una metodologia, es va confondre socialment amb l'ateisme, una visió del món:
Ús filosòfic El racionalisme es contrasta sovint amb l'empirisme. En termes molt amplis, aquests punts de vista no s'exclouen mútuament, ja que un filòsof pot ser alhora racionalista i empirista a posteriori, és a dir, per experiència; ja sigui a través dels sentits externs o a través de sensacions interiors com el dolor i la gratificació. L'empirista creu essencialment que el coneixement es basa o es deriva directament de l'experiència. El racionalista creu que arribem al coneixement a priorimitjançant l'ús de la lògica i, per tant, és independent de l'experiència sensorial. En altres paraules, com Galen Strawson va escriure una vegada, "pots veure que és cert només estirat al teu sofà. No t'has d'aixecar del sofà i sortir a l'exterior i examinar com estan les coses al sofà. món físic. No cal fer cap ciència."Sommers (2003), p. 15.
Entre ambdues filosofies, el tema en qüestió és la font fonamental del coneixement humà i les tècniques adequades per comprovar el que creiem saber. Mentre que ambdues filosofies es troben sota el paraigua de l'epistemologia, el seu argument rau en la comprensió de l'ordre, que es troba sota el paraigua epistèmic més ampli de la teoria de la justificació. Part de l'epistemologia, aquesta teoria intenta entendre la justificació de les proposicions i les creences. Els epistemòlegs s'ocupen de diverses característiques epistèmiques de la creença, que inclouen les idees de justificació, mandat, racionalitat i probabilitat. D'aquests quatre termes, el terme més utilitzat i discutit a principis del segle XXI és "warrant". En termes generals, la justificació és la raó per la qual algú (probablement) té una creença.
Si A fa una reclamació i aleshores B ho posa en dubte, el següent moviment d'A normalment seria justificar la reclamació. El mètode precís que s'utilitza per donar justificació és on es dibuixen les línies entre el racionalisme i l'empirisme (entre altres visions filosòfiques). Gran part del debat en aquests camps se centra en l'analitzar la naturalesa del coneixement i com es relaciona amb nocions connectades com ara veritat, creença i justificació.
Tesi de la indispensabilitat de la raó: "Els coneixements que obtenim en l'àrea temàtica, S, per intuïció i deducció, així com les idees i instàncies de coneixement en S que són innats). per a nosaltres, no podríem haver estat obtingut per nosaltres mitjançant l'experiència dels sentits." En resum, aquesta tesi afirma que l'experiència no pot proporcionar el que guanyem des de la raó.
Tesi de la superioritat de la raó: '"Els coneixements que obtenim a l'àrea S per intuïció i deducció o que tenim de manera innata és superior a qualsevol coneixement obtingut per l'experiència dels sentits". En altres paraules, aquesta tesi afirma que la raó és superior a l'experiència com a font de coneixement.
Els racionalistes sovint adopten posicions similars sobre altres aspectes de la filosofia. La majoria dels racionalistes rebutgen l'escepticisme sobre les àrees de coneixement que diuen que són cognoscibles a priori. Quan afirmes que algunes veritats ens són conegudes de manera innata, cal rebutjar l'escepticisme en relació amb aquestes veritats. Especialment per als racionalistes que adopten la tesi Intuïció/Deducció, la idea de fundacionalisme epistèmic tendeix a sorgir. Aquesta és la visió que coneixem algunes veritats sense basar la nostra creença en elles en cap d'altres i que després fem servir aquest coneixement fonamental per conèixer més veritats.
Tesi d'intuïció/deducció
En termes generals, la intuïció és a priori coneixement o creença vivencial caracteritzat per la seva immediatesa; una forma de comprensió racional. Simplement "veiem" alguna cosa de tal manera que ens donem una creença justificada. Més enllà d'això, la naturalesa de la intuïció és molt debatuda. De la mateixa manera, en termes generals, la deducció és el procés de raonament a partir d'una o més premisses generals per arribar a una conclusió lògicament certa. Utilitzant arguments vàlids, podem deduir a partir de premisses intuïdes.
Per exemple, quan combinem els dos conceptes, podem intuir que el nombre tres és primer i que és més gran que dos. Aleshores deduïm d'aquest coneixement que hi ha un nombre primer major que dos. Així doncs, es pot dir que la intuïció i la deducció combinades per proporcionar-nos coneixements a priorihem obtingut aquest coneixement independentment de l'experiència dels sentits.
Per argumentar a favor d'aquesta tesi, Gottfried Wilhelm Leibniz, un destacat filòsof alemany, diu:
Empiristes com David Hume han estat disposats a acceptar aquesta tesi per descriure les relacions entre els nostres propis conceptes. En aquest sentit, els empiristes argumenten que se'ns permet intuir i deduir veritats del coneixement que s'ha obtingut a posteriori.