The Jon Spencer Blues Explosion (de vegades, simplement Blues Explosion o JSBX) és una banda de punk blues formada a Nova York (Estats Units) el 1990 per Jon Spencer (veu i guitarra), Judah Bauer (guitarra i veu) i Russell Simins (bateria).
Són considerats com uns dels impulsors del blues punk; durant els anys 1990 la JSBX va estar molt ben considerada per bona part de la crítica musical, i no del públic mainstream, a causa que sempre es van moure en cercles underground.
Història Els començaments Jon Spencer, originari de Hanover, Nou Hampshire (EUA), va formar a Nova York Pussy Galore, un grup de rock experimental que es va dissoldre a la fi dels anys 1980. Era un grup pel qual ningú donava un duro, però va servir d'embrió per a diverses bandes que van donar més que parlar: la mateixa Jon Spencer Blues Explosion, Boss Hog (formada pel mateix Spencer i Cristina Martinez) i Royal Trux (formada per Neil Hagerty i Jennifer Herrema).Sobre Royal Trux, cf.
Després de dissoldre's Pussy Galore, Jon Spencer va començar a treballar amb altres bandes com The Honeymoon Killers, Crowbar Massage i Boss Hog.Existe una banda belga con el mismo nombre, cf. Va ser amb The Honeymoon Killers on va conèixer Judah Bauer i Russell Simins, amb qui finalment va acabar formant JSBX. Judah Bauer havia tocat també amb The Trown Ups (amb qui va publicar un àlbum com a vocalista el 1990), banda formada per Mark Arm i Steve Turner de Mudhoney.Bauer entró a formar parte del grupo en 1990, grabó el álbum y la banda se disolvió un año más tarde. Russell Simins tocava amb Crunt, amb qui va publicar un únic LP el 1994 i que es va dissoldre en 1995.
Amb el seu nou grup, Jon Spencer va deixar Boss Hog com a projecte paral·lel. Igual que amb Pussy Galore, JSBX es va caracteritzar per una formació sense baixista, en comptes d'un power trio habitual, la formació era de dos guitarristes i bateria. Les primeres referències de Jon Spencer (els senzills gravats per les «jukebox sèries» de In The Red, el senzill nadalenc per Sub Pop i el bootleg A Reverse Willie Horton, gravat en directe) són, segons John Dougan, d'Allmusic, «incomprensibles i excitants», amb un baix inexistent (o gravat a un volum molt baix) i guitarres distorsionades en primer pla.De hecho, la primera referencia documentada de JSBBX es A Reverse Willie Horton, cf.
Aviat van signar un contracte amb Matador Records, fruit del qual va ser el seu primer àlbum oficial (produït per Steve Albini), Jon Spencer Blues Explosion (1992), seguit de Crypt Style (Crypt, 1992). Crypt Style era una edició amb moltes de les cançons presents a Jon Spencer Blues Explosion, però amb versions diferents. En aquestes referències es va apreciar un canvi d'estil respecte als seus primers senzills: les cançons eren més coherents i tant la forma de cantar de Jon Spencer com la forma en la qual la banda li seguia van adoptar més aires de blues. Malgrat això, l'àlbum no es mou, ni de bon tros, dins dels paràmetres del blues ortodox. Segons John Dougan el punk és l'esperit d'aquest àlbum «dement» i «cru». Aquest i el seu primer germà Crypt Style són considerats entre els discos seminals del punk blues.
L'obra de JSBX va ser editada alhora per diversos segells, Matador, Crypt, Au-Go-Go, Toy's Factory i Mute/Virgin. Així, existeixen diverses edicions de cadascun dels àlbums.
L'èxit Durant aquest punt i fins a final de la dècada, els àlbums d'estudi de JSBX van ser molt ben acollits per la crítica i van esdevenir un grup d'èxit a nivell underground.
El 1993 va aparèixer el tercer àlbum, Extra Width, aquesta vegada produït pel mateix Jon Spencer i considerat per alguns com el millor treball del grup. En aquest àlbum es produeix una ruptura respecte als dos anteriors: comença a sonar com una banda dels anys 70 i la veu i posi de Spencer s'assemblen a les dels imitadors d'Elvis. L'actuació de Spencer és «histèrica» i l'àlbum es descriu com a «enèrgic i trastornat». Existeixen descarts i demos que es van publicar a Mo' Width (Au-Go-Go, 1994). Després de la publicació d'Extra Width van aparèixer per primera vegada a MTV, que va emetre el vídeo «Afro», cançó que fou el primer senzill de l'àlbum.
El 1994, amb l'edició del quart àlbum, el més accessible Orange, produït pel mateix grup i Jim Waters, el seu nombre de seguidors es va incrementar. JSBX van seguir buscant, en so i producció, les bandes underground dels 70. Amb aquest àlbum va arribar, a més, una nova cara del grup: el seu gust per les remescles i l'experimentació. El primer senzill d'Orange, «Flavor» (Matador), va arribar amb una remescla a la cara B del maxi single promocional. A aquest senzill van seguir «Bellbottoms» / «Miss Elaine» (Matador, 1995, aquesta vegada sense remescles) i l'EP El-Fi Demonstrational. L'EP es va editar en dos formats: 12", amb remescles de tres temes per UNKLE, Mike D. i Beck, i CD, amb tres cançons més remesclades per Calvin Johnson (de Dub Narcotic Sound System), Moby i GZA (de Wu-Tang Clan).Esta es la primera colaboración con Dub Narcotic Sound System.
Fins a 1996 no va aparèixer un nou treball d'estudi, aquesta vegada titulat Now I Got Worry (Capitol/Matador). Com en l'anterior, Jim Waters va exercir de productor, a més del mateix Spencer. El treball segueix la línia dels seus predecessors, amb «guitarres aspres» i «veus com a lladrucs» i un so «fer i directe […] que manté el disc a dalt», segons Allmusic.
Entre 1996 i 1997, el grup va servir de banda de suport del bluesman R. L. Burnside i van gravar amb ell dos àlbums: A Ass Pocket Of Whiskey (Matador, 1996, OLE-214-1/2) i Mr.Cf. Wizard (Fat Possum, 1997, 80301-1/2).Cf. La notícia va causar certa consternació entre els fans més puristes de Burnside, ja que molts pensaven que Jon Spencer es burlava del blues amb la seva música.Cf.
A part de col·laborar amb Burnside, la Blues Explosion va realitzar una gira que els va portar, entre altres llocs, per Espanya. Aquest concerts van ser aplaudits per la crítica.Con motivo de su concierto en Madrid en abril de 1997, en Mondosonoro escribieron:
Dos anys més tard de la publicació de Now I Worry va aparèixer Acme (Matador, 1998), per a alguns, millor treball de la banda. Acme va ser el treball d'estudi en el qual van cristal·litzar els experiments realitzats anteriorment en senzills i EP. El so bàsic (dues guitarres i bateria) seguia sent el mateix, però en aquesta ocasió s'escolten elements propis de la música electrònica i el rap.Según John Dougan: Una altra novetat és que JSBX va utilitzar diversos productors: Calvin Johnson, Steve Albini, Dan the Automator, Suzanne Dyer, Jim Dickinson i Alec Empire (de Atari Teenage Riot).
Aturada post-Acme Després de la publicació d'Acme i la consegüent gira de presentació (en la qual van passar de nou per Espanya), la banda es va donar el seu primer respir en anys.Cf. la reseña en Mondosonoro del concierto de la JSBX en Madrid: Va ser una aturada, no obstant això, relativa, ja que van realitzar diferents projectes sota el nom de JSBX.
En 2000 van participar com a banda de suport en l'enregistrament de l'àlbum de Andre Williams Is the Black Godfather (In The Red, 2000), projecte de Mick Collins en col·laboració amb bandes com The Compulsive Gamblers, The Cheater Slicks, The Countdowns i els mateixos JSBX. A més, van gravar el EP de 12" Lap Dance (In The Red, 2000).Respecto a su participación en el 12" de Andre Williams, cf. la página de Grunnen Rocks sobre la Blues Explosion citada más arriba.
Durant aquest període es llançaren diversos àlbums de la Blues Explosion. Van aparèixer una sèrie d'àlbums de descarts de les sessions dAcme: Acme-Plus (Mute, 1999), Extra-Acme (Toy's Factory, 1999), Xtra-Acme (Matador, 1999) i Ura-Acme (Toy's Factory, 1999). A més es va editar Experimental Remixes (Mute, 2000), un recopilatori que recollia diverses remescles editades en altres EP i singles.Per separat, Judah Bauer va concentrar-se en el seu projecte paral·lel 20 Miles, que havia iniciat en 1996 al costat del seu germà Donovan després de l'enregistrament de l'àlbum de la JSBX Now I Got Worry. Durant l'aturada de la banda van publicar diversos àlbums: I'm A Lucky Guy (Fat Possum, 1998) i Keep It Coming (Fat Possum, 2002).Además ya habían publicado Ragged Backyard Classics Played By The Bauer Bros (In The Red, 1996) y R. A més, va col·laborar amb Speedball Baby en els àlbums Uptight! (In the Red, 2000, ITR 072) i The Blackout (In the Red, 2002, ITR 086).
Per la seva banda, Jon Spencer va formar un grup amb els germans Luther i Cody Dickinson (de North Mississippi Allstars) anomenat Spencer Dickinson. En 2001 van tenir lloc unes sessions en Mississippi's Zebra Ranch, un estudi d'enregistrament propietat de Jim Dickinson (pare dels dos germans i prestigiós productor). Fruit de les sessions va ser un àlbum editat per Toy's Party aquest mateix any: Spencer Dickinson.
Russel Simins va editar Public Places (Grand Royal, 2000) el seu primer àlbum en solitari.
Tornada a l'activitat El 2002 va aparèixer un nou treball d'estudi: Plastic Fang. L'àlbum va rebre bones crítiques a nivell internacional, però a Espanya va ser estomacat per la crítica.Por ejemplo:Al respecto cf. las palabras que Toni Castarnado escribió para Mondosonoro:David Morán escribió en ABC que Plastic Fang había llevado a la JSBX a la «casilla de salida», cf. La Blues Explosion va deixar de costat l'experimentació d'''Acme i va tornar a treballar amb un únic productor: Steve Jordan, aconseguint un so «directe i abrasiu», però més net i accessible que en anteriors treballs.
A l'àlbum li va seguir una gira de promoció, a Espanya, van tocar a Madrid. Va ser un concert sorpresa als locals d'assaig Rock Palace, i es va celebrar amb motiu de l'aniversari de Jon.Jon Spencer: Van tornar a passar per Europa, on van participar en la 8a edició del Festival de Rock d'Alaquàs i a Barcelona van actuar en el festival MTV Music Week, organitzat per la cadena MTV, al costat de Sidonie, Dover i The Libertines.Cf. reseña del concierto:
El 2004 va aparèixer Damage! un àlbum que, segons alguns crítics, mostrava el declivi de la banda.Cf. las reseñas en Mondosonoro de Damage!: Para uns altres, en canvi, la Blues Explosion es mostrava com un conjunt d'excel·lents compositors, donant forma amb Damage! a algunes de les seves millors cançons. En aquest àlbum la banda va reprendre el concepte dAcme: treballar amb diversos productors i col·laboradors per mostrar diferents facetes i treure-li més suc a les cançons.Cf. reseña en Mondosonoro, citada más arriba. Alguns d'aquests col·laboradors van ser Martina Topley-Bird, James Chance, Chuck D., Steve Jordan, Dan the Automator, David Holmes o DJ Shadow. L'àlbum va aparèixer acreditat a «Blues Explosion» (sense el «Jon Spencer» davant), una forma, segons el mateix Spancer, de demostrar que la seva era una banda de debò i de cedir el protagonisme compartint-lo amb els altres dos membres.En palabras del propio Spencer: