miniatura|Cornelius Jansen (1585 - 1638), del nom del qual prové el mot jansenisme El jansenisme va ser la doctrina predicada per Cornelius Jansen (1585 - 1638) i els seus deixebles que propugnava un rigorisme moral radical i pretenia limitar la llibertat humana a partir del principi que la gràcia s'atorga a alguns éssers des del seu naixement i a d'altres se'ls nega. Esdevingué un moviment religiós promogut pels seus partidaris al llarg dels segles - als Països Baixos, França, Alemanya i Itàlia.
Augustinius Augustinius és el llibre on s'exposen les doctrines de Cornelius Jansen. L'error fonamental del llibre és que fa cas omís de l'orde sobrenatural. Per a Jansen, la visió de Déu és el fi necessari de l'home; del que es desprèn que totes les gràcies primeres que la teologia anomena sobrenaturals, fins i tot l'exempció de la concupiscència, són simplement drets de l'home.
Aquesta primera asserció porta intrínseques importants conseqüències respecte del pecat original, la gràcia i la justificació. Com a conseqüència del pecat dels nostres pares, la naturalesa humana, desposseïda dels elements essencials per la seva integritat, es troba radicalment corrompuda i depravada. Dominada llavors per la concupiscència (que cada home constitueix pròpiament del pecat original), la voluntat és impotent per a resistir, i ve a esser purament passiva, sense poder escapar de l'atracció que sobre ella exerceix el mal, si no és que es trobi ajudada per un moviment de gràcia superior a la força de la concupiscència. L'ànima humana, no obeint des de llavors a cap altra impuls que el plaer, es troba a mercè del delit, ja sigui terrenal, ja celestial; en el segon cas, aquest delit procedent del cel o de la gràcia, la condueix a la virtut; en el primer, venint aquest delit de la naturalesa o concupiscència, porta l'ànima al pecat, i, en ambdós casos, d'una manera inevitable i irresistible. Aquests dos delits els compara Jansen als dos braços d'una balança, dels quals un no pot elevar-se si l'altre no baixa o viceversa. D'aquesta manera, l'home irresistiblement, però voluntàriament, obra el bé o el mal, segons es trobi dominat per la gràcia o per la concupiscència, no podent resistir ni a l'una ni a l'altra. En aquest sistema, és evident que no hi cap la gràcia purament suficient.
Amb objecte de presentar la seva doctrina patrocinada per Sant Agustí, Jansen basa el seu principal argument en les dues concepcions agustinianes, a saber: en la distinció entre lauxilium sine quo non, concedit a Abraham i lauxilium quo, actiu en els seus descendents, i en la teoria de la «delectació victoriosa» de la gràcia. Amb poques paraules n'hi ha prou per a posar en evidència aquest doble error: en primer lloc, lauxilium sine quo non, en concepte de Sant Agustí, no és una gràcia purament suficient, sinó una gràcia que dona una força completa in actu primo (o sigui, la capacitat per obrar) de tal forma que, sent ella concedida, ja no es necessita més per l'acció. per contra, lauxilium, que és un auxili sobrenatural que empeny immediatament a lactus secundus (o sigui, l'execució de l'acció) i en aquesta gràcia, en quant es distingeix de la gràcia d'Adam, ha d'incloure tota la sèrie de gràcies eficaces amb ajuda de les que l'home llaura la seva salvació, o el do de la perseverança actual, do que porta l'home infal·liblement i invenciblement a la benaventurança, no perquè suprimeix la llibertat, sinó perquè el seu verdader concepte implica el consentiment de l'home. (Forget, Jansenius, lloc, cita en la bibliografia).
El llibre Agustinus, sobre el que es fonamenta la doctrina que després s'anomenà jansenista, es propagà ràpidament després de la mort de Jansen pel Holanda i França, apareixent després de poc temps, a París, una nova edició amb l'aprovació dels doctors de la Sorbona; mentre, per altra banda, un decret del Sant Ofici de l'1 d'agost de 1641 la condemnava i prohibia la seva lectura, i l'any següent Urbà VII renovava la condemnació amb la seva butlla In eminenti. La mesura presa pel papa en benefici de la pau, en condemnar alguns d'altres llibres que impugnaven l'Augustinus, no fou suficient per conjurar aquella tempesta de controvèrsies que ja amagava i que dividí els catòlics.
A Bèlgica, on l'arquebisbe de Malines i la Universitat afavorien més aviat les noves idees, la controvèrsia durà deu anys; però on va tenir la seva major extensió fou a França, on a París el jansenista Saint-Cyran (Jean Duvergier) posà a contribució totes les relacions de què gaudia per a propagar a la vegada les doctrines de lAgustinus i els principis de la moral exagerada i del rigorisme que hauria de portar a totes les aberracions de Port-Royal. Pel que respecta a la Sorbona, encara que acceptà la butlla In eminenti, alguns dels seus doctors continuaren recomanant les obres de Jansen, pel qual el síndic d'aquell centre, Cornet, desglossà cinc proposicions i les va sotmetre al judici de la Facultat, i aquesta va remetre l'assumpte a l'Assemblea general del clergat el 1650. La majoria va tenir per més encertat que Roma es pronunciés, i 85 dels bisbes escriviren en aquest sentit a Innocenci X, enviant-li conjuntament les cinc proposicions desglossades. Altres onze bisbes elevaren al sobirà Pontífex la seva protesta contra la idea de fer un assaig de les noves doctrines fora de França, i demanaven què, com a màxim, s'instituís un tribunal especial per a dictaminar sobre l'assumpte, tal com s'havia fet amb la controvèrsia De auxiliis, i s'obrís un debat en el qual els teòlegs d'ambdues bandes poguessin adduir els seus arguments.
El papa accedí a la petició de la majoria, encara que, tenint en compte, en el possible, els desitjos de la minoria: s'anomenà una comissió composta de 5 cardenals i 13 consultors, els treballs d'investigació de la qual duraren dos anys, havent presidit el papa l'última de les sessions.
Condemna de l'Agustinus miniatura|Frontispici de l'Augustinus edició (1690) La causa jansenista tenia decidits fautors en el si de la Comissió, els quals, malgrat la seva habilitat, no pogueren evitar la solemne condemnació de lAgustinus per mitjà de la butlla Cum ocassione (31 de maig de 1653), en la qual es condemnaven com herètiques les cinc proposicions, que deien: Hi ha manaments de Déu que són impossibles per l'home que vol guardar-los, i en això s'obliga segons les forces que té actualment; també li manca la gràcia que el faria possible el complir-los. En l'estat de la caiguda naturalesa, no es resisteix mai a la gràcia interior. En l'estat de la caiguda naturalesa, per merèixer o desmerèixer, no fa falta en l'home restar mancat de necessitat, sinó que n'hi ha prou amb estar mancat de coacció. Els semi-pelagians admetien la necessitat d'una gràcia interior previnent per a cadascun dels actes, fins i tot pel principi de la fe; i caigueren en l'heretgia en pretendre demostrar que la gràcia és tal, que la voluntat humana pot, o resistir, o sotmetre's a aquesta. Dir que Crist morí o vessà la seva sang per a tots els homes sense excepció, és semi-pelagianisme.
Aquestes proposicions foren censurades per Innocenci X en la seva butlla de 1653, declarant que la primera era temerària, impia, blasfema, condemnada amb anatema i herètica; que la segona era herètica, i com a tal la condemnava; que la tercera era així mateix herètica i també se la condemnava com a tal; que la quarta se la condemnava com a falsa, temerària i escandalosa i que entesa en el sentit que Crist hagués mort només per la salvació dels predestinats, era impia, blasfema, contumeliosa, atemptatòria contra la pietat divina i herètica.
Roma havia parlat Roma havia parlat, i la doctrina janseàtica condensada en les cinc proposicions condemnades formalment pel Vicari de Crist havia rebut un cop mortal. El fet, en si ja decisiu, revestí major importància al promulgar-ne la butlla Cum occasione amb la sanció regia. Els jansenistes reconegueren el fals de la seva situació i per sortir airosos d'aquesta, Angèlica Arnauld acudí a una subtilesa: les proposicions condemnades i què, pel mateix, s'havien de refusar, o no estaven en lAugustinus o, d'ésser contingudes en aquest, tenien un altre sentit que el que se'ls hi donava en el document pontifici; ja que la doctrina de Jansen s'identificava amb la de Sant Agustí, i aquesta ni podia ni volia censurar-la l'Església. Tan subtil defugi no podia convèncer només que als obstinats o als ignorants, pel qual el Març de 1564 aquesta arbitrària interpretació fou refusada per 38 bisbes, els quals comunicaren la seva decisió al Summe Pontífex. Per la seva part els jansenistes recalcitrants seguiren pel camí de les evasives. Amb ocasió d'haver-ne negat l'absolució al duc de Liancourt, mentre no acceptes l'absolució de l'''Agustinus, l'Arnauld introduí la famosa distinció entre el dret i el fet, que en el successiu hauria d'ésser la base de la resistència dels jansenistes a la decisió de l'Església. Els dictàmens de l'Església (deia en substància Arnauld) ni són tots d'igual valor, ni imposen les mateixes obligacions: quan es tracta de la veritat o falsedat d'una doctrina, del seu origen revelat o de la seva heterodòxia, l'Església, en virtut de la seva divina missió, és la cridada a dictaminar, ja que és una qüestió de dret; però si existeix dubte respecte a l'existència de la tal doctrina en un determinat llibre, en aquest cas es tracta purament d'un fet humà i què, per ser tal, no cau dintre de la jurisdicció de l'autoritat sobrenatural, docent, que Jesucrist instituí en la seva Església.
Invent d'Arnauld El recurs inventat per Arnauld no aconseguí convèncer a molts dels partidaris de les noves doctrines, els quals refusaren adoptar-lo i al final subscriviren la condemnació de les cinc proposicions; però un bon nombre de tossuts tragueren partit per enganyar a d'altres o enganyar-se a si mateix. Entre els més actius defensors de les doctrines jansenistes s'hi comptava, a més de Saint-Cyran, el cèlebre Blaise Pascal (1623 - 1662), què, amb les seves Provinciales” assolí aixecar una atmosfera d'animadversió contra els jesuïtes, que eren, naturalment, els més decidits defensors de l'autoritat pontifícia. El moviment, tanmateix, trobà un gran obstacle en l'actitud de la Sorbona, que per 138 vots contra 68 condemnà els últims escrits d'Arnauld i en revelar-se aquest, l'expulsà del seu si, junt amb d'altres 60 doctors. Per la seva banda, el bisbat francès sortí en defensa de l'ortodòxia, condemnant, en una Assemblea de 1656, com herètica la doctrina del dret i el fet, i comunicà la seva decisió al papa Alexandre VII, que acabava de pujar a soli pontifici com a successor d'Innocenci X. El nou Pontífex, el 16 d'octubre contestà a la comunicació dels bisbes, amb la butlla Ad sanctam Beati Petri sedem, encomiant la perspicaç fermesa de l'episcopat i confirmant la condemna fulminada del seu antecessor, amb les paraules següents:Recolzant-se en les paraules del Summe Pontífex, l'Assemblea del clero, reunida l'any següent 1657 redactà una fórmula de fe, obligant a tots els fidels a subscriure'ls-la, al qual si negaren els jansenistes, especialment els de Port-Royal, als que l'arquebisbe de París, després de reiterades amonestacions sense resultat, privà de l'ús dels sagraments. Els dissidents trobaren un valuós suport en quatre bisbes, Enric Arnauld d'Angers, Buzenval de Beauvais, Caulet de Pàmies i Pavillon d'Alet, els quals publicaren pastorals conservant la distinció entre el dret i el fet i ensenyant que les constitucions quant al dret o dogma mereixien l'assenta-me'n dels catòlics, però que respecte del fet, calia guardar un silenci respectuós. El rei (Lluís XIV) i el papa, davant l'actitud de rebel·lia d'aquests prelats, menaren processar-los. El papa, per la seva banda, publicà, el 15 de febrer de 1664, la nova Constitució Regiminis apostolici, en el que enviava amb amenaces de la censura eclesiàstica, per desobediència, que tots els eclesiàstics i religiosos, homes i dones, signessin el següent formulari: