miniatura|upright=1.3|El palau episcopal
El bisbat de la Cremona (italià: diocesi di Cremona; llatí: Dioecesis Cremonensis) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Milà, que pertany a la regió eclesiàstica Llombardia. El 2013 tenia 331.250 batejats d'un total 368.797 habitants. Actualment està regida pel bisbe Antonio Napolioni.
Sants patrons Els patrons de la diòcesi són sant Homobó i Santa Maria del Fonte presso Caravaggio, proclamada el 1962 pel bisbe Danio Bolognini, amb l'aprovació de la Seu Apostòlica. Els patrons secundaris són Sant Imeri i Sant Antonio Maria Zaccaria.
Territori La diòcesi comprèn l'àrea occidental de la província de Cremona fins a Casalmaggiore i el territori situat entre els rius Oglio i Po a la província de Màntua, o sigui, la zona de Viadana, llevat la part de Cizzolo, que pertany al bisbat de Màntua. Al nord-oest supera els límits provincials actuals, ja que inclou una part del territori de la baixa bergamasca, al sud de la rasa de Bèrgam, el centre principal és Caravaggio amb el seu santuari i la ciutat milanesa de Cassano d'Adda: això es deu al conjunt administratiu pre-napoleònic, mantenint-se en el pla religiós, que preveia una província de Bèrgam limitada al just al sud de la rasa, i una Gera d'Adda medieval sota el domini general del Ducat de Milà.
No forma part de la diòcesi l'àrea cremasca, que està sota la jurisdicció de la diòcesi de Crema.
La seu episcopal és la ciutat de Cremona, on es troba la catedral de Santa Maria Assunta.
El territori està dividit en 222 parròquies, agrupades en 11 zones pastorals.
Història Situada en un context estratègic a les carreteres al nord, Cremona va acollir ben aviat els missioners cristians, encara que ara s'ha demostrat històricament que la fundació de la comunitat cristiana a les mans de Sant Bernabé al és el resultat només de llegendes medievals. La primera evidència de la propagació del cristianisme a Cremona està vinculat a la figura de Sant Eusebi, un deixeble de Sant Jeroni, entre els segles i V.
Data d'aquest mateix període la creació de la diòcesi. El primer bisbe històricament documentat és Giovanni, que va participar en el consell provincial de Milà de 451, indici que Cremona va ser originalment sufragània de l'arxidiòcesi de Milà. Hi ha poques notícies de la diòcesi en els segles següents, en què només es coneixen altres dos bisbes, Eustachio (501) i Desiderio (680). Només a partir de Stefano al final del la sèrie episcopal cremonenca es conserva gairebé ininterrompuda fins als nostres dies.
El renaixement de la diòcesi coincideix amb el final del domini longobard i el començament de l'època carolíngia. A partir del i de nou per tot els segles IX i els bisbes de Cremona obtingut diversos privilegis i exempcions com a part de l'emperador. L'emperador Lotari I va confirmar el bisbe Pancoardo (meitat del ) tots els privilegis i possessions de l'església de Cremona, que també es va estendre a la línia sud del Po.El text del diploma imperial, que conté els noms de totes les possessions sobre les quals el bisbe exercia la seva jurisdicció, a Cappelletti, op. cit., p. 132-134.
Liutprando, en la segona meitat del , va ser probablement el bisbe medieval més famós. Va ser un famós diplomàtic i cronista i va participar en una missió difícil a Constantinoble. Va ser el responsable d'haver importat el culte a sant Imeri, bisbe d'Amelia, a Cremona, sent durant molt temps el patró de la ciutat, abans que s'estengués el culte a sant Homobó.
El bisbe Sicardo, a principis del va participar en les croades. També va ser un fervent promotor del culte a sant Homobó, que va morir a Cremona el 15 de novembre de 1197, rebent de la Santa Seu l'aprovació del culte el 12 de gener de 1198 amb la butlla Quia pietas del papa Innocenci III.El text de la butlla a Cappelletti, op. cit., p. 181-184. Sicardo també va deixar a la posteritat una crònica.
En 1298 el bisbe Rainerio va celebrar el primer sínode diocesà que es recorda. El territori de la diòcesi es presenta al final del segle XIV dividit en 30 parròquies, amb la presència d'almenys 60 monestirs, tant masculins com femenins, de les quals 40 només a la ciutat episcopal.
A la segona meitat del segle XV i començaments del Cremona va ser pertorbada per les guerres. En el període de la dominació veneciana Gerolamo Trevisan va ser nomenat bisbe, havent d'abandonar la ciutat quan va ser reconquerida pels francesos després de la victòria d'Agnadello.
El va ser un segle de contrastos forts. Cremona va ser el lloc de naixement, en 1502, de sant Antonio Maria Zaccaria, fundador dels Clergues Regulars de Sant Pau, anomenats Barnabites, entre els protagonistes de la reforma catòlica. Contextualment era també un centre d'un moviment a favor de la reforma luterana; per contrarestar aquesta presència a Cremona es va donar a la premsa una de les primeres obres apologètiques antiluteranes, la Revocatio Martini Luteri del dominic Isidore Isolani, publicat en 1519 amb una segona edició l'any següent. Entre els principals defensors de l'aplicació dels decrets de Trento estava el bisbe Niccolò Sfondrati que va cridar sínodes diocesans, realitzà la visita pastoral i va fundar el seminari en 1566; aquesta activitat li va guanyar l'elecció al tron papal, el 5 de desembre de 1590.
Entre finals del i principis del , la diòcesi va haver de renunciar a una gran part del territori: en 1580 va perdre 21 parròquies després de la creació de la diòcesi de Crema; en 1601 les 25 parròquies de l'Oltrepò (a la zona compresa entre Monticelli d'Ongina, Zibello i Busseto) van passar a formar part de la nova diòcesi de Borgo San Donnino (avui diòcesi de Fidenza).
Durant l'ocupació francesa el bisbe Omobono Offredi va obtenir de Napoleó Bonaparte el calze d'or utilitzat per Sant Carles Borromeu i més tard pel virrei d'Itàlia, el retorn de quatre esglésies que volia enderrocar.Memorie di religione, di morale e di letteratura, Modena 1829, tomo XV, p. 275-309.
Entre els segles XIX i es distingí la figura del bisbe Geremia Bonomelli, que va donar impuls a la renovació espiritual i pastoral de la diòcesi i que en la qüestió romana «representà durant anys la referència de l'ala liberal moderada, amb els seus nombrosos escrits i, en concret, amb les cartes pastorals intenses i de llarg abast.»A la pàgina de la Diòcesi. Una altra figura important en el panorama de l'Església italiana del és el prevere i rector de Bozzolo, don Primo Mazzolari, «considerat un dels precursors de l'esperit del Concili Vaticà II.».
El capítol A la catedral es troba present el preeminent Capítol, oficialment anomenat "Capítol dels cànons de la Santíssima Mare de Déu de l'Assumpció a l'església catedral de Cremona", la universitat més antiga i il·lustre de la ciutat. La seva existència està testificada per l'historiador Giuseppe Bresciani ja al .
Tant els poders, els béns i privilegis que durant la història han pertangut al Capítol, els membres generalment cadets de la noblesa, al es deien "germans canonges" o "Cardenals de la Santa Església de Cremona". Avui en dia l'únic privilegi és l'ús de la creu patriarcal (atorgada en 1414 per l'antipapa Joan XXIII per l'hospitalitat rebuda).
Pel que fa al vestit, després del Concili Vaticà II, el capítol va renunciar als revestiments sumptuosos d'ermini, de la capa magna (atorgada en 1591 pel papa Gregori XIV, que havia estat durant trenta anys bisbe de Cremona i va donar també al capítol la relíquia de la Santa Espina), la sotana ribetejada en vermell amb la faixa púrpura, el mantell vermell i llaç vermell al tricorni i la manteleta enrogida, a més dels confirmats pel papa Pius XI el 1923 (els privilegis dels Protonotaris apostòlics ad instar participantium, amb el privilegi dels pontificals, la mitra i la creu pectoral, amb l'anell de pedres precioses).
Els canonges han conservat el títol de monsenyor i el dret a portar la musseta porpra, sempre han tingut un paper important en el govern de la diòcesi, amb el dret d'elecció dels bisbes (fins a les butlles en sentit contrari del papa Bonifaci VIII). Avui en dia han perdut tota la seva importància, inclòs el nomenament de l'administrador diocesà en època de vacant i l'examen de les pràctiques administratives de major importància, actualment encomanada al Col·legi de Consultors. Des de 1990 el capítol ja no s'ocupa de l'administració de la catedral: un únic canonge forma part, per dret, del Consell de la catedral, nomenat pel bisbe.
El ritu offrediano Durant segles, la diòcesi de Cremona va desenvolupar un ritu litúrgic propi anomenat offrediano, pel nom del bisbe, Offredo dels Offredi, que el va restaurar en el . En 1297 el bisbe Ranieri va imposar a totes les parròquies l'observança del ritu: la prescripció que havia caigut en l'oblit, ja que el final del segle XV s'observava només a la catedral i esglésies dell'Oltrepò. En 1458, gràcies a un indult del papa Calixt III la diòcesi adoptà el ritu romà: el ritu offrediano desaparegué per complet, encara que es mantingueren alguns costums fins al a la litúrgia de la Catedral i algunes esglésies de la diòcesis de Fidenza.
La informació relativa als rituals és molt escassa, ja que tots els llibres litúrgics, excepte el martirologi, van ser destruïts en un incendi de l'arxiu capitular.
Sabem que durant la missa s'invocava amb freqüència (al Confiteor, a l'Ofertori i al Cànon) Sant Bernabé, anomenat "Pare nostre" i considerat el primer evangelitzador de la zona de Cremona. Abans de l'Introito, l'Epístola i durant la Consagració es cantaven els trops. Al cànon s'anomenaven els sants venerats a l'església de Cremona.En els anomenats comunicants s'invocaven els sants venerats a l'església de Cremona, ja fossin bisbes o no; molts d'ells es creu que eren bisbes de la ciutat i incorporats per Biagio Rossi al catàleg Episcopal Cremona elaborat per ell al final del
Cronologia episcopal En 1599, l'eclesiàstic Biagio Rossi (Blasius Rubeus) va compilar el primer catàleg dels bisbes de Cremona, cadascun acompanyat per una història precisa i biografia, des del començament del . Posteriorment, en aquest catàleg s'han afegit altres noms per completar la llista dels bisbes fins a Sant Bernabé apòstol (), considerat el fundador de la diòcesi. Més tard es van plantejar molts dubtes sobre l'autenticitat d'aquest catàleg, ja que només hi ha tres bisbes històricament documentats fins a Stefano II (finals del ).Aquesta cronologia dona el catàleg a partir del amb l'excepció de les dades històriques que, segons Lanzoni, són el resultat de l'especulació pura amb errors evidents de la història i «contaminades per les rondalles» (op. cit., p. 947); a la llista de presumptes bisbes anteriors cfr. Lanzoni, op. cit., p. 946; e Sanclemente, op. cit., p. 1-2.La pàgina web de la diòcesi dona només el nom dels bisbes històricament documentats, amb exclusió de tota la resta. Stefano I † Sirino † Auderio † Corrado †Com a prova crítica del catàleg episcopal cremonès, segons Lanzoni, és la presència d'aquest bisbe, de nom germànic, impensable a Itàlia del Vincenzo † San Sisinnio † Giovanni I † (citat el 451) Eustasio o Eustachio † (citat el 501 aproximadament) Crisogono † Felice † Creato † Sisto † Desiderio I † Anselmo † Eusebio † Bernardo † Desiderio II † (inicis de 679 - finals de 680) Zeno, O.S.B. † Silvino † Stefano II † (inicis de 774 - finals de 800) Attone † (menzionato inicis de l'810) Wolfoldo o Wolfredo † (citat el 817) Simperto degli Addobati † (citat el 827) Pancoardo † (inicis de l'841 - vers 850 renuncià) Benedetto † (vers 850 - vers 880 mort) Landone † (inicis de 883 - finals de 910) Giovanni II † (inicis de 915 - finals de 924) Darimberto (o Dagiberto) † (inicis de 931 - finals de 960) Liutprand † (vers 962 - vers 970/972 mort) Olderico † (vers 973 - 1004) Landolfo † (1004 - 1030/1031 mort) Ubaldo † (1030/1031 - vers 1067 mort)