miniatura|La cocatedral de Troia. miniatura|El palau episcopal de Lucera, seu del museu diocesà.
El bisbat de Lucera-Troia (italià: diocesi di Lucera-Troia; llatí: Dioecesis Lucerina-Troiana) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Foggia-Bovino, que pertany a la regió eclesiàstica Pulla. El 2013 tenia 66.000 batejats d'un total de 67.000 habitants. Actualment està regida pel bisbe Domenico Cornacchia.
Territori El territori comprén les ciutats de Lucera i Troia i 17 municipis menors del Subappennino Dauno: Alberona, Biccari, Carlantino, Casalnuovo Monterotaro, Casalvecchio di Puglia, Castelluccio Valmaggiore, Castelnuovo della Daunia, Celenza Valfortore, Celle di San Vito, Faeto, Motta Montecorvino, Orsara di Puglia, Pietramontecorvino, Roseto Valfortore, San Marco la Catola, Volturara Appula, Volturino. A més, part del territori diocesà és la ciutat de Santa Cecilia, a Foggia.
La seu episcopal és la ciutat de Lucera, on es troba la basílica catedral de Santa Maria Assunta. A Troia es troba la cocatedral, també dedicada a l'Assumpció de la Maria.
El territori està dividit en 33 parròquies, a les quals s'uneix la comunitat de Santa Cecília.
Història Lucera La tradició hagiogràfica i litúrgica, donada per bona pels historiadors locals, atribueix a Lucera quatre bisbes de dubtosa historicitat: Basso, Pardo, Giovanni i Marco, que haurien governat la diòcesi de Lucera en un període comprès entre els segles I i IV.
Basso forma part de la "tradició petrina", és a dir, d'aquesta tradició, no anterior al , que atribueix a Sant Pere, en el seu viatge a Roma, la fundació de diverses diòcesis a la Pulla, inclosa la de Lucera. Basso, consagrat per l'Apòstol, hauria patit el martiri en època de l'emperador Trajà. Encara no està determinat històricament ni la figura d'aquest sant, ni el seu episcopat a Lucera. És probable que hi hagi hagut confusió amb sant Basso, venerat a Niça, al seu torn confós amb Sant Basso, màrtir de Nicea en Bitinia.Schiraldi, La diocesi di Lucera..., p. 256-257 e 263-264. Giorgio Otranto, Agiografia e origini del cristianesimo in Puglia, in Bizantini, Longobardi e Arabi in Puglia nell'Alto Medioevo, Atti del XX Congresso internazionale di studio sull'alto medioevo, Spoleto 2012, p. 165-166.
Pardo era un bisbe grec del Peloponès, que va haver de deixar la seva terra natal, es va refugiar a Roma i després a Lucera, on va morir; més tard, el seu cos va ser traslladat a Larino, on és venerat com a sant patró. En documents hagiogràfics que transmeten la seva vida, no hi ha elements per afirmar, però, que era el bisbe de Lucera.Schiraldi, La diocesi di Lucera..., p. 264-265. Otranto, Agiografia e origini..., p. 166.
Al voltant de la figura de Marco, «la històrica crítica ha demostrat de manera convincent tractar-se del Marc bisbe d'Aeca en els anys a cavall entre els segles i [IV». En la seva vida, s'informa que Marco va ser ordenat sacerdot pel bisbe de Lucera, Giovanni, l'únic dels quatre primers bisbes lucerino "més o menys històricament exacte".Schiraldi, La diocesi di Lucera..., p. 265-266. Otranto, Agiografia e origini..., p. 166.
El primer esment històric de l'existència d'un episcopat lucerí data del , "una època que és molt avançada en comparació amb aquella en què presumiblement [Lucera] va rebre el missatge cristià".Ada Campione, Donatella Nuzzo, La Daunia alle origini cristiane, Edipuglia, Bari 1999, p. 87. Un bisbe no identificat és esmentat en dues cartes del papa Gelasi I, escrites a finals del 493 i agost del 495. En canvi, el primer nom d'un bisbe històricament testificat es remunta a mitjans del ; és Anastasi, esmentat en una carta del papa Pelagi I en 559.
Després de la invasió llombarda van desaparèixer moltes diòcesis de la Pulla; les cartes de Gregori el Gran mostren que a finals del , l'única diòcesi de la Capitanata va sobreviure va ser Siponto. Lucera també va desaparèixer com a diòcesi, per reaparèixer gairebé dos segles més tard, quan el bisbe Marco va participar en el sínode celebrat a Roma pel papa Zacaries en 744; això és a causa de la consagració de la diòcesi a la Mare de Déu,Dionisio Morlacco, Il culto di Santa Maria Patrona, in Benignitas et Humanitas, a cura di Giuseppe Trincucci, Litostampa, Foggia 2007, p. 201. un títol confirmat en 1300 per Carles II d'Anjou i mantingut fins al primer quart del segle següent.
En l'època del bisbe Landenolfo (finals del ), la diòcesi de Lucera era encara depenent dels romans d'Orient, que, a causa d'evadir la interferència dels arquebisbes de Benevent, la van instituir amb el títol d'arxidiòcesi, títol efímer que va desaparèixer amb la mort de Landenolfo.Schiraldi, La comunità cristiana di Lucera..., p. 58. En el curs del , de fet, la diòcesi passà a la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi de Benevent, a la que es va mantenir unida fins al 1979; el bisbe Azzo va estar present en un sínode celebrat pel Metropolità Milone en 1075.
El 18 de gener de 1302, en el moment del bisbe Aimando (o Aimardo), Carles II d'Anjou va instituir el capítol dels canonges de la catedral, establint-ne el seu nombre en vint. El mateix rei va donar a la diòcesi, durant l'episcopat de Stefano (1302-1034), les terres d'Apricena i Guardiola, engrandint així l'àrea de jurisdicció dels bisbes de Lucera. En aquest mateix període, la ciutat va ser finalment alliberat de la colònia sarraïna present durant algun temps en el territori,Tonino Del Duca, Origine, vita e distruzione della colonia saracena di Lucera . i va passar a anomenar-se Civitas Sanctae Mariae.Schiraldi, La comunità cristiana di Lucera..., p. 67-68.
En el , la diòcesi de Lucera va ser ampliada diverses vegades per incloure algunes diòcesis que van ser suprimides: les diòcesis de Fiorentino (al voltant de 1410) i de Tortiboli (1425); des de 1439 a 1471 la diòcesi de Civitate es va unir aeque principaliter a Lucera. En el transcurs d'aquest segle, es va distingir en particular el bisbe Pietro Ranzano, humanista, «que va oferir una valuosa contribució i l'església i la cultura de l'època.»Schiraldi, Rinascimento cristiano..., p. 181-184.
En el els bisbes Carafa Lucera i Luigi di Sant'Agata de 'Goti, que ja havien fet una permutació de la diòcesi, es va acordar perquè la mort d'un dels dos, les seves seus es fusionessin aeque principaliter, però la unió mai no va tenir lloc.
Després del concordat de 1818 entre la Santa Seu i el Regne de les Dues Sicílies, les diòcesis de Vulturara i de Montecorvino van ser suprimides en virtut de la butlla De utiliori del papa Pius VII del 27 de juny de 1818, i el seu territori unit al de Lucera .
El 1970 es va establir la unió in persona episcopi entre les diòcesis de Lucera i San Severo; van ser bisbes de les dues diòcesis Angelo Criscito i Carmelo Cassati.
Troia La ciutat de Troia va ser fundada el 1019, heretant la seu episcopal de l'antiga Aecae o Eca, erigida al i destruïts d'acord amb la tradició en 663.
En 1022 va abandonar el ritu bizantí i adoptà el ritu romà i contextualment el papa Benet VIII la va elevar al rang de diòcesi. En 1030 el papa Joan XIX va declarar-la immediatament subjecta a la Santa Seu.
Al la ciutat i els bisbes van assumir un paper de prestigi en la història de l'època. Es van celebrar quatre concilis a Troia, presidits directament pels Papes (1093, 1115, 1120 i 1127). El Bisbe Gualtieri di Pagliara va ocupar l'important càrrec de Canceller del Regne de Sicília i va ser membre de la junta de regents durant la minoria d'edat de Frederic II. Signe d'aquest augment de la importància de la ciutat va ser la construcció de la catedral d'estil romànic, iniciada en 1093 i acabada en 1119.
A principis del es va establir el seminari episcopal diocesà, gràcies al bisbe Emilio Cavalieri, qui també va promoure les missions diocesanes. A Marco De Simone es deu la construcció del palau episcopal.
En 1855 va cedir part del seu territori, inclosa la ciutat de Foggia a favor de l'erecció de la diòcesi de Foggia (avui arxidiòcesi de Foggia-Bovino).
El 29 de setembre de 1933 la diòcesi de Troia va esdevenir part de la regió eclesiàstica beneventana en virtut del decret Iam Pridem de la Congregació Consistorial.
El 1974 es va establir la unió in persona episcopi entre les diòcesis de Troia, de Foggia i de Bovino; van ser bisbes de les tres diòcesis Giuseppe Lenotti i Salvatore De Giorgi.
Lucera-Troia El 30 d'abril de 1979 les seus de Lucera i Troia es van convertir en part de la nova província eclesiàstica de l'arxidiòcesi de Foggia.
El 30 de setembre de 1986, amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, les dues diòcesis es van unir en "unió plena" i la nova circumscripció eclesiàstica va assumir el seu actual nom. Al mateix temps es va posar fi a la unió in persona episcopi de Lucera amb Sant Severo i de Troia amb Foggia i Bovino. El mateix dia els dos bisbes de Lucera i Troia, Carmelo Cassati i Salvatore De Giorgi, van presentar la seva renúncia el 13 de febrer després que fos nomenat el primer bisbe de la diòcesi unida, Raffaele Castielli.
Juntament amb el naixement de la nova circumscripció eclesiàstica, els territoris d'Apricena i de Sannicandro Garganico van ser cedits a la diòcesi de San Severo.
Cronologia episcopal Bisbes de Lucera San Basso † San Pardo † Beato Giovanni I † (entre els segles III i IV) San Marco I † Anonimo † (inicis de 493 - finals de 495) Anastasio † (citat el 559) Marco II † (citat el 744) Adelchi † (vers 940 - 957 mort) Alberto I † (inicis de 963 - finals de 964) Landenolfo † (vers 980 - novembre de 1005 mort) Pietro † (citat el 1024) Giovanni II † (inicis de 1032 - finals de 1039) Lanzo † (citat el 1068) Azzo † (citat el 1075) Teodelgaldo (o Teodelgardo) † (inicis de 1083 - finals de 1085) Enrico † (citat el 1096) Benedetto † (citat el 1099) Giovanni III † (citat el 1100) Rao † (citat el 1147) Rainaldo † (citat el 1179) Luterio † (? - 17 d'octubre de 1218 mort)Podria tractar-se del bisbe anònim que segons Ferdinando Ughelli hauria mort el 1219. Alberto II (dit també Andrea) † (13 de gener de 1221 - vers 1222 mort) Bartolomeo I † (citat el 1225) Anonimo † (citat el 1234 e nel 1237)Segons Antonetti, aquest bisbe anònim podria ser el mateix Bartolomeo I, testimoniat el 1225. Sede vacante (vers 1247 - 1255)Segons els registres del papa Alexandre IV, la diòcesi estava vacant des de octo annos et amplius quan el papa imposà sobre la seu de Lucera el bisbe Alberto III. Alberto III (detto anche Alferio) † (3 d'agost de 1255 - finals de 1259 mort) Niccolò † (citat el 1261) Bartolomeo II ? † (citat el 1265)Aquest bisbe, citat per Ughelli, és senyalat per Antonetti "un fals bisbe" i correspon al bisbe homònim citat al 1225. Guglielmo de Ricia † (? - 1295 renuncià) Aimando (o Aimardo) † (12 de desembre de 1295 - 9 de juny de 1302 nomenat bisbe de Salpi) Stefano † (9 de juny de 1302 - 1304 o 1307)Ughelli i Gams parlen de dos Stefano distints; Schiraldi (La comunità cristiana di Lucera nell'alto e basso medioevo, p. 62) té la hipòtesi que el successiu Giovanni podria anomenar-se Stefano. Giovanni IV † (citat el 1308) Giacomo da Fusignano, O.P. † (1308 - 2 d'agost de 1322 nomenat bisbe de Modone) Beat Agostino Kažotić, O.P. † (21 d'agost de 1322 - 3 d'agost de 1323 mort)Massimiliano Monaco, Agostino da Traù. Un domenicano croato vescovo di Lucera, Lucera 2001. Giacomo, O.P. † (1324 - finals de 1325) Domenico † (citat el 1328) Ruggiero † (inicis de 1337 - 1347 mort) Marino (o Martino) † (1347 o 1348 - 1348 mort) Antonio † (21 de gener de 1348 - 1363 mort) Giacomo Gurga † (21 d'abril de 1363 - 1373 mort) Bartolomeo di Aprano † (17 d'octubre de 1373 - 5 de novembre de 1378 nomenat bisbe d'Aversa) Obediència avinyonesa: Antonio, O.F.M. † (8 de novembre de 1378 - ? mort) Nicola Giacomo de Barulo † (30 de març de 1393 - ?) Nicola Antonio di San Pietro, O.P. † (4 de juliol de 1394 - 22 d'abril de 1422 nomenat bisbe de Salpi) Obediència romana: